Contacte: redaccio@portaenrere.cat

Últims reportatges

Ciutat

Cultura i Patrimoni

Esports

Medi Ambient

Món

General Medi Ambient

/

30 de setembre de 2021

Comentaris (1) /

La falta de control de les emissions d’òxid d’etilè d’Iqoxe posa en risc la salut de les persones de les poblacions veïnes: les dades i la comparació amb els Estats Units

El passat 22 de setembre, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) alertava del perill de la contaminació de l’aire i rebaixava ostensiblement els llindars considerats segurs per a la població que es troba exposada a les partícules en suspensió de certes substàncies tòxiques. En el seu informe, l’OMS assenyalava principalment els quatre contaminants «clàssics»: l’ozó (O₃), el diòxid de nitrogen (NO₂), el diòxid de sofre (SO₂) i el monòxid de carboni (CO). Tal com consta en l’estudi d’aquest organisme, el cas més significatiu és el del diòxid de nitrogen perquè el límit de seguretat a l’exposició d’aquesta substància és ara quatre vegades més baix, passant dels de 40 micrograms per metre cúbic per any als 10 micrograms per metre cúbic. Els altres tres contaminants també han patit rebaixes importants sobre uns límits establerts el 2005 i que s’han revisat últimament davant «l’augment notable de proves que demostren com la contaminació de l’aire afecta la salut de la població». De fet, segons l’OMS, anualment moren uns set milions de persones a tot el planeta per patologies associades a la pol·lució de l’aire.

Els quatre «contaminants clàssics» esmentats per l’Organització Mundial de la Salut són mesurats regularment per les estacions que el departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya té arreu del territori català dins de la Xarxa de Vigilància i Previsió de la Contaminació Atmosfèrica (XVPCA). Aquestes estacions poden mesurar també altres partícules, així com alguna substància com el benzè, però no ho fan amb un producte que va ser protagonista de l’accident més greu en la història de la indústria petroquímica del Camp de Tarragona: l’òxid d’etilè (OE).

El 14 de gener de 2020, el reactor de la planta de derivats U-3100 de l’empresa Iqoxe va patir una explosió que va deixar tres morts (dos treballadors i un veí del barri de Torreforta que es trobava a gairebé tres quilòmetres de l’accident). La deflagració va generar un núvol de fum similar (en la seva forma) a un bolet atòmic, la composició del qual no s’ha explicat mai (Iqoxe s’ha oposat a què la Generalitat faciliti aquesta informació a Porta Enrere, tal com consta en la resolució de la GAIP 805/2021 de 2 de setembre). De fet, Porta Enrere va demostrar en un article el 30 de gener d’aquell any que les autoritats van mentir a la població perquè van assegurar que no hi havia cap mena de perill quan no havien fet els mesuraments adients. En el moment de l’explosió, el reactor estava fabricant MPEG 500, un producte fet amb òxid d’etilè i metanol.

A Catalunya no es mesuren les emissions o immissions d’òxid d’etilè, als Estats Units sí

«En l’actualitat, cap normativa en l’àmbit europeu o estatal estableix l’obligatorietat de mesurar les emissions d’òxid d’etilè ni fixa nivells màxims d’aquest compost en l’aire, com tampoc determina les tècniques per mesurar-los», diu el departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat de Catalunya a Porta Enrere. Si a Europa, per tant, no hi ha regulació sobre les emissions i l’exposició a aquesta substància, la referència cal trobar-la als Estats Units. Així, l’Agència de Protecció del Medi Ambient estatunidenca (Environmental Protection Agency, EPA) situa en 0,02 micrograms per metre cúbic a l’any (1 gram = 1.000.000 de micrograms) l’exposició màxima a l’òxid d’etilè per part de la població (vegeu la diferència entre aquesta xifra i la dels quatre «contaminants clàssics»). Aquest nivell màxim d’exposició —la mitjana de tots els mesuraments d’òxid d’etilè durant un any no poden superar els 0,02 µg/m³— no implica que no hi hagi cap conseqüència per a la salut, ans el contrari, perquè, tal com admet la mateixa EPA, estar exposat a aquesta quantitat d’OE comporta un risc afegit de 100 casos de càncer per cada milió d’habitants. Aquest nivell de 0,02 µg/m³ es va establir l’any 2008. Fins aleshores i des del 1990, el nivell màxim d’exposició a l’òxid d’etilè era de 0,0002 µg/m³, és a dir 100 vegades menys que l’actual, una xifra que, tot i minúscula, implicava un risc afegit de «només» un cas de càncer per cada milió de persones. Aquest «relaxament» en la consideració de la perillositat dels nivells d’immissió —cal diferenciar l’emissió de la immissió: l’emissió és el mesurament de contaminants directament al centre productiu de la indústria (una xemeneia, per exemple), mentre que la immissió és aquell mesurament de contaminants en una determinada zona (el centre d’una població) fora de l’emissor, allò que la gent respira— es va agreujar vuit anys després. El 2016, una divisió de l’EPA, l’Integrated Risk Information System (IRIS), va concloure que l’òxid d’etilè era 30 vegades més cancerigen del que s’havia cregut fins aleshores. Els principals tumors per òxid d’etilè són el càncer de pit i els limfomes. Es tracta, doncs, d’un producte realment perillós.

Als Estats Units hi ha diferents productors d’òxid d’etilè i d’empreses que processen o fan servir aquesta substància i que estan repartits per tot el país. Alguns d’ells es troben a Lake County (Illinois), un comtat que té una població de més de 700.000 habitants. Les indústries, com en el cas d’Iqoxe, es troben ben a prop dels nuclis habitats (les primeres cases estan a menys d’un quilòmetre de la fàbrica, tal com passa amb La Canonja), on resideixen molts dels treballadors d’aquestes empreses. Malgrat el pes econòmic del sector en aquestes poblacions, una part de la societat civil s’ha organitzat en defensa de la seva salut i contra les emissions d’òxid d’etilè de les fàbriques mitjançant una associació amb un nom ben explícit Stop EtO in Lake County. Els membres d’aquesta organització, veïns de ciutats com Gurnee (31.000 habitants) o Waukegan (88.000), asseguren que algunes de les indústries dels seus termes municipals, Medline o Vantage, han provocat càncers i morts entre els ciutadans per culpa de les emissions d’òxid d’etilè. Stop EtO in Lake County demana la supressió de la utilització d’aquesta substància —Medline utilitza l’OE per esterilitzar material mèdic i Vantage és una planta que fabrica productes derivats a partir d’aquesta substància química— mentre les indústries asseguren que compleixen amb els nivells legals permesos, tal com recollia una informació de la cadena Univisión del 23 de febrer de 2020.

A Illinois, un grup de ciutadans s’han organitzat per demanar la  fi de les emissions d’òxid d’etilè

Illinois és un estat que té algunes de les lleis més estrictes en la regulació de les emissions d’òxid d’etilè, sobretot arran de la mort per càncer d’un ciutadà de 45 anys, Matt Haller, el 2019. Així, el govern estatal només permet a l’empresa Medline emissions de 150 lliures l’any (uns 68 quilos), mentre que Vantage té un límit de 110 lliures (50 quilos). A més, l’estat d’Illinois es va comprometre el 2019 a realitzar el control de la qualitat de l’aire en relació amb l’òxid d’etilè a prop d’aquestes dues instal·lacions industrials. Malgrat això, el novembre de 2019, l’Environmental Protection Agency va detectar immissions 50 vegades superiors als nivells màxims permesos a prop de l’Spaulding Elementary School de Gurnee (a poc més de 5 km de Medline), mentre que en una zona residencial a la vora de l’empresa Vantage, el límit es multiplicava per 88. Com a referència: l’escola pública de La Canonja es troba a menys d’un quilòmetre i mig d’Iqoxe. Tal com publicava el prestigiós mitjà d’investigació nord-americà The Intercept, l’administració de Donald Trump no va advertir a la població, un cop va tenir els resultats dels mesuraments, de la perillositat d’aquesta exposició continuada a l’òxid d’etilè en aquestes zones.

Però la fàbrica que produeix (i emet) més òxid d’etilè de tots els Estats Units es troba a la localitat de Port Neches (13.000 habitants), a Texas, l’estat que concentra més indústries d’aquesta mena (24). Inicialment propietat de Texaco, l’empresa va ser comprada posteriorment per Huntsman Petrochemical fins que va ser adquirida per la companyia tailandesa Indorama Ventures (va començar a gestionar-la el 2020). La producció d’aquesta planta era de 450.000 tones fins al 2016, moment a partir del qual la fabricació d’òxid d’etilè va augmentar fins a les 560.000 tones. Segons The Intercept, quan una indústria estatunidenca decideix augmentar la seva producció necessita l’autorització de l’estat (en aquest cas Texas), un fet semblant amb què passa a Catalunya quan es produeix una modificació productiva o estructural en qualsevol fàbrica, que requereix una nova autorització ambiental, sense la qual l’empresa no pot operar. Davant el significatiu augment de producció de la planta d’òxid d’etilè, el govern de Texas podia demanar un model d’impacte de les emissions d’aquesta substància en la població, però no ho va fer argumentant que el possible increment d’emissions a causa de l’entrada en funcionament de les noves instal·lacions de Huntsman Petrochemical quedava compensat de sobres amb les reduccions de les emissions de les antigues plantes de l’empresa. Davant d’aquest posicionament de l’administració texana, l’EPA va impulsar pel seu compte un estudi amb una modelització sobre què representava, en l’àmbit de les emissions i les immissions, l’augment de producció de la indústria de Port Neches. Aquests models de l’agència de protecció del medi ambient dels Estats Units eren molt complerts i tenien en compte la direcció dels vents o l’alçada de les emissions per tal de conèixer amb la màxima precisió el possible impacte en els habitants de la zona —a Catalunya, aquesta mena de models sovint els ha fet el Laboratori del Centre del Medi Ambient de la Universitat Politècnica de Catalunya, com el que va presentar sobre l’estudi de la qualitat de l’aire al Camp de Tarragona l’any 2014. El model de l’EPA es va fer sobre unes emissions estimades de 22.000 lliures d’òxid d’etilè a l’any (uns 10.000 quilos) i va demostrar que el risc de la població de patir càncer abastava una àrea de més de 1.500 quilòmetres quadrats des de la fàbrica.

Segons els treballs de l’EPA, a l’àrea de l’escola de Port Neches (a una distància de poc més de 2,5 quilòmetres d’Indorama Ventures, tot i que en el moment de l’estudi, la propietària de l’empresa era Huntsman Petrochemical), el risc de patir càncer era quatre vegades superior en relació amb algú que hagués estat exposat al límit màxim d’immissions (0,02 micrograms per metre cúbic) i aquest risc es multiplicava per 10 en algunes àrees residencials de la localitat. Però The Intercept assegurava en el seu article que les emissions de Huntsman no eren de 22.000 lliures a l’any com havia calculat l’agència mediambiental americana, sinó de 61.000  lliures anuals (28.000 quilos), tal com havia admès la mateixa fàbrica. Amb aquesta quantitat, el risc de patir càncer a la zona de l’escola de Port Neches no es multiplicava per quatre en relació amb el nivell màxim d’immissions, sinó per 10.

Un camió al seu pas per la N-340 al seu pas per Bonavista. Al fons, Iqoxe, i més enllà, a la dreta, PortAventura.

A diferència de les poblacions de l’estat d’Illinois, impulsores de l’Stop EtO in Lake County (un moviment que s’ha estés a l’estat de Georgia), els habitants de Port Neches desconeixien la perillositat de l’òxid d’etilè i de la lluita d’alguns dels seus compatriotes en altres estats, un fet que els ha fet més vulnerables durant anys i que, evidentment, no els ha deslliurat de posar-se malalts, al contrari. A la tradicional opacitat en aquest tema s’afegeix que l’OE, a diferència d’altres productes químics, no fa olor (per sota de les 500 parts per milió) ni té color, un fet que l’ajuda a passar desapercebut entre la població. A més, com s’ha comentat anteriorment, és letal, un aspecte que l’ha fet ideal per a esterilitzar material mèdic o espècies per a ús alimentari, un fet que ha provocat problemes de salut pública, obligant a algunes empreses a retirar els seus productes (gaspatxo o, el més conegut recentment, gelats). Tot i els estudis de l’EPA, els membres d’Stop EtO in Lake County van decidir impulsar, pagant-ho de la seva butxaca, nous mesuraments d’òxid d’etilè el 2020 i aquests van mostrar que les àrees del comtat més pròximes a les indústries els mesuraments multiplicaven per 13 els nivells màxims d’immissió.

Iqoxe, les emissions sense control

L’únic productor d’òxid d’etilè a tot l’estat espanyol és l’empresa Industrias Químicas del Óxido de Etileno (IQOXE), que dona servei a la resta del potent sector petroquímic del Camp de Tarragona (multinacionals com Repsol o Dow incloses). Iqoxe pertany al grup Christian Lay (CL), dedicat majoritàriament a la bijuteria. Christian Lay va comprar l’empresa el 2014, propietat aleshores de La Seda Barcelona (LSB), quan la companyia estava en concurs de creditors. Tal com consta a la resolució del jutjat mercantil número 1 de Barcelona, Christian Lay va aconseguir la compra després de fer una oferta 22,5 milions d’euros per IQA (nom de la companyia fins aleshores), tot i que Cepsa n’oferia 31,8 milions. Hi havia un tercer pretendent, Indorama Ventures, la mateixa companyia que té la planta més gran d’òxid d’etilè als Estats Units, a Port Neches (Texas). Indorama oferia 23 milions d’euros per IQA més 7,68 milions per les existències de producte a novembre de 2013. La jutgessa, però, va acceptar l’oferta de Christian Lay perquè també comprava una altra empresa de La Seda, Artenius, i garantia els llocs de treball de les dues fàbriques. El conseller delegat d’Iqoxe seria José Luis Morlanes, que ostentava el mateix càrrec a LSB. Fins que va passar a mans de La Seda, IQA pertanyia a la multinacional Shell, que va decidir desfer-se’n —tot i que era l’única planta productiva d’OE a tot l’estat i que es trobava en un el polígon petroquímic més gran del sud d’Europa i amb empreses que necessitaven aquest producte— perquè, segons expliquen diverses fonts a Porta Enrere, la inversió que es necessitava per a renovar les instal·lacions (la planta d’òxid d’etilè es va fer a mitjans dels 70) era tan gran que a Shell no li sortia a compte.

Iqoxe és, per tant, una companyia estratègica perquè el seu producte estrella, l’òxid d’etilè, és necessari per a crear molts derivats del sector químic que són clau en el negoci d’altres multinacionals. De fet, la previsió del negoci mundial de l’òxid d’etilè pel 2027 és de 64.000 milions de dòlars. Es tracta, doncs, d’un sector amb un futur, financerament parlant, òptim.

L’empresa perdia «pel camí» 2.750 tones, gairebé tres milions de kilos d’OE pur i altres productes derivats resultants del procés de fabricació

La capacitat màxima de producció d’Iqoxe és de 140.000 tones d’òxid d’etilè cada any. Es tracta, per tant, d’una xifra quatre vegades inferior a la del productor més gran dels Estats Units (Indorama Ventures) però les emissions de la fàbrica de La Canonja són, però, molt superiors.

Porta Enrere ha tingut accés a un document intern de l’empresa on s’observa que la previsió de la producció d’òxid d’etilè per al 2018 era de 137.513 tones. Però, per aconseguir tot aquest producte final, Iqoxe havia de fabricar, tal com consta en el mateix document, un total 140.263,3 tones d’òxid d’etilè. És a dir, l’empresa perdia «pel camí» 2.750 tones, gairebé tres milions de quilos d’OE pur i altres productes derivats resultants del procés de fabricació. On anava a parar aquest òxid d’etilè que sortia del reactor però que no apareixia en el recompte final de la producció? «Una part molt significativa, al medi ambient. A l’aire, a l’aigua, a terra…», diuen a Porta Enrere fonts coneixedores de l’empresa. Aquestes fonts asseguren que històricament IQA ja tenia unes pèrdues de producte del 2% sobre la producció d’òxid d’etilè. De fet, en el document al qual ha tingut accés aquest mitjà, el percentatge de pèrdua és de l’1,96%.

S’ha de tenir en compte que la part de les pèrdues d’òxid d’etilè d’Iqoxe que presumptament anaven al medi ambient («una part molt significativa», segons les fonts esmentades) serien molt superiors a les emissions del productor més gran d’OE de tots els Estats Units (Indorama) que, recordem, reconeixia unes emissions de 28.000 quilos per any i que segons l’article de The Intercept hauria provocat un risc de càncer 10 vegades superior als límits màxims permesos, fent perillar la salut dels habitants de les ciutats veïnes (les pèrdues de producte d’Iqoxe són 100 vegades superiors a aquelles emissions de la planta de Texas, per tant, només que una petita part anés al medi ambient, seria fàcil superar àmpliament la xifra de la fàbrica nord-americana). Unes poblacions, les estatunidenques esmentades anteriorment, que es troben a una distància de les indústries que fabriquen o utilitzen òxid d’etilè semblant a la de La Canonja, el barri de Bonavista o Tarragona fins a Iqoxe.

El document on consta tota la producció i venda prevista per Iqoxe el 2018 —un EBITDA (indicador  que mostra el benefici de l’empresa abans de restar els interessos pel deute contret, els impostos i l’amortització de les inversions efectuades) de més de 28 milions d’euros, per exemple— aporta el detall d’aquesta pèrdua de producte. Així, pel mes de gener d’aquell any es preveia una producció de 12.200 tones d’òxid d’etilè i, per aconseguir-ho, el reactor havia de fer 12.444 tones. Pel febrer es van preveure 11.100 tones, però del reactor n’havien de sortir 11.322, i així cada mes.

Les previsions de producció que consten en aquest document, que té data de desembre de 2017, es van anar complint amb escreix o, millor dit, es van millorar. En un altre full de càlcul del primer trimestre del 2018 i al qual també ha tingut accés Porta Enrere, es pot apreciar que la producció d’òxid d’etilè estava per sobre de les expectatives. El gener de 2018 es van fabricar 18 tones més de les previstes (12.218), el febrer 43 menys (10.957) i el març 359 més (6.159). Val a dir que la producció del març sempre era inferior a la resta de l’any perquè durant aquest mes es feia una parada tècnica de 15 dies. Tret d’aquesta aturada anual, el full de càlcul no preveu més aturades, ni tan sols per avaries. Segons expliquen diverses fonts vinculades a l’empresa, històricament es preveia un dia d’aturada cada mes per possibles incidències, com fer reparacions imprevistes. Així, si el mes de gener té 31 dies, la producció es calculava en relació amb 30. En el full de càlcul de previsions pel 2018, la planificació mostra 31 dies de feina a un ritme de 394 tones diàries. En el document s’indica que la producció diària havia d’oscil·lar entre 300 i les 350 tones, és a dir, realment es produïa molt més que allò que tradicionalment estava previst. «Això només demostra  la sobrecàrrega de feina dels treballadors i d’unes instal·lacions que tenen més de 40 anys i que es van dissenyar per a una producció de 70.000 tones d’òxid d’etilè. La direcció de l’empresa sobrepassava els límits a l’hora de produir», expliquen les esmentades fonts.

«No hi ha pèrdues significatives [d’òxid d’etilè], i les que hi ha són utilitzades per a aprofitament energètic o són comercialitzades com a subproducte», afirmen els portaveus d’Iqoxe a Porta Enrere en relació amb les pèrdues d’òxid d’etilè esmentades. Davant la resposta de l’empresa, aquest mitjà va demanar a Iqoxe si era cert que les pèrdues de producte ascendien al 2% del total, com es feia l’aprofitament energètic que deien, quina mena de subproducte es venia i a qui, així com quina quantitat de les pèrdues (2.750 tones) anaven a parar al medi ambient. Des de la companyia es va declinar respondre a aquestes preguntes al·legant que «són qüestions que afecten diversos àmbits de la propietat intel·lectual i de la tecnologia industrial que utilitzem i, per tant, subjectes a confidencialitat per raons de competència».

Emissions «oficials»

Tot i que el control de les emissions en productes químics com l’òxid d’etilè a Europa, tal com s’ha vist, es troba a anys llum dels Estats Units, existeix un document reconegut per una directiva europea que permet saber, a grans trets, quina pot ser la contaminació d’una planta d’òxid d’etilè segons la seva producció. El document és l’anomenat Best Available Tecnhiques (BAT) Reference Document for the Production of Large Volume Organic Chemicals (en la seva versió de l’any 2017) i es troba emmarcat en la directiva europea 2010/75/EU. El BAT és el successor d’un document que es coneixia com a IPPC (Integrated Pollution Prevention and Control). L’IPPC era una mena de manual que va ser redactat pels tècnics dels principals productors de substàncies químiques de la indústria a petició de l’administració europea, que volia tenir d’aquesta manera un document de referència a l’hora de controlar els riscos de les substàncies que es fabricaven al continent. En l’IPPC i el BAT es recullen les característiques i els processos de fabricació de cada producte, així com les seves emissions.

El capítol 7 del BAT tracta sobre l’òxid d’etilè. En el primer apartat (7.1), apareixen tots els productors d’aquesta substància a Europa amb dades, això sí, de l’any 2014. En el quadre, el màxim productor d’OE al continent és una planta que la multinacional alemanya BASF té a Anvers (Bèlgica). Per la seva banda, Iqoxe és la penúltima en capacitat de producció, tot i que ara, tal com s’ha explicat anteriorment, pot produir fins a 140.000 tones en lloc de les 130.000 tones que apareixen en aquest document del 2017. En total, a Europa hi ha 12 plantes productores d’òxid d’etilè. En canvi, als Estats Units, hi ha 106 plantes on es produeix, es processa o s’utilitza aquesta substància.

Country Company Location EO capacity*
(kt/yr)
Belgium BASF Antwerp 500
Belgium Ineos Oxide Antwerp 420
France Ineos Oxide Lavera 220
Germany BASF Ludwigshafen 345
Germany Ineos Oxide Dormagen 290
Germany Clariant Gendorf 240
Germany Sasol Marl 216
The Netherlands Shell Moerdijk 305
The Netherlands Dow Terneuzen 170
Poland PKN Orlen Plock Approx.
100**
Spain IQOXE Tarragona 130
Sweden Akzo Nobel (S) Stenungsund 115
Total 3050

El document, que és la Bíblia dels productes químics perquè inclou els processos de fabricació i els riscos associats —un document, cal recordar-ho, redactat conjuntament amb la indústria del sector—, compta, en el cas de l’òxid d’etilè, en l’apartat 7.3, amb diferents càlculs sobre les emissions a l’aire en la producció d’aquesta substància. Així, segons el quadre 7.2, les emissions mínimes previstes en una planta d’òxid d’etilè són de mig quilo per tona produïda. Per tant, en el cas d’Iqoxe, si tenim en compte que la fàbrica de La Canonja té una producció de gairebé 140.000 tones, les emissions d’OE serien, com a mínim, d’uns 70.000 quilos anuals, més del doble que la planta de Port Neches (Texas) que aleshores gestionava Huntsman Petrochemical (28.000 quilos d’emissions) que, com explicava The Intercept, provocava un risc de càncer molt alt en multiplicar per 10 els nivells màxims fixats per les autoritats nord-americanes. Amb tot, en el Registre Estatal d’Emissions i Fonts Contaminants, Iqoxe va declarar que emetia 0,0001 kg d’òxid d’etilè el 2017 i el 2018. I si Iqoxe pot emetre, com a mínim, 70.000 quilos d’òxid d’etilè, quina quantitat emetria, per exemple, la planta de BASF a Anvers, que té una capacitat de mig milió de tones per any? Si s’apliquen els càlculs del document, uns 250.000 quilos. És evident, per tant, que les autoritats europees no tenen tant de zel com les estatunidenques en el control de les emissions d’un producte, l’òxid d’etilè, que és molt cancerigen. Només cal recordar com, després de l’accident d’Iqoxe, l’anterior conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya, Miquel Samper, va assegurar que s’instal·larien sensors en els perímetres dels polígons petroquímics del Camp de Tarragona per fer un seguiment de les possibles emissions de substàncies tòxiques. En el mateix moment que ho anunciava, però, Samper admetia que aquella inversió de només 1,2 milions d’euros fins al 2024 s’havia d’ajornar perquè no disposava del pressupost suficient per a executar-la.

«L’òxid d’etilè és un dels compostos més perillosos en l’àmbit de la salut, i això hauria d’exigir un control, com a mínim, a les àrees urbanes més pròximes. La passivitat de l’administració es tradueix en un model primari de control de les emissions i de les immissions, amb baixes identificacions de compostos. Caldria preguntar-se a qui beneficia aquest tipus de model», es lamenta Francesc Xavier Roca, exmàxim responsable del Laboratori del Centre del Medi Ambient de la Universitat Politècnica de Catalunya i un dels màxims experts en contaminació ambiental del país, en relació amb que no existeixen dades d’immissions (d’allò que respira la gent)  d’algunes de les substàncies més  perilloses que es fabriquen al Camp de Tarragona, com podria ser l’òxid d’etilè. «Caldria doncs, un programa de control amb la realització d’una modelització de l’impacte de les emissions amb el volum real de les emissions d’òxid d’etilè a les zones de les àrees», afegeix Roca, assenyalant exactament allò que l’EPA ha estat fent als Estats Units de fa anys, però que a Catalunya no s’ha fet mai.

Malgrat el que assegurava el departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat de Catalunya a Porta Enrere sobre l’absència de l’obligatorietat de l’administració catalana a mesurar les emissions o immissions d’òxid d’etilè perquè no hi ha cap normativa d’àmbit europeu que ho imposi (vegeu el quart paràgraf d’aquest article), s’ha de dir que existeixen diferents països del continent que sí que tenen la seva pròpia legislació en relació amb l’òxid d’etilè, amb controls de nivells màxims d’emissió inclosos. Així, Alemanya és el país amb el nivell més restrictiu. La legislació alemanya situa en 0,5 mil·ligrams (mg) per metre cúbic l’emissió màxima d’OE en continu, és a dir, en qualsevol moment. Un mil·ligram és 1.000 vegades més gran que un microgram (la mesura emprada per les immissions). A Itàlia i Suïssa el límit és de 5 mg/m³, mentre que els Països Baixos fixen un valor màxim d’1 mg/m³.

Mesurament d’òxid d’etilè
Emissions Immissions
Estats Units No 0,02 µg/m³ (any)
Canadà No 0,04 µg/m³ (any)

0,2 µg/m³ (24 hores)

Austràlia No 0,3 µg/m³ (1 hora)
Alemanya 0,5 mg/ m³ (en continu) No
Itàlia 5 mg/ m³ (en continu) No
Països Baixos 1 mg/ m³ (en continu) No
Suïssa 5 mg/ m³ (en continu) No
Catalunya / Espanya No No

Emissions: mesurament de la qualitat de l’aire fet directament en els focus emissors de la indústria (o element contaminant), sigui a conductes establerts (xemeneies, etc.) o les emissions difuses (fuites, etc.). Immissions: mesurament de la qualitat de l’aire fora dels focus emissors de contaminants (una indústria, el tub d’escapament d’un vehicle, etc), en nuclis de població (una plaça, un camp de futbol, etc.) o altres zones. Els valors de mesurament de països com el Canadà o Austràlia, amb períodes de 24 hores o, fins i tot, només una hora, són especialment interessants perquè poden mesurar els episodis, és a dir, l’augment sobtat de la contaminació. Aquestes exposicions a altes contaminacions que poden durar molt poc en el temps poden ser molt perjudicials per a la salut, fins i tot més que una exposició perllongada a baixos nivells.

 

La desídia de l’administració

Però les preocupants dades exposades en aquest article només són possibles per la inacció de l’administració (sobretot si se la compara, com s’ha vist, amb la d’altres països). Les pèrdues d’òxid d’etilè d’Iqoxe en el procés de fabricació d’aquesta substància esmentades anteriorment (unes 2.750 tones cada any), es produirien per emissions difuses —no canalitzades— a l’exterior, o per conduccions que, de vegades, no consten com a possibles focus emissors d’OE en la documentació de la Generalitat, impedint encara més el seu control. Un dels que sí consten com a focus emissors és la columna de recuperació de gasos residuals, tal com apareix en el document BAT (apartat 7.3.1.4). Aquesta instal·lació s’encarrega de netejar els gasos tòxics de la producció i de l’emmagatzematge, i el seu objectiu és recuperar l’òxid d’etilè que es troba en aquests gasos per retornar-lo cap al procés producció. A grans trets, aquesta columna té, a la seva part superior, aigua. Aquesta aigua cau sobre els gasos que entren a la columna, arrossegant-los al fons i fent que el gas (nitrogen) que surt a l’exterior estigui lliure d’òxid d’etilè. Segons el BAT, en aquesta mena de columnes hi ha d’haver un oxidador catalític (un cremador) o un scrubber en la sortida del nitrogen a l’exterior per eliminar les restes d’OE. Si no n’hi ha, el nitrogen surt a l’aire juntament amb òxid d’etilè. En el cas d’Iqoxe, no consta que en tingui cap, és a dir, no apareix en les autoritzacions ambientals que estan publicades per la Generalitat. Si se n’hagués instal·lat un, hi constaria.

«No s’hauria de considerar com a legal una realitat per absència de legislació»

«L’autorització ambiental d’IQOXE s’emet l’any 2012, és a dir, amb anterioritat a l’entrada en vigor d’aquest document (BAT)», diu el departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat de Catalunya a Porta Enrere quan aquest mitjà li pregunta per l’absència d’un oxidador catalític o un scrubber en la columna de recuperació de gasos residuals tot i constar en el BAT. El fet és que l’IPPC (el precursor del BAT) es va començar a redactar a principis dels anys 2000 i posteriorment se n’han fet diferents versions (la citada en aquest article és del 2017), tot i que el contingut, pel que fa a les especificacions, sempre ha estat el mateix. Amb tot, aquest departament de l’administració catalana assegura que la Generalitat treballa des del 2015 en el marc de la Taula per la Qualitat de l’Aire del Camp de Tarragona per definir l’avaluació d’aquells compostos que no disposen de normativa específica de qualitat de l’aire, com seria el cas de l’òxid d’etilè.

Un altre focus emissor seria la torre de refrigeració, tot i que la Generalitat ho nega. A la majoria de fàbriques europees (recordem que hi ha 12 plantes productores d’OE a Europa) la refrigeració del sistema es fa mitjançant un circuit tancat —Iqoxe assegura a Porta Enrere que hi ha una altra planta que també utilitza una torre de refrigeració, però no diu quina. La torre és un sistema més antic i més barat que el circuit tancat i es va incloure en el document BAT (apartat 7.3.1.6) a petició d’IQA. Segons aquest document, per la torre de refrigeració surten 0,6 kg d’òxid d’etilè per cada tona produïda pel reactor. Amb la producció d’Iqoxe, això serien 84.000 quilos (el triple que les emissions que va registrar Huntsman Petrochemical a Texas). El BAT assenyala que s’ha d’instal·lar un mesurador d’OE en el corrent del líquid (aigua que conté restes d’òxid d’etilè i que aquesta instal·lació ha de refrigerar) que alimenta la torre per minimitzar aquestes emissions a l’atmosfera (si es detecta un volum massa gran d’OE en l’entrada del líquid s’ha de generar més energia —més despesa— per a minimitzar-lo abans que arribi a la torre; en cas de poder fer-ho, les emissions serien només de 0,03 kg per tona d’òxid d’etilè produïda). En l’autorització de l’Oficina de Gestió Ambiental Unificada (OGAU) del departament de Territori i Sostenibilitat no consta aquest mesurador. De fet, el departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat de Catalunya no considera ni tan sols que la torre de refrigeració sigui un focus emissor d’OE tot i que el BAT així ho indica: «Una torre de refrigeració no és una font emissora de contaminants a l’atmosfera, ja que emet vapor d’aigua. Pel que fa a aspectes relacionats amb la salut, les torres de refrigeració estan subjectes a la normativa relacionada amb la prevenció i control de la legionel·losi». Malgrat aquesta afirmació, Iqoxe assegura a Porta Enrere que fan «anàlisis periòdiques» —segons el BAT, haurien de ser mesuraments en continu— a la torre de refrigeració per controlar les seves emissions, admetent, per tant, que és un focus emissor i contradient la Generalitat.

El fum blanc que surt d’un tub a la dreta de la imatge seria el vapor d’aigua amb CO₂, etilè, metà i òxid d’etilè. Al peu d’aquesta columna de tubs, una instal·lació quadrada de color verd fosc és la torre de refrigeració, al davant de la qual (verda d’un color més clar) hi ha la nova.

Un altre punt d’emissions d’òxid d’etilè és el sistema de recuperació de CO₂.  En la producció d’OE es genera diòxid de carboni. Tal com consta en el BAT (apartat 7.3.1.2), el CO₂ es pot vendre a altres empreses. En el cas d’Iqoxe, es ven a Carburos Metálicos. De fet, la Generalitat de Catalunya indica a Porta Enrere que ho fa a través d’una societat, «CARB-IQOXE». El CO₂ que no es ven, s’expulsa a l’aire juntament amb vapor d’aigua i, tal com explica el BAT, «petites quantitats d’etilè, metà i òxid d’etilè». Porta Enrere ha preguntat a Iqoxe quina quantitat de CO₂ ven a Carburos Metálicos per tal de saber si existeixen emissions d’OE juntament amb l’expulsió del diòxid de carboni (si es ven tot, no hi ha emissions). Iqoxe ha declinat precisar la quantitat de venda (i de producció de CO₂). Per la seva banda, el departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural afirma que «l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic no disposa d’informació sobre la quantia i la naturalesa d’aquesta relació (comercial)». Si es veu la planta d’Iqoxe, s’aprecia que d’una columna en surt un fum blanc. Segons l’empresa, el fum blanc «acostuma a ser vapor d’aigua», i és cert, però aquell vapor d’aigua és el que cita el document BAT, juntament amb el qual s’expulsa CO₂, metà, etilè i òxid d’etilè.

Com es pot comprovar, l’administració catalana disposa d’una eina per conèixer tots els focus emissors d’òxid d’etilè d’Iqoxe (el BAT), però primer s’excusa dient que l’autorització ambiental és anterior a la publicació d’aquest document, posteriorment afirma que la torre de refrigeració no és un focus emissor quan en el document així consta i l’empresa ho admet i finalment no sap si Iqoxe ven tot el CO₂ que genera i, per tant, si l’expulsa a l’aire juntament amb òxid d’etilè. Cal recordar que el departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat de Catalunya ha justificat a Porta Enrere la falta de mesuraments sobre les emissions (i immissions) d’òxid d’etilè perquè no existeix cap normativa d’àmbit europeu que l’obligui a fer-ho (vegeu el quart paràgraf d’aquest article). Com s’ha vist en aquest reportatge, altres països sí que ho fan. La tecnologia existeix, malgrat que la Generalitat assegura que no hi ha una norma que determini les tècniques per mesurar aquesta substància: «No existeix cap estàndard normatiu que estableixi una tecnologia per mesurar la presència d’òxid d’etilè a l’aire». Però això últim, almenys a nivell mundial, no és cert. Així, als Estats Units existeixen el mètode Top-15 de l’EPA, el 431 USA California Environmental Protection Agency i el 49 OSHA i ASTM D5578, aquest últim sobre presència d’òxid d’etilè en ambients laborals.

«Es prioritza la protecció de l’activitat econòmica per sobre de qualitat de vida de les persones»

El departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural diu a aquest mitjà, però,  que «l’autorització d’aquest establiment (Iqoxe) es troba en procés de revisió (T1CS190019) per incorporar les MTD (Millores Tècniques Disponibles, BAT en anglès) publicades el 7 de desembre de 2017, motiu pel qual les inspeccions realitzades fins al moment no s’han comprovat les condicions relatives a aquestes conclusions relatives a les MTD».

«La passivitat en l’’ambit del coneixement de la tipologia de compostos emesos i els nivells d’immissió reals no es pot justificar per la manca d’una legislació (existent en altres països, per cert) específica. No s’hauria de considerar com a legal una realitat per absència de legislació. La població, especialment a les zones més properes a les fonts emissores, hauria d’estar protegida de l’impacte de les seves emissions garantint les mínimes emissions segons la millor tecnologia actual i comprovant els nivells de concentració a l’aire segons els estàndards existents actuals. Seria inadmissible no disposar actualment de dades de concentració d’òxid d’etilè al voltant de la planta de producció, sigui quin sigui el volum d’emissió», diu Francesc Xavier Roca, que sentencia: «Es prioritza la protecció de l’activitat econòmica per sobre de qualitat de vida de les persones».

 

 

Llegeix més

Esports General

/

1 de setembre de 2021

«S’havia de protegir el rei»: Societat Civil Catalana va aconseguir 749 entrades per a la cerimònia d’inauguració dels Jocs Mediterranis amb la col·laboració del Comitè Organitzador i de l’Estat

Ara fa poc més de tres anys, el 22 de juny de 2018, Tarragona havia de viure la nit més engrescadora de la seva història recent —en una ciutat que té més de 2.200 anys

Llegeix més

Ciutat General

/

23 d'agost de 2021

Un informe encarregat per l’Empresa Municipal de Mitjans de Comunicació conclou que l’EMMCT hauria de dur a la Fiscalia les irregularitats a Tarragona Ràdio destapades per Porta Enrere

El 29 de gener d’enguany, Porta Enrere va publicar un extens article —el més llarg publicat mai per aquest mitjà— en el qual es detallava com la principal emissora

Llegeix més

Cultura i Patrimoni

/

10 d'agost de 2021

La Torre de Minerva, la història de l’últim i més gran desastre de la gestió del patrimoni arqueològic de Tarragona: mentides i grans dosis de negligència i demagògia

La perforació de l’escultura en relleu de Minerva, la més antiga d’aquesta mena del món romà fora de la península Itàlica, ha sacsejat el sector de l’arqueologia i el

Llegeix més

Esports Món

/

21 de juliol de 2021

El perquè de la celebració dels JJOO de Tòquio malgrat la pandèmia: el sentit de l’honor japonès, els interessos econòmics i la temptació totalitària de l’olimpisme

El 23 de juliol a les vuit de la tarda (hora del Japó) s’iniciarà en un Estadi Olímpic de Tòquio buit la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de la XXXII Olimpíada

Llegeix més

Cultura i Patrimoni General

/

16 de juliol de 2021

Els operaris de l’empresa que instal·la la bastida per a restaurar la Torre de Minerva foraden la muralla romana del segle II aC i el relleu de la deessa, el més antic de la península Ibèrica

«Hem de protegir el nostre patrimoni i més quan tenim un tresor d’aquestes característiques a la nostra ciutat». Així valorava el regidor de Patrimoni Històric de

Llegeix més

Accepta cookies
Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l’experiència d’usuari, analitzar el trànsit del lloc web i personalitzar el contingut. En fer clic a "Accepta les cookies", accepteu l’ús de les cookies descrites a la nostra Política de cookies. També podeu configurar quines cookies voleu acceptar fent clic a “Configurar les cookies”.