«Si l’aigua de l’Ebre arribà a Tarragona no fou per apagar la set dels ciutadans sinó perquè era indispensable per a la subsistència o expansió de la indústria química». Aquesta és una de les conclusions de l’historiador i primer alcalde democràtic de Tarragona després de la dictadura, Josep Maria Recasens, en el seu llibre L’aigua a Tarragona. De la romanització a la industrialització (Arola Editors i Ajuntament de Tarragona, 2011). Recasens, que va morir el juny de l’any passat a 95 anys, va ser el batlle de la ciutat en el període 1979-1989 a les files del PSC.

Aquella aigua de l’Ebre va arribar al Camp de Tarragona gràcies a un transvasament que va costar, segons consta al llibre de l’exalcalde tarragoní, 18.346 milions de les antigues pessetes (pts), és a dir, uns 320 milions d’euros d’avui en dia (calculat amb l’IPC acumulat des d’aleshores). D’aquella inversió, el 34,7% va anar a càrrec dels ajuntaments, el 31,2% de les indústries i el 34,1% de la Generalitat de Catalunya. La Diputació de Tarragona va aportar 1.000 milions de pessetes (uns 17,3 milions d’euros actuals) que anaven destinats a ajudar als ajuntaments.

En el llibre, Josep Maria Recasens assegura que les previsions de subministrament del transvasament eren de 39 hectòmetres cúbics (hm³), 17 dels quals anaven destinats a la indústria petroquímica, mentre que els altres 22 hm³ eren pels ajuntaments.

1 hectòmetre cúbic (hm³) = 1.000.000 metres cúbics (m³)

1 m³ = 1.000 litres

Actualment, el Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT) —ens creat el 1985 per gestionar el subministrament d’aigua potable del riu Ebre a ajuntaments i empreses— ha duplicat aquella xifra inicial. Tal com ha pogut documentar Porta Enrere en una petició d’informació pública, la seixantena d’ajuntaments que consten en la documentació reben 49,7 hm³ d’aigua de l’Ebre a l’any, mentre que les poc més de 25 d’indústries en reben 28 hm³. Aquesta xifra de consum actual, 77,7 hm³, encara podria créixer més en un futur perquè, tal com publicava ahir La Vanguardia, la quantitat màxima fixada en la concessió és de 94,7 hm³/any.

L’aigua que ha d’anar a parar a les indústries del polígon petroquímic de Tarragona és distribuïda per Aguas Industriales de Tarragona S.A. (AITASA), una societat que es va fundar l’any 1965 per «subministrar d’aigua industrial a les empreses químiques que s’havien començat a instal·lar en el polígon Sud» a les que, posteriorment, s’hi van afegir d’altres (polígon Nord). Actualment, AITASA està composta per 24 empreses del sector petroquímic que formen part de l’accionariat de la societat.

De l’aigua que consumeixen les indústries, la meitat correspon a una sola empresa, Repsol. Així, entre les divisions de petroli, química i butà, el complex industrial que aquesta petroliera té a Tarragona va gastar 13,4 milions de metres cúbics (13.400 milions de litres) d’aigua del riu Ebre l’any passat. Rere seu, Dow Chemical, amb 7,2 milions de m³.

El consum d’aquestes dues multinacionals supera la suma de les dues ciutats més poblades de la demarcació, Tarragona i Reus (més de 246.000 habitants). La primera és la ciutat que més aigua de l’Ebre gasta, amb 8,8 milions de m³ (8.800 milions de litres). Per la seva banda, la capital del Baix Camp, en gasta 6,6 milions, gairebé un milió de metres cúbics més que l’any 2022.

Porta Enrere ha preguntat al Consorci d’Aigües de Tarragona el perquè de l’increment del consum d’aigua de l’Ebre de la ciutat de Reus durant el 2023 (el 2021, per exemple, Reus va gastar només 4,2 milions de m³, un 36% menys que l’any passat). El CAT ha respost que, probablement, Reus ha necessitat més aigua de l’Ebre a causa de la sequera que impera a Catalunya des del gener de 2022, un fet que hauria provocat la possible manca de subministrament d’altres recursos hídrics de què disposa «com pot ser el pantà de Riudecanyes o altres pous».

El consum combinat de Repsol i Dow (20,6 milions de m³) ha estat tan gran que gairebé equival a la suma de les poblacions de Tarragona, Reus, Salou i Vila-seca (23,5 milions de m³). Els quatre municipis superen els 300.000 habitants, sense comptar l’afluència turística, molt important a ciutats com Salou (2,2 milions de visitants el 2023).

En la informació sol·licitada per Porta Enrere en virtut de la llei de Transparència, Salou i Vila-seca apareixen com una unitat. El CAT aclareix que, en el moment de la creació del consorci, aquestes dues poblacions formaven un sol municipi —la segregació de Salou es va produir el 1989—. Des d’aleshores, però, la gestió de l’aigua està mancomunada i s’ofereix l’aigua potable a la població i la indústria a través de la Mancomunitat de Recursos Hídrics de Salou i Vila-seca.

Porta Enrere va demanar al CAT si hi havia alguna possibilitat de diferenciar els consums de les dues poblacions. El CAT va facilitar els consums anuals dels punts de lliurament de l’aigua de l’Ebre al «consorciat Vila-seca – Salou». Es tracta de dos dipòsits que serveixen per abastir diferents nuclis de població. Així, el «dipòsit Vila-seca» subministra aquesta aigua principalment al nucli de «Vila-seca poble» i el «dipòsit Salou» al nucli d’aquesta població però també a la Pineda (que pertany a Vila-seca) o empreses com PortAventura.

No hi ha dades dels consums de PortAventura específicament perquè aquest complex turístic no forma part del consorci del CAT, sinó que rep l’aigua del consorciat Vila-seca – Salou.

En les dades facilitades pel CAT es pot apreciar la davallada en el consum de Salou l’any 2020, el de la pandèmia de COVID-19. El 2019, el «dipòsit Salou» registrava un consum de 6,8 milions de m³, mentre que el 2020 va ser de 4,4 milions (el 2021 va remuntar fins als 5,4 milions de m³ i el 2022 va arribar als 6,3 milions). En canvi, al «dipòsit Vila-seca» la davallada del 2020 va ser molt més petita (1,05 milions de m³ aquell any pels 1,17 milions del 2019).

Pel que fa a les empreses, l’any de la pandèmia (2020) es va notar molt en la indústria que més aigua de l’Ebre consumeix, Repsol. Concretament, Repsol Petróleo, que l’any 2019 va registrar un consum de 5,2 milions de m³, el 2020 patia una davallada del 60% (2,1 milions de m³). Repsol Química, però, va veure com el consum de l’aigua va caure de forma més moderada, dels 7,1 milions de m³ el 2019 als 6,6 del 2020.

En el llistat al qual ha tingut accés Porta Enrere també hi apareix la central nuclear de Vandellòs, que l’any 2023 va consumir 892.000 m³ d’aigua del riu Ebre.

La informació demanada per aquest mitjà abasta des de l’any 2013 i fins al 2023. En aquest període, Repsol és qui més aigua de l’Ebre ha consumit de mitjana, per davant de la ciutat de Tarragona i de Dow Chemical.

El preu de l’aigua de l’Ebre

El transvasament de l’aigua de l’Ebre a 21 municipis i 21 empreses del Camp de Tarragona es va inaugurar el 1989. Un any abans, el 1988, la previsió del cost que tindria el metre cúbic d’aigua del riu Ebre per a ajuntaments i indústries era, segons consta en el llibre de Josep Maria Recasens, de 71 pessetes/m³ per a Tarragona (1,21 euros/m³ d’avui en dia, inflació acumulada inclosa) i 76 pts/m³ per a Reus (1,3 euros/m³). Pel que fa a les indústries, era de 313 pts (5,43 euros/m³). Recasens cita també una notícia del Diario Español (actual Diari de Tarragona) del 1983 que indicava que el preu de l’aigua de l’Ebre per als ajuntaments havia de ser de 38 pts/m³ i de 62 pts/m³ per a la indústria.

El cert és que la diferència del preu entre ajuntaments i indústria és pràcticament imperceptible en l’actualitat. Per exemple, Repsol, Dow, Ercros o Covestro paguen gairebé el mateix que ciutats com Tarragona o Reus, poc més de 0,5 euros/m³.

Aigua depurada de franc

A banda de l’aigua que reben del riu Ebre, les empreses del polígon petroquímic tarragoní n’obtenen d’altres procedències. La principal —rere l’aigua ebrenca— és la regenerada, és a dir, aigües residuals que es tracten per a ser utilitzades per la indústria. Actualment, aquesta aigua prové de dues localitats, Tarragona i Vila-seca. Són les aigües residuals d’aquests municipis que han estat tractades en les seves respectives depuradores municipals. AITASA rep aquesta aigua en una estació de tractament que es troba, precisament, al costat de la depuradora de Vila-seca (l’aigua de la depuradora de Tarragona arriba a la planta vila-secana a través de canonades). «Aquesta era una aigua que, un cop depurada, s’enviava al medi ambient. És una aigua que no es pot fer servir per a ús humà i tampoc per a regadiu. Nosaltres la rebem i li fem un altre tractament perquè pugui ser usada per les indústries químiques», diu Daniel Montserrat, director d’AITASA, a Porta Enrere.

Segons l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), l’aigua que surt de les depuradores catalanes, tot i no ser apta pel consum humà o el reg, té «l’objectiu d’aportar un cabal d’aigua en condicions adequades per als ecosistemes fluvials». Com s’ha vist, una part de l’aigua de les depuradores de Vila-seca i Tarragona no torna al medi ambient, sinó que va a parar a la indústria.

Montserrat admet que AITASA no paga ni un euro per aquesta aigua procedent de les depuradores de Tarragona i Vila-seca, però precisa que el cost que suposa tenir aquesta aigua regenerada per a les empreses químiques és entre un 40% o un 50% superior al de l’aigua que prové del riu Ebre. «El preu per metre cúbic de l’aigua procedent del riu Ebre oscil·la entre els 0,4 i 0,6 euros. El preu de l’aigua regenerada és entre un 40% i un 50% més cara que la del Consorci d’Aigües de Tarragona», assegura. El sobrecost s’explica, segons Montserrat, per l’amortització de la inversió feta en la distribució de l’aigua regenerada de la planta i en el mateix tractament per al seu posterior ús industrial.

L’aigua depurada de Tarragona i Vila-seca no deixa de ser, però, aigua que en origen prové, majoritàriament, del riu Ebre —Tarragona s’abasteix també d’aqüífers, un dels quals està contaminat amb «químics eterns» que l’empresa gestora d’aigües no pot eliminar perquè no disposa de la tecnologia necessària—. Porta Enrere ha preguntat a l’Empresa Mixta d’Aigües de Tarragona S.A. (EMATSA) el cost de la depuració de l’aigua que, posteriorment, arriba de franc a AITASA. EMATSA no ha volgut respondre aquesta pregunta i ha instat aquest mitjà a fer una petició d’informació pública. Això, però, no suposa una garantia en la resposta per part d’EMATSA perquè recentment aquesta empresa es va negar a facilitar a Porta Enrere la documentació sobre els llibres majors de comptes que aquest mitjà havia demanat a través d’aquesta via. La negativa d’EMATSA va persistir tot i que la Comissió de Garantia d’Accés a la Informació Pública (GAIP) —l’organisme responsable de discernir sobre les qüestions de la llei de Transparència a Catalunya— va resoldre a favor de Porta Enrere. La resposta d’EMATSA va ser presentar un recurs davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

L’estació de tractament d’aigua per a la indústria de Vila-seca va ser inaugurada l’octubre de 2012 i va tenir un cost, segons Montserrat, de 42 milions d’euros, que van ser sufragats en un 85% per fons europeus i el 15% restant per l’Agència Catalana de l’Aigua. AITASA va invertir sis milions d’euros en construir la infraestructura necessària per fer arribar aquesta aigua regenerada a les diferents empreses petroquímiques.

«S’ha de destacar que, un cop vam comprovar l’eficiència de la planta de tractament, les empreses del sector petroquímic van renunciar a una part dels drets de concessió sobre l’aigua de l’Ebre», diu Montserrat. Aquesta renúncia a una part de la concessió es va produir fa quatre o cinc anys (2019-2020), tal com va admetre el mateix director d’AITASA en una entrevista a Ràdio Ciutat de Tarragona. És a dir, l’aigua del riu Ebre que el sector petroquímic no necessita perquè utilitza aigua regenerada pot ser emprada pels municipis que formen part del Consorci d’Aigües de Tarragona. El director d’AITASA calcula que, gràcies a aquesta estació de tractament de Vila-seca, les indústries utilitzen un 20% d’aigua regenerada en els seus processos. Un percentatge que s’estalvia de l’aigua que prové del riu Ebre, s’entén.

Amb tot si s’observa l’evolució del consum d’aigua subministrada pel CAT de les principals empreses petroquímiques des de l’any 2013 (primer any sencer de la posada en marxa de l’estació de tractament d’aigües residuals depurades de Vila-seca) i fins a l’any 2023, en alguns casos el consum no només no s’ha reduït sinó que ha augmentat clarament.

Destaca l’increment de consum de Repsol Petróleo, que ha augmentat un 87,1% (3,61 milions de m³ el 2013 per 6,76 milions el 2023) o el 26,1% de Dow Chemical o, fins i tot, el 158% de Messer Ibérica (amb un consum total molt inferior de les altres dues, això sí). Per la seva banda, Ercros, Basf, Basell o Iqoxe han reduït gairebé un 25% els seus consums.

Montserrat admet que la planta d’aigua regenerada de Vila-seca es troba al màxim de la seva capacitat, amb uns 5,9 hectòmetres cúbics (gairebé 6.000 milions de litres) anuals. D’aquests, el director d’AITASA diu que un 60% (3,5 hmᶟ= 3.500 milions de litres) prové de la depuradora de Tarragona i un 40% de la de Vila-seca. Una aigua que, com s’ha dit, la indústria petroquímica no paga. «Ningú paga per l’aigua regenerada, no només la indústria química Tarragona, sinó les altres empreses d’altres sectors d’arreu de Catalunya», assegura Montserrat.

Reciclar les aigües residuals de la indústria

AITASA té un altre projecte entre mans. «Quan acabi de parlar amb tu tinc una reunió per parlar d’aquest tema», admet Daniel Montserrat. Es tracta d’una planta de tractament de les aigües residuals de la indústria petroquímica. Actualment, les aigües residuals d’unes trenta empreses van a parar al mar a través de l’emissari submarí d’AITASA d’uns set quilòmetres de llarg. Segons Montserrat, aquesta canonada aboca al mar —una mica més enllà de la punta del far de Tarragona— entre 8 i 10 hm³ (8.000-10.000 milions de litres) d’aigües residuals de la indústria. Aquesta aigua, en principi, ha estat tractada per cada empresa en els seus EDAR (Estació de Depuració d’Aigües Residuals).

Amb tot, tal com exposa el llibre La gran explosió. Corrupció, perill i deixadesa a la petroquímica més gran del sud d’Europa (Folch i Folch Editors, 2023), escrit per Toni Orensanz i el periodista que signa aquest article, les dades que consten en el Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic (MITECO) permeten comprovar que les empreses Asesa, Basf, Carburos Metálicos, Covestro, Dow Chemical, Ercros, Iqoxe i Repsol (a més de les incineradores de residus de Constantí) van abocar a la costa tarragonina més de 20.000 tones de contaminants l’any 2020.

De fet, IQOXE té una causa judicial oberta pels vessaments de contaminants directament al mar. Així, la magistrada que ha dut la causa de l’accident del reactor de la planta de Derivats d’aquesta fàbrica el 14 de gener del 2020 va encarregar un informe a l’Instituto Nacional de Toxicología en el qual es recull que durant tres anys IQOXE va estar abocant anualment al mar entre 1.292 i 2.196 tones d’aigües residuals. Aquestes aigües residuals multiplicaven per 17 la contaminació màxima permesa que constava en l’autorització ambiental de l’empresa, tal com va publicar Porta Enrere en un article el 12 de setembre de 2022.

A més, els controls de l’emissari submarí fets per l’ACA ja des d’abans de la construcció de la nova canonada l’any 2006 mostren la superació dels llindars màxims permesos en diferents contaminants, tal com documenta el llibre La gran explosió.

En relació amb la qualitat de les aigües residuals que les indústries petroquímiques vessen al mar a través de l’emissari conjunt d’AITASA, aquesta empresa va inaugurar el febrer de l’any passat (tot i que va entrar en funcionament mesos abans) una planta de tractament d’aquestes aigües —que en principi ja han estat tractades prèviament per les empreses— que «dona una nova etapa de purificació amb qualitats que permetran reutilitzar-la». La planta, a la inauguració de la qual va assistir el president de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès, va suposar una inversió de 30 milions d’euros que van pagar 30 empreses del polígon petroquímic.

Amb la construcció de la nova planta per reciclar l’aigua residual de les indústries, AITASA espera recuperar el 60% de les aigües que surten per l’emissari submarí, diu Daniel Montserrat. Això suposaria que el 40% de tota l’aigua que consumeix la indústria petroquímica de Tarragona seria d’origen residual. «Aquest és un projecte únic i que suposa un avantatge competitiu en relació amb altres polígons petroquímics d’arreu d’Europa. Cap d’aquests pot dir que el 40% de l’aigua de les empreses és regenerada. Això comportarà la creació de nous projectes de la indústria petroquímica al Camp de Tarragona», va dir Montserrat a Ràdio Ciutat de Tarragona. Actualment, el percentatge d’aigua regenerada no arriba al 20%. A curt termini, s’espera que el percentatge arribi al 25% gràcies a l’ampliació de l’estació de tractament de Vila-seca, que podria passar de tractar els gairebé 6 hm³ actuals a vora 9 hm³.

El pantà del Gaià

«A banda de l’aigua que subministra AITASA, les empreses petroquímiques de Tarragona aconsegueixen aigua d’altres llocs?», pregunta aquest periodista. «Hi ha el cas conegut del pantà del Gaià, que abasteix Repsol i que els últims anys crec que no ha aportat res per culpa de la sequera. Pel que fa a altres casos d’altres empreses, no ho sé», contesta Daniel Montserrat. Sobre la minsa aportació del pantà del Gaià a causa de la sequera, el diari El Punt Avui va publicar el novembre de l’any passat que aquest pantà es trobava a l’1,34% de la seva capacitat.

El pantà del Gaià que esmenta Montserrat es va construir arran de l’arribada del complex de l’Empresa Nacional de Petróleos, ENPETROL, és a dir, el que ara és Repsol, l’any 1974. Segons escriu l’exalcalde i historiador Josep Maria Recasens en el seu llibre sobre la història de l’aigua a la ciutat de Tarragona, la Confederació Hidrogràfica del Pirineu Oriental va atorgar a ENPETROL permís per desviar 11 hm³/any (11.000 milions de litres) del riu Gaià. Aquesta aigua s’havia d’emmagatzemar en una presa un parell de quilòmetres amunt del Catllar. Aquest és el pantà del Gaià.

La Comunitat de Regants de la Riera, entre els quals hi havia els pagesos del Catllar, van demanar al Ministeri d’Obres Públiques que ENPETROL respectés la concessió de 500 litres/segon que la Comunitat de Regants tenia d’ençà dels anys 60. Però aquesta quota, diu Recasens, no es va complir mai perquè l’aigua del pantà «sovint no arribava ni pel consum de la refineria».

Aigua en vaixell… per a les indústries

«Si cal, ho farem», responia el president de la Generalitat, Pere Aragonès, a la pregunta de la periodista de TV3 Ariadna Oltra sobre la possibilitat d’abastir d’aigua Catalunya a través de vaixells que arribessin al port de Barcelona en el marc de la sequera persistent que viu el país. Aquella resposta d’Aragonès en l’entrevista de la televisió pública catalana del 20 de novembre de l’any passat va tenir continuïtat nou dies després. El conseller d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, David Mascort era contundent: «Si és necessari que arribin els vaixells, arribaran. La nostra obligació és assegurar que tenim recursos per abastir la població».

El portal de notícies de 3Cat (TV3) explicava que el port de Barcelona s’estava «renovant» per tal que aquesta infraestructura estatal pogués rebre vaixells cisterna. Les obres han de costar cinc milions d’euros i permetrien l’atracament de dos vaixells d’aigua diaris que transportarien 30.000 m³. El preu d’aquesta aigua, deia l’article de 3Cat, seria molt cara, a 5 euros el metre cúbic, és a dir, deu vegades més que el preu que paga Tarragona o les principals indústries per l’aigua que prové del riu Ebre.

La notícia recordava que ja existia un precedent sobre l’arribada d’aigua al port barceloní per apaivagar la set dels catalans. Va ser el 2008, i els vaixells procedien dels ports de Marsella i Tarragona.

Però hi ha un precedent encara més antic sobre l’arribada d’aigua als ports catalans. El seu destí no era, però, la població, sinó les indústries, tal com recorda l’exalcalde de Tarragona i historiador Josep Maria Recasens: «ENPETROL estava disposada a contractar vaixells cisterna per transportar aigua de Cartagena al port de Tarragona des de principis de 1979». L’historiador citava un article del Diario Español (ara Diari de Tarragona) del 8 d’agost de 1979.

Allò, però, no va ser només un projecte, sinó que els vaixells carregats d’aigua procedents del riu Guadarranque a la badia d’Algesires van ser una realitat. Com el d’un carregat amb 30.000 m³, curiosament, la mateixa quantitat d’aigua que ara es vol que arribi diàriament al port de Barcelona per destinar-la a la població.

Recasens assegura que l’aportació diària d’aigua en vaixell per abastir la «química» era de 20.000 m³, i també assenyalava el preu com a principal problema. Així, aquesta aigua que arribava via marítima tenia un cost d’entre 250 i 300 pts/m³. Durant els anys 1980 i 1983 van arribar un grapat de vaixells procedents d’Andalusia, però també de Marsella (França).

La guerra de l’aigua

«Segons el corresponsal del Mundo Diario (4 d’agost de 1979) a Tarragona, les empreses petroquímiques acaparaven per a les seves indústries enormes cabals d’aigua que els venien clandestinament propietaris de pous, mentre al camp i a la ciutat es deixa sentir l’escassetat i la mala qualitat de l’aigua que s’hi subministra», diu Recasens a la pàgina 222 del seu llibre.

Desenes de propietaris de terrenys de tots els municipis del Camp de Tarragona obrien nous pous per a vendre l’aigua a la indústria. Davant d’aquesta situació, es va constituir la Comissió de Defensa de les Aigües que, juntament amb ajuntaments de diferents municipis, van aturar la venda d’aigua de diversos pous del territori. La irrupció de la indústria petroquímica al Camp de Tarragona va disparar els preus de l’aigua i «va posar en peu de guerra tot el territori».

Els pagesos es van oposar que les indústries accedissin als cabals del Francolí i aquestes van respondre destinant els seus camions a Mont-roig del Camp, on es carregaven 120 cisternes al dia (més de tres milions de litres diaris, calcula Recasens). «En una entrevista amb el governador [càrrec que ara seria el del subdelegat del govern central], AITASA i les empreses consumidores dels recursos hidràulics van amenaçar d’acomiadar 3.500 treballadors i “militaritzar la zona si els ajuntaments i el mateix governador ordenaven el tancament total o parcial dels pous”», diu l’historiador tarragoní al seu llibre.

Recasens també apunta a la demagògia d’alguns representants de la pagesia, com Joan Escrivà i Vives (Unió de Pagesos del Baix Camp): «En definitiva, la gran indústria és la mare de tots els mals […] però no denuncia la complicitat dels propietaris dels pous d’aigua, majoritàriament pagesos, que la venen d’estraperlo a la indústria». L’exalcalde de Tarragona es mostra contundent en les conclusions sobre la precària gestió de l’aigua al Camp de Tarragona amb l’arribada de la indústria: «Ningú dubtava que la gran indústria havia estat la culpable de la sobreexplotació dels aqüífers de les comarques tarragonines, principal causa de llur salinització, del tràfec il·legal d’aigua, i de les baralles entre municipis. Completava aquest desori el fet que els mateixos que denunciaven els abusos de la indústria li venien aigua transportada en camions cisterna que circulava impunement mentre les autoritats feien els ulls grossos».

«Casa nostra, tot i anomenar-se Terra, està composta per tres quartes parts per aigua, però gran part d’aquesta aigua no es pot beure i per això ens hem de preocupar de no malgastar-la. L’hem de fer servir adequadament com a eina per a millorar la nostra vida», diu el vídeo corporatiu d’AITASA.