Entre els anys 2022 i 2025, la Directa va publicar una sèrie de reportatges periodístics en què destapava el cas de sis agents del Cos Nacional de Policia que s’havien infiltrat, amb identitats falses, en organitzacions i moviments socials de Catalunya i el País Valencià. En aquests articles, el mitjà explicava la història de cadascun dels agents i exposava els noms ficticis i les inicials dels seus noms i cognoms reals, juntament amb imatges d’ells en què s’ocultaven parcialment els seus rostres.

D’aquestes publicacions se’n van fer ressò diversos mitjans catalans, espanyols i internacionals, com ara TV3, la Sexta, The Guardian, La Repubblica o Euronews. També Vilaweb, El Salto, el Diari de Balears o el portal informatiu Izquierda Diario.

Tot i l’exercici de ponderació entre el dret a la informació i la protecció de dades dut a terme per la Directa, ara l’Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD) ha sancionat el mitjà de comunicació per publicar la identitat dels policies infiltrats. Fins i tot també ha presentat un procediment sancionador a Vilaweb i al Diari de Balears (multa de com a mínim 15.000 €) i té en el punt de mira El Salto i Izquierda Diario. L’Agència justifica que les dades personals dels policies han de quedar protegides perquè eren agents encoberts. «Però això és fals, tal com va reconèixer el ministre d’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, que els va definir com a “agents d’intel·ligència”», explica el mitjà digital Vilaweb. La diferència és que la figura dels agents encoberts està regulada per la Llei d’enjudiciament criminal i, per tant, està sotmesa a una autorització judicial. En canvi, no existeix cap regulació específica per als agents d’intel·ligència.

«Nosaltres ens assabentem de les primeres passes d’aquest procediment ara fa un any», explica Jesús Rodríguez, periodista i cofundador de la revista la Directa. «Aleshores, vam rebre un requeriment d’informació a través de l’AEPD en què se’ns demanava que especifiquéssim d’on sortia la informació que havíem publicat, les fonts, si havíem fet una ponderació respecte el dret a la informació i la protecció de dades…», relata en una conversa amb Porta Enrere. «Vam respondre a aquest requeriment i els ho vam explicar tot: que la major part d’aquesta informació consta en documents oficials».

En aquell moment, però, no li van donar gaire importància: «Tot plegat ens va semblar una mica surrealista i invasiu, però vam pensar que acabaria sent no res». La sorpresa els ha arribat ara, un any més tard, en què la proposta sancionadora «signada per la presidència de l’AEPD» determina que la Directa ha vulnerat «diversos articles de la llei de protecció de dades d’acord amb uns drets que consideren, entre cometes, molt greus», per això se’ls proposa una sanció de 7.000 euros i un llistat del contingut dels articles que han de censurar.

El mateix demana l’Agència a Vilaweb, que també va rebre el primer avís l’estiu del 2025: «Ens van avisar que s’estaven mirant els articles i ens pensàvem que ja se n’havien oblidat, que estaven a punt de deixar-ho estar perquè faltava poc perquè caduqués el termini», assegura Vicent Partal, director de Vilaweb, en declaracions a Porta Enrere. «Just abans que s’acabés el termini, van reobrir el procediment».

Tot plegat és «extremadament sorprenent», descriu Rodríguez, perquè l’Agència de Protecció de Dades sanciona la Directa, en part, per la difusió d’informació fictícia, per protegir unes identitats que són falses. «Això obre la porta a l’Agència perquè, a partir d’ara, pugui sancionar qualsevol mitjà de comunicació que citi pseudònims, sobrenoms, àlies o formes de referir-se a persones que no són la seva identitat real, amb un grau de protecció d’aquests funcionaris que posa clarament en perill la llibertat d’informació. Com pot ser que es protegeixi una dada falsa? Una dada que no respon a cap persona física, sinó que ha estat creada pel Ministeri de l’Interior i que és objecte de protecció per part de l’Agència. Això és un element extremadament preocupant i sorprenent».

Jesus Rodríguez mostra publicacions al mitjà britànic The Guardian durant la roda de premsa celebrada a la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya a Barcelona. FOTO: CEDIDA LA DIRECTA.

«Si el Ministeri ens ho hagués confirmat de manera oficial no hauríem hagut d’arribar a l’extrem de confirmar-ho per altres vies»

Tant la Directa com Vilaweb defensen que tota aquesta informació s’havia de publicar perquè el relat s’entengués i tingués «credibilitat», sobretot perquè quedés clara «la infiltració il·legal per part de la policia en assemblees i en partits polítics legalitzats», argumenta Partal. «Aquesta situació reclama una intervenció judicial, però, ja que no n’hi ha cap, com a mínim [s’ha fet] una intervenció periodística que posa en relleu aquesta actuació i fa el paper de contrapès democràtic que tenim els mitjans».

Des de l’inici de les investigacions, la Directa es va posar en contacte amb les fonts oficials que podien confirmar o desmentir les informacions amb les quals treballaven: «Es van dedicar permanentment a desprestigiar les nostres investigacions. Perquè la credibilitat fos sòlida, vam haver de recórrer, perquè no vam tenir cap més remei, a generar proves documentals irrefutables. I aquestes proves documentals comparatives de les identitats fictícies i les reals dels policies, del seu exercici com a policia i de la seva infiltració com a activista, era imprescindible perquè la nostra informació fos cent per cent contrastada i confirmada». És per això que van decidir publicar totes aquestes dades, «perquè si el Ministeri ens ho hagués confirmat de manera oficial no hauríem hagut d’arribar a l’extrem de confirmar-ho per altres vies perquè una institució de l’Estat es nega a la transparència, a donar informació sobre un tema d’interès públic».

Va ser davant d’aquesta negativa que van decidir publicar les inicials del nom real, citar quin dia van jurar bandera, quin dia es van infiltrar als moviments i sota quina identitat: «Tot això era imprescindible per explicar les dues identitats i que tothom s’adonés que les dues persones eren la mateixa persona. És molt interessant fer l’exercici d’esborrar, dels nostres articles, tot el llistat de 10 paràmetres que l’Agència ens insta a censurar dels nostres articles: l’edat que tenien, on van estudiar, el dia que van jurar bandera, les inicials del nom real, el nom fictici… Veiem que el que queda és un article ple de salts inconnexos sense cap sentit. Per tant, a la pràctica, ens trobem amb els típics documents de la censura que encara consten als arxius oficials d’articles que arribaven als òrgans sancionadors del franquisme en què estava tot esborrat i en què, per tant, no hi havia article, no hi havia investigació, no hi havia periodisme».

L’article 20 de la Constitució espanyola defensa el dret a comunicar i rebre informació veraç. La Directa defensa que els articles publicats constitueixen un exercici legítim d’aquests drets. Tot i això, la resolució de l’AEPD acusa la revista de difondre «informació personal i professional» dels policies infiltrats «que permet la seva identificació», malgrat que el mitjà considera que va fer un «exercici rigorós de ponderació entre el dret a la informació i la protecció de dades personals».

Rodríguez i Partal coincideixen a dir que, amb aquesta sanció, «l’Estat vol protegir els servidors de l’Estat», de manera que «no està protegint les dades, sinó que el que protegeix és una forma d’actuar d’una part de les estructures de l’Estat». Per tant, «s’està protegint un modus operandi;  s’està fent un tancament des de les estructures de l’Estat per no donar cap explicació a coses que, com a mínim, són irregulars», comenta Rodríguez.

Des de Vilaweb, Partal admet, a l’hora de publicar les investigacions de la Directa, sabien que podien córrer riscos, però tenien clar que no estaven incomplint la llei de protecció de dades: «Nosaltres vam valorar que això podia portar problemes, perquè tots sabem com funciona l’Estat, però això [la informació difosa] no vulnera la protecció de dades en cap moment».

El director de Vilaweb, Vicent Partal. FOTO: CEDIDA VILAWEB.

Porta Enrere, la Directa i Vilaweb: els tres casos d’SLAPPS a Catalunya l’any 2026

La querella que Griñó Ecològic va presentar contra el director de Porta Enrere, Rafa Marrasé, i altres persones i entitats vinculades al documental Insostenible, rere la brossa — emès a TV3 el juny de 2023 i disponible a la plataforma 3Cat — no és l’única demanda presentada a Catalunya amb l’objectiu d’intimidar periodistes. El procediment sancionador obert a la Directa i el de Vilaweb s’afegeixen al de Porta Enrere, i per això el Mapa de la Censura ja considera aquests tres casos com SLAPPS (Strategic Lawsuit Against Public Participation), és a dir, accions judicials o administratives abusives que tenen el propòsit de silenciar un discurs crític. En aquests casos, l’objectiu principal de qui presenta la sanció no és guanyar un judici, sinó generar costos, por i autocensura als periodistes i als mitjans de comunicació.

L’origen de la sanció presentada per l’AEPD parteix d’una denúncia interposada per quatre dels policies que entre els anys 2020 i 2023 es van infiltrar, sense ordre judicial, en associacions, entitats i col·lectius. Tal com explica la Directa en el seu comunicat, inicialment les denúncies no van ser admeses a tràmit, però, posteriorment, la presidència de l’Agència va reobrir el cas i va tirar endavant el procediment sancionador.

«A nosaltres ens va sorprendre que les dates de la interposició d’aquestes reclamacions eren totes correlatives en la mateixa franja de dies del 2025. No sembla casual que es presentessin aquestes reclamacions una darrere de l’altra a l’Agència, que es presentessin les al·legacions de manera perfectament sincronitzada i amb els mateixos continguts per part dels policies reclamants, per això caldria saber si aquí darrere hi ha algun tipus d’acompanyament d’algun subjecte, d’alguna institució, d’algun partit o d’algun sindicat policial; si un partit, un sindicat o una institució aconsella, acompanya i condueix l’actuació d’aquests agents amb uns objectius que són de silenciar o d’atemorir un mitjà de comunicació», exposa Jesús Rodríguez, periodista de la Directa.

«Jo crec que la gravetat del fet, més que la multa — que és greu —, rau sobre dos pilars. El primer, que saben que tant la jurisprudència del mateix Tribunal Constitucional espanyol com sobretot la jurisprudència europea fa impossible que una causa com aquesta tiri endavant per la via judicial. [Des de l’Agència] Són molt conscients que pels tribunals no tenen camí i, per tant, opten per una altra via», apunta el director de Vilaweb, Vicent Partal. «I el segon, òbviament, és l’intent de censura, perquè que una agència sense control judicial decideixi que tu has d’esborrar un contingut és una barbaritat», critica. «Nosaltres, com a diari, entenem que en democràcia ha d’haver-hi un equilibri: hem de poder publicar tot el que creiem convenient i l’equilibri consisteix que si algú se sent ofès ens pot portar als tribunals i allà ho hem de discutir», raona.

La Coalició contra els SLAPPS a Europa (Coalition Against SLAPPs in Europe, CASE), formada per 120 organitzacions no governamentals de tot Europa, fa un recompte anual dels casos que s’identifiquen arreu del continent i exposa els perfils dels principals afectats. Segons l’informe del 2025, que recull les dades dels casos entre el 2010 i el 2024, els periodistes són l’objectiu més freqüent de les accions dels SLAPPS, seguits de ben a prop dels mitjans de comunicació, activistes, editors i ONG. Pel que fa als demandants, aquestes accions acostumen a ser iniciades, majoritàriament, per actors que ocupen posicions de poder estructural, econòmic o polític, per això acostumen a ser empreses i figures polítiques.

«Per a mi el problema, més que la censura, és l’autocensura. Com els poders polítics, econòmics o políticoeconòmics impedeixen o pressionen o fan difícil la publicació d’articles i com els mitjans es dobleguen. Aquesta és la situació terrible que vivim ara», lamenta Partal. «Té més relació amb això que no amb la censura tal com s’entenia durant el franquisme. I en aquest sentit és més perillosa, perquè el ciutadà, quan vivia en un estat de censura, ningú es fiava de res i ja està. Ara, aparentment, hi ha una situació democràtica en la qual no hi ha censura, però hi ha una autocensura molt gran als mitjans per por de perdre subvencions i per por a perdre publicitat que fa que hi hagi una situació molt més complicada», reflexiona.

Un miler de persones donen suport al comunicat de la Directa

El Col·legi de Periodistes de Catalunya, el Consell de la Informació, el Sindicat de Periodistes o el Grup de Periodistes Ramon Barnils són algunes de les organitzacions periodístiques que s’han adherit al comunicat de la Directa. A aquests, s’hi sumen mitjans de comunicació, organitzacions i col·lectius i també gairebé un miler de persones individuals.

Ara bé, la reacció a Madrid no ha sigut la mateixa. «La reacció als Països Catalans ha sigut claríssima, però a Madrid hi ha hagut molta incomprensió», diu Partal. «Pel que sabem, la mateixa Agència s’ha sorprès que la sanció s’hagi mogut en l’àmbit públic. No descartaria que l’AEPD no fos conscient de les implicacions que suposaria el que estava fent», conclou.

El cas del Regne Unit que contrasta amb l’actuació de l’AEPD

L’exemple que contrasta més amb l’actuació de l’Agència de Protecció de Dades és aquest del Regne Unit. L’any 2010 es va desencadenar un seguit de casos d’agents infiltrats que, sota identitats falses, havien mantingut relacions íntimes amb diverses activistes. La reacció dels cossos policials i del govern britànic va ser la següent: van assumir la seva responsabilitat, van demanar disculpes a les víctimes i les van indemnitzar.

En aquell cas, els mitjans de comunicació van informar-ne amb plena llibertat. Van publicar les identitats i les fotografies dels agents infiltrats que, encara avui en dia, es poden consultar. Per tant, no hi ha hagut cap sanció.