L’empresa Griñó Ecològic ha interposat un recurs contenciós administratiu a l’Audiència Nacional per tal d’impedir que Porta Enrere tingui accés a una sèrie d’informes i documentació del Port de Tarragona sobre la importació de residus d’aquesta empresa a través de les instal·lacions portuàries tarragonines.

Griñó Ecològic ha decidit recórrer als tribunals després que el Consejo de Transparencia y Buen Gobierno (CTBG) emetés una resolució l’1 de setembre d’enguany (número 2025-0997) en la qual donava la raó a aquest mitjà, que el gener d’enguany havia demanat al Port de Tarragona tota la documentació en el seu poder sobre la importació de residus de Griñó. L’any 2024, aquesta empresa havia sol·licitat una concessió administrativa al Port per tal de disposar d’una superfície més gran per l’emmagatzematge i la transferència de residus al moll de Cantàbria del port tarragoní.

La sol·licitud de Porta Enrere s’emmarcava en la continuïtat de la investigació duta a terme per aquest mitjà entre els anys 2020 i 2023 sobre la importació de residus italians de Griñó a través del Port de Tarragona. Aquella investigació va ser publicada en un documental produït per Hokusai Films. El documental, Insostenible, rere la brossa, va ser dirigit per Christophe Sion i es va emetre al programa Sense Ficció de TV3 el 20 de juny de 2023.

El documental mostrava com Catalunya importava ingents quantitats de brossa des d’Itàlia, especialment des del port de Nàpols i com aquesta brossa arribava a Tarragona, des d’on s’enviava a la planta de tractament que Griñó Ecològic té a Constantí. La investigació mostrava com gran part de tots aquells residus italians no es tractaven en aquella planta, sinó que es derivaven directament a un abocador ubicat a la província de Saragossa després de passar per una altra empresa de tractament de residus, Chazar, que és propietat de Griñó.

Segons la documentació oficial, Griñó era l’empresa que més residus importava d’Itàlia a Catalunya. Els experts italians consultats i que apareixen en el documental explicaven com el negoci dels residus al país transalpí estaria controlat en un 25% pel crim organitzat.

Un any i mig després de l’emissió del documental a TV3, el SEPRONA de la Guàrdia Civil va registrar la planta de Griñó Ecològic a Constantí, així com les oficines de l’empresa a Lleida. A més, va detenir tota la cúpula directiva de l’empresa, entre ells, el director general de la companyia, Joan Griñó, que sortia com a entrevistat en el documental. L’operació del SEPRONA va ser ordenada pel jutjat d’Instrucció número 4 de Tarragona i, segons va informar oficialment la Guàrdia Civil, l’operació, anomenada Rifiuti (residus en italià), tenia l’objectiu de desarticular una «organització criminal internacional dedicada al tràfic il·lícit de residus d’origen urbà».

Es dona la circumstància que un dia després de l’operació policial que va provocar la detenció dels màxims dirigents de l’empresa, el director general de Griñó, Joan Griñó, va presentar una demanda contra el fundador de Porta Enrere, Rafa Marrasé, el director del documental Insostenible, Christophe Sion, i l’expresident del GEPEC, Andreu Escolà, així com Joan Vázquez, de l’entitat ecologista IPCENA. Joan Griñó demanava 500.000 euros als demandats.

La demanda es va interposar després que IPCENA fes mesos que lluitava per impedir que Griñó instal·lés una incineradora de residus a les Garrigues. Entre les actuacions d’IPCENA per impedir aquella planta d’incineració (que Griñó negava que fos una incineradora, sinó una «gasificadora de residus»), hi va haver una gran manifestació a les Borges Blanques, ciutat natal de la família Griñó i la projecció del documental Insostenible en diferents poblacions de les Garrigues.

Joan Griñó va retirar la demanda un parell de dies després d’haver-la presentat.

L’opacitat del Port de Tarragona

Griñó ha recorregut a l’Audiència Nacional per una sol·licitud d’accés a la informació pública (SAIP) que Porta Enrere va fer al Port de Tarragona en la qual es demanava tota la informació en poder d’aquesta institució sobre la importació de residus de l’esmentada empresa. La SAIP de Porta Enrere arribava mesos després que La Vanguardia publiqués que el Port de Tarragona estava «inquiet» per la sol·licitud de Griñó de la concessió d’un espai de 2.500 metres quadrats al Moll de Cantàbria per emmagatzemar unes 2.000 tones de residus importats d’altres països, alhora que demanava permís per descarregar 60.000 tones anuals d’aquesta brossa importada.

Segons La Vanguardia, la sol·licitud havia generat «un debat intern» al Port de Tarragona, que «no volia posar les coses gens fàcils» a Griñó.

Quan va arribar la SAIP de Porta Enrere, el Port de Tarragona també va decidir que no li posaria les coses gens fàcils a aquest mitjà. Primer, va dilatar el procediment demanant una pròrroga per resoldre la sol·licitud de Porta Enrere —una maniobra habitual del Port per no entregar la informació demanada i que, segons el CTBG, només es pot esgrimir en casos molt concrets— i, després, va assegurar que el Port no tenia «cap informe sobre la importació de residus de Griñó elaborat per cap direcció de l’Autoritat Portuària de Tarragona».

En la sol·licitud de Porta Enrere, s’esmentava que existia un informe signat pel màxim responsable de l’àrea de Medi Ambient del Port, Rafael López Monné, amb data 16 d’octubre de 2024 sobre aquesta concessió que demanava Griñó en relació amb la importació de residus. El Port de Tarragona va admetre l’existència del document, però va al·legar que allò era un informe intern i que, per tant, no s’havia d’entregar.

Però el Port de Tarragona va anar més enllà en la seva negativa a entregar la informació a Porta Enrere: va fer seves les al·legacions de Griñó Ecològic per refusar la SAIP d’aquest mitjà.

Resulta que el Port de Tarragona va donar audiència al procediment a Griñó i aquesta empresa va fer unes al·legacions que van ser incloses íntegrament en la resposta del Port, que no només no les va valorar, sinó que les va fer servir fil per randa per denegar la petició de Porta Enrere.

Així, Griñó deia que s’oposava a l’entrega dels documents perquè hi havia un procés penal obert contra l’empresa per la importació de residus des d’Itàlia (l’operació «Rifiuti» del SEPRONA ordenada pel jutjat d’Instrucció número 4 de Tarragona que es va produir un any i mig després de l’emissió del documental Insostenible a TV3).

Griñó també al·legava «interessos econòmics i comercials» per tal d’evitar que la informació s’entregués.

El Port es va limitar a preguntar al jutjat d’Instrucció número 4 si realment existia un procediment en curs contra Griñó. El jutjat va respondre afirmativament, però en cap moment va dir que aquella documentació que Porta Enrere demanava no podia ser entregada ni si formava part de la causa. Malgrat això, el Port en va tenir prou per denegar l’accés de Porta Enrere fent una afirmació que no s’ajustava a la resposta que li havia donat el jutjat: «Actualment, s’està substanciant en la jurisdicció penal un procediment judicial on la documentació objecte d’aquesta sol·licitud és d’interès pel jutjat tal com recullen les al·legacions efectuades per Griñó».

La negativa del Port de Tarragona estava signada pel seu president, Santiago Castellà (PSC).

Davant d’aquesta resposta de l’Autoritat Portuària de Tarragona, Porta Enrere va recórrer al Consejo de Transparencia y Buen Gobierno (com que el Port depèn del Ministerio de Transportes, és aquest organisme que decideix sobre les sol·licituds d’informació pública d’entitats i administracions de l’Estat).

Amb la reclamació feta, el Port va presentar al·legacions al CTBG en la línia de la primera resposta a Porta Enrere, però no va poder negar que l’informe de Rafael López Monné no fos d’ús intern —el Port de Tarragona va enviar aquest document en la consulta que va fer al Ministerio de la Transición Ecológica y el Reto Demográfico (MITECO) en relació amb la sol·licitud de concessió administrativa feta per Griñó—, ni tampoc va poder demostrar que els documents demanats formessin part de la causa judicial.

El CTBG va emetre la seva resolució l’1 de setembre d’enguany. El CTBG afirmava que «resulta determinant que la informació sol·licitada és, sense cap mena de dubte, informació de naturalesa administrativa, no processal, fins i tot si en un futur resulta incorporada [a la causa judicial]» i afegia: «En el curs d’aquest procediment no s’ha presentat per part del Ministeri [de Transports] ni per part de l’empresa Griñó una justificació suficient del risc que l’accés als informes sol·licitats pugui suposar per a la prevalença de la igualtat de les parts [en la causa judicial] […] No s’explica per part de Griñó la relació entre l’objecte del procediment penal en curs i els informes de l’expedient de domini públic [els que demanava Porta Enrere], ni s’ha justificat de quina manera el seu coneixement suposarà un perjudici pel seu dret a la tutela judicial efectiva o per a la igualtat de les parts».

La resolució feia esment a l’argument de Porta Enrere en el qual es feia constar que el Port de Tarragona no formava part de la causa penal (els documents es demanen al Port) on només està implicada l’empresa Griñó i per la seva activitat de la seva planta de Constantí i en la derivació de la brossa a diferents abocadors.

El CTBG també desmuntava l’argument de Griñó (i que, com la resta, es feia seu el Port de Tarragona) en el qual l’accés de Porta Enrere a la documentació sol·licitada provocaria perjudicis econòmics i comercials a l’empresa: «No s’ha justificat [per part de Griñó] la concurrència del límit invocat ni s’ha concretat en què consisteix el dany o el perjudici […] Les breus consideracions exposades, ho han sigut en termes de possibilitat que no permeten identificar un perjudici real».

Sobre l’informe del responsable de Medi Ambient del Port de Tarragona, Rafael López Monné, el CTBG assegurava en la seva resolució: «És evident que, almenys una part de la informació reclamada, l’informe del 16 d’octubre de 2024 [el de López Monné] existia com a document perfecte [acabat] en el moment de donar resposta a la sol·licitud, fet pel qual no es pot denegar l’accés invocant simplement que el procediment administratiu es troba obert».

La resolució donava la raó a Porta Enrere i obligava el Port de Tarragona a entregar la documentació a aquest mitjà, però feia esment al fet que, com existia un tercer (Griñó) que havia mostrat la seva oposició que es facilités la informació, aquesta no es podia entregar fins passats dos mesos, temps en el qual es podia interposar recurs contenciós administratiu.

La setmana passada, el CTBG va informar Porta Enrere que Griñó Ecològic havia recorregut contra la resolució a l’Audiència Nacional. La sentència d’aquest tribunal sobre l’accés de Porta Enrere a la documentació del Port de Tarragona pot tardar anys.