L’entitat encarregada de vetllar pel compliment dels principis i criteris del Codi Deontològic de la professió periodística, el Consell de la Informació de Catalunya (CIC), ha donat la raó al fundador de Porta Enrere (Rafa Marrasé, qui escriu aquest article) en la queixa presentada contra el mitjà Crónica Global per un article publicat el 12 de febrer d’enguany.

El CIC ha resolt per unanimitat que Crónica Global va incomplir els criteris 1,2 i 5 del Codi Deontològic en aquell article titulat Polèmica amb el pseudoperiodista Rafael Marrasé, l’home que es va acarnissar amb el Grup Griñó.

Aleshores, la periodista que signava la peça, Miriam de Saint-Germain, assegurava que l’Ajuntament de Torredembarra havia rebut un «escrit formal» en el qual es demanava la retirada del premi Mañé i Flaquer de l’any 2023 al fundador de Porta Enrere. Aquell premi, però, no es va concedir només a aquest periodista, sinó que es va atorgar al documental Insostenible, rere la brossa (i a l’equip que el va fer, entre els quals, el fundador de Porta Enrere era un dels guionistes i l’encarregat de la investigació periodística), emès al programa Sense Ficció de TV3 el juny de 2023 i que actualment encara es pot veure a la plataforma 3Cat.

Segons l’article, aquell «escrit formal» també posava en dubte el prestigi institucional de l’Ajuntament de Torredembarra —organitzador dels premis juntament amb el Col·legi de Periodistes— per haver concedit aquell guardó al periodista que escriu aquestes línies.

La petició de la retirada del premi feta per aquell «escrit formal» es feia arran de la querella interposada per Griñó Ecològic a finals de l’any passat contra els autors d’Insostenible, l’organització ecologista GEPEC i la Fundació Jara Barceló, una entitat sense ànim de lucre que dona suport a diferents projectes al Camp de Tarragona (entre ells, a Porta Enrere).

La font de Crónica Global, un anònim

La periodista de Crónica Global assegurava en el seu article del 12 de febrer de 2026 que ella havia tingut accés a aquell «escrit formal», una afirmació amb la qual pretenia demostrar al lector que havia contrastat la informació, però resulta que allò que De Saint-Germain titllava d’«escrit formal» no era res més que un anònim, tal com va certificar Porta Enrere (i va demostrar en la queixa presentada al CIC). Aquell anònim havia arribat a l’Ajuntament de Torredembarra, però també a moltes altres institucions, com ara el Col·legi de Periodistes. L’anònim s’havia enviat des d’un compte de Protonmail i anava signat per «Catedràtic».

No va ser l’únic anònim d’aquesta mena (i amb aquesta signatura o en la seva variant «Catedràtic amorós») que es va enviar en aquell període de temps tot coincidint amb la publicació de la querella de Griñó a Crónica Global i algun altre mitjà. Un d’ells es va enviar després que el Col·legi de Periodistes fes un comunicat de suport al fundador de Porta Enrere per «la campanya pública de desprestigi» que estava patint. Un anònim, aquell últim, que només feia que refermar aquella campanya de desprestigi, atacant novament aquest periodista.

La condició d’anònim d’aquell «escrit formal» encara es va ratificar més durant un ple de l’Ajuntament de Torredembarra el 16 de febrer d’enguany, és a dir, sis dies després que s’enviés l’anònim i quatre dies després de la publicació de Crónica Global. En aquell ple, el regidor d’ERC Joel Ramírez va assegurar que «l’Ajuntament no respon anònims» (3:08:25) en resposta a una intervenció de la regidora de VOX, Nuria Gómez, que va llegir alguns fragments de l’anònim que Míriam de Saint-Germain havia convertit en «escrit formal».

«El caràcter anònim de l’escrit està ben acreditat, per més que l’article [de Crónica Global] ho dissimuli», diu la resolució del Consell de la Informació de Catalunya (expedient 18/2026). El CIC destaca que la peça informativa de Míriam de Saint-Germain fa servir, d’una banda, un anònim, i, de l’altra, una «informació de part»: «L’altra font informativa usada és la querella presentada uns mesos abans per l’advocat Fermín Morales en representació de l’empresa Griñó Ecològic. Es tracta exactament d’això, d’una querella interposada per una part en conflicte i que no ha tingut encara cap resolució judicial. Per tant, sembla prou clar que es tracta d’una informació “de part”. No casa en absolut amb allò que reclama el Codi Deontològic: “Els mitjans han d’observar sempre una clara distinció entre les informacions i les opinions, difondre únicament informacions contrastades amb diligència i evitar la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets”». Amb això, el CIC donava la raó al fundador de Porta Enrere pel que fa a la invocació de la vulneració del criteri 1 del Codi Deontològic (Informar de manera acusada i precisa).

«Darrerament, el terme “pseudoperiodista” ha estat usat als mitjans i a les xarxes socials principalment per referir-se a persones que exerceixen l’ofici sense altres credencials que les seves suposades habilitats comunicatives i que es dediquen més aviat a fer agitació que no pas a informar de manera documentada i creïble. És evident que aquest no és el cas del periodista Rafael Marrasé. Es podrà estar més o menys d’acord amb les seves tècniques informatives i en el contingut dels seus treballs de recerca, però compta sense cap mena de dubte amb un reconeixement professional, com acredita la seva trajectòria i fins i tot els premis rebuts (entre els quals, no només el “qüestionat” Mañé i Flaquer, sinó, per dos cops, el premi Ramon Barnils de periodisme d’investigació)».

El criteri 2, amb el títol Evitar perjudici per informacions sense prou fonament, diu: «No s’han d’usar expressions injurioses ni difondre dades imprecises o sense base suficient que puguin lesionar la dignitat de les persones i provocar dany o descrèdit a entitats públiques i privades».

Fer servir un anònim per fer un article en el qual es diu que es posa en dubte el prestigi institucional de l’Ajuntament de Torredembarra (i per extensió, del Col·legi de Periodistes, que organitza els premis Mañé i Flaquer conjuntament amb el consistori torrenc) podria provocar el «dany o descrèdit» a les institucions esmentades. Així ho admet el CIC en la seva resolució, que també inclou en aquest possible descrèdit el jurat que decideix els guanyadors dels premis. Però, com també diu la resolució, l’Ajuntament de Torredembarra i el Col·legi de Periodistes «no han presentat cap queixa formal al CIC i han optat més aviat per ignorar l’existència de l’article que els interpel·la (i de l’anònim en què està basat)».

En la queixa, aquest periodista feia notar que l’article de Crónica Global signat per Miriam de Saint-Germain titllava de «pseudoperiodista» el fundador de Porta Enrere, un qualificatiu que no es justificava en tot l’article i, per tant, era «totalment gratuït».

Sobre aquest punt, el CIC, diu: «Darrerament, el terme “pseudoperiodista” ha estat usat als mitjans i a les xarxes socials principalment per referir-se a persones que exerceixen l’ofici sense altres credencials que les seves suposades habilitats comunicatives i que es dediquen més aviat a fer agitació que no pas a informar de manera documentada i creïble. És evident que aquest no és el cas del periodista Rafael Marrasé. Es podrà estar més o menys d’acord amb les seves tècniques informatives i en el contingut dels seus treballs de recerca, però compta sense cap mena de dubte amb un reconeixement professional, com acredita la seva trajectòria i fins i tot els premis rebuts (entre els quals, no només el “qüestionat” Mañé i Flaquer, sinó, per dos cops, el premi Ramon Barnils de periodisme d’investigació)». El CIC també recorda que el fundador de Porta Enrere és un periodista col·legiat al Col·legi de Periodistes.

El CIC diu que «es pot concedir el benefici del dubte semàntic» en el cas de valorar si titllar de «pseudoperiodista» és un qualificatiu injuriós o no —en les seves al·legacions, Crónica Global deia que no es tractava de cap insult o atac personal gratuït—, però la vulneració del Codi Deontològic en el seu criteri 2 és «rotunda» pel que fa a la seva segona part: «El periodista s’ha de posar en contacte prèviament amb els afectats per donar-los l’oportunitat de resposta». El CIC constata, tal com va incloure el fundador de Porta Enrere a la seva queixa, que «aquesta imprescindible contrastació no va ser feta per part de l’autora de la informació».

«Mala praxi amb coneixement de causa»

En la queixa que aquest periodista va presentar al CIC es denunciava que s’havien vulnerat els criteris 1, 2, 3 i 5 del Codi Deontològic. El CIC ha donat la raó al fundador de Porta Enrere en tres dels quatre criteris (1, 2 i 5), però en el número 3 (que no s’accepta), com veurem, ho fa implícitament.

Així, el criteri 3, amb el títol Rectificar les informacions incorrectes, diu: «L’obligació d’esmenar tant les informacions com les interpretacions resultants que s’hagin demostrat falses o errònies comporta promptitud i el tractament i l’extensió proporcionats. Així mateix, els mitjans han d’atendre el dret de rèplica quan se sol·liciti en termes raonables». L’argument del fundador de Porta Enrere era que la condició d’«anònim» d’aquell «escrit formal» que deia la periodista Miriam de Saint-Germain va quedar públicament acreditada quan el regidor d’ERC ho va dir en un ple de l’Ajuntament de Torredembarra (ple que es pot consultar a Youtube). Malgrat això, De Saint-Germain i Crónica Global no van rectificar el seu article.

Sobre això, el CIC, argumenta: «En aquest cas, si es dona per bona —com aquí s’ha fet— la hipòtesi que el mitjà [Crónica Global] ha fet servir una font no consistent de manera conscient i intencionada, és difícil pretendre que faci després una rectificació de forma espontània. Sembla evident, per exemple, que posteriorment a la publicació de l’article, Crònica Global ha hagut de tenir coneixement del poc cas que el Ple de l’Ajuntament de Torredembarra ha fet del comunicat anònim. Hauria estat una ocasió per fer una informació que pal·liés d’alguna manera la mala praxi professional realitzada anteriorment. I certament, no ho ha fet. Però sembla ociós invocar l’article 3, el referent a les rectificacions, si ja a l’hora de fer la informació primigènia s’ha obrat incorrectament amb coneixement de causa».

És a dir, Crónica Global no va rectificar per iniciativa pròpia el seu article tot i que «s’ha obrat incorrectament amb coneixement de causa», però com que el fundador de Porta Enrere no va demanar la rectificació al mitjà, aquest ha pogut escapolir-se de la rectificació. És per això que no s’accepta la vulneració del criteri 3 del Codi Deontològic.

Finalment, s’invocava la vulneració del criteri 5, Citar les fonts i preservar el secret professional. Com s’ha vist, l’autora de l’article de Crónica Global, Miriam de Saint-Germain, convertia un anònim en un «escrit formal» per tal de donar credibilitat a la seva peça.

El fet que Crónica Global hagi enviat la querella al CIC es valora a la resolució com allò que «fa més consistent la idea que existeix una orquestració posada en marxa per l’empresa de residus per atacar aquells que la van denunciar a través del documental».

Cal recordar que el criteri 5, diu: «Les fonts s’han de citar perquè la informació sigui creïble. No obstant això, els periodistes tenen l’obligació moral de protegir-les invocant el secret professional quan sigui necessari. La confidencialitat ha de servir per emparar les persones en situació d’indefensió o risc, però en cap cas l’anonimat pot ser utilitzat per atacar individus i organitzacions de manera injustificada». En relació amb el que diu el criteri 5 en la seva part final, De Saint-Germain va fer servir un anònim per atacar el fundador de Porta Enrere. És aquesta part final la que destaca el CIC en la seva resolució, tot recordant que la periodista de Crónica Global havia fet servir un anònim de forma conscient.

«Excusatio non petita, acusatio manifesta»

En la seva resolució, el CIC destacava un punt important. En les al·legacions presentades pel director de Crónica Global, Ignasi Jorro, aquest defensava que el seu mitjà no havia incomplert el criteri 6 del Codi Deontològic. Segons el fragment que consta d’aquestes al·legacions a la resolució, Jorro diu que el criteri 6 tracta «sobre la preservació de la presumpció d’innocència i el tractament dels processos judicials», però realment el criteri que tracta aquest assumpte no és el 6, sinó el 10.

En tot cas, tal com recull la resolució, el fundador de Porta Enrere no havia invocat la vulneració del criteri 6 (ni del 10), de fet, com s’ha dit anteriorment, només dels criteris 1, 2, 3 i 5.

Sobre aquesta inclusió de Crónica Global, el CIC, diu: «Es podria aplicar aquí aquella vella dita: “Excusatio non petita, accusatio manifesta” (que en català de vegades s’ha traduït com “qui s’excusa, s’acusa”)».

Crónica Global aporta la querella de Griñó

La inclusió d’un criteri que no havia estat invocat pel fundador de Porta Enrere va ser «sorprenent» per al CIC, però encara ho ha estat més la documentació aportada per Ignasi Jorro en aquest procediment al Consell de la Informació de Catalunya: per defensar-se de la queixa rebuda, Crónica Global va enviar al CIC la querella que Griñó Ecològic va interposar contra aquest periodista, el GEPEC, el director del documental Insostenible (Christophe Sion) i la Fundació Jara Barceló. Crónica Global no forma part del procediment judicial i, així i tot, va enviar la querella.

El fet que Crónica Global hagi enviat la querella al CIC es valora a la resolució com allò que «fa més consistent la idea que existeix una orquestració posada en marxa per l’empresa de residus per atacar aquells que la van denunciar a través del documental».

El CIC també esmenta les «dades derivades de la investigació feta per una agència de detectius». En aquest cas Método 3, que va servir de base per a la querella «dirigida» pel catedràtic de Dret Penal Fermín Morales en representació de Griñó.

De fet, les al·legacions de Crónica Global en la queixa presentada pel fundador de Porta Enrere són, en essència, l’argumentari de la querella de Griñó Ecològic. El director d’aquell mitjà, Ignasi Jorro, va presentar, fins i tot, «la providència que acorda les citacions i el calendari de les compareixences». Com s’ha dit, Crónica Global no forma part del procediment judicial.

A més, Jorro assegura en el seu escrit d’al·legacions que un testimoni cridat a declarar va admetre «en seu d’instrucció judicial» que ell era qui fixava els titulars de Porta Enrere o modificava o retirava els continguts d’aquest mitjà. Aquest testimoni no ha pogut dir això en «seu d’instrucció judicial» perquè encara no ha declarat davant la jutgessa. Ni ell, ni cap dels querellats. Ni tan sols el senyor Joan Griñó, que és qui va interposar la querella i que encara ha de comparèixer per ratificar-se en aquesta. En tot cas, ni aquell testimoni ni ningú fixen titulars ni modifiquen cap contingut a Porta Enrere. Només aquest periodista que escriu aquest article i que va fundar aquest mitjà fa més de deu anys.

L’origen de la querella i la campanya contra Porta Enrere

L’article de Crónica Global basat en un anònim al qual havia tingut accés l’autora de la peça informativa, Míriam de Saint-Germain, que, així i tot, va convertir aquell anònim en un «escrit formal», va aparèixer en el context de la publicació de l’existència d’una querella interposada per Griñó Ecològic als autors d’un documental, Insostenible, rere la brossa, l’entitat ecologista GEPEC i una fundació sense ànim de lucre, Jara Barceló.

La querella, que no va ser notificada als querellats (aquest periodista inclòs) fins mesos després de sortir en diferents mitjans de comunicació (Crónica Global, però també La Vanguardia i el Diari de Tarragona), es fonamentava en un informe d’una agència de detectius, Método 3, dirigida per Francisco «Paco» Marco, el detectiu que forma part de la defensa de Jonathan Andic.

De fet, Porta Enrere va descobrir que Marco estava investigant el fundador d’aquest mitjà i la Fundació Jara Barceló mesos abans que es publiqués l’existència de la querella i, fins i tot, que aquesta es presentés als jutjats. Va ser en un article del 10 de setembre de 2025.

En aquell article, Marco, que va advertir a aquest periodista que «jo no soc com aquelles persones sobre les quals vostè acostuma a escriure» i que anés «molt en compte» a vincular-lo a ell amb una investigació sobre el fundador de Porta Enrere, va negar que hagués investigat el periodista que escriu aquest article i va esmentar, sense que ningú li preguntés, l’Ajuntament de Tarragona.

El consistori tarragoní apareixia en la primera investigació sobre detectius que va patir el fundador de Porta Enrere. Va ser l’1 de setembre de 2025. Aleshores, les pistes de la investigació periodística van dur a l’Ajuntament de Tarragona. Durant l’estiu de 2025, el fundador de Porta Enrere va rebre trucades d’uns homes que volien quedar personalment amb ell, tot dient que eren repartidors de Correus o d’Amazon. No era veritat. El número des del qual trucaven era el mateix amb el qual havien trucat a una excol·laboradora de la Fundació Jara Barceló. Aquelles trucades a l’extreballadora consten en l’informe de Método 3 de la querella.

Quan li van trucar, l’interlocutor deia que era un estudiant que feia un treball sobre fundacions, però a l’hora de la veritat, només li preguntava per la Fundació Jara Barceló (la noia havia col·laborat amb més fundacions) i per Porta Enrere.

L’article de Porta Enrere demostraria que les trucades a l’excol·laboradora es van començar a produir l’endemà que la cap de Premsa de l’Ajuntament de Tarragona, Núria Bea, hagués demanat el telèfon de la noia a una altra periodista. Bea no va trucar mai a l’excol·laboradora des que va demanar el seu número, tampoc ningú del consistori tarragoní. Només aquell fals estudiant.

Quan Porta Enrere va preguntar a Bea perquè havia demanat el telèfon d’aquella noia, aquesta va dir que ho va fer perquè l’alcalde de Tarragona, Rubén Viñuales (PSC), volia el número de Carles Francino per fer-lo pregoner de Santa Tecla i ella creia que l’excol·laboradora el tenia. L’alcalde havia estat amb Francino uns dies abans a l’entrega dels Premis Nacionals de Comunicació a Tarragona, moment que hauria pogut aprofitar per demanar-li el número telèfon o fer-li l’oferiment de pregoner.

Finalment, Bea va admetre que l’alcalde no li havia demanat que aconseguís el telèfon de Francino, sinó el de la noia. I que li havia dit que aquest número era per a una altra persona. Quan Porta Enrere va trucar a Viñuales, aquest va insistir en l’argument del pregoner, però va admetre que havia estat algú del seu «entorn» qui li havia suggerit que es trobés el telèfon de l’excol·laboradora.

Bea va presentar una queixa al CIC arran de la publicació de l’article de Porta Enrere de l’1 de setembre de 2025. El Consell de la Informació de Catalunya, però, va desestimar la queixa de la cap de Premsa de l’Ajuntament de Tarragona.

Arran d’allò, Porta Enrere va descobrir una sèrie d’irregularitats en la contractació de detectius a l’Empresa Municipal de Transports Públics de Tarragona (EMT) aquell mateix estiu. La presidenta de l’EMT, la regidora Sonia Orts (com Viñuales, exCiutadans, però ara al PSC), no va voler parlar amb aquest mitjà sobre aquella contractació, igual que el gerent.

Una SLAPP per acabar amb el periodisme i l’ecologisme

Tot allò va passar mesos abans de la publicació de la querella de Griñó Ecològic. Era el segon intent de Griñó de dur als tribunals el fundador de Porta Enrere, el director d’Insostenible i el GEPEC. Un any abans, el gener de 2025, el director general de Griñó Ecològic, Joan Griñó, va presentar una demanda per danys a l’honor al jutjat de Lleida. Ho va fer l’endemà que la Guàrdia Civil el detingués a ell i a la cúpula de la seva empresa per ordre d’un jutjat de Tarragona. Els imputaven un delicte mediambiental i un de falsedat documental per la importació de residus italians. La Guàrdia Civil va dir que Griñó formava part d’una organització criminal internacional dedicada al tràfic de residus (aquella operació es va batejar amb el nom de «Rifiutti», residus en italià).

Dos dies després de posar la demanda, Joan Griñó la va retirar. Un any més tard, no era una demanda civil el que presentava als jutjats (demanava milers d’euros) sinó una querella criminal. Aquest cop, Joan Griñó deia que els autors d’Insostenible, el GEPEC i la Fundació Jara Barceló eren al seu torn una organització criminal que havia enganyat la Guàrdia Civil i el jutge i que això havia provocat aquella operació policial i judicial i que, com a conseqüència, li havia provocat un perjudici econòmic i reputacional.

Griñó, però, no es va querellar contra TV3, que és el canal que va emetre el documental. Aquesta cadena pública catalana va retirar Insostenible de 3Cat pocs dies abans que apareguessin les primeres publicacions en alguns mitjans de comunicació sobre la interposició de la querella. El documental feia dos anys i mig que estava penjat a la plataforma 3Cat. TV3 no va avisar els autors d’Insostenible d’aquest fet, ni tan sols de l’existència de la querella. Quan es va preguntar qui havia estat el responsable d’haver retirat el documental i per quin motiu, la televisió pública no va respondre.

Griñó ja havia intentat que el documental Insostenible no s’arribés a emetre a TV3 (cosa que no va aconseguir), tot enviant un burofax cinc dies abans de l’emissió al programa Sense Ficció. El documental mostra la falta de control de les autoritats catalanes, espanyoles, europees i italianes del tràfic de residus dins de la Unió Europea. Aquesta falta de control és un camp adobat a la presència d’organitzacions que transporten il·legalment aquests residus, tal com explicaven els experts en la cinta (cap de l’oficina antifrau de la UE, Carabinieri, Guàrdia Civil, periodistes, ecologistes…). Griñó apareixia en el documental perquè era l’empresa que més residus italians importava (molts arribaven a Griñó des del port de Nàpols via port de Tarragona).

En la querella, Griñó deia que el procediment judicial al qual estava sotmès havia quedat en no res. El fet és que, aleshores i actualment, aquell procediment continua obert.

Davant aquest atac als tribunals, els querellats van fer una roda de premsa mesos després (un cop el jutjat va traslladar la querella i la documentació annexa) en la qual es denunciava l’acció de Griñó Ecològic i se la qualificava d’SLAPP, és a dir, una demanda estratègica contra la participació pública (per les seves sigles en anglès).

Les SLAPP són accions als tribunals per part de grans corporacions, governs o partits polítics contra periodistes o activistes amb la finalitat de silenciar-los. Es tracta de desgastar l’altra part econòmicament i mentalment gràcies a llargs procediments judicials.

La Comissió Europea va enllestir fa alguns anys una llei que vol dotar d’eines als governs membres de la Unió Europea contra aquestes pràctiques abusives als tribunals. És el que es coneix com a Llei Daphne, per la periodista de Malta Daphne Caruana Galizia, assassinada amb un cotxe bomba l’any 2017 i que, en el moment de la seva mort tenia 47 processos judicials oberts.

En el moment d’escriure aquest article, la Llei Daphne encara no ha estat transposada a l’ordenament jurídic d’Espanya.