El 4 de setembre d’enguany, el Consejo de Transparencia y Buen Gobierno (CTBG), l’organisme encarregat de fer complir la llei de Transparència a Espanya, emetia una resolució obligant l’Agència Tributària a facilitar informació a Porta Enrere sobre els vaixells que havien carregat o descarregat pèl·lets de plàstic als ports de Barcelona i Tarragona.

La resolució venia precedida d’una sol·licitud d’accés a la informació pública (SAIP) que Porta Enrere havia fet al Ministeri de Transports el 7 de gener d’enguany demanant el llistat de vaixells que havien carregat o descarregat pèl·lets als esmentats ports des de l’any 2015 i fins a l’actualitat. En aquella SAIP de Porta Enrere es demanava la procedència i el destí dels pèl·lets de plàstic, el nom del vaixell, la data de càrrega o descàrrega i la quantitat de pèl·lets.

El Port de Tarragona va respondre que no podia donar la informació perquè no «disposava d’aquesta». Segons l’Autoritat Portuària tarragonina, amb els codis duaners a la mà, no es podia arribar al nivell de detall sol·licitat. Així, el Port deia que a la Llei de Ports i la Marina Mercant, la paraula «pèl·lets» apareixia en un munt d’accepcions, com ara «pèl·lets de peix», «sèmola i pèl·lets», «farina, pols i pèl·lets de carn», «productes del ferro en trossos o pèl·lets», etc.

El Port de Tarragona assegurava també que «en el grup de plàstics i les seves manufactures no apareixia l’expressió “pèl·lets”».

El Port de Barcelona, per la seva banda, va respondre directament que qui tenia la informació sol·licitada no era ell, sinó l’Agència Estatal d’Administració Tributària (AEAT), i que havia derivat la sol·licitud a l’Administració de Duanes i Impostos Especials de l’AEAT.

Davant la resposta del Port de Barcelona, Porta Enrere va presentar una reclamació al Consejo de Transparencia y Buen Gobierno (CTBG) tot al·legant que l’Autoritat Portuària barcelonina hauria de tenir la informació referent a la càrrega que transporten els vaixells que entren a les seves instal·lacions. Aquest mitjà considerava que el Port de Barcelona havia derivat la SAIP a l’Agència Tributària per tal de no haver d’entregar la documentació, traslladant la responsabilitat a una altra administració.

De fet, Porta Enrere va recordar al CTBG que hi havia un precedent pel que fa a la informació que tenen els ports sobre la càrrega que duen els vaixells que entren a les seves instal·lacions. Aquest mitjà havia aconseguit dades del transport de residus dels vaixells que descarregaven brossa italiana al Port de Tarragona  —una informació que serviria de documentació per al documental Insostenible, rere la brossa, emès al programa Sense Ficció de TV3 el 20 de juny de 2023—. Aleshores, el Port va enviar la informació demanada. Porta Enrere considerava que els ports de l’estat havien de tenir un control sobre quina càrrega transporten els vaixells que operen a les seves instal·lacions, siguin residus o pèl·lets de plàstic.

Quan el CTBG va demanar informes al Port de Barcelona per tal de saber per què no havien satisfet la sol·licitud de Porta Enrere, l’Autoritat Portuària barcelonina va emprar arguments molt semblants als que havia fet servir el Port de Tarragona per denegar l’accés a la informació sobre el transport de pèl·lets a les seves instal·lacions: que els pèl·lets són un «producte molt específic» que podria trobar-se en el capítol 39 (Plàstics i les seves manufactures) del codi d’aranzels integrats de la Unió Europea (TARIC). Segons el Port de Barcelona, els pèl·lets de plàstic estarien dins dels subapartats compresos entre el 3901 i el 3914 de l’esmentat capítol 39, però que aquest nivell de detall només el té l’Agència Tributària.

El CTBG va estimar les al·legacions del Port de Barcelona, considerant que aquesta institució no podia donar resposta a Porta Enrere perquè no disposava de la informació. Quedava pendent, per tant, la resposta de l’Agència Tributària, organisme al qual el Port de Barcelona havia derivat la sol·licitud de Porta Enrere.

La negativa

L’AEAT va denegar l’accés a la informació d’aquest mitjà perquè assegurava que la informació que havia demanat Porta Enrere «no es troba disponible, tal com vostè la sol·licita». Aquest organisme del Ministeri d’Hisenda afirmava que la informació que tenia a la seva base de dades «no està estructurada de forma que, executant una sola acció, es pugui aconseguir la informació relativa als “pèl·lets de plàstic” sense fer un treball previ de reelaboració» perquè en «la Nomenclatura Combinada (el marc fonamental per a la declaració de mercaderies durant la importació o exportació des de la Unió Europea)» no apareix el concepte «pèl·lets de plàstic».

Davant d’aquesta resposta, Porta Enrere va presentar una reclamació al CTBG al·legant que un ciutadà no podia quedar-se sense accedir a una informació perquè a una administració li costi trobar-la —admetent que la té— perquè hagi emmagatzemat les dades d’una manera determinada. A més, aquest mitjà recordava en la reclamació que el terme «pèl·lets de plàstic» era àmpliament utilitzat en el debat públic per referir-se a aquest producte base per fer plàstics —com s’ha vist, els diferents organismes al·legaven que no els hi constava el terme «pèl·lets de plàstic» en la seva documentació o bases de dades—. Com a exemple, Porta Enrere citava la batalla política que es va desfermar arran del vessament de pèl·lets del vaixell Toconao, que van arribar a les costes gallegues. El ministre de Transports, Óscar Puente (PSOE), i altres membres del Govern i de l’oposició (PP) van esmentar així (pèl·let) aquesta mercaderia. Per tant, si el producte en qüestió s’anomena d’aquesta manera en l’esfera pública i per part d’un dels membres del govern central —els ports de Barcelona i Tarragona formen part del Ministeri de Transports—, qualsevol ciutadà té dret a buscar informació sobre pèl·lets, anomenant-los així, a l’administració. Tal com deia l’escrit de Porta Enrere, és l’administració qui ha de trobar en els seus arxius i bases de dades aquell producte, perquè el ciutadà no és responsable de com té emmagatzemada la informació l’administració.

Els arguments de Porta Enrere van ser estimats pel Consejo de Transparencia y Buen Gobierno que, en la seva resolució del 4 de setembre, donava la raó a aquest mitjà i obligava l’Agència Tributària a facilitar la informació. L’AEAT no ho ha fet.

Nous arguments jurídics no esgrimits durant el procediment

La resolució del CTBG establia que l’Agència Tributària disposava de 10 dies hàbils per entregar la documentació. No ho va fer. En la mateixa resolució hi constava que existia un termini de dos mesos perquè qualsevol de les parts —habitualment, aquella que perd— pogués presentar un recurs a l’Audiència Nacional. Tampoc s’ha fet.

Quan Porta Enrere va notificar al CTBG que l’Agència Tributària no havia fet arribar la documentació a aquest mitjà, l’AEAT va enviar un nou informe jurídic (quan la resolució ja estava emesa i, per tant, el procediment, per aquesta via, tancat).

L’informe de l’AEAT, de sis pàgines i enviat l’1 de desembre d’enguany, aporta nous arguments jurídics per no complir amb la resolució del CTBG. Uns arguments que no havien estat esgrimits durant el procediment i que, per tant, no es van poder valorar en el seu moment (i que ara no poden fer canviar aquella resolució).

Segons l’AEAT, la informació de la qual disposa sobre els vaixells que van carregar o descarregar pèl·lets de plàstic als ports de Barcelona i Tarragona des de l’any 2015 se centra únicament pel que fa a exportacions i importacions a tercers països (fora de la Unió Europea, s’entén). L’AEAT deixa clar que no disposa de cap informació pel que fa a les càrregues i descàrregues de mercaderies de comerç intracomunitari que, assegura, «supera àmpliament el 50% del comerç exterior». Aquest punt és important perquè mostra la falta de control de les autoritats comunitàries per controlar allò que es transporta entre països de la Unió Europea, tal com es va poder comprovar en el documental Insostenible, rere la brossa, en el qual, l’administrador de la duana de Barcelona admetia que era pràcticament impossible detectar el transport il·lícit de residus entre països intracomunitaris. El control més estricte es fa amb el comerç amb països de fora la UE i, així i tot, aquest és difícil d’aconseguir pel gran volum de mercaderies que reben els ports —més de tres milions de contenidors anuals al Port de Barcelona, dels quals, només s’inspeccionen uns 12.000, segons l’administrador de la duana d’aquest port (Insostenible, minut 23:35).

L’AEAT assegurava en aquell informe tres mesos després de la resolució del CTBG que no pot facilitar els noms dels vaixells perquè no és una informació estadística, sinó tributària i que, per tant, té caràcter reservat. Per avalar els seus arguments, l’Agència Tributària esmentava una sentència del Tribunal Suprem, a la Constitució espanyola i al Conveni del Consell d’Europa signat a Tromsø el 2009. «Si Espanya no adquireix compromisos internacionals que li permeten vulnerar el caràcter secret de les dades tributàries, molt menys podrà la Llei de Transparència Accés a la Informació Pública i Bon Govern de forma general, sobrepassar aquest límit», diu l’informe.

L’AEAT deia en l’informe que tampoc té les dates de la càrrega i descàrrega de les mercaderies (en general i, per tant, tampoc dels pèl·lets).

L’Agència Tributària afirmava, a més, que «no és possible diferenciar les importacions i exportacions de pèl·lets de les altres formes de pàstic». Segons l’AEAT, en la Nomenclatura Combinada, els plàstics es troben entre les partides 3091 i 3914, però aquestes estan classificades per la seva «matèria constitutiva i no segons la seva forma», fet que «impedeix facilitar la informació requerida».

Porta Enrere va notificar al Consejo de Transparencia aquesta circumstància, fent constar novament que l’AEAT no havia executat la resolució. El CTBG va respondre que aquest organisme «no té poders coercitius per imposar un compliment forçós de les seves resolucions» i que el reclamant pot recórrer als tribunals per fer valer els seus drets amb l’aval de tenir una resolució del CTBG al seu favor. Aquesta és una de les principals mancances de la llei de Transparència: si una administració o entitat pública no vol acatar una resolució de l’organisme que vetlla pel compliment d’aquesta llei (la GAIP a Catalunya o el CTBG a la resta de l’estat), el ciutadà es queda desemparat i ha d’anar al jutjat, amb el cost econòmic que això suposa (s’ha de tenir en compte que l’administració incomplidora es defensarà als tribunals amb diners públics i arribarà fins a l’última instància). Un dels exemples d’aquest incompliment flagrant el va protagonitzar l’Ajuntament de Tarragona amb el cas de la documentació dels Jocs Mediterranis demanada per Porta Enrere. En aquell cas, el consistori tarragoní no només no va complir amb la resolució de la GAIP, sinó que es va negar a identificar el funcionari responsable d’aquell incompliment i a obrir un expedient sancionador, tal com marca la llei.

El producte invisible

L’any 2021, un informe del Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic (MITECO) —Perfil ambiental de España 2020— indicava que la platja de la Pineda (Vila-seca) era la que rebia «la proporció més gran de pèl·lets de totes les platges estudiades a Espanya», i apuntava que això era, «presumiblement», a causa «de la seva proximitat a una important concentració d’indústries del sector de la fabricació i la transformació de plàstics». L’estudi s’havia fet entre els anys 2016 i 2020.

Tal com publicava La Vanguàrdia el desembre de 2020, l’entitat ecologista Good Karma Projects va calcular que el juliol del 2019 hi havia entre 30 i 90 milions de pèl·lets a la platja de la Pineda. L’any 2022 aquesta xifra representava 21.575 pèl·lets per metre quadrat en la mateixa platja, tal com va assegurar Jordi Oliva, un dels cofundadors d’aquesta entitat, l’octubre de 2023.

Però el problema dels pèl·lets és d’abast mundial. Així, un informe elaborat per The Pew Charitable Trusts i Systemiq, Breaking the plastic wave, assegurava que l’any 2016 s’havien abocat 10 bilions de pèl·lets als oceans de tot el món. Això, deia l’informe, suposava el 18% del total de la contaminació marina per microplàstics.

Els pèl·lets són uns plàstics que, per la seva mida, poden ser ingerits per peixos i altres animals marins, contaminant-los perquè «els compostos químics adherits entren en la cadena alimentària», diu un informe fet per al Ministeri d’Agricultura i Pesca de l’any 2017.

«El problema és que els químics que van a parar als músculs dels peixos i a la cadena tròfica te’ls acabes menjant tu. I tenim químics que són cancerígens o disruptors endocrins que imiten l’acció de determinades hormones. El plàstic és un gran problema, i com més petit sigui, més problemes comporta» deia Joaquim Rovira, de l’Institut d’Investigació Sanitària Pere Virgili, en un reportatge publicat per La Marea.

Per tant, els pèl·lets de plàstic s’han convertit en una font de contaminació en l’àmbit mundial, especialment al mar (arribant a les platges). Aquests pèl·lets contenen substàncies químiques que són disruptives endocrines i que, en conseqüència, contaminen els animals que els ingereixen. A més, la platja de la Pineda, al municipi de Vila-seca (Tarragona) és la més contaminada per pèl·lets de plàstic de tota Espanya. I un informe del MITECO assegura que aquesta contaminació seria provocada per les indústries fabricants d’aquests compostos que hi ha a la vora (Polígon Nord i Sud, que formen el polígon petroquímic més gran del sud d’Europa).

Malgrat tot això, els ports de Barcelona i Tarragona admeten que no tenen informació sobre quins vaixells carreguen o descarreguen pèl·lets de plàstic a les seves instal·lacions. De fet, l’Autoritat Portuària de Barcelona assegurava que aquesta informació estava en poder de l’Agència Tributària, però aquesta, que en un primer moment admetia que la tenia, però que per facilitar-la calia una tasca de «reelaboració», quan s’ha vist obligada a donar la informació, ha al·legat, extemporàniament, que no pot facilitar els noms dels vaixells perquè és informació reservada i que no pot trobar la informació perquè aquesta no està classificada de forma prou detallada per trobar el producte en qüestió, els pèl·lets de plàstic.