«El Gaià té el trist honor de ser un riu que no desemboca en cap mar, llac o riu del qual fos tributari, sinó que desemboca en un polígon petroquímic. […] Degut a interessos econòmics, la indústria petroquímica fa dècades que imposa la mort hídrica al riu, que ha vist desaparèixer la seva fauna ictiològica [els peixos], la seva vegetació de ribera i el corredor ecològic que conformava». Aquest text correspon a un fragment del manifest que es va llegir en un acte a la Torre d’en Guiu, a la vila del Catllar, el 12 de juliol de l’any 2010. En aquell acte, que simulava un bany de diverses persones en la llera seca del Gaià, es reclamava el cabal ecològic del riu, atrapat de feia dècades en l’embassament d’aquell municipi.

L’acte, emmarcat dins de la campanya d’abast europeu Big Jump, que reivindicava els rius del Vell Continent, suposava una nova acció de la coordinadora Salvem el Gaià, una entitat que va nèixer l’any 1999 amb l’objectiu d’explicar a la ciutadania quina era la situació d’aquest riu, que qualificava «d’inacceptable» a causa de «la multinacional Repsol», a qui titllava «d’empresa sense escrúpols que deixa un riu sense aigua o ens contamina diàriament».

Salvem el Gaià afirmava en la seva presentació en línia que el cabal del riu havia estat «interromput totalment des del 1975», any de la construcció de l’embassament que havia d’abastir d’aigua la refineria de l’aleshores Empresa Nacional de Petróleos (ENPETROL, que posteriorment es convertiria en Repsol).

Una refineria en una zona amb poca aigua

«Ja s’està plantejant, i en un futur pot provocar una seriosa estrangulació en el procés del desenvolupament industrial, l’escassetat d’aigua. Aquest problema només es pot resoldre mitjançant el cabal del riu Ebre, sigui a través del polèmic transvasament o a través de portar l’aigua d’aquest riu fins al Camp de Tarragona [mitjançant altres mètodes]», deia en les seves conclusions una publicació del Gabinet Tècnic del Secretariat d’Afers Econòmics de la Presidència del Govern de l’Estat de l’any 1977.

Els autors d’aquell treball, que duia per títol El desarrollo industrial de Tarragona, afirmaven en la seva introducció que l’estudi havia estat «el més ambiciós que havia fet el Gabinet».

La futura estrangulació industrial per falta d’aigua pronosticada el 1977 no tardaria a arribar. Així, tal com consta en un llibre escrit pel periodista Fèlix Llovell i publicat per l’Associació Empresarial Química de Tarragona (AEQT) l’any 1980 (La industrialización de Tarragona), el 1979 els dos crackers (unitats de producció que permeten obtenir benzina del petroli) de la refineria d’ENPETROL van haver d’estar aturats més d’un mes per manca d’aigua. En el seu llibre, Llovell ja apuntava que, en relació amb el desenvolupament industrial, el «principal problema era la manca d’aigua», l’escassetat de la qual era, a més, «alarmant» en molts municipis i, especialment, a la ciutat de Tarragona.

El subministrament d’aigua per a la nova refineria havia de quedar resolt, segons Llovell, per la construcció de l’embassament del Catllar, que hauria costat uns 2.000 milions de pessetes (uns 168 milions d’euros actuals un cop aplicada la inflació acumulada des d’aleshores). Però l’aturada dels crackers va demostrar que la presa del Gaià no era suficient. «Segons els experts, l’embassament havia de resoldre àmpliament el subministrament d’aigua de la refineria, però les previsions de cabals mitjans del riu no es van veure confirmats», deia el periodista en el llibre.

El pantà del Gaià es va construir en paral·lel a la refineria. Aquesta, reclamada de feia anys per les indústries petroquímiques que ja s’havien implantat a l’anomenada zona del Trebol (Tarragona-Reus-Vila-seca), la va començar a construir l’Empresa Nacional de Petróleos de Tarragona (ENTASA). Es tractava d’una companyia estatal que es va constituir l’any 1971 per iniciativa de l’Institut Nacional d’Indústria (INI) per tal de fer realitat el projecte de la refineria a Tarragona. Però ENTASA no va ser l’empresa que va explotar la refineria finalment, sinó que ho va fer una companyia de nova creació, ENPETROL, resultat de la unió d’ENTASA amb l’Empresa Nacional Calvo Sotelo de Combustibles Líquidos y Lubricantes (ENCASO) i la Refineria de Petróleos de Escombreras S.A. (REPESA).

Segons l’estudi fet pel Gabinet Tècnic del Secretariat d’Afers Econòmics de la Presidència del Govern de l’Estat de l’any 1977, la inversió per a fer la refineria va ser d’uns 50.000 milions de pessetes (uns 3.600 milions d’euros actuals, un cop aplicada la inflació des d’aleshores). En aquella inversió estava inclòs l’embassament del Catllar.

La pugna amb la Comunitat de Regants

«La implantació d’una indústria que és gran consumidora d’aigua com la petroquímica en una zona amb uns recursos aqüífers limitats i amb una pressió molt gran de l’agricultura per mantenir o incrementar els seus regadius, havia d’originar conflictes importants, i més si es té en compte el creixement urbà de la zona i l’expansió del turisme, que també van incrementar la demanda d’aigua». El professor Luis Miguel Albentosa feia balanç del conflicte que va suposar la implantació de la refineria i, per extensió, de tota la indústria petroquímica al Camp de Tarragona en un article publicat al número 4 de la revista d’Estudis de Constantí l’any 1988.

En aquell article, basat en una conferència que el mateix Albentosa havia fet un any abans en la inauguració del Centre Municipal de Salut del municipi, aquest catedràtic de Geografia Física de la Universitat de Barcelona ja apuntava «la invasió dels terrenys agrícoles» per la indústria, destacant els «problemes mediambientals importants» que va provocar la implantació de les empreses petroquímiques amb «la reducció de la qualitat de vida de la població».

L’arribada de la refineria i les seves grans necessitats d’aigua va provocar una topada amb la Comunitat de Regants de la Riera (de la qual també formaven part els pagesos del Catllar), que tenia una concessió per part de l’Estat de 500 litres per segon (l/s) de les aigües superficials del Gaià des del 1962. La Comunitat va reclamar aquest dret de cara a rebre les mateixes aportacions d’aigua procedents del nou embassament. I aquí van arribar els problemes.

ENTASA (posteriorment ENPETROL) va aconseguir el 1974 una concessió d’aigua de l’embassament del Catllar de 500 l/s o , cosa que és el mateix, 15,77 hectòmetres cúbics (hm³) a l’any.

1 hm³ = 1.000.000 metres cúbics (m³)

1 m³ = 1.000 litres (l)

Per tant:

1 hm³ = Mil milions de litres

Un any després de l’atorgament d’aquella concessió, l’aleshores ENPETROL va demanar-ne una d’addicional de 580 l/s (equivalents a 18,29 hm³ anuals).

Segons escriu Ricard Ramon i Sumoy en el seu llibre La lluita per l’aigua a la conca baixa del Gaià (Cossetània, 2022), ENPETROL va demanar aquella concessió addicional «a causa del recreixement de la presa del Catllar». Ramon cita un article del doctor en Ciències Geològiques Narcís Carulla i l’enginyer de Camins, Canals i Ports Joan Díaz i publicat al número 25 de la revista La Resclosa del Centre d’Estudis del Gaià (any 2021), on s’explica el perquè d’aquest «recreixement».

Carulla i Díaz afirmen que la presa del Catllar es va projectar inicialment per elevar-se 46 metres per sobre de la cota del riu Gaià, això són 106 metres sobre del nivell del mar (msnm). Amb aquestes dimensions, l’embassament podia retenir més de 15 hm³ d’aigua, però aquest no va ser el projecte final. Segons aquell article, amb el títol El desgavell hídric del riu Gaià: èxits i fracassos de la gestió hidrològica, hidràulica i hidrogeològica, l’escassetat d’aigua a Barcelona i el Camp de Tarragona a principis dels anys 70 del segle passat va fer que el govern franquista d’aleshores projectés un transvasament d’aigua del riu Ebre a Barcelona. Així, es volia fer servir l’embassament del Catllar com a dipòsit d’una estació intermèdia de bombament de l’aigua de l’Ebre cap a la capital catalana. Això va provocar la decisió de fer més gran el pantà, que va veure com la presa s’alçava 25 metres per sobre del projecte inicial, arribant fins als 131 msnm.

L’embassament del Catllar molt buit amb les restes de la fàbrica nova del Gaià, construïda per Pau Fornt el 1904, sobresortint de l’aigua. La història d’aquest pantà i dels altres de Catalunya es pot trobar al llibre La Catalunya emergida. Històries d’un bocí de país que els pantans van engolir (Òscar Palau, Jesús Jordi i Josep M. Montaer; Cossetània, 2024). FOTO: Òscar Palau.

Amb el «recreixement», la capacitat del pantà va augmentar fins als 60 hm³. Carulla i Díaz destaquen que aquesta xifra és cinc vegades més gran que l’embassament de Siurana o dotze vegades més que el de Riudecanyes. Finalment, l’aigua de l’Ebre no va arribar mai a Barcelona i el pantà del Catllar no es va omplir mai del tot, ans al contrari, tal com afirma l’historiador i exalcalde socialista de Tarragona, Josep Maria Recasens, en el seu llibre L’aigua a Tarrragona. De la romanització a la industrialització (Arola Editors, 2011). Recasens també explica que el pantà tenia filtracions que li feien perdre un munt d’aigua, tot afirmant que ENPETROL havia admès que en les proves prèvies per triar la ubicació de l’embassament ja s’havia detectat que el lloc no era l’idoni. L’exalcalde de Tarragona es pregunta per què van decidir fer-lo allí, doncs.

La concessió addicional a ENPETROL indicava que, dels 580 l/s, 410 serien per a la petroliera, mentre que els 170 l/s restants anirien a parar a PAULAR, una indústria química que va passar a ser propietat d’ENPETROL al 100% l’any 1979.

Per tant, ENPETROL disposava de dues concessions, la del 1974, de 500 l/s (15,77 hm³) i aquella addicional, reconeguda finalment en una resolució del 1978 per part de la Comissaria Central d’Aigües del Ministeri d’Obres Públiques, de 580 l/s (18,29 hm³/any). Segons l’esmentada resolució, l’ús de l’aigua del pantà seguia l’odre de preferència següent: primer, la Comunitat de Regants del Catllar, la Riera i Altafulla-Tamarit, després, la concessió de 500 l/s d’ENPETROL i, en tercer lloc, els 410 l/s a ENPETROL i els 170 a PAULAR.

Repsol confirma a Porta Enrere que actualment existeixen «aquests dos volums vigents» als quals té dret: els 500 l/s i l’ampliació fins als 580 l/s. Veient la resolució del 1978 es podria pensar que ambdós volums podrien ser acumulatius, superant els 1000 l/s (més de 33 hm³/any). De fet, l’estudi del Gabinet Tècnic del Secretariat d’Afers Econòmics de la Presidència del Govern de l’Estat de l’any 1977 indicava que l’embassament del Catllar tenia prou capacitat per «fer front a les necessitats [de la refineria] actuals  (500 l/s) i les previstes en un futur (910 l/s)».

La quantitat de 910 l/s coincideix amb la suma de les dues concessions atorgades a ENPETROL: 500 l/s del 1974 i la posterior de 1978 de 410 l/s (quedaria fora la de PAULAR, que aleshores encara no formava part de la petroliera, de 170 l/s).

Repsol diu a Porta Enrere que l’empresa «té dret a disposar de fins a 580 l/s amb independència del nivell d’aigua del pantà o del percentatge de la seva capacitat total». Així, aquest seria el cabal màxim de l’empresa petroliera, que «remarca», però, que són els regants qui tenen la preferència en l’ús de l’aigua de l’embassament, tal com recollia la resolució de 1978.

Aquella resolució no estipulava, però, un cabal per la Comunitat de Regants, sinó que deia que la quantitat de la qual podrien disposar era la que «es fixés». Els regants van haver de lluitar molt per aconseguir aigua del pantà perquè, inicialment, i tal com explica Ricard Ramon en el seu llibre, la Comissaria d’Aigües els oferia un cabal 59,5 l/s (en lloc dels 500 l/s que tenien concedits des de 1962). Els pagesos es van plantar, afirmant que durant el 1976 havien de regar a torns i que alguns mesos de l’any no tenien gens d’aigua. Finalment, la resolució del 1978 els concedia l’ús preferent de l’aigua, però sense estipular cap cabal en concret.

Però ENPETROL no tenia prou aigua i, segons explica l’exalcalde tarragoní Josep Maria Recasens en el seu llibre, existia el rumor que la petroliera havia arribat a un acord amb l’Ajuntament de Vilabella l’estiu de 1979 per treure aigua de l’aqüífer del Gaià a canvi de diners. La premsa del moment, deia Recasens, anava plena sobre les prospeccions d’ENPETROL per fer un pou de 250 metres de fondària al voltant de l’embassament del Gaià, just en una zona on l’Ajuntament de Tarragona tenia uns drets reconeguts sobre l’aqüífer. Així, la ciutat patia una gran escassetat d’aigua i la que tenia no era apta per al consum, amb mesuraments de 3.000 parts per milió (ppm) de clorurs quan el màxim recomanat per l’OMS era de 350. La situació va ser denunciada el 1979 per un polític del PSUC al Govern de Madrid, tot dient que la indústria s’abastia d’aigua de pous (molts d’ells clandestins, segons Recasens) que provocaven l’esgotament i la salinització dels aqüífers.

L’exalcade deia que potser les presses de la petroliera a augmentar la captació d’aigua serien provocades per l’alt preu de l’aigua que es pagava als propietaris dels pous de la comarca. El Tarragonès era «un front actiu en la guerra de l’aigua», segons Recasens. Una guerra en la qual «no es denunciava la complicitat dels propietaris dels pous, majoritàriament pagesos, que venen l’aigua d’estraperlo a la indústria».

La guerra de l’aigua entre els pagesos de la zona del Gaià i ENPETROL acabaria quan la petroliera va finançar les obres de revestiment d’una séquia (canal d’irrigació) del segle XIII i entre el Catllar i la Riera de Gaià. Això va comportar una eficiència més gran i «la desaparició dels conflictes entre pagesos per l’ús de l’aigua», segons explica en el seu llibre Ricard Ramon.

Els consums reals de la refineria

«El consum d’aigua del pantà per part del Complex Industrial de Tarragona, fins i tot en anys d’abundància hídrica, ha estat sempre molt inferior als 18,29 hm³ anuals als quals tenim dret per concessió», diuen des de Repsol a Porta Enrere, assenyalant que en «el període 2021-2022 el consum va ser de 0,23 hm³ i el 2022-2023 de només 0,03 hm³». La petroliera assegura que durant els anys 2023-2024 no ha fet cap ús de l’aigua del pantà.

Com s’ha vist, l’embassament del Catllar va estar enllestit el 1975. La concessió final a l’aleshores ENPETROL era de 18,29 hm³ per any, però mai s’han sabut quins han estat els consums reals de la petroliera.

Porta Enrere va demanar la informació a l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) que, inicialment, es va negar a entregar la informació al·legant que aquesta procedia de dades d’origen tributari (pel cànon de l’aigua). Segons l’ACA, aquestes dades «són objecte d’especial protecció i no poden ser cedides ni comunicades a tercers».

Davant la resposta de l’ACA, Porta Enrere va recórrer a la Comissió de Garantia d’Accés a la Informació Pública (GAIP), que va acabar donant la raó a aquest mitjà. L’ACA va acabar lliurant la informació, tot i que va expressar la seva disconformitat amb la resolució de la GAIP (898/2025, de 19 de juny).

Porta Enrere havia demanat els consums de Repsol Petróleo des de l’any 1975 i fins a l’actualitat (la petició es va fer el 4 de juny de 2024). L’ACA, però, assegura que aquell any (1975) «no existia cap tribut sobre el consum d’aigua a Catalunya», admetent que només té dades dels consums de l’empresa petroliera a partir del 2005.

Consums d’aigua de l’embassament del Catllar per part de Repsol Petróleo en el període 2005-2024.

En la sèrie històrica de consums d’aigua del pantà del Catllar per part de Repsol Petróleo facilitada per l’ACA es pot veure com la suma total en aquests 20 anys és de 47,21 hm³, és a dir, més de 47.000 milions de litres, quantitat que suposa una mitjana anual de 2,36 hm³ (2.300 milions de litres).

Segons la Comunitat de Regants de la Vall Inferior del Guadalquivir, 1 hm³ d’aigua correspon al consum anual d’una població de 15.000 habitants. Per tant, l’aigua feta servir per Repsol Petróleo del pantà del Catllar en el període 2005-2024, equivaldria al consum d’aigua d’una ciutat de 700.000 habitants durant tot un any.

L’any en què aquesta indústria va fer servir més aigua va ser el 2020, amb 5,30 hm³ (5.300 milions de litres). Va ser l’any previ a l’última gran sequera a Catalunya, en el període 2021-2024. De fet, el 2021 el consum de Repsol d’aigua del pantà del Catllar va caure fins a 1,93 hm³, mentre que els anys posteriors l’aigua utilitzada va ser molta menys, arribant-se a 0 el 2024.

Si la concessió màxima de Repsol en relació amb l’embassament del Catllar és de 18,29 hm³ anuals, significaria que, si l’empresa l’hagués fet servir tota (com s’ha vist, el pantà estava sobredimensionat i ja des de l’inici no tenia prou aigua per abastir la refineria), el consum total en aquests 20 anys hauria estat de 365,8 hm³. Per tant, la petroliera ha fet servir només el 12,9% de tota l’aigua a la qual té dret segons la resolució de 1978.

«La principal font d’abastiment del complex és el subministrament d’aigua de l’Ebre a través del Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT)», diu Repsol a Porta Enrere. Aquesta ja era la solució prevista Gabinet Tècnic del Secretariat d’Afers Econòmics de la Presidència del Govern de l’Estat l’any 1977 i el motiu pel qual es va consumar el «recreixement» de la presa de l’embassament.

Amb tot, l’aigua de l’Ebre gestionada pel CAT arriba directament a Repsol a través d’Aguas Industriales de Tarragona S.A. (AITASA), una societat fundada l’any 1965 per les mateixes empreses petroquímiques per assegurar-ne l’abastiment. Així, tal com va publicar Porta Enrere en un article del 20 de gener de 2024, de tota l’aigua de l’Ebre que arriba als dos polígons petroquímics de Tarragona (Nord i Sud), Repsol en consumeix la meitat.

Segons les dades oficials a les quals va tenir accés aquest mitjà, el 2023, les indústries van rebre 28 hm³ del CAT (els ajuntaments, 49,7 hm³). D’aquella aigua per a les empreses petroquímiques, Repsol, en les seves divisions de Petroli, Química i Butà, en va consumir 13,4 hm³.

El consum d’aigua de l’Ebre de Repsol és molt més gran que el de la ciutat de Tarragona, que aquell 2023 va rebre 8,8 hm³. De fet, entre Repsol i Dow Chemical, consumeixen més aigua d’aquest riu que les ciutats de Reus i Tarragona juntes.

El triomf dels ecologistes

L’any 2010, la tasca incansable d’entitats com Salvem el Gaià va obtenir la seva recompensa. Repsol i l’Agència Catalana de l’Aigua van signar un conveni pel qual s’aprovava habilitar un cabal ambiental aigües avall de la presa després d’anys de lluita dels activistes. El cabal ecològic del riu seria una realitat 35 anys després de la inauguració del pantà del Catllar.

L’empresa petroliera admet que l’Associació Mediambiental la Sínia, una entitat creada l’any 1997 per «conservar i recuperar els ecosistemes del riu Gaià», va ser clau en l’alliberament d’un cabal ecològic per al Gaià, després que una sèrie de membres d’aquesta entitat es manifestessin davant l’entrada del complex de Repsol reclamant l’esmentat cabal el 2010.

Segons explica Repsol a Porta Enrere, fins a l’any 2023, l’alliberament d’aigua d’aquest cabal mediambiental estava condicionat a què l’embassament tingués una cota mínima de 84,5 metres per sobre del nivell del mar a l’hivern i de 87,5 a l’estiu. El cabal ecològic variava cada mes entre els 90 i 124 l/s. Repsol assegura que només podia captar aigua del pantà si hi havia cabal ambiental, mentre que els regants «mantenien el seu ús sense restricció».

A partir del 2023, però, amb l’aplicació del Decret 91/2023 d’aprovació del Pla de gestió del Districte de Conca Fluvial de Catalunya (període 2022-2027), existeix l’obligatorietat d’alliberar els cabals ambientals sense limitació de cota mínima. Aquest cabal és, en l’actualitat, d’entre 54 i 74 l/s.

D’altra banda, Repsol diu que té en marxa un projecte, anomenat Water Zero, que s’ha marcat com a objectiu zero captacions d’aigua i zero abocaments. Així, afirma que vol reduir-ne el consum un 30% el 2035 i «assolir la retirada neta d’aigua dolça el 2050». Per aconseguir-ho, potenciarà l’ús de l’aigua regenerada, amb la qual es vol abastir en un 65% tot el seu complex industrial l’any 2028.

Aquesta aigua regenerada prové, segons Repsol, de «les depuradores urbanes de Tarragona i Vila-seca». Tal com va publicar Porta Enrere el 15 de febrer de 2024, l’Empresa Mixta d’Aigües de Tarragona SA (EMATSA) gasta més de 700.000 euros l’any de diners públics a depurar una aigua que després d’entrega de franc a les petroquímiques a través d’AITASA. Aquesta depuradora, així com la de Vila-seca, s’han pagat amb diners públics. En aquest últim municipi hi ha una planta de tractament d’aigües que es destinen a la indústria i que està al costat de la depuradora municipal. La planta de tractament va costar més de 40 milions d’euros, que van ser aportats per l’ACA i per fons europeus. AITASA rep l’aigua depurada de franc en aquesta planta i després li fa un tractament (la regeneració) que permet fer-la servir en els processos de les indústries petroquímiques. Aquest tractament va a càrrec d’AITASA i, segons aquesta companyia d’aigües de les empreses petroquímiques, l’aigua que en surt, regenerada, té un cost d’entre un 40% i un 50% superior al de l’aigua de l’Ebre que reben a través del CAT.

Els fruits de la lluita ecologista no van acabar amb la concessió del cabal ecològic del Gaià. Repsol diu que, com a «mostra de compromís amb el territori», va cedir la Caseta de l’Embassament del Catllar a La Sínia. La Caseta es troba en una finca de 500 hectàrees al voltant de l’embassament i que formen part de l’Espai Natural Protegit del Gaià.

La Sínia, que l’any 2022 comptava amb 170 socis i prop de 1.000 voluntaris, va signar un conveni amb l’ACA el 2017 «per a la custòdia fluvial del riu», convertint-se aleshores, en la primera entitat de Catalunya en assumir una responsabilitat com aquesta, segons publicava el Diari de Tarragona.

Aquesta entitat ecologista fa anys que vol l’enderrocament parcial de la presa, que podria estar més a prop que mai després que l’ACA presentés a començaments de desembre de l’any passat un estudi preliminar sobre les possibles actuacions a la presa del riu Gaià. Així, es van proposar vuit alternatives, que contemplaven des de deixar l’embassament tal com està, a la demolició parcial o total de la presa. En el cas de la demolició parcial es contempla que la presa tingui una alçada d’entre 30 o 46 metres per sobre del riu. Aquesta última suposaria tornar a la mida original abans del «recreixement» de la resclosa. Amb tot, segons van publicar diferents mitjans, «la solució que sigui més viable no es durà a terme de manera immediata» (Repsol té la concessió de l’embassament per un període de 75 anys que expira el 2050).

La demolició de la presa suposaria tornar als orígens després de dècades de lluites de pagesos per l’aigua dels seus conreus i dels ecologistes per restablir la vida d’un riu atrapat en un projecte fallit. El d’un embassament sobredimensionat que no va ser la solució a les necessitats d’aigua d’una refineria de petroli que encara va fer més eixut un territori amb una escassetat d’aigua endèmica.

«La zona del Camp de Tarragona no té corrents d’aigua importants. L’escàs cabal dels dos rius que la creuen, el Gaià i el Francolí, així com de les rieres, i la seva marcada estacionalitat, dificulten el seu aprofitament. Es tracta d’una de les zones de Catalunya més seques i amb més dèficit d’aigua», deia el professor Albentosa en el seu article del 1988.

FOTO DE PORTADA: L’embassament del Gaià. AUTOR: Òscar Palau.