El 20 de juny de 2023, TV3 emetia Insostenible, rere la brossa dins del programa Sense Ficció, un espai en prime time que la televisió pública catalana reserva a pel·lícules documentals de fa gairebé dues dècades. La cinta, produïda per Hokusai Films i dirigida per Christophe Sion, mostrava la falta de control sobre el tràfic de residus dins de la Unió Europea, entrevistant els màxims responsables en aquest camp: el director de l’Agència de Residus de Catalunya, el comissari europeu de Medi Ambient, el director de l’Oficina Europea de Lluita contra el Frau (OLAF), el cap dels Carabinieri forestals (i antic ministre de Medi Ambient italià), el comandant del SEPRONA de la Guàrdia Civil, l’administrador de la duana de Barcelona, el president del Port de Tarragona, així com periodistes, ecologistes i metges.

El documental, que va rebre diferents premis —el Mañé i Flaquer (organitzat per l’Ajuntament de Torredembarra i el Col·legi de Periodistes), l’Ecozine Film Festival de Saragossa i el Nebrodi Cinema Doc de Sicília—, mostrava el transport de brossa via marítima des de Nàpols a Tarragona (brossa que, posteriorment, anava a parar a un abocador de Saragossa) i va ser líder d’audiència en la seva franja a Catalunya. Però la seva emissió es va veure amenaçada quan cinc dies abans la productora i TV3 van rebre un burofax d’una empresa que apareixia en la cinta, Griñó Ecològic.

Malgrat el burofax d’aquesta empresa que es dedica a la gestió de residus, TV3 va decidir emetre el documental. Aleshores, Griñó no va emprendre cap mena d’acció legal.

Sí que ho va fer un any i mig després de l’emissió d’Insostenible. Va ser el gener del 2025, coincidint amb una operació de la Unitat Central Operativa del Medi Ambient (UCOMA) del Servei de Protecció de la Natura (SEPRONA) de la Guàrdia Civil. L’operació, amb el nom de «Rifiuti» (residus en italià), havia estat ordenada pel jutjat d’Instrucció número 4 de Tarragona, i va suposar la detenció d’una sèrie de treballadors de Griñó (màxims responsables de l’empresa inclosos) després que els agents registressin la planta de tractament que la companyia té a Constantí, els abocadors de Riba-roja i d’Almonacid del Marquesado (ambdós, propietat de l’empresa), així com les seves oficines a la ciutat de Lleida.

Segons va informar la Guàrdia Civil als mitjans de comunicació a través d’un comunicat de premsa, aquella operació havia servit per desarticular «una organització criminal internacional dedicada al tràfic il·lícit de residus d’origen urbà». D’acord amb la nota de la Guàrdia Civil, l’empresa importava brossa des d’Itàlia que no sotmetia a cap procés de valorització (extreure el material aprofitable, sigui per reciclar o generar energia per incineració) i la destinava directament als abocadors. La nota policial deia que Espanya no podia admetre residus per a la seva eliminació en abocadors, per això el procediment que havia seguit aquella «organització criminal internacional» per introduir la brossa italiana a l’estat era «interposar una sèrie d’empreses entre el productor italià i l’abocador espanyol que simulaven diferents tractaments i operacions mai realitzades». En total, els agents asseguraven que s’havien abocat irregularment més de 40.000 tones anuals entre els anys 2021 i 2025, afirmant que això havia permès a l’empresa ingressar més de 19 milions d’euros.

L’endemà d’aquella operació, el director general de l’empresa, Joan Griñó, presentava una demanda al jutjat de Primera Instància número 3 de Lleida contra el fundador de Porta Enrere (el periodista que signa aquest article), el director d’Insostenible i ecologistes del GEPEC i IPCENA. Griñó demanava milers d’euros en concepte de danys sobre el dret a l’honor, però aquella demanda no va prosperar perquè Griñó la va retirar només dos dies després d’haver-la presentat.

Pocs mesos abans de la demanda, havien aparegut uns fulletons a tots els domicilis de la localitat de les Borges Blanques on s’assegurava que Griñó duria als tribunals els autors d’Insostenible (aquest periodista va ser un dels guionistes del documental). Aquells fulletons van aparèixer tot coincidint amb un nou episodi de la mobilització ciutadana contra una planta d’incineració de residus propietat de Griñó i de la cooperativa Gestió Agroramadera de Ponent (GAP) a la comarca de les Garrigues.

La mobilització, que feia anys que anava, va culminar amb una manifestació a les Borges Blanques, ciutat natal de la família Griñó. Segons informava Som Garrigues, aquella era la tercera manifestació que es feia contra el projecte de la incineradora. La primera es va fer el 2019 i la segona el 2022.

Entre els actes de protesta ciutadana contra el projecte de la incineradora, es van fer algunes projeccions d’Insostenible en diversos municipis de la zona (tot i que el documental no parla d’aquella planta de les Garrigues), convidant el director i aquest periodista a presentar la pel·lícula en alguna d’aquelles projeccions.

La querella

Griñó va retirar la demanda en la qual demanava una compensació econòmica, però, gairebé un any després (finals de 2025), va decidir abandonar la via civil per carregar per la via penal mitjançant una querella. Dels protagonistes de la demanda presentada a Lleida l’any passat només hi queden dues persones, el director d’Insostenible, Christophe Sion, i qui escriu aquestes línies, Rafa Marrasé. Però hi ha més persones i entitats. La querella també va dirigida a l’organització ecologista GEPEC (una entitat amb més de 40 anys d’història) i a una fundació que dona suport a Porta Enrere (i a altres entitats i projectes del Camp de Tarragona), la Fundació Jara Barceló, així com els seus responsables i les seves empreses.

Segons van publicar diferents mitjans de comunicació, en la querella, Griñó assegurava que havia tingut pèrdues milionàries per culpa de l’operació de la Guàrdia Civil que havia estat ordenada pel jutjat d’Instrucció número 4 de Tarragona (la causa continua oberta). L’empresa de gestió de residus, que no es querella contra aquest cos armat ni contra el jutge per aquestes pèrdues, sí que ho fa contra els autors d’Insostenible perquè assegura que, amb aquell documental, es va enganyar la Guàrdia Civil i el jutge, fet que va provocar la detenció de la seva cúpula directiva, la pèrdua de reputació i el dany econòmic.

Malgrat apuntar a Insostenible com l’origen de tots els seus mals, Griñó no s’ha querellat contra la cadena que va emetre el documental, TV3, ni contra cap responsable de la televisió pública catalana.

Cal recordar que l’operació judicial i policial es va executar un any i mig després de l’emissió del documental.

Griñó, però, encara va més enllà. Aquesta empresa de gestió de residus que, segons el seu director general, és la companyia de capital català més gran del país en aquest sector, afirma que el fet que sigui investigada per tràfic il·legal de residus i com a organització criminal internacional és degut a una espècie de complot dirigit per l’esmentada fundació, els executors del qual serien el GEPEC, el documental Insostenible i Porta Enrere, assegurant que aquestes entitats formen, al seu torn, «una organització criminal».

Els detectius i l’espionatge a Porta Enrere

La querella està basada en un informe fet pel detectiu Francisco Marco Fernández de l’agència Método 3. Aquesta agència va tenir molta presència mediàtica arran de l’afer de les escoltes al restaurant La Camarga. Va ser aquell cas en el qual es va espiar la conversa entre l’aleshores líder del Partit Popular a Catalunya, Alicia Sánchez-Camacho, i l’exparella d’un dels fills de l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol (Jordi Pujol Ferrussola), Victoria Álvarez.

Els àudios de la conversa durant aquell dinar van transcendir a l’opinió pública i van servir per investigar els negocis de la família Pujol (actualment s’està celebrant el judici a l’Audiència Nacional), sent un dels puntals de l’anomenada Operació Catalunya.

En l’informe en el qual se sustenta la querella de Griñó, Marco intenta presentar les aportacions que la fundació fa a Porta Enrere i altres entitats (algunes d’elles ecologistes) com una prova del suposat complot. El fet és que aquestes aportacions, així com els comptes de la fundació, es troben a la pàgina web d’aquesta entitat.

La participació de Marco en la investigació a Porta Enrere ja va ser publicada per aquest mitjà abans de la interposició de la querella, concretament, en un article del 10 de setembre de 2025. En aquell reportatge s’explicava que un excol·laborador de la fundació havia estat contactat per una dona que assegurava que trucava d’una multinacional del sector carni per fer un documental. La dona va concertar una reunió presencial amb aquell excol·laborador en un conegut restaurant de Barcelona, el Via Veneto. A la reunió, hi va assistir un home que es va presentar com a advocat de la patronal càrnia acompanyat d’una dona, de qui va dir que era responsable de màrqueting.

Aquell home era Francisco Marco Fernández, detectiu i advocat, tot i que, en aquell moment, l’excol·laborador de la fundació no el va reconèixer. Amb l’excusa d’aquell suposat documental que es volia fer, Marco va fer preguntes sobre el finançament de la fundació a documentals com És a l’aire (emès a TV3 el desembre de 2019), una cinta que tracta sobre la petroquímica de Tarragona, la més gran del sud d’Europa. Un documental que, per cert, es va emetre un parell de mesos abans de l’accident més greu en la història d’aquest polígon petroquímic, el de l’empresa IQOXE (que va deixar tres morts). El detectiu també va preguntar sobre el fundador de Porta Enrere.

Quan aquest mitjà va trucar a Francisco Marco per contrastar la informació sobre aquella reunió, el detectiu es va negar a confirmar l’existència d’aquell dinar, tot i admetre que hi havia un contracte de confidencialitat (que s’havia signat, presumptament, en aquell àpat entre ell i l’excol·laborador de la fundació).

Davant les preguntes d’aquest periodista, Marco va fer una advertència: «Jo no soc com aquelles persones sobre les quals vostè acostuma a escriure. Vagi molt amb compte a vincular-me a mi amb una investigació sobre vostè».

La pista de l’Ajuntament de Tarragona

«Jo no l’he investigat [a aquest periodista]. Si allò que vostè pretén és vincular allò [el dinar al Via Veneto] amb l’Ajuntament de Tarragona, està molt equivocat», va dir en una de les seves respostes Francisco Marco, refermant-se posteriorment: «Repeteixo, jo a vostè no l’he investigat. Vostè no és el centre del món».

En aquelles respostes, doncs, Marco va introduir un element sorprenent: l’Ajuntament de Tarragona. Aquest periodista no havia preguntat en cap moment a Francisco Marco sobre el consistori tarragoní, tal com consta en la transcripció d’aquella trucada que Porta Enrere va publicar en l’article del 10 de setembre.

Per justificar la cita a l’Ajuntament, el detectiu va dir que havia llegit els articles de Porta Enrere perquè algú li havia «passat».

Marco feia referència a l’article publicat el 2 de setembre i en què aquest mitjà treia a la llum el seguiment per part de detectius que patia el fundador de Porta Enrere i el possible paper que havia jugat el consistori tarragoní en tot allò.

Un parell de mesos abans de la publicació d’aquells articles, el fundador de Porta Enrere havia estat rebent trucades d’un telèfon mòbil des del qual els interlocutors empraven identitats falses (repartidors d’Amazon, entre d’altres) per tal de quedar en persona amb aquest periodista. A més, la mare de qui escriu aquest article va rebre la visita d’uns homes que no coneixia i que preguntaven als veïns pel seu fill.

El número de telèfon des del qual trucaven aquells homes que feien servir identitats falses era el mateix que s’havia fet servir per trucar a una excol·laboradora de la fundació. La dona va parlar amb un noi que es va identificar com a estudiant de periodisme que estava fent un treball sobre fundacions. Totes les preguntes anaven al voltant d’una única fundació (la dona havia col·laborat amb més fundacions), Jara Barceló, i els vincles amb Porta Enrere.

La dona va trobar sospitosa aquella actitud i la insistència (durant dies) d’aquell suposat estudiant. Aleshores va lligar caps.

Resulta que la primera trucada des d’aquell número de telèfon es va produir l’endemà que la cap de Premsa de l’Ajuntament de Tarragona, Núria Bea, demanés el telèfon de l’excol·laboradora a una periodista. Però, un cop va demanar el seu telèfon, Bea no va trucar mai a aquella dona, ni tampoc ho va fer ningú de l’Ajuntament de Tarragona. Sí que ho va fer aquell suposat estudiant de periodisme que preguntava per Porta Enrere (i que va continuar insistint dies més tard). Ara sabem que aquell noi que es feia passar per estudiant treballava per a Método 3.

Tal com va explicar Porta Enrere en l’article del 2 de setembre, Bea va assegurar inicialment a aquest mitjà que havia demanat el número de l’excol·laboradora perquè li volia demanar el telèfon del periodista radiofònic Carles Francino a qui, segons la cap de Premsa, l’alcalde de Tarragona, Rubén Viñuales (PSC), volia proposar ser el pregoner de les festes majors de la ciutat (Santa Tecla).

Però després d’un grapat de contradiccions, Bea va acabar admetent que realment Viñuales no li havia encarregat trobar el telèfon de Francino —a qui, per cert, el batlle havia vist en persona uns dies abans en l’entrega dels Premis Nacionals de Comunicació que s’havien celebrat a Tarragona— sinó directament el de l’excol·laboradora de la fundació. Segons Bea, l’alcalde li havia demanat el telèfon de la noia per a una altra persona que la cap de Premsa no sabia qui era.

Viñuales va confirmar a Porta Enrere que havia demanat a Bea trobar el telèfon de l’excol·laboradora per tal que aquesta última els hi facilités el telèfon de Carles Francino. Segons l’alcalde, la idea de trucar a la noia va sorgir d’una persona de l’entorn del mateix  Viñuales, però que aquest no recordava qui era.

Viñuales va negar que ell o l’Ajuntament tinguessin res a veure amb el seguiment per part de detectius que patia aquest periodista, afirmant que l’única contractació d’investigadors privats que s’havia fet des del consistori havia estat des de l’Empresa de Municipal de Transports Públics de Tarragona (EMT). Una contractació que, tal com ha publicat Porta Enrere, registra tota una sèrie d’irregularitats.

Durant les setmanes que es van produir les trucades de falsos repartidors i estudiants de periodisme, visites a la mare d’aquest periodista i enganys en forma de dinar a restaurants luxosos amb l’excusa de fer un documental, van començar a córrer una sèrie de missatges de WhatsApp amb informacions sobre el finançament de Porta Enrere i els vincles amb l’esmentada fundació.

Tal com va explicar Porta Enrere en l’article del 2 de setembre, una de les persones que van difondre aquells missatges de WhatsApp l’estiu passat va ser l’actual cap de gabinet de l’alcalde de Tarragona Rubén Viñuales (PSC) a la Diputació de Tarragona, Gustavo Cuadrado, que també havia estat cap de gabinet d’Alcaldia de l’exbatlle socialista Josep Fèlix Ballesteros. Ballesteros i Cuadrado, per cert, han d’anar a judici la pròxima tardor pel cas INIPRO.

«Si vostè i el seu amic [referint-se a l’excol·laborador de la fundació] volen tenir problemes legals, en tindran», va dir el detectiu Francisco Marco quan Porta Enrere li estava fent un seguit de preguntes arran d’aquell àpat al Via Veneto.

Els problemes legals han arribat a través d’una querella de Griñó basada en un informe de Marco.

El jutjat d’Instrucció número 6 de Tarragona ha admès a tràmit la querella i la jutgessa Milagros Nieto ha cridat a declarar aquest periodista i la resta d’investigats.