Elena Gavaldà (Tarragona, 1989) és una fotògrafa que els últims dos anys ha publicat un parell de treballs que han posat el dit a la nafra d’alguns dels principals problemes de la seva ciutat. Gavaldà va fer l’any 2024 el projecte Visit Tarragona: where history meets garbage, que mostrava la brutícia i l’acumulació d’escombraries a la ciutat, motiu de queixa històric de molts tarragonins. Aquell projecte, que es va publicar inicialment a Porta Enrere, va esdevenir viral i li va donar una repercussió molt gran a través de les xarxes socials, però també mediàticament. Ara ha publicat Ens veurem al carrer, una sèrie de fotografies que mostren el problema de l’habitatge a la ciutat.

Gavaldà, llicenciada en periodisme (diu que va triar aquesta carrera per «tocar càmera»), és de les poques veus crítiques de la ciutat (i, per extensió, del Camp de Tarragona) i exhibeix la seva mirada a través d’un art tant potent com la fotografia que, en una època d’omnipresència de les xarxes socials, li permet arribar a molta gent.

La fotògrafa tarragonina, que recentment ha guanyat una medalla de bronze als premis internacionals FotoSlovo, es confessa una enamorada de la seva ciutat i assegura que l’amor vertader, com el que ella professa cap a Tarragona, és aquell que permet criticar allò que estimes, en contra del relat oficial de trobar-ho tot bé.

Gavaldà defensa l’esperit crític i creu que es necessita gent valenta que fiscalitzi el poder, tot i que això, admet, li faci una certa por per les possibles conseqüències negatives (en forma de veto professional) que pugui tenir.

Per què decideix expressar-se mitjançant la imatge?

Jo em vaig criar amb la tele. Soc una nena dels noranta que jugava a endevinar els anuncis al cap de pocs segons d’emetre’s. També m’agradaven molt els videoclips musicals. Quan em vaig fer gran i vaig arribar a la universitat (URV), em vaig adonar que allò que m’agradava tant, el món de la imatge, tenia una utilitat. I, per mi, tot allò va resultar molt fàcil, molt natural.

Comença fent vídeo, però ha assolit la rellevància pública amb la fotografia. Quan se li desperta la vocació fotogràfica?

No hi ha cap despertar puntual. Vaig decidir fer periodisme per poder tocar càmera. Abans d’acabar la carrera vaig fer pràctiques a TAC-12 [canal televisiu del Camp de Tarragona]. És aleshores quan em compro la primera càmera, però per dedicar-me a fer vídeo. No arribo a la fotografia fins que acabo farta del vídeo perquè quan vaig acabar els estudis vaig treballar fent vídeos de casaments i me’n vaig atipar. L’edició de vídeos és esgotadora.

Editar milers de fotos d’un casament també comporta moltes hores de feina…

Sí, però mentre edites fotos pots escoltar música, pots parlar… Amb l’edició de vídeo, no. Després d’allò dels casaments vaig entrar en una empresa de cosmètica i em van encarregar muntar l’equip audiovisual de l’empresa. Hi havia una companyia externa que ens feia la feina de fotografia, gravació de vídeo i edició, però jo dirigia les campanyes i feia de creativa.

En el món de la publicitat sempre se’ns ven alguna cosa, què ens vol vendre vostè amb els seus projectes Visit Tarragona i Ens veurem al carrer?

No vull vendre res. Es tracta d’un tema visceral meu. Amb la fotografia puc expressar coses que no soc capaç de fer mitjançant les paraules.

El tòpic diu que una imatge val més que mil paraules. En els temps que corren, on les xarxes socials són imatges i més imatges, projectes així poden arribar a més gent?

Sí, clar, són més mainstream. Aquesta és la gràcia. El fet de venir del món de la publicitat, on es busca simplificar molt un missatge (tot i que amb una feina prèvia ingent), et facilita fer projectes d’aquesta mena. Darrere les meves fotos hi ha un perquè, no és que posi una senyora gran amb una cuina al carrer i ja està. No. Hi ha un missatge. La fotografia de la nena rentant-se les dents és la personificació del projecte: viure sota un pont. El projecte, al cap i a la fi, és una crítica a les administracions públiques, als governs —la foto d’un llit i un home amb la façana de l’Ajuntament de Tarragona al darrere— i el sector dels hostels i empreses de lloguer d’habitatge vacacional com Airbnb (la senyora a la cuina amb un d’aquests hostels al darrere, al carrer Merceria). I en la zona més gentrificada de Tarragona, la Part Alta.

Una de les fotografies del projecte «Ens veurem al carrer» d’Elena Gavaldà. La imatge mostra el que seria un dormitori amb un home assegut al llit en actitud pensativa al bell mig de la plaça de la Font de Tarragona, tot just al davant de la façana de l’Ajuntament. FOTO: ELENA GAVALDÀ.

Sense les paraules (no cal que siguin mil), la imatge ha de parlar per ella sola. La gent sap veure el missatge que vostè vol transmetre?

No vull donar les coses mastegades a la gent. M’encanta obrir el debat i que la gent pugui interpretar coses. Al Visit hi va haver moltes lectures, algunes de les quals no les comparteixo gens.

Com per exemple?

Algú molt important em va dir que amb aquell projecte assenyalava la ciutadania, però jo això no ho vaig fer en cap moment. Soc conscient que hi ha gent que embruta els carrers, com aquells que no recullen les caques del gos, però entenc que qui té la responsabilitat última de mantenir la ciutat neta és l’administració. Si aquesta no fa la seva feina, al final tot això ens du on estem. Si la ciutadania veu la ciutat molt bruta, té menys cura de tenir-la neta. La deixadesa porta a la deixadesa. Si tot funcionés com cal, les petites accions incíviques d’alguns ciutadans no es veurien.

«Sempre he estat una mica justiciera. Veig les coses que no van bé i vull explicar-ho»

D’uns anys ençà, l’Ajuntament de Tarragona ha fet una aposta molt clara pel turisme. S’ha parlat obertament d’aconseguir turisme esportiu, el tema dels creuers, que va a l’alça cada any que passa, el Tour, on un dels principals arguments també era aconseguir nous visitants i ara, a més, l’eclipsi de sol. En canvi, vostè, amb els seus projectes, mostra una cara de la ciutat que l’Ajuntament no ensenyaria mai de portes enfora perquè vol presentar la imatge d’una ciutat idíl·lica. Per què ho fa?

Sempre he estat una mica justiciera. Veig les coses que no van bé i vull explicar-ho. Sempre he volgut entendre per què passaven certes coses que no funcionaven.

Això és una manera d’entre la vida molt periodística. Està fent periodisme aplicant la seva capacitat artística?

No m’ho havia plantejat mai. Potser sí que és la meva manera de fer periodisme.

Alguns sectors de Tarragona són molt proclius a titllar de mal tarragoní o tarragonina a les persones que critiquen coses de la ciutat. Li ha passat?

No. Ningú m’ha recriminat res, ans al contrari. Només he rebut felicitacions pels projectes que he fet. Crec que, amb aquells treballs, vaig fer un servei públic. A Twitter [actual X] feia més d’un any que, diàriament, hi havia gent que mostrava la brutícia i la brossa que hi havia a Tarragona. Allò que vaig fer va ser recollir aquelles queixes de la ciutadania i donar-los forma per mostrar aquella realitat i fer més potent el missatge.

En cap cas considero que allò que he fet és de ser poc tarragonina. M’agrada quan veig a gent que critica allò que no es fa bé a la ciutat, com per exemple el que ha passat amb Rodrigo Cuevas aquest cap de setmana. Em sembla espectacular que la gent es manifesti obertament així.

Tenir la capacitat de mirar als ulls als responsables polítics i dir-los que allò que estan fent malament, em sembla la cosa més democràtica del món. S’hauria de fer més sovint.

(NOTA: el cantant Rodrigo Cuevas, que va actuar a l’auditori del Camp de Mart el passat 11 de juliol, li va recriminar a la regidora de Cultura, Sandra Ramos, que hagués tret a les entitats de Barraques  l’espai que ocupaven de feia més de vint anys al passeig de les Palmeres. Cuevas no ho va fer des de l’escenari, sinó davant de la regidora amb el micro a la mà.)

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Elena Gavaldà (@elenagavalda)

Ara que esmenta el cas de Rodrigo Cuevas, aquest artista no és tarragoní i ha vingut a Tarragona contractat per l’Ajuntament. Ha de venir algú de fora a fer això? El món artístic tarragoní hauria de ser més crític?

Depèn de cada artista. Si tu tens aquest desig, sí. Jo el tinc, però hi pot haver altres artistes que no, que pel seu tarannà no ho volen fer o que els és igual allò que passi amb els diners públics. En canvi, a mi sí que m’importa com es gestionen els recursos de tots.

«Falta gent que posi en dubte els poderosos»

El cas de Rodrigo Cuevas ha tingut tant d’impacte perquè a Tarragona no estem acostumats a aquesta mena de rebel·lió contra els polítics? Falta valor a Tarragona per dir les coses com són?

No sé si en falta, però, en tot cas, m’agradaria que es fes més.

Coneix gaire gent que digui les coses com són al Camp de Tarragona?

El que falta segur és gent que posi en dubte els poderosos.

Amb la seva feina, vostè posa en dubte el poder?

En certa manera, sí. Intento fugir d’una agenda marcada pels qui manen. Una agenda en la qual hi ha projectes que, sovint, mai es compleixen però, que, en canvi, han servit perquè se’n parli durant setmanes o mesos.

Vostè creu que es distreu la ciutadania amb aquesta mena de projectes perquè no es fixi en els problemes reals de la ciutat?

Sí, i també amb actes una mica buits. No cal comparar-nos amb Barcelona per veure quina mena d’actes i projectes culturals es fan aquí, només cal fixar-nos en Reus. Aquí, sovint ens conformem amb projectes buits, que només tenen una finalitat mercantilista. I això no impedeix que a la ciutat hi hagi projectes culturals molt interessants, però vull dir que hi ha coses que es fan aquí que en altres llocs no es farien precisament per aquest falta de contingut més enllà de les llumetes. Són festivals del no-res.

«La societat tarragonina és conformista i viu en l’autocomplaença»

Des de les institucions s’intenta crear un relat buit de contingut per mantenir la gent entretinguda i que, en lloc de fomentar l’esperit crític, el desincentivi?

No ho sé, però allò que crec és que els tarragonins ens hem conformat una mica amb tot això.

La societat de Tarragona és conformista?

Sí.

Viu en l’autocomplaença?

Una mica.

No té esperit de lluita, de rebel·lar-se contra allò que no li agrada?

En general, no.

Per què creu que passa, això?

Perquè és una ciutat petita on tothom es coneix i té família o amics que treballen en administracions o empreses importants del territori i no pot dir certes coses perquè els ha de protegir i no en pateixin les conseqüències. No és el meu cas, però he de dir que cada vegada que faig un projecte d’aquesta mena, els dies abans de publicar-lo estic molt nerviosa.

Per què?

Perquè soc autònoma i em fa por que alguna empresa o administració es pugui enfadar. Jo he treballat per a l’empresa privada i també per administracions.

Té por que, pel fet de fer aquests projectes, se li puguin tancar portes professionalment?

Sí, clar. Jo em posiciono molt i la gent no ho fa.

La fotògrafa Elena Gavaldà, amb el seu inseparable telèfon mòbil, al Campus Catalunya de la Universitat Rovira i Virgili on fa de professora. FOTO: RAFA MARRASÉ.

Però explicar una evidència com la brutícia que hi ha a la ciutat o la gentrificació turística hauria de provocar que a una professional de la ciutat se li tanquen les portes?

No hauria de passar, però pot passar. Les coses funcionen així. No només a Tarragona, arreu.

Com més petita és la ciutat, més fàcil és que això passi?

Jo crec que sí.

S’ha sentit recolzada per altres fotògrafs i per la ciutadania en general després de publicar el Visit i Ens veurem al carrer?

Sí. Molts col·legues fotògrafs m’han donat el seu suport i em diuen que soc valenta i que les imatges que mostro són bones. Unes imatges que no mostren res bonic, per cert.

L’algoritme de les xarxes socials premia les imatges de coses boniques per sobre de les altres?

Sí, la gent vol veure coses boniques.

Hi ha una saturació extrema d’imatges en l’actualitat. La gent s’oblida de seguida d’aquella foto o vídeo que acaben de veure perquè en tenen milers més a la seva disposició un segon després. Això és un problema per projectes com el seu?

Sí, i afegiria la irrupció de la intel·ligència artificial (IA). Quan vaig fer el Visit Tarragona ningú em va preguntar si havia fet les imatges amb IA, però amb el Ens veurem al carrer, sí. I penses, quin valor té tot això que he fet, les hores que hi he dedicat perquè algú pensi que està fet amb IA?

Creu que la gent no sap la feina que hi ha darrere d’unes fotos com el Visit Tarragona o l’Ens veurem al carrer?

No ho sé. Ara s’ha posat molt de moda a les xarxes socials ensenyar la feina que hi ha darrere d’un projecte. L’algoritme dona més valor a allò que a la foto mateixa.

Abans li he preguntat si algú li havia dit que era una mala tarragonina per haver mostrat aquella cara B de la ciutat. Vostè, però, sempre s’ha declarat una enamorada de Tarragona i, de fet, fa uns mesos va dissenyar unes samarretes que deien: Gràcies mama per fer-me tarragonina.

És que visc en una ciutat preciosa i magnífica. No voldria haver nascut en un altre lloc.

Però això no impedeix que no s’hagi de dir allò que no funciona…

És clar.

La crítica és imprescindible per fer que allò que estimem sigui encara millor?

Això és com si la teva amiga t’ensenya la conversa amb el tòxic de torn i encara el justifica. I aleshores li dius que aquell noi no li convé. Soc aquesta mena d’amiga.

«Defensar Tarragona no és dir que és perfecta. Hi ha gent que entén la vida en termes absoluts, jo no»

S’ha de ser honest amb qui estimes?

Sí, completament.

Abans deia que la societat tarragonina era conformista i vivia en l’autocomplaença. Aquesta ciutat demana un amor cec i incondicional sense lloc a la crítica?

Potser sí. Defensar Tarragona no és dir que és perfecta. Hi ha gent que entén la vida en termes absoluts, jo no. Jo puc ser molt del Barça i criticar el club quan fa alguna cosa malament.

«És més fàcil viure sense mullar-se en res. És més difícil tenir pensament crític, que no tenir-lo»

Ara la titllarien de malbarsalunista i de ser una hooligan.

Però és que ser hooligan no té massa sentit. Ser hooligan és no tenir criteri propi. I això passa en molts àmbits, també en els castells. Si passa alguna cosa dolenta en una colla, ho has de poder dir, i no ets menys d’aquella colla pel fet de dir-ho. I estem parlant de coses molt emocionals, com els castells, el futbol o la ciutat on has nascut i vius.

Com explica aquesta falta de crítica que hi ha a la ciutat?

Perquè és més fàcil viure sense mullar-se en res. És més difícil tenir pensament crític, que no tenir-lo. És esgotador tenir pensament crític i ser d’esquerres perquè t’ho planteges tot constantment.

De vegades sembla que s’esperi massa de determinades persones o entitats, mentre la resta de la societat es manté immòbil. Falten més veus crítiques com la seva?

Sí, però tot això és molt complex. Si, com he dit abans, jo em poso molt nerviosa abans de publicar un projecte, imagina’t si tingués fills o altres càrregues familiars. És normal que la gent tingui por.

És normal que la gent tingui por de dir la veritat o mostrar certes realitats a l’Europa del segle XXI?

No hauria de ser normal, però passa.

Com de difícil és fer projectes com el Visit Tarragona o Ens veurem al carrer a una ciutat com Tarragona?

Jo no tinc por al que digui la gent. Tinc molt clar allò que penso i no em sento tan valenta per haver fet aquells projectes.

Alguna administració o institució li ha proposat fer una exposició sobre algun dels dos projectes?

Sí, la regidoria de Joventut de l’Ajuntament de Tarragona, però en aquell moment vaig considerar que aquelles fotografies no havien de ser exposades.

Se’n penedeix de dir que no?

No, va ser la decisió d’aquell moment.

El Visit Tarragona es va viralitzar moltíssim a les xarxes socials i a vostè la van entrevistar molts mitjans, fins i tot TV3. Sense aquell èxit del Visit, hauria fet l’Ens veurem al carrer?

No. Allò em va ajudar moltíssim i, a més, em va obrir les portes a nous projectes professionals a dins i fora de Tarragona. De fet, dos mesos després de publicar Visit Tarragona ja tenia una de les fotos de l’Ens veurem al carrer al cap. Però vaig tardar dos anys a fer-ho realitat.

Per què tant de temps?

Per què és complicat fer un projecte així. El Visit era senzill, només calia portar algunes persones a les localitzacions triades. En canvi, l’Ens veurem al carrer ha necessitat més logística perquè calia portar mobles per escenificar parts d’una casa. Això suposa una inversió econòmica, temps, més planificació. Hi ha molta feina al darrere.

Ens veurem al carrer mostra una realitat que no és exclusiva de Tarragona, sinó de moltes ciutats d’Europa i del món: el cada vegada més difícil accés a l’habitatge. Es planteja fer aquest projecte en altres ciutats?

(Riu) No ho sé.

Té algun altre projecte al cap?

(S’ho rumia) Sí, però és un concepte encara més global. Vull parlar de pressió estètica envers les dones.