El 28 d’abril d’enguany, a les 12.32 h, pràcticament tota la península Ibèrica i parts del sud de França es van veure afectades per una aturada en el subministrament elèctric que va paralitzar l’activitat a Espanya i Portugal durant hores (a les nou de la nit només el 26% del territori català havia recuperat la llum, pel 35% de la resta de l’estat espanyol) i, en alguns punts, durant dies. Aquella apagada sobtada, sense precedents per la seva extensió territorial i la durada que va tenir, va deixar gent atrapada en ascensors, trens aturats a les vies, caos en el trànsit perquè els semàfors no funcionaven i, en el cas del Camp de Tarragona, una estampa impactant en forma de grans fumeres a les torxes de les diferents empreses del sector petroquímic.

No és que els habitants del Camp de Tarragona no hagin vist mai una fumarada procedent d’alguna torxa d’aquestes plantes petroquímiques —recurrentment hi ha vídeos de ciutadans mostrant flamarades i núvols de fum en algunes d’aquestes xemeneies, especialment a la refineria que Repsol té al Polígon Nord (entre les poblacions de Constantí, el Morell, la Pobla de Mafumet i Puigdelfí)— però aquell dia les imatges van ser més colpidores que mai (amb permís del dia de l’accident d’IQOXE, el 14 de gener de 2020).

Només produir-se l’apagada elèctrica, la gent va sortir al carrer per veure si els comerços del costat o els veïns tenien llum. Aleshores, una gran fumada de color negre va aparèixer directament al cel. Des de la ciutat de Tarragona, el fum semblava que sortia de la zona dels barris de Ponent, allà on es troba una subestació elèctrica al davant de Campclar (just al costat del solar que ara ocupa un nou centre comercial, el Family Parc, un equipament que ha estat notícia recentment perquè, segons l’empresa BIC Iberia, no s’hauria d’haver construït mai perquè es troba en «una zona de risc químic que posa en perill a les persones»). D’entrada, es podia pensar que s’havia cremat aquella subestació, i per això se n’havia anat la llum, però de seguida va quedar clar que no era un tema local i que aquell fum que es veia no era de les instal·lacions d’Endesa, sinó de les torxes de les empreses petroquímiques del polígon Sud (entre les localitats de Tarragona, la Canonja, Reus i Vila-seca).

En quedar-se sense corrent elèctric, les plantes petroquímiques es van aturar. El sistema de seguretat d’aquestes fàbriques elimina automàticament els gasos que hi ha dins del circuit de producció per evitar una explosió a causa de l’augment de la pressió que es produeix per l’acumulació dels vapors. L’eliminació de tots els gasos es fa a través de les torxes, que els cremen, provocant el fum. Com que totes les plantes es van aturar de cop i van haver d’expulsar a l’atmosfera tones de gasos que tenien en els seus circuits de producció, la imatge resultant va ser apocalíptica, amb unes fumeres mai vistes.

De seguida, les xarxes socials es van omplir d’aquelles fotos i vídeos de les xemeneies fumejant a cor què vols i la pregunta que va venir a continuació no es va fer esperar: com de tòxic era tot allò? La resposta, tres mesos després d’aquell dia, és que no se sap. O, millor dit, la Generalitat no té dades de la contaminació d’aquelles primeres hores.

Torxes de la refineria de Repsol i la planta de Dow Chemical al polígon Nord treient fum —conseqüència de la crema dels gasos atrapats en els circuits de producció— durant els primers minuts de l’apagada elèctrica. Les cases que es veuen en primer terme corresponen al barri de Sant Ramon, a tocar del barri de Sant Salvador. FOTO: Elena Gavaldà.

Sense electricitat no hi ha mesuraments

La manera més ràpida de saber si la població al voltant dels polígons Nord i Sud del Camp de Tarragona —que formen el més gran d’aquest sector de tot el sud d’Europa— havia patit algun risc per a la seva salut en estar exposada a aquell fum de les petroquímiques era consultar les dades en línia que registren els aparells mesuradors de la Xarxa de Vigilància i Previsió de la Contaminació Atmosfèrica (XVPCA) de la Generalitat de Catalunya.

La XVPCA té una sèrie d’estacions de mesurament de contaminants a tot el territori català que registren, segons la seva ubicació, diferents substàncies tòxiques. Algunes de les més perilloses procedents de la indústria, però, no s’han mesurat mai tot i els més de seixanta anys de plantes petroquímiques a Tarragona —entre aquestes substàncies mai mesurades (i sense legislació a Catalunya i Espanya) hi ha dos dels compostos d’origen industrial més cancerígens, l’1,3-butadiè i l’òxid d’etilè. Tot i que la Generalitat va adjudicar la instal·lació d’aparells que mesuren aquests tòxics més perillosos i alguns altres a començaments d’enguany, aquests encara no s’han instal·lat.

Les dades de la XVPCA no s’incorporen a internet a temps real, sinó que tarden unes hores, gairebé un dia (no pots consultar la contaminació registrada un dilluns fins dimarts, per exemple). És el que va passar el 28 d’abril. Fins al 29 no es van poder veure en línia els valors registrats per aquells mesuradors. Però quan es van poder consultar les dades, tots els aparells mostraven hores en blanc. Eren les hores que corresponien a les de l’inici de l’apagada, just quan les fàbriques van emetre més fum perquè es van quedar sense electricitat i es van aturar de cop, expulsant els gasos dels seus circuits de producció.

«A causa de l’apagada generalitzada del subministrament elèctric, totes les estacions de mesurament van interrompre temporalment l’enregistrament de dades a partir de les 12.30 h del 28 d’abril de 2025. L’enregistrament es va reprendre progressivament un cop restablert el subministrament, amb la darrera estació recuperant la normalitat a les 1.30 h del 29 d’abril de 2025. Aquesta interrupció, causada per la manca de subministrament elèctric, es va donar durant les primeres hores de l’incident i va afectar de manera diferent a les estacions», diu la Direcció General de Canvi Climàtic i Qualitat Ambiental (DGQA) de la Generalitat de Catalunya a Porta Enrere arran d’una sol·licitud d’informació pública d’aquest mitjà.

Així, l’estació de mesurament de Bonavista (el barri de Tarragona més pròxim al polígon Sud) no va registrar cap dada entre les 12.30 h i les 16.40 h del 28 d’abril; la del Parc de la Ciutat (al mig de Tarragona), sense dades fins a les 20.50 h; la de la Universitat Laboral (un centre educatiu amb uns 2.000 alumnes envoltat de plantes d’empreses petroquímiques al bell mig del polígon Sud), sense dades fins a les 20.50 h; la de Sant Salvador (el barri de Tarragona més pròxim al polígon Nord), fins a les 23.50 h; la de Constantí, fins a les 21.50 h; la de Perafort (l’estació es troba al nucli de Puigdefí, a tocar de la refineria), fins a les 17.20 h; la d’Alcover, fins a la 1.30 h del 29 d’abril; la de Vila-seca, fins a les 23.10 h; i la de Reus, fins a les 00.40 h del 29 d’abril.

«Un cop restablerta l’electricitat, les estacions van reprendre el funcionament habitual i van continuar registrant dades amb normalitat», diu la DGQA a Porta Enrere tot afirmant que, un cop les estacions van tornar a funcionar correctament, «no es van registrar superacions dels valors límit establerts per la normativa vigent durant aquell dia ni els posteriors».

El primer mesurament amb equips portàtils, tres hores i mitja després

A banda d’aquells equips de mesurament instal·lats en les estacions de la XVPCA, la Direcció General de Qualitat Ambiental disposa d’equips portàtils. El primer mesurament amb un equip d’aquestes característiques no es va fer fins passades gairebé tres hores i mitja de l’inici de l’apagada. Va ser a les 15.53 h al camí del Milà (Vallmoll). L’informe de la Generalitat indica que no es va detectar la presència de «cap dels compostos mesurats».

Es van fer servir dos tipus d’aparells, un cromatògraf Dräger X-pid 9500, que mesurava compostos orgànics volàtils totals (TCOV) i un Dräger X-am 7000, que té la possibilitat de mesurar simultàniament cinc dels compostos següents: sulfur d’hidrogen (àcid sulfhídric), clor, cianur d’hidrogen, diòxid de sofre, monòxid de carboni, metà, fosgen i amoníac.

Segons la Generalitat, en tots els mesuraments que es van fer en sis ubicacions diferents (Vallmoll, la Masó, Pobla de Mafumet, vial entre Messer Ibérica i Repsol Química, la Canonja i Vila-seca) aquell 28 d’abril i fins a les 21.40 h, no es va detectar la presència de cap dels compostos mesurats.

L’endemà, es van fer mesuraments des de les 11.26 h i fins a les 12.31 h en quatre ubicacions diferents (la Universitat Laboral, dos llocs al barri de Campclar i Constantí), amb el mateix resultat.

«És el mateix error una vegada i una altra. Mesuren amb equips que estan dissenyats per a l’entorn laboral amb rangs de mesura molt més alts que els criteris de qualitat [de l’aire] establerts per àrees urbanes i aleshores diuen que no han detectat res», diu a Porta Enrere Francesc Xavier Roca, exmàxim responsable del Laboratori del Centre del Medi Ambient de la Universitat Politècnica de Catalunya. Roca fa referència a la quantitat de concentració de contaminants a l’aire a partir del la qual els aparells emprats pels tècnics de la Generalitat comencen a mesurar. Així, la contaminació a l’aire en àrees urbanes o residencials es mesura en micrograms per metre cúbic (µg/m³), mentre que en entorns laborals es mesura en mil·ligrams per metre cúbic (mg/m³). Això, que pot semblar poca cosa és, en realitat, moltíssim perquè un microgram (µg) és mil vegades més petit que un mil·ligram (mg).

Una torxa d’una empresa del polígon Sud fumeja amb els parcs temàtics PortAventura i Ferrari Land al fons. En primer terme, els barris de Ponent de la ciutat de Tarragona. FOTO: Elena Gavaldà.

Si els aparells que van fer servir els tècnics de la Generalitat no mesuraven en µg/m³ això vol dir que quan l’aparell comencés a detectar alguna cosa, la concentració de tòxics a l’aire seria molt perillosa per a les persones. Per exemple, segons el professor Roca, el Dräger 9500 comença a mesurar el benzè (una substància molt cancerígena que, per cert, l’informe de la Generalitat no esmenta que es mesurés amb aquells aparells) a partir de 50 ppb (part per mil milions), que seria l’equivalent a 162 µg/m³. La legislació estatal fixa en 5 µg/m³ de mitjana anual el màxim al qual pot estar exposada una persona al benzè. És a dir, l’aparell portàtil dels tècnics de la Generalitat no mesuraria res per sota dels 162 µg/m³, però això no significaria que no hi hagués aquest contaminant a l’aire o que l’ambient fos segur per a les persones, tot el contrari. «No haurien de dir que “no es detecta presència de cap dels compostos mesurats” sinó que els valors de concentració dels compostos mesurats estan per sota del límit de detecció de l’aparell que han fet servir i tot seguit especificar quins són aquests límits», diu el professor Roca, que explica que aquest cas, el d’emprar uns aparells amb uns rangs de mesura massa alts, s’ha repetit constantment en accidents a la petroquímica de Tarragona: «Fan servir un aparell que no és l’adient i d’aquesta manera la resposta sempre és la mateixa: no hi ha cap problema. És el mateix discurs per a les cabines de la XVPCA. Quan al territori hi ha una certa alarma per fortes olors la resposta és que, com les cabines no donen valors anormals, no hi ha cap problema de contaminació, però resulta que les cabines no estan mesurant els compostos que generen aquella mala olor. No hi ha gens d’interès en conèixer la realitat».

Així, la Generalitat indica que l’aparell Dräger 9500 va mesurar Total COV, és a dir, la concentració a l’aire de la suma de compostos orgànics volàtils (hidrocarburs en estat gasós) que hi havia en aquell punt de mesura en concret. El resultat del mesurament, si se n’hagués produït cap (l’administració diu que no es va detectar res), no hauria servit per identificar quins compostos hi havia a l’aire, sinó la suma de tots. «Aquesta mena de mesura només té sentit en ambients laborals perquè pot donar una idea de la càrrega de contaminació orgànica i la seva evolució, però aquest valor global (la suma dels COV) no té cap aplicació en aire exterior [fora dels recintes industrials]», diu el professor Roca.

El fet que en ambients industrials o laborals la concentració de contaminants en l’ambient sigui més permissiva s’explica perquè els treballadors han de tenir, en principi, accés a equips de protecció individual (EPI), cosa que els ciutadans no tenen, i que el període d’exposició per als treballadors és de vuit hores, mentre que els ciutadans poden estar exposats a aquesta contaminació d’origen industrial les 24 hores del dia (com més llargs són els períodes d’exposició més baixos són els nivells de concentració permesos). «S’ha de tenir en compte que en àrees de població hi ha gent gran, persones malaltes i nadons que són més vulnerables a aquesta contaminació. De fet, per als nadons la dosi de contaminació rebuda és molt més alta en comparació amb els adults perquè la dosi que rep una persona es calcula dividint la concentració de contaminants a l’aire pel pes corporal», diu el professor Roca.

Quan aquest exmàxim responsable del Laboratori del Centre del Medi Ambient de la UPC diu que sempre es repeteix la mateixa història fa referència a gran quantitat de casos on els mesuraments, per part de la Generalitat, s’han fet amb aquests equips portàtils que tenen rangs de mesura indicats per ambients laborals i no per a la població en general. De fet, la nit de l’explosió de la fàbrica IQOXE ara fa cinc anys i mig, en l’accident més greu en la història de la indústria petroquímica de Tarragona, també va passar el mateix. No hi ha dades de la contaminació que aquella explosió va provocar i, tal com va demostrar Porta Enrere, no n’hi ha perquè tampoc es van fer servir uns equips de mesurament portàtil adients.

El professor Roca explica que l’altre equip portàtil, el Dräger am-7000, mesura en ppm (parts per milió), és a dir, a partir de concentracions de contaminants molt grans a l’aire. Per exemple: 1 ppm de benzè equival a 3.190 µg/m³ d’aquesta substància. És a dir, l’aparell començaria a mesurar a partir d’aquesta última xifra (o, en el millor dels casos, que ho fes a partir de 0,1 ppm, uns 319 µg/m³).

«No es va elaborar cap informe d’ofici sobre l’episodi i, pel que fa a la possible activació de sirenes d’avís a la població, la Direcció General de Qualitat Ambiental no va fer cap valoració en aquest sentit, atès que aquesta competència correspon a Protecció Civil en el marc del PLASEQTA», diu la Direcció General de Qualitat Ambiental a Porta Enrere sobre les actuacions que es van dur a terme aquell dia en relació amb les columnes de fum de les torxes de les indústries petroquímiques del Camp de Tarragona.

«No pot ser que quan hi hagi un tall en el subministrament elèctric les estacions de la XVPCA deixin de mesurar perquè tothom sap que l’activitat de les torxes [de les empreses petroquímiques] serà immediata i que els nivells de contaminació, segons les condicions climatològiques del moment, poden arribar a ser molt importants i suposen una dada imprescindible per a Protecció Civil», diu Francesc Xavier Roca.

FOTOS: Elena Gavaldà.