Contacte: redaccio@portaenrere.cat

Últims reportatges

Ciutat

Cultura i Patrimoni

Esports

Medi Ambient

Món

Esports Món

/

21 de juliol de 2021

Comentaris (0) /

El perquè de la celebració dels JJOO de Tòquio malgrat la pandèmia: el sentit de l’honor japonès, els interessos econòmics i la temptació totalitària de l’olimpisme

El 23 de juliol a les vuit de la tarda (hora del Japó) s’iniciarà en un Estadi Olímpic de Tòquio buit la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de la XXXII Olimpíada de l’Era Moderna. Seran uns JJOO estranys, ajornats el 2020 i gairebé distòpics, sense públic a les graderies, amb els esportistes tancats en una «bombolla» i sotmesos a constants proves de detecció del SARS-CoV-2. Tòquio es troba en situació d’emergència per la pandèmia (encara que els seus números són infinitament millors que els de casa nostra) i bona part de l’opinió pública japonesa és contrària als Jocs (Toyota acaba de retirar els seus anuncis de televisió relacionats amb la cita olímpica pel rebuig de gran part de la societat a l’esdeveniment). Fins i tot en el partit del govern —el totpoderós partit Liberal Democràtic, que ha controlat el poder gairebé sempre des de 1955— s’han produït dissensions i crítiques públiques, una cosa sorprenent en un país d’emocions controlades i disciplina social com el Japó.

Per a respondre la qüestió que dóna títol a aquest article (per què se celebren els JJOO en aquestes condicions?, per què no se suspenen sense més?), hem de remuntar-nos al passat.

El Japó es va incorporar al moviment olímpic modern (iniciat amb els JJOO d’Atenes el 1896) a Estocolm 1912, sent un dels primers països no europeus o nord-americans a fer-ho. A més, la seva constància ha estat enorme, havent participat en totes les edicions posteriors amb només dues excepcions: Londres 1948 (els països derrotats en la Segona Guerra Mundial van ser vetats) i Moscou 1980 (es van sumar al boicot liderat pels Estats Units en protesta per la invasió soviètica de l’Afganistan). Tot i això, el seu medaller és notable perquè, fins avui, ha guanyat 499 medalles olímpiques, ocupant el tretzè lloc en el rànquing global. Per contextualitzar —més que per comparar—, Espanya ha aconseguit 154 medalles i ocupa la posició 29.

És important parar atenció a això: el Comitè Olímpic Internacional celebrava una sessió a la capital del III Reich (seu dels Jocs del 1936) i atorgava l’edició del 1940 a l’imperi japonès, que estava controlat per militars expansionistes i polítics extremistes, i no amagava els seus plans per a prosseguir les seves conquestes territorials a Manxúria o la Xina

L’adhesió entusiasta del Japó al moviment olímpic no és estranya si es té en compte la importància social de l’esport en la cultura japonesa, tant pel que fa als esports autòctons (sumo, judo i altres arts marcials) com als esports importats (especialment el beisbol i, en menor mesura, el futbol i altres). A més, per a un país tan nacionalista, la participació (i l’èxit) en un esdeveniment poliesportiu internacional de la repercussió mediàtica i social dels JJOO és vital.

És vital participar en els JJOO i aconseguir un lloc d’honor en el medaller, però també organitzar l’esdeveniment i demostrar al món la seva superioritat tecnològica i la seva disciplina social. Per això van optar i van aconseguir el 1936 (en una sessió del COI celebrada a Berlín, dies abans dels JJOO organitzats per l’Alemanya nazi) l’organització dels JJOO de 1940. És important parar atenció a això: el Comitè Olímpic Internacional celebrava una sessió a la capital del III Reich (seu dels Jocs del 1936) i atorgava l’edició del 1940 a l’imperi japonès, que estava controlat per militars expansionistes i polítics extremistes, i no amagava els seus plans per a prosseguir les seves conquestes territorials a Manxúria o la Xina.

No és sorprenent, el Comitè Olímpic Internacional de l’època estava controlat per prínceps i aristòcrates europeus i se sentia còmode amb estats autoritaris com Alemanya o el Japó. Els seus enemics eren la Internacional socialista i comunista, qui organitzaven altres esdeveniments poliesportius (les Olimpíades Obreres i les Espartaquiades) que rivalitzaven en popularitat amb els Jocs Olímpics. De fet, precisament el 1936, les Olimpíades Obreres socialistes i les Espartaquiades comunistes s’havien fusionat en un nou esdeveniment (l’Olimpíada Popular) que havia de celebrar-se a Barcelona com a rèplica als Jocs Olímpics de Hitler. L’esclat de la Guerra Civil Espanyola va evitar la seva celebració.

El relleu de foc amb torxes va ser una creació dels propagandistes nazis per a Berlín 1936

Tampoc els Jocs Olímpics Tòquio 1940 serien possibles, precisament per l’expansionisme japonès (perfectament conegut en el moment d’atorgar-los l’organització el 1936). L’esclat de la Segona Guerra Sinojaponesa el 1937 posava en dubte l’esdeveniment, si bé encara es va trigar un any (juliol del 1938) a fer-se oficial que el Japó renunciava als JJOO i que Hèlsinki (Finlàndia) els assumia. Tampoc els finlandesos podrien organitzar els JJOO del 1940 a causa de la invasió soviètica que van patir el novembre del 1939 i de la Segona Guerra Mundial. Encara que el COI va reaccionar tard i va ser reticent a acceptar l’inevitable. Fins al 2 de maig del 1940 no es van anul·lar oficialment els JJOO de Hèlsinki 1940. Tampoc els del 1944 se celebrarien mai i el moviment olímpic quedaria paralitzat fins a Londres 1948, ja sense la participació de les nacions de l’Eix.

Encara que l’URSS tampoc va voler assistir (s’uniria al moviment a partir de Hèlsinki 1952), les Olimpíades Obreres i Populars desapareixien i les Espartaquiades seguirien el seu camí, però només en l’àmbit intern soviètic. Malgrat la seva identificació amb les ideologies derrotades en la Segona Guerra Mundial, l’Olimpisme ressorgia de les seves cendres sense rivals, disposat a créixer en popularitat i puixança econòmica. Fins i tot alguns elements icònics creats pel nazisme en el seu afany per identificar-se amb l’antiguitat clàssica (el relleu de foc amb torxes des del santuari d’Olímpia a l’Estadi Olímpic) es mantenien, i acabaven sent acceptats per tots com si fos una tradició antiga, quan va ser una creació dels propagandistes nazis per a Berlín 1936.

De fet, alguns personatges concrets del nazisme vinculats a l’Olimpisme, com l’historiador Carl Diem (màxim responsable de l’organització de Berlín 1936 i ideòleg del ritual del foc olímpic), van ser ràpidament rehabilitats. A Diem se li va perdonar immediatament la seva total identificació amb el règim nazi, fins i tot es va passar per alt que, en els últims dies de la guerra (març de 1945), arribés a exhortar en actes públics a les Joventuts Hitlerianes a «seguir l’exemple dels espartans» defensant Berlín dels russos fins a la mort (el que, d’altra banda, efectivament van fer aquells joves i nens, però no Diem), i va ser rehabilitat plenament a la República Federal d’Alemanya (RFA).

Diem va morir el 1962 després d’aconseguir tirar endavant el seu gran projecte, l’Acadèmia Olímpica Internacional, una institució educativa i cultural del Comitè Olímpic Internacional situada a Olímpia (Grècia).

Com hem dit, Tòquio 1940 no va ser possible i el Japó va patir una derrota absoluta en la Segona Guerra Mundial després que el país quedés completament devastat pels bombardejos aliats. Però els japonesos van continuar sent un imperi (es va acceptar mantenir a l’emperador Hirohito com a cap d’Estat, encara que privant-lo de la seva condició «divina»), i es van lliurar tenaçment i ràpidament a la reconstrucció de les ciutats i les indústries de tot el país. També l’esport es va reconstruir i, després de tornar a participar en uns JJOO, els de Hèlsinki 1952, ràpidament va sorgir la idea d’organitzar uns Jocs que servissin per a rescabalar-se del frustrat projecte Tòquio 1940, així com per a retornar a la nació l’orgull patriòtic.

El Japó va tenir l’ocasió de presentar-se novament al món (durant els JJOO del 1964) com una potència econòmica i tecnològica, com una nació reconstruïda física i moralment, a més de com un lloc «simpàtic i pacífic»

Existia un gran interès en el COI (i, especialment en el seu president Avery Brundage, personatge famós per la seva ideologia extremadament conservadora) per reincorporar ràpidament a les antigues potències de l’Eix, donant-los l’organització de JJOO quan fos possible. Hèlsinki 1952, Roma 1960, Tòquio 1964 i Munic 1972 serien fites en aquest camí.

Els japonesos es van fer amb els JJOO de 1964 el 1959, després de derrotar fàcilment a Detroit, Viena i Brussel·les en les votacions del COI. Serien els primers JJOO a Àsia i un gran èxit esportiu i organitzatiu (amb un cost de 3.000 milions de dòlars de l’època). El Japó va tenir l’ocasió de presentar-se novament al món com una potència econòmica i tecnològica, com una nació reconstruïda física i moralment, a més de com un lloc «simpàtic i pacífic». Les ferides de la Segona Guerra Mundial quedaven aparentment tancades. L’esport, com a instrument de l’smart power i del soft power, es manifestava en tota la seva expressió, unit a la cultura (cinema, música, còmic, etc.), gastronomia i altres elements de la idiosincràsia nipona, simplificats i exportats, coadjuvava en els esforços del govern japonès per millorar la imatge del país.

La lluna de mel entre Tòquio i el COI es va mantenir, i el Japó va postular novament per als Jocs Olímpics d’hivern i d’estiu, obtenint l’organització de dos esdeveniments hivernals (Sapporo 1972 i Nagano 1998), i fracassant en l’obtenció de diverses edicions estiuenques —Nagoya 1988, Osaka 2008, Tòquio 2016 i hivernals (Sapporo 1968, Sapporo 1984)—. Fins a arribar a l’èxit novament amb Tòquio 2020 (derrotant Istanbul i Madrid el 7 de setembre del 2013 en la sessió del COI celebrada a Buenos Aires), en uns JJOO ajornats al 2021 per la pandèmia de COVID-19, com és prou conegut.

Els preparatius anaven bé, i res feia sospitar, fins a l’eclosió de la pandèmia, que els JJOO de Tòquio 2020 no s’anessin a celebrar amb èxit en les dates previstes. El Japó havia fet un gran esforç, novament, per superar, gràcies als JJOO, les ferides d’un desastre: el terratrèmol, el tsunami i l’accident nuclear de Fukushima (març del 2011). L’obtenció de la seu olímpica en aquelles circumstàncies ja havia suposat una victòria moral, semblava que es repetia la història del 1964. Els Jocs Olímpics de Tòquio mostrarien al món la capacitat del poble japonès per a aixecar-se cada vegada que queia. Però les confuses notícies inicials sobre una espècie de grip a la ciutat xinesa de Wuhan alterarien tots els plans.

En clau esportiva, sembla oportú recordar que Wuhan va ser seu el 2019 de dos grans esdeveniments, va ser (el setembre d’aquell any) una de les ciutats que va acollir el Mundial de Bàsquet, i l’octubre va acollir els Jocs Mundials Militars. Sobre aquest últim esdeveniment, a posteriori es van publicar informacions sobre esportistes de diferents nacionalitats que van caure malalts en tornar d’aquella competició.

Entre rumors de suspensió dels JJOO o de trasllat a altres seus com Londres, van transcórrer algunes setmanes del primer trimestre del 2020. Tant el COI com el govern japonès insistien que els Jocs se celebrarien en les dates previstes i titllaven d’«alarmistes» aquells que defensaven la necessitat de l’ajornament o la suspensió davant la ràpida i letal expansió del SARS-CoV-2 pel món. Finalment, després de moltes pressions, el 24 de març del 2020 es va fer oficial l’ajornament a l’estiu del 2021.

Durant els mesos següents vindrien diverses ones de la pandèmia i, amb elles, tota mena de declaracions sobre la necessitat de suspendre definitivament els JJOO o de celebrar-los costi el que costi. L’èxit de les primeres vacunes va suposar un canvi en la tendència pessimista general.

Si els Jocs de Tòquio haguessin estat definitivament ajornats, la inversió realitzada de 15.400 milions de dòlars hauria estat en va

El factor econòmic

Però no són les vacunes el factor principal que justifica la celebració dels JJOO de Tòquio. En un context de pandèmia i amb l’oposició ferma de part de la societat japonesa, aquest factor és l’econòmic.

Si els Jocs haguessin estat definitivament ajornats, la inversió realitzada de 15.400 milions de dòlars hauria estat en va. Així mateix, el mal en la reputació de la «Marca Japó» hauria estat incalculable per a una nació amb un concepte tan elevat de l’honor, on el fet de no complir amb un compromís adquirit és senzillament inacceptable. El deshonor és molt pitjor que la mort.

A més, si els JJOO  de Tòquio s’haguessin suspès definitivament, l’Olimpisme hauria renascut precisament a la Xina, el gran rival geopolític dels japonesos, amb els Jocs Olímpics d’hivern de Pequín 2022. Un fet massa dolorós pels japonesos.

El 73% dels ingressos del Comitè Olímpic Internacional procedeixen dels drets de televisió

No es pot perdre de vista que el 73% dels ingressos del Comitè Olímpic Internacional procedeixen dels drets de televisió. Si els JJOO es cancel·lessin, el COI hauria de reemborsar 4.000 milions de dòlars a les televisions, i això sense comptar amb el que haurien de recuperar els patrocinadors. Podria ser una estocada de mort per al COI.

Les grans corporacions que tenen els drets d’emissió per televisió en els diferents països tampoc semblaven disposades a retornar els ingressos per publicitat que ja tenien venuts. Només l’NBC (Estats Units) tenia 1.250 milions de dòlars facturats en anuncis a emetre durant els JJOO de Tòquio.

Per als diferents comitès olímpics nacionals i per a moltes federacions esportives, les pèrdues també suposarien greus problemes econòmics. Els JJOO de Tòquio 2020 (2021) havien de celebrar-se tant sí com no, encara que fos sense públic i amb els esportistes sotmesos a una vigilància gairebé policial i confinats en una «bombolla». Tothom dona per fet, però, que, malgrat les vacunes de bona part dels integrants de la «família olímpica», els positius aniran caient inexorablement i serà difícil quadrar totes les proves i tots els esdeveniments, però en una fugida cap endavant com aquesta, els detalls són sempre accessoris. The Show Must Go On.

El multimilionari nord-americà Avery Brundage, al capdavant del COI, va tenir com a prioritat «retornar» a les nacions derrotades de l’Eix els JJOO que no van poder organitzar en el seu moment

L’acostament als règims autoritaris

La comparació amb altres èpoques de l’Olimpisme és inevitable. El Comitè Olímpic Internacional, en etapes de crisi, sempre acaba mirant cap als estats autoritaris o totalitaris perquè ofereixen estabilitat i absència de crítiques, premsa controlada i grans inversions econòmiques. Les democràcies occidentals cada vegada són més escèptiques amb els JJOO perquè a les ciutats en les quals se celebren consultes ciutadanes sobre si acollir els Jocs o no gairebé sempre venç el no (Oslo, Innsbruck, Munic, Cracòvia, Hamburg…). En les dictadures o en estats emergents no existeix aquest «problema».

Va ocórrer, com hem vist, en els anys trenta del segle XX, quan la rivalitat amb les Olimpíades Obreres i les Espartaquiades, va dur als aristòcrates i membres de la reialesa que controlaven el COI a mirar cap a Berlín o Tòquio, qualificant els Jocs Olímpics de Berlín 1936 com els «millors de la història», una afirmació que encara avui dia repeteixen els hereus intel·lectuals de Carl Diem en les acadèmies i centres d’estudis olímpics.

Brundage, gran admirador del general Franco i enamorat d’Espanya, hagués preferit Madrid per a l’edició que va acollir Munic (1972)

Passada la Segona Guerra Mundial, va arribar el moment del multimilionari nord-americà Avery Brundage al capdavant del COI, qui va tenir com a prioritat «retornar» a les nacions derrotades de l’Eix els JJOO que no van poder organitzar en el seu moment. Roma 1960, Tòquio 1964 i Munic 1972 van ser les etapes d’aquesta «devolució», encara que Brundage (gran admirador del general Franco i enamorat d’Espanya) hagués preferit Madrid per a l’edició que va acollir la capital bavaresa, en uns JJOO marcats pel terrorisme contra la delegació israeliana.

Malgrat que Brundage no va poder aconseguir que Madrid superés a Munic, sí que va aconseguir imposar (malgrat l’oposició tenaç de membres britànics del COI) l’entrada en l’organisme del seu amfitrió habitual en les visites a la Costa Brava o Barcelona, Juan Antonio Samaranch, figura emergent en la política esportiva des que va liderar l’organització dels Jocs Mediterranis Barcelona 1955. El vell Avery, malgrat el seu conegut conservadorisme, tampoc va tenir problemes a obrir les portes del COI a l’URSS i a acceptar sense problemes el fals amateurisme dels països comunistes.

Els anys setanta i vuitanta van ser una etapa fosca marcada pel terrorisme i els boicots. Les ciutats candidates pràcticament van desaparèixer després del fracàs econòmic dels JJOO de Mont-real 1976 (es calcula que van tenir un sobrecost del 720% sobre el pressupostat inicialment) i el COI va buscar «garanties» a l’URSS. L’edició de Moscou 1980 va estar marcada pel boicot occidental per la invasió de l’Afganistan. També per l’elecció de Juan Antonio Samaranch com a president del COI («algun dia serà vostè president», li havia dit molts anys abans, Brundage).

La República Popular de la Xina s’ha convertit en la nineta dels ulls del COI. Existeixen rumors, fins i tot, sobre acords no escrits pels quals, en cas que qualsevol de les seus olímpiques del futur no pogués acollir la seva edició per catàstrofes naturals, guerres o terrorisme, la Xina sempre estaria a punt per a substituir-los.

Samaranch va revolucionar l’Olimpisme, acabant amb la hipòcrita divisió entre amateurs i professionals i donant criteris moderns a la gestió econòmica. El seu passat falangista i franquista li va ser perdonat, malgrat els intents per periodistes britànics com Andrew Jennings per destacar-ho.

Va facilitar els JJOO a la seva ciutat natal (Barcelona), però, tal com van fer tots els seus antecessors, també va sentir la temptació de mirar cap a l’estabilitat i grandiloqüència d’un règim totalitari. En el seu cas, la República Popular de la Xina, qui, durant el seu mandat, es va reincorporar al moviment olímpic (desbancant a la República de la Xina, convertida en «Taipei Xinès» a efectes olímpics, després de polèmiques sobre l’ús de «Taiwan» o «Formosa»), i en el dels seus successors (Rogge, Bach) ha acollit JJOO d’estiu (2008), acollirà una cita olímpica d’hivern (2022), i s’ha convertit en la nineta dels ulls del COI. Existeixen rumors, fins i tot, sobre acords no escrits pels quals, en cas que qualsevol de les seus olímpiques del futur no pogués acollir la seva edició per catàstrofes naturals, guerres o terrorisme, la Xina sempre estaria a punt per a substituir-los.

Aquesta tirada del COI cap a l’«estabilitat», presenta les seves contradiccions i és difícil de mantenir en el temps per les crítiques de la premsa i dels governs occidentals, per això en els pròxims anys (després de Pequín 2022, i després de tres JJOO consecutius a l’Extrem Orient) assistirem a diverses edicions en democràcies (París 2024, Cortina-Milà 2026, Los Angeles 2028 i Brisbane 2032), queda per resoldre la seu dels JJOO d’hivern 2030, als quals aspira (sense moltes possibilitats ni molta fe), Barcelona. La temptació de lliurar-se als braços de monarquies autoritàries del Golf Pèrsic o de tornar en el futur a la Xina o a Rússia, segueix present.

Veurem quina és l’evolució del moviment olímpic, en crisi permanent, buscant de manera descarada al públic jove amb la incorporació de nous esports com l´escalada, l’skateboarding, el breaking o el surf, sense descartar en el futur altres com el parkour o fins i tot els esports electrònics. Tot sigui per mantenir quotes de mercat.

També cal observar amb esperit crític els intents de personatges i moviments estranys (qualificats obertament com a sectes d’extrema dreta per molts experts en la matèria) per aproximar-se a l’Olimpisme a través dels seus centres d’estudis olímpics o dels anomenats «Comitès Coubertin» (tot això al voltant de l’Acadèmia Olímpica Internacional, fundada per Carl Diem, tal com hem explicat). En països iberoamericans és una cosa pública i descarada, però a Espanya també han existit aquests moviments. Vist tot això amb perspectiva històrica, realment no hi ha res nou sota el sol.

 

Autor de l’article: Fernando Arrechea, doctor en Ciències de l’Esport i un dels màxims experts en olimpisme de tot l’estat.

 

 

Llegeix més

Cultura i Patrimoni General

/

16 de juliol de 2021

Els operaris de l’empresa que instal·la la bastida per a restaurar la Torre de Minerva foraden la muralla romana del segle II aC i el relleu de la deessa, el més antic de la península Ibèrica

«Hem de protegir el nostre patrimoni i més quan tenim un tresor d’aquestes característiques a la nostra ciutat». Així valorava el regidor de Patrimoni Històric de

Llegeix més

Esports

/

8 de juny de 2021

Una sentència del TSJC obliga l’Ajuntament de Tarragona a facilitar a Porta Enrere la documentació sobre la venda de les entrades de la cerimònia d’inauguració dels Jocs Mediterranis

L’Ajuntament de Tarragona haurà de lliurar la documentació sobre la venda d’entrades de la cerimònia d’inauguració dels Jocs Mediterranis a Porta Enrere. Així ho

Llegeix més

Medi Ambient

/

3 de juny de 2021

«Algú no va fer la feina que havia de fer»: un vídeo intern de Bombers carrega contra la gestió de l’accident d’Iqoxe per part de Protecció Civil

Gairebé un any i mig després de l’accident més greu en la història de la indústria petroquímica de Tarragona encara hi ha fets que no han estat aclarits del tot en una nit

Llegeix més

Cultura i Patrimoni

/

21 de maig de 2021

Jordi Tresserras, president d’ICOMOS Espanya: «A Tarragona tothom ha fet la guerra pel seu compte, però ara s’ha produït un canvi de xip»

Jordi Tresserras (Barcelona, 23 de novembre del 1967) és el nou president de l’International Council on Monuments and Sites (ICOMOS) Espanya des del 24 d’abril d’enguany,

Llegeix més

Cultura i Patrimoni General

/

24 de març de 2021

Un corb mort a la porta de casa com a amenaça: pràctiques mafioses i interessos urbanístics en la joia del Patrimoni Històric, la Font dels Lleons

«Les excavacions arqueològiques van permetre exhumar una font romana de grans dimensions (Font dels Lleons) … Cal dir que són les troballes més importants de l’arqueologia

Llegeix més

Accepta cookies
Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l’experiència d’usuari, analitzar el trànsit del lloc web i personalitzar el contingut. En fer clic a "Accepta les cookies", accepteu l’ús de les cookies descrites a la nostra Política de cookies. També podeu configurar quines cookies voleu acceptar fent clic a “Configurar les cookies”.