«Rafael Marrassé [sic] és un pseudoperiodista que ha sortit de males maneres de tots els mitjans de comunicació on ha treballat i la passió del qual és fer-li la vida impossible al PSC, especialment a Ballesteros i al seu entorn, així com a la indústria química de Tarragona. I es veu que tot és finançat per la Fundació Jara Barceló de Reus. Algú haurà de preguntar a aquesta fundació què té contra la indústria química i el PSC». Aquest text correspon a un fragment d’un document anònim que es va enviar als grups polítics municipals de l’Ajuntament de Tarragona l’estiu de 2024 i que duia per títol Microrelat: una història fosca de Tarragona. Què i qui es mou rere el contracte de la brossa?

Aquell anònim arribava a les bústies dels partits polítics de la corporació municipal just quan havia esclatat l’escàndol de l’espionatge a la tècnica del consistori tarragoní encarregada del nou contracte de la recollida de residus urbans i neteja viària. Es tracta del contracte més important de l’Ajuntament i que suposarà una inversió de 234 milions d’euros pels pròxims deu anys.

La treballadora municipal, que és la cap del departament de Neteja Pública, va denunciar que li havien fet seguiments, fotografies i gravacions de les converses que havia mantingut amb tres persones (el responsable de Fomento de Construcciones y Contratas a Tarragona, el cap de Recursos Humans de l’Ajuntament i un professional jubilat del sector dels residus). També va denunciar, aportant un informe pericial, que havien instal·lat un programa espia al seu telèfon, apuntant que aquell hackeig s’hauria fet durant una reunió amb l’alcalde Rubén Viñuales. El cas és investigat pel jutjat número 3 de Tarragona des de fa més d’un any.

L’anònim, les autores del qual —tot i que no s’identifiquen, utilitzen la primera persona plural del femení del pronom castellà «nosotras»— admetien que havien tingut accés als àudios de l’espionatge a la tècnica (fins i tot abans que aquests documents sonors, que formen part d’un dossier, arribessin a mans del jutge, l’octubre de 2024, mesos després de l’anònim), es dedicava a desacreditar la treballadora municipal i afirmant que té una «animadversió manifesta als socialistes».

Malgrat que el text havia de servir per parlar de tot el que envolta el contracte de la brossa, també fa referència a un periodista, tal com s’ha vist. Es tracta de qui escriu aquest article, fundador de Porta Enrere. Va ser precisament aquest mitjà qui va destapar l’espionatge de la cap de Neteja Pública en una sèrie d’articles publicats la primavera i l’estiu de l’any passat.

En el primer article, s’explicava que l’espionatge s’havia sabut quan la cap de Premsa de l’Ajuntament de Tarragona, Núria Bea, havia dit durant una reunió amb regidors de govern i alts funcionaris que un periodista del Diari de Tarragona li havia ensenyat un dossier amb fotos i transcripcions de converses de la cap de Neteja Pública. En aquella reunió a l’Ajuntament estava present l’alcalde, Rubén Viñuales, que en declaracions a Porta Enrere va admetre que coneixia l’espionatge abans d’aquella reunió —però no ho va dir a la víctima, la cap de Neteja Pública, ni ho va denunciar a la policia (no ho faria fins tres mesos després i per les sospites que el seu mòbil pugués haver estat espiat també; els Mossos van descartar que li haguessin instal·lat algun programa espia)—. El batlle assegurava que ho havia sabut perquè li havia dit el seu cap de gabinet de vicepresidència a la Diputació de Tarragona, Gustavo Cuadrado. Aquest, al seu torn, va explicar a Porta Enrere que s’havia assabentat d’aquell cas dies enrere perquè li havia dit algú del Diari de Tarragona (que és qui tenia el dossier), però que ell no havia vist cap document en relació amb aquell espionatge a la treballadora municipal. El dossier del Diari havia arribat a la redacció del rotatiu tarragoní de la mateixa manera que el document que havien rebut els grups municipals l’estiu de 2024, de forma anònima.

El paràgraf on s’intenta desacreditar aquest periodista presenta similituds amb un altre text que es va publicar en una xarxa social un any abans de l’aparició de l’anònim enviat als grups municipals. Va ser en el perfil de Facebook de Gustavo Cuadrado, excap de gabinet de l’exalcalde socialista Josep Fèlix Ballesteros (ambdós estan processats pel cas INIPRO).

«Diuen qui calla, atorga, i jo fa massa temps que callo massa coses. Una d’elles és l’obsessió que té el Marrase [sic] amb mi (també tot allò que tingui a veure amb els socialistes) […] El sr marrasse [sic] és un pseudoperiodista frustrat que va d’investigador […] La veritat és que sembla que és una persona complicada que no surt molt bé dels seus llocs de feina […] Algun dia sortirà qui finança realment a aquesta persona i amb quins objectius», deia Cuadrado el 31 d’octubre de 2023.

Porta Enrere i la Fundació Jara Barceló

La primera quinzena de juliol d’enguany van començar a córrer una sèrie de missatges de WhatsApp on s’aportava informació del finançament de Porta Enrere. Una de les persones que va enviar aquella informació a través del seu telèfon mòbil va ser Gustavo Cuadrado. En aquells missatges es titllava el fundador de Porta Enrere, Rafa Marrasé, de «pseudoperiodista» (novament aquest concepte, tal com constava a l’anònim i en la publicació de Facebook de Cuadrado), i s’afirmava que la feina que s’estava duent a terme des d’aquest mitjà tenia la finalitat de «tapar les vergonyes i presumptes corrupteles com en el cas de l’espionatge de la brossa».

Posteriorment, va haver-hi uns altres missatges on es deia: «Trobem a Reus una fundació que existeix per a desprestigiar la indústria química i, de pas, un objectiu personal del Sr marrase [sic] contra el PSC». Una frase que presenta similituds amb l’anònim enviat als grups municipals de l’Ajuntament de l’estiu passat i la publicació en el perfil de Facebook de Gustavo Cuadrado.

Els missatges difosos per Cuadrado via WhatsApp i d’altres que van córrer a través d’aquest servei de missatgeria telefònica feien referència als comptes de la Fundació Jara Barceló publicats a la seva pàgina web corresponents a l’any 2023. Aquesta fundació, amb seu a Reus, dona suport a Porta Enrere de mitjan any 2021 (Porta Enrere es va fundar el juliol del 2016) mitjançant un conveni de patrocini en el qual l’única condició imposada era la d’oferir els articles completament en obert perquè arribessin a tota la població (des del 2016 i fins aleshores, Porta Enrere disposava d’un mur de pagament que només feia accessible el seu contingut als subscriptors).

La Fundació Jara Barceló també va donar suport, entre molts altres projectes, al llibre sobre l’accident d’IQOXE, La gran explosió, i al documental Insostenible que es va emetre al programa Sense Ficció de TV3 i que va provocar la detenció, un any i mig després, de tota la cúpula directiva de l’empresa de gestió de residus Griñó per pertinença a una «organització criminal internacional dedicada al tràfic il·lícit de residus d’origen urbà».

En els missatges que Cuadrado va difondre, es posava en dubte la independència d’aquest periodista i de Porta Enrere pel fet de rebre finançament d’una fundació privada. Aquest model, però, fa molts anys que es fa servir als Estats Units, on alguns dels millors mitjans d’investigació periodística d’aquell país funcionen de la mateixa manera que Porta Enrere: aportació de fundacions o entitats privades i donacions per part dels ciutadans. Aquest és el cas de ProPublica (li donen suport més de 20 fundacions), un mitjà de periodisme d’investigació que, com Porta Enrere, publica nombrosos casos de contaminació ambiental d’empreses petroquímiques dels Estats Units i que ha guanyat vuit premis Pulitzer des de la seva fundació l’any 2008.

També és el cas de The Intercept, un mitjà de periodisme d’investigació estatunidenc que va ser fundat pels destacats periodistes Glenn Greenwald i Laura Poitras (són els qui van destapar el cas de l’espionatge massiu a tots els ciutadans del món per part dels Estats Units gràcies a les revelacions d’un extreballador de la CIA i l’NSA, Edward Snowden) i que és finançat pel fundador de la plataforma eBay.

Els detectius

Coincidint amb l’aparició d’alguns d’aquells missatges de WhatsApp, una antiga col·laboradora de la Fundació Jara Barceló va començar a rebre trucades d’un suposat estudiant de periodisme que assegurava que estava fent un treball de recerca sobre fundacions. El presumpte estudiant resulta que només feia preguntes sobre la Fundació Jara Barceló (aquella professional havia treballat per altres fundacions del territori) i els seus vincles amb Porta Enrere.

Arribats a un punt, la noia li va dir que feia un any que havia deixat de col·laborar amb la Fundació Jara Barceló i li va recomanar que parlés amb aquesta entitat si volia tenir més informació. Quan el noi va trucar a la fundació, totes les preguntes anaven al voltant de Porta Enrere i no sobre els altres projectes que impulsa o en els quals col·labora aquesta entitat. Com que la insistència era tan gran, un dels patrons de la fundació va proposar que l’estudiant facilités un correu electrònic per enviar-li un enllaç per tal de fer una trucada en format vídeo (a través de plataformes com Zoom, Google Meet, etc.). No el va facilitar mai i no va tornar a trucar a la fundació.

Mentrestant, l’antiga col·laboradora de la Fundació Jara Barceló continuava rebent trucades del suposat estudiant que, per cert, mai es va posar en contacte amb ella via WhatsApp o per qualsevol altre canal de missatgeria. Encara més, el número des del qual trucava és un d’aquells que s’anomena de centraleta, al qual no es pot trucar.

Aquell número era el mateix que havia estat trucant al periodista que signa aquest article de feia setmanes. La persona que trucava, però, mai es va identificar com a estudiant.

Les primeres trucades a Porta Enrere es van produir el dia 2 de juny. Un total de tres, totes perdudes. Quan aquest periodista va voler trucar, el número no feia trucada. La primera conversa des d’aquell número de telèfon es va produir el 25 de juny. Aleshores, un home assegurava que havia d’entregar una notificació dirigida a Rafa Marrasé sense indicar quina mena de notificació era ni d’on. Aquell home insistia que l’havia de donar en persona perquè el destinatari l’havia de signar.

La trobada no es va dur a terme perquè, aquell dia, aquest periodista no es trobava a la ciutat.

Al cap d’uns dies, el periodista que escriu aquest article va pensar que potser aquella notificació provenia del jutjat —en forma de citació judicial o demanda (tot i que no se n’ha rebut mai cap en els nou anys d’existència de Porta Enrere, excepte la que va interposar Griñó l’endemà que la Guàrdia Civil detingués a tots els seus dirigents arran de la investigació de Porta Enrere en el documental Insostenible; l’empresa la va retirar dos dies després)—, però des dels jutjats de Tarragona es va confirmar que no hi havia cap acció legal en curs contra aquest mitjà i contra el seu fundador.

El 2 de juliol, el mateix número va tornar a trucar dient que era un repartidor d’Amazon i que havia d’entregar un paquet. No s’havia fet cap compra a Amazon en aquell temps per part d’aquest periodista i, en l’adreça que el suposat repartidor havia dit que l’havia d’entregar, Amazon no fa mai les entregues destinades a aquest redactor.

Entre aquestes dues trucades n’hi va haver una altra, però d’un número diferent. En aquella ocasió l’home es va identificar com un repartidor de Correus, assegurant que havia d’entregar un paquet. No indicava qui era el remitent. Quan se li va respondre que, en aquest cas, aquest periodista recolliria aquell enviament a les oficines de Correus, el suposat repartidor va insistir que l’havia de donar en persona o que, si no, deixaria el paquet allí, al mig del carrer. No hi havia cap paquet a Correus a nom d’aquest redactor.

En els tres casos, els tres suposats repartidors esmentaven l’adreça d’empadronament municipal d’aquest periodista. Tots tres asseguraven que estaven esperant a les portes de l’immoble.

Enmig de tot això, la mare del fundador de Porta Enrere va començar a rebre visites d’uns homes que trucaven a la seva porta. Homes que no coneixia i que, a més, havien estat fent preguntes als veïns de la dona sobre el seu fill.

El número d’aquell suposat repartidor de Correus, que no era el mateix telèfon que havia estat insistint en altres ocasions —però pel to de veu i l’excusa per quedar en persona amb aquest periodista era idèntic al fals repartidor d’Amazon i d’aquell qui havia d’entregar una notificació en persona—, apareix com un número que ha pertanyut en algun moment a una agència de detectius de Barcelona, Sexto Sentido. Un extrem que Porta Enrere ha pogut confirmar per dues fonts més.

L’alcalde i l’Ajuntament de Tarragona

El dia que aquest periodista va començar a rebre les trucades d’aquell número de centraleta al qual no es podia trucar, l’excol·laboradora de la Fundació Jara Barceló rebia un missatge de la cap de Premsa de l’Ajuntament de Tarragona, Núria Bea, demanant-li el telèfon del periodista radiofònic Carles Francino. La noia, que no havia parlat mai amb Bea, li va dir que no el tenia.

Malgrat aquesta resposta, Bea va insistir. El 9 de juliol, la cap de Premsa de l’Ajuntament de Tarragona va enviar un missatge a una periodista demanant-li el telèfon d’aquesta excol·laboradora de la Fundació Jara Barceló. La periodista li va demanar permís a la noia, que va accedir que es facilités el seu telèfon tot pensant que potser l’Ajuntament li volia oferir alguna mena de feina en relació amb el món de la comunicació (sector al qual es dedica la jove, que és freelance).

Però l’excol·laboradora de la fundació no va rebre mai cap trucada ni cap missatge de Bea o de l’Ajuntament de Tarragona.

En canvi, l’endemà que s’hagués facilitat el seu telèfon a la cap de Premsa del consistori tarragoní, la noia va començar a rebre trucades d’aquell suposat estudiant que telefonava des d’aquell número al qual no es podia tornar la trucada i que era el mateix des del qual s’havia trucat a aquest periodista de Porta Enrere fent-se passar per repartidor d’Amazon i de notificacions sense remitent.

Quan la periodista li va preguntar a Bea si havia pogut contactar amb l’excol·laboradora de la Fundació Jara Barceló, aquesta li va dir que no ho sabia perquè, de fet, ella li havia demanat el seu número per encàrrec d’una altra persona.

«Qui dius? No sé qui és aquesta persona. No conec aquest nom», diu Núria Bea a Porta Enrere quan se li pregunta per aquella excol·laboradora de la Fundació Jara Barceló. Però Bea va recuperant la memòria quan se li recorda que ella havia demanat el telèfon a una periodista. «Ah sí, aquella que és familiar del Manel Garcia [nom fictici per protegir la identitat de la persona], no? Li vam trucar per demanar-li el telèfon del Carles Francino perquè l’alcalde el volia fer pregoner de les festes de Santa Tecla», diu Bea.

La pregonera de la festa major de Tarragona serà finalment Viviana de Salvador, que assegura a Porta Enrere que l’oferiment per part del consistori va arribar a principis d’agost a través d’una trucada de la regidora de Cultura Sandra Ramos (PSC), és a dir, un mes després de tots aquests fets.

Bea es fa un embolic amb les dates i no sap explicar per què va demanar el telèfon de l’antiga col·laboradora de la Fundació Jara Barceló el 9 de juliol quan ja li havia enviat un missatge el 26 de juny (per tant, ja el tenia) i quan, a més, la noia ja li havia dit que no tenia el telèfon del Francino.

«Volíem el seu telèfon per demanar-li el contacte del Carles Francino. No hi havia manera d’aconseguir-lo. Al final, li vaig dir a l’alcalde que, fet i fet, ell el veuria en persona durant l’entrega de premis de Comunicació que es farien a Tarragona i aleshores li podia fer la proposta de ser pregoner», explica Bea Porta Enrere.

La cap de Premsa de l’Ajuntament de Tarragona fa referència als Premis Nacionals de Comunicació, la gala dels quals es va fer fora de Barcelona per primera vegada en la seva història. Va ser la nit del divendres 4 de juliol d’enguany al Palau de Congressos de la ciutat. Entre els premiats hi havia el Diari de Tarragona i els periodistes Carles Francino, Gemma Nierga i Ricard Ustrell.

Si la gala es va fer el 4 de juliol i l’alcalde va veure Carles Francino en persona aquella nit, per què Bea va demanar el telèfon de l’excol·laboradora de la Fundació Jara Barceló amb l’excusa de trobar el número de Carles Francino el 9 de juliol? La cap de Premsa de l’Ajuntament de Tarragona no ho sap explicar.

A preguntes de Porta Enrere, Núria Bea assegura, inicialment i de forma rotunda, que l’encàrrec que li va fer l’alcalde Rubén Viñuales era que havia d’aconseguir el telèfon de Carles Francino i no el de l’excol·laboradora de la Fundació Jara Barceló. «L’alcalde mai va saber amb quines persones vaig parlar per intentar aconseguir el telèfon del Francino», diu d’entrada Bea, que també assegura a l’inici de la conversa amb aquest mitjà que «mai va facilitar el telèfon de la noia a ningú».

Finalment, però, la cap de Premsa de l’Ajuntament de Tarragona acaba admetent que Viñuales no li va demanar que trobés exclusivament el número de Carles Francino, sinó directament el d’aquesta noia. «Me’l va demanar per una persona que no sé qui és», diu. I Bea li va donar a l’alcalde.

«Quin nom dius? No em sona. Què fa aquesta noia?», diu Viñuales quan Porta Enrere li pregunta pel nom de l’excol·laboradora de la fundació, en una reacció molt semblant a la que havia tingut Núria Bea un parell de dies abans. Però, tal com havia fet la seva cap de Premsa, l’alcalde se’n recorda de cop i volta de qui és la noia i, fins i tot, de qui és família.

«Sabíem que és familiar del Manel Garcia [nom fictici] i que ell té relació amb el Francino, per això li dic a la Núria que busqui el telèfon d’ella», diu Rubén Viñuales a Porta Enrere. Si qui tenia una relació més directa amb en Francino era aquell home, per què l’alcalde no va demanar el telèfon d’ell i, en canvi, va sol·licitar que es trobés el de noia? «Volíem fer pregoner al Carles Francino i no teníem el seu número. Una persona em va dir que podíem trucar a aquella noia, perquè aquell familiar seu tenia relació amb el periodista», explica l’alcalde de Tarragona, que assegura que no recorda qui va ser aquella persona del seu entorn que va proposar que es truqués a l’antiga col·laboradora de la Fundació Jara Barceló.

Quan aquest periodista que escriu aquest article va explicar a Bea i Viñuales la concatenació de fets entre la petició del telèfon de la col·laboradora de la fundació i l’inici de les trucades preguntant per Porta Enrere, ambdós titllen aquest fet de «casualitat».

«Crec que t’estàs muntant una pel·lícula», diu Viñuales.

Aquest mitjà pregunta directament a l’alcalde de Tarragona si ha contractat, mantingut algun contacte o coneix l’agència de detectius Sexto Sentido. I el batlle ho nega categòricament. «Pots demanar la informació que vulguis en relació amb això [a través de la Llei de Transparència] que nosaltres no hem contractat aquesta gent; de fet els únics detectius que hem contractat és per un cas a l’EMT», assegura l’alcalde.

—A vostès els han contractat l’Ajuntament de Tarragona o l’alcalde Rubén Viñuales? — pregunta aquest periodista.

—[Silenci] Jo no tinc res a veure — respon l’home a l’altra banda del telèfon, dubitatiu.

—«Jo no tinc res a veure», què vol dir? Els han contractat o no?

—No, no, jo per l’Ajuntament de Tarragona, no — diu l’home.

Qui respon al telèfon és Àngel Matamoros, un dels dos socis de l’agència de detectius Sexto Sentido juntament amb Enric Valero, que nega haver investigat aquest periodista o la Fundació Jara Barceló. Matamoros nega també que els hagi contractat el consistori tarragoní o que ho hagin fet l’alcalde Rubén Viñuales o el seu cap de gabinet a la Diputació, Gustavo Cuadrado. Aquest detectiu assegura que no han dut cap cas a Tarragona i nega també que el número de telèfon 628 93 77 20 —des del qual es va trucar a aquest periodista dient que era un repartidor de Correus (cosa que era falsa)— hagi pertanyut mai a l’agència.

L’alcalde avisa: «Pots publicar allò que vulguis, però si és mentida, jo em defensaré, aniré als tribunals i a Estrasburg, si cal».