El passat 2 de setembre, Porta Enrere va publicar un article on es revelava que el fundador d’aquest mitjà, Rafa Marrasé (el periodista que escriu aquestes línies), havia patit seguiments per part d’uns detectius.

El fundador de Porta Enrere havia rebut una sèrie de trucades d’un número al qual no es podia trucar (d’aquells que s’anomenen de «centraleta») i des del qual, i emprant identitats falses, una sèrie d’homes li plantejaven quedar en persona. Aquelles persones es feien passar per repartidors d’Amazon i d’unes suposades notificacions. També carters de Correus. Tot era mentida.

Al mateix temps, la mare del periodista rebia la visita d’homes que no coneixia i que, a més, feien preguntes als seus veïns sobre el seu fill.

En aquell mateix període, aquell número al qual no es podia trucar va telefonar a la Fundació Jara Barceló —una entitat que dona suport al projecte Porta Enrere (fundat el 2016) des de mitjan 2021— i, sobretot, a una excol·laboradora d’aquesta organització.

L’excol·laboradora va rebre trucades d’un noi que es feia passar per un estudiant que, en principi, feia un treball de recerca sobre fundacions, però només li preguntava sobre la Fundació Jara Barceló i la seva relació amb Porta Enrere (la noia havia treballat per moltes altres fundacions).

L’excol·laboradora va començar a rebre les trucades l’endemà que la cap de Premsa de l’Ajuntament de Tarragona, Núria Bea, demanés el seu número de telèfon a una periodista. Bea no va trucar mai l’excol·laboradora de la Fundació Jara Barceló. Tampoc ho va fer l’Ajuntament de Tarragona. En canvi, van arribar aquelles trucades preguntant per la fundació i per Porta Enrere.

La cap de Premsa del consistori tarragoní va admetre que havia demanat el telèfon de l’excol·laboradora perquè li havia dit l’alcalde de Tarragona, Rubén Viñuales (PSC). Al seu torn, Viñuales va assegurar a Porta Enrere que ho havia fet perquè volia contactar amb el periodista Carles Francino, a qui li volia proposar ser el pregoner de les festes de Tarragona.

L’alcalde havia demanat el telèfon de la noia perquè se suposava que ella tenia accés a Francino, però el batlle va admetre que qui tenia més relació amb el popular periodista radiofònic era un familiar de la noia. Però Viñuales no va demanar el telèfon del familiar tot i saber qui era, sinó el de l’excol·laboradora de la Fundació Jara Barceló.

El fet és que l’alcalde havia vist a Francino en persona en l’entrega dels Premis Nacionals de Comunicació la nit del 4 de juliol i Bea havia demanat el telèfon de l’excol·laboradora de la Fundació Jara Barceló cinc dies més tard, el 9 de juliol.

Coincidint amb tot allò, van començar a córrer una sèrie de missatges de WhatsApp que intentaven desprestigiar Porta Enrere pel fet de rebre finançament de la Fundació Jara Barceló, posant en dubte la independència d’aquest mitjà per aquest motiu (alguns dels principals referents del periodisme d’investigació dels Estats Units funcionen d’aquesta manera, suport de fundacions privades i donacions. És el cas de ProPublica, amb vuit premis Pulitzer en 17 anys).

Alguns d’aquells missatges on s’intentava erosionar la reputació de Porta Enrere van ser enviats des del mòbil de l’actual cap de gabinet de Rubén Viñuales a la Diputació de Tarragona, Gustavo Cuadrado (excap de gabinet de l’exalcalde socialista Josep Fèlix Ballesteros, ambdós processats pel cas Inipro).

En aquells missatges es titllava el fundador de Porta Enrere de «pseudoperiodista» i s’atacava la Fundació Jara Barceló dient que existia «per a desprestigiar la indústria química i, de pas, el PSC», assegurant que aquest era un «objectiu personal del sr marrase [sic]».

Un any abans de tot això, un anònim enviat als grups municipals de l’Ajuntament de Tarragona ja esmentava els vincles entre la Fundació Jara Barceló i Porta Enrere. Aquell anònim arribava just després que Porta Enrere hagués publicat una sèrie d’articles on s’explicava l’espionatge que havia patit la cap de Neteja Pública del consistori.

Aquella treballadora municipal era l’encarregada de fer el nou contracte de la brossa per un import de 234 milions d’euros pels pròxims 10 anys (ara adjudicat a Urbaser, tot i que enmig d’una batalla judicial intensa).

L’anònim tenia la intenció de difamar la cap de Neteja Pública i, en una de les seves parts, també ho va provar de fer amb Porta Enrere i la Fundació Jara Barceló.

Al final, el fundador de Porta Enrere va saber que aquells homes que havien estat assetjant-lo i demanaven quedar en persona amb ell fent servir identitats falses (no s’havia comprat res a Amazon ni tampoc hi havia cap paquet a Correus al seu nom) li trucaven de l’agència de detectius Sexto Sentido perquè en una de les trucades que va rebre, el número no era el mateix de sempre —aquell al qual no es podia tornar la trucada—, tot i que el contingut sí. Aquell número consta que ha pertanyut a aquella agència de detectius.

Apareix un detectiu mediàtic

Ara, Porta Enrere ha sabut que una altra agència de detectius molt coneguda ha entrat en escena.

Un altre excol·laborador de la Fundació Jara Barceló, que fa anys que va deixar de formar part d’aquesta entitat, explica a aquest mitjà que el van convocar a un dinar a Barcelona amb el pretext de fer un documental sobre la indústria de la carn i la persona amb la qual va compartir taula era Francisco Marco Fernández, director de Método 3.

Es tracta d’aquella agència de detectius que va saltar a la fama pel cas del restaurant La Camarga, en què es va espiar la conversa entre les dues comensals, l’aleshores líder del Partit Popular a Catalunya, Alicia Sánchez-Camacho, i l’exparella d’un dels fills de l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol (Jordi Pujol Ferrussola), Victoria Álvarez.

Els àudios de la conversa durant aquell dinar van transcendir a l’opinió pública i van servir per investigar els negocis de la família Pujol, sent un dels puntals de l’anomenada Operació Catalunya.

Sánchez-Camacho va denunciar Método 3 i la policia va detenir-ne el director, Francisco Marco, i tres treballadors més. Finalment, el cas es va arxivar perquè Sánchez-Camacho va retirar la demanda després d’arribar a un pacte amb els detectius. Anys més tard, Francisco Marco asseguraria que aquell espionatge havia estat ordenat des de l’entorn de l’aleshores líder del PP a Catalunya (tot i que abans s’havia dit que havia estat un alt dirigent del PSC, José Zaragoza).

L’excol·laborador de la Fundació Jara Barceló no havia reconegut la persona amb qui havia compartit taula, però ho va fer després de llegir l’article de Porta Enrere del 2 de setembre d’enguany. Aleshores, quan va veure que a una altra excol·laboradora de la fundació li havien fet preguntes insistents sobre aquesta entitat i també sobre Porta Enrere, l’home va lligar caps. A ell també li havien preguntat molt sobre la fundació, una cosa que, assegura, el va sorprendre en aquell moment.

Quan es va adonar què havia passat, l’excol·laborador diu que va buscar qui era aquella persona amb la qual havia dinat i li havia ofert fer un documental sobre la indústria càrnia. Aquell home, que s’havia identificat com un advocat que representava la patronal del sector i que es feia dir Paco Fernández, era el director de Método 3, el detectiu. Però no va fer referència a aquesta condició professional en cap moment, diu l’excol·laborador a Porta Enrere.

El documental

Segons explica l’excol·laborador a aquest mitjà, el 31 de juliol d’enguany, aquest home va rebre una trucada d’una dona que va dir que es deia Marina que li va proposar fer un documental sobre el sector de la carn.

La dona deia que li havia trucat perquè havia vist que ell havia format part de l’equip de producció d’un documental que s’havia emès al programa Sense Ficció de TV3 el desembre de 2019. El documental es deia És a l’aire i intentava explicar les conseqüències per a la salut i la societat de l’activitat de la indústria petroquímica al Camp de Tarragona. Aquell documental va ser finançat en part per la Fundació Jara Barceló.

Segons explica l’excol·laborador, la Marina li va preguntar els motius pels quals la fundació havia decidit finançar aquell documental, no fos cas que ho fes perquè alguna de les empreses dels patrons de la fundació hagués estat perjudicada per la indústria química.

De fet, això recorda a aquell anònim que es va enviar als grups municipals l’estiu de l’any passat en el marc de l’espionatge a la tècnica municipal sobre el contracte de la brossa de Tarragona. En la part que s’intentava difamar Porta Enrere i la Fundació Jara Barceló, es deia: «Se li haurà de preguntar a aquesta fundació què té contra el PSC i la indústria química, li fan malbé les carxofes?».

La dona també va preguntar si la fundació tenia motivacions polítiques rere allò que feia. Segons explica l’excol·laborador, la dona va insistir en aquest punt amb l’excusa de no voler fer un documental si ell, que havia treballat a la fundació, tenia aquelles suposades motivacions polítiques per fer la seva feina, un extrem que l’excol·laborador va descartar completament tant pel que feia a la seva persona com per part de la fundació.

Va ser en aquell moment que l’home va començar a veure que tot allò era una mica estrany, diu. Li va dir a la Marina que no entenia per què li feia aquelles preguntes i li va demanar de part de qui trucava per aquell projecte documental. Segons l’excol·laborador, la Marina assegurava que trucava del grup Vall Companys, un gegant del sector de la carn que l’any 2024 va facturar més de 4.100 milions d’euros.

Davant les preguntes de l’excol·laborador, la dona va reconduir el tema i va explicar que volien fer el documental perquè havien tingut un problema amb la FDA dels Estats Units (Food and Drug Administration). El documental s’havia de dir És a terra.

L’excol·laborador assegura que no entenia molt bé quin era el projecte i va proposar fer una reunió presencial per parlar-ne.

La dona va organitzar un dinar pel dia 7 d’agost en un conegut restaurant de Barcelona (la seu de Vall Companys està a Lleida).

Porta Enrere ha preguntat al grup empresarial Vall Companys si està impulsant alguna mena de documental sobre la indústria de la carn. Vall Companys ha negat rotundament tenir res a veure amb aquest cas. L’empresa nega que existeixi cap Marina en l’equip de comunicació i que estigui impulsant cap mena de documental o qualsevol altra producció audiovisual. Vall Companys també nega haver tingut cap mena de relació amb Francisco Marco Fernández i Método 3.

Via Veneto

L’excol·laborador explica que dies abans d’aquell dinar, va proposar a la Marina si podia anar-hi també un director de documentals de la seva confiança. La dona li va dir que no, que només havia d’anar ell i que en la reunió també hi seria ella i algú «de l’àrea de gerència», Francisco Fernández. L’excol·laborador va interpretar que seria algú de gerència de Vall Companys, perquè la dona havia dit que trucava d’aquella companyia.

El dia del dinar (7 d’agost), la Marina va enviar un missatge a l’excol·laborador dient que no podria assistir a la reunió perquè estava fora del país. Quan l’home li va respondre per qui havia de preguntar al restaurant, ella no va respondre. Ni tan sols, assegura, va rebre el missatge. Quan Porta Enrere ha intentat trucar a aquell telèfon, diu que està apagat (en les trucades via WhatsApp, ningú agafa el telèfon).

El restaurant era el Via Veneto, un establiment freqüentat per personalitats de la societat empresarial i mediàtica barcelonina (el president del Barça és un habitual d’aquest lloc).

—Jo no l’he investigat. Si allò que vostè pretén és vincular allò [el dinar a Via Veneto] amb  l’Ajuntament de Tarragona, està molt equivocat — diu Marco.

—Jo no li he preguntat per l’Ajuntament de Tarragona —diu aquest periodista.

L’excol·laborador diu que en un reservat ja l’esperaven a taula un home i una dona. L’home, Francisco Fernández, es va presentar com a advocat de la patronal de la carn, i va dir, segons l’excol·laborador, que la dona era cap de màrqueting d’una de les empreses càrnies que hi havia rere el projecte.

Abans de parlar de res, però, l’excol·laborador diu que Francisco Fernández li va entregar un paper perquè el signés. Es tractava, en principi, d’un acord de confidencialitat. L’excol·laborador admet que el va signar sense llegir-lo, pensant que seria un formalisme.

A partir d’aquell moment, i tot dinant, l’excol·laborador diu que Fernández li va explicar que ell era un advocat que havia de defensar un cas als Estats Units representant a la patronal càrnia (sense especificar-ne el nom). Aquell advocat deia que s’havien trobat excrements humans en un contenidor de carn procedent d’Espanya a Mèxic feia alguns anys i que, dos anys després, havia passat el mateix en una altra partida als Estats Units. Aquest era, doncs, el problema amb l’FDA que havia esmentat aquella dona que es feia dir Marina.

L’excol·laborador diu que Fernández li va dir que es tractava de fer un documental que servís d’argument per a defensar la indústria d’aquest sector a Espanya en un possible judici que hi hagués en un futur pròxim al país estatunidenc.

En aquell moment, l’home va ensenyar un dossier sobre com havia de ser el documental. El dossier, amb el títol de «Carn, terra i poder», no està signat, ni du el segell de cap empresa. En ell s’expliquen els casos de Mèxic i els Estats Units i s’incideix a dir que el problema de la salut del bestiar es troba en les aigües i els sols per culpa de la contaminació agroquímica i les explotacions mineres. Segons aquell document, les partides de carn contaminades s’utilitzaven per bloquejar importacions d’aquest producte alimentari en els països de destí i afavorir, d’aquesta manera, els ramaders locals.

Quan l’excol·laborador va voler parlar d’un futur equip de treball per al documental, Francisco Fernández no va voler que aquest periodista (Rafa Marrasé) en formés part i va proposar un periodista de Lleida (del qual no va esmentar el nom). L’excol·laborador va pensar que si Vall Companys té la seva seu a Lleida era lògic que coneguessin un periodista de la seva confiança allà.

Segons explica l’excol·laborador de la fundació, Fernández va argumentar la seva negativa al fundador de Porta Enrere posant com a exemple el documental Insostenible, rere la brossa, que va emetre el programa Sense Ficció de TV3 el juny del 2023. «Allò no s’aguanta per enlloc», hauria dit Fernández menyspreant el documental. El cas és que aquell documental va provocar la detenció de tota la cúpula directiva de l’empresa Griñó Ecològic el gener d’enguany després d’una investigació del Seprona de la Guàrdia Civil.

Aquell presumpte jurista de la patronal càrnia va lloar, en canvi, el documental És a l’aire, preguntant a l’excol·laborador de la Fundació Jara Barceló quants diners havia invertit aquesta entitat per fer-lo realitat.

Un cop va sortir el tema del finançament d’És a l’aire, l’excol·laborador explica que Fernández li va preguntar moltes vegades pels motius que tenia la fundació per fer tot allò que feia, és a dir, perquè donava suport a projectes com aquell documental o a Porta Enrere.

Quan l’excol·laborador li va explicar que la fundació ho feia amb la motivació d’una preocupació real pel territori, afavorint el periodisme independent i la salut de les persones, així com el mediambient, Fernández no va semblar convençut d’aquesta explicació, pensant que hi havia quelcom més, diu.

Quan va acabar el dinar, Fernández li va dir al cambrer que l’àpat el pagava l’empresa (sense dir quina), i van marxar.

Dies després, l’11 d’agost, Paco Fernández —és així com es feia dir més col·loquialment—, va trucar l’excol·laborador i li va dir que ho havia estat pensant i que el fundador de Porta Enrere potser podria tenir cabuda en el projecte.

Van quedar que parlarien més endavant, però no ho van fer mai més.

Francisco Marco Fernández

Porta Enrere s’ha posat en contacte amb Francisco Marco Fernández per tal de contrastar la informació que l’excol·laborador de la Fundació Jara Barceló ha explicat a aquest mitjà. Inicialment, Marco no vol respondre si va mantenir una reunió amb aquell excol·laborador al restaurant Via Veneto i si ell va proposar fer un documental sobre el sector carni.

Tenint en compte la professió per la qual és conegut Francisco Marco (detectiu) i allò que havia explicat l’excol·laborador de la Fundació Jara Barceló, Porta Enrere pregunta directament al detectiu si ha estat investigant aquest periodista o la fundació.

—No. A més, si hagués existit aquella reunió, hi hauria un contracte de confidencialitat — diu Francisco Marco.

—En aquella reunió vostè es va identificar com a Francisco Marco Fernández, detectiu de Método 3, o va dir que era gerent o advocat d’una empresa càrnia? —pregunta aquest periodista.

—Ni li confirmaré ni desmentiré que existís aquella reunió. Però, a més, que té a veure amb vostè?

—Vostè em va esmentar en aquella reunió. Insisteixo: vostè, com a detectiu, m’ha investigat a mi, a Porta Enrere o la Fundació Jara Barceló?

—Ja té la resposta [en el sentit que no vol respondre].

—Em dirà qui el va contractar per a investigar-nos? —insisteix Porta Enrere.

—Jo no l’he investigat. Si allò que vostè pretén és vincular allò [el dinar a Via Veneto] amb  l’Ajuntament de Tarragona, està molt equivocat — diu Marco.

—Jo no li he preguntat per l’Ajuntament de Tarragona —diu aquest periodista.

—Ja, però jo sí que llegeixo els seus articles — admet Marco, que reconeix que li van passar l’article de Porta Enrere on s’explicava l’espionatge al qual s’estava sotmetent a aquest periodista. Marco no diu qui li va passar aquell article.

—I per què li van passar aquell article? — pregunta Porta Enrere intentant saber per què a Marco li van fer arribar aquell article sobre Tarragona si ell no té res a veure, tal com afirma.

—Jo sé que vostè està molt acostumat a fer aquesta mena de preguntes inquisitives, és la seva forma de funcionar, però no és la meva — respon Marco.

—Com sap quina és la meva manera de funcionar si avui és la primera vegada que parlem vostè i jo? — pregunta sorprès aquest periodista, que torna a preguntar si algú l’ha contractat per investigar Porta Enrere o la fundació.

—En cap moment li he dit que m’han contractat. Sobre aquella reunió, si hagués existit, estaria completament desvinculada [del tema de l’espionatge a aquest periodista].

Les advertències

«Jo no soc com aquelles persones sobre les quals vostè acostuma a escriure. Vagi molt amb compte a vincular-me a mi amb una investigació sobre vostè», avisa Marco en un to amenaçador.

El detectiu també adverteix que l’excol·laborador va signar un contracte de confidencialitat i que ell, Marco, ho va fer com advocat (està col·legiat com a tal i és doctor en Dret): «Si aquella reunió hagués existit, hauria estat regida per un contracte de confidencialitat», diu Francisco Marco Fernández, que continua evitant confirmar si la reunió es va fer o no.

—Aquell contracte de confidencialitat, com el va signar, com Francisco Marco Fernández director de Método 3 o com una persona que diu que treballa per a una patronal de la carn? —vol saber aquest periodista.

Marco no aclareix aquest punt, i torna a advertir: «Si vostè i el seu amic [donant per fet una presumpta amistat amb aquell excol·laborador de la Fundació Jara Barceló] volen tenir problemes legals, en tindran».

L’EMT

Enmig de les preguntes i respostes, Marco fa esment a una entitat que tampoc havia estat motiu de pregunta per aquest periodista: «Jo a vostè no l’he investigat mai. I no treballo per a empreses públiques».

Porta Enrere no havia esmentat prèviament l’Ajuntament de Tarragona i tampoc cap empresa pública durant la trucada al senyor Marco abans que ell ho fes.

L’única empresa pública que apareix en aquest cas és l’Empresa Municipal de Transports (EMT) de Tarragona. I la seva aparició es va produir quan l’alcalde Rubén Viñuales va negar que conegués o tingués algun contacte amb l’agència de detectius Sexto Sentido en relació amb l’espionatge a aquest periodista. Viñuales va admetre, però, que l’única contractació de detectius s’havia fet a l’EMT.

Quan Porta Enrere va voler preguntar a la presidenta d’aquesta empresa municipal, Sonia Orts, sobre la contractació de detectius avançada per Viñuales a Porta Enrere, aquesta no va voler respondre. «No he de parlar de res amb vostè», va dir abans de penjar. I el gerent de l’EMT, Joan Manrubia, tampoc va voler respondre directament a la pregunta, redirigint aquest periodista al Portal de Transparència de l’empresa.

Però resulta que al Portal de Transparència no hi ha res perquè l’EMT encara no ha pujat aquell contracte que, finalment, va haver d’admetre que sí que va fer. Primer, Orts li va dir als sindicats el divendres passat, tal com va publicar Porta Enrere, i després, l’Ajuntament de Tarragona va haver d’emetre un comunicat admetent la contractació de detectius a l’EMT.

La contractació es va fer al juliol, deia el comunicat, però el fet és que l’EMT no ha publicat el contracte. L’Ajuntament i l’EMT es neguen a mostrar la informació sobre aquest cas tot i que aquest periodista l’ha demanat expressament (en virtut de la Llei de Transparència) i també ho ha fet el principal partit a l’oposició, ERC.

Com que Marco havia dit que no l’havia contractat cap empresa pública, aquest mitjà li pregunta directament si l’ha contractat alguna empresa privada per tal d’investigar Porta Enrere, el seu fundador o la Fundació Jara Barceló. Marco diu que «no respondrà cap pregunta que vulneri el seu secret professional».

«Repeteixo, jo a vostè no l’he investigat. Vostè no és el centre del món», diu Marco.

Francisco Marco Fernández vol remarcar, en la part final de la conversa, que «ha de quedar molt clar» que, si s’hagués fet aquell dinar al Via Veneto (continua sense voler-ho confirmar o desmentir), la persona que va assistir, al marge d’ell, estaria subjecta a un contracte de confidencialitat on consta que ell, Franciso Marco Fernández, és advocat. Un contracte de confidencialitat amb unes clàusules molt particulars, per cert: «Aquella persona que signa no pot dir res sobre la reunió, en canvi, jo ho puc explicar tot. I això està signat, o sigui que anem amb compte».

«No ho oblidi mai, jo no soc un personatge públic. Ull amb què escrigui, espero que sigui precís, no com allò de l’altre dia», acaba dient en relació amb l’article que va publicar Porta Enrere el 2 de setembre i en el qual no se citava a Método 3 en cap moment.

—Em sorprèn que em digui que l’article no era precís quan vostè em diu que no té cap vinculació amb l’Ajuntament de Tarragona, administració que, per cert, ha esmentat vostè abans sense jo dir-li res— li fa veure aquest periodista en el sentit que, si Marco no té cap relació amb tot allò, com pot dir que l’article és cert o no si no coneix el cas amb una mínima profunditat?

—No clar, perquè ja sé cap on va vostè —diu Marco, que acaba afirmant que va llegir l’article perquè es va penjar en un fòrum de detectius on es publiquen totes les informacions relatives a aquests professionals de la investigació.

En aquell dinar al Via Veneto el 7 d’agost, hi havia una tercera persona, la dona que acompanyava Francisco Marco Fernández a taula. Segons va explicar l’excol·laborador, Marco la va presentar com a cap de màrqueting d’una de les empreses de carn (sense precisar quina). La noia, que no va dir res en tot l’àpat, apareix al costat de Marco en fotografies publicades a les seves xarxes socials. La dona té una clínica d’estètica a Barcelona.