– Què toquen els “xinos”?
– Què vols dir?
– Quin instrument toquen quan pugen un castell?
– Què vols que toquin? La gralla.
La meva interlocutora va fer cara de decepció amb l’última resposta. Ella, que encara no entenia què feien uns xinesos fent castells i molt menys participant en el Concurs de Tarragona, pensava en quelcom més exòtic —si encara no ho fos prou que algú del país de la Gran Muralla fes ara també grans construccions humanes d’arrel cultural catalana—, com si haguessin de tocar el gong, el guan o l’huqin mentre un gran drac de colors, com aquells que desfilen pel nou any xinès, anés donant voltes al castell.
La presència dels Xiquets de Hangzhou a Tarragona va despertar admiració, expectació i també suspicàcies. Aquesta colla, creada per l’empresari xinès Qian Anhua, és una rara avis dins el món casteller precisament per la seva composició: treballadors d’una fàbrica tèxtil —fan majoritàriament roba interior per a grans marques europees— que tenen com a activitat lúdica, entre altres, fer castells. Arran de la seva participació en el concurs, molts es van preguntar si la colla xinesa, apadrinada per la Colla Vella dels Xiquets de Valls, seguia els preceptes i la tradició castellera catalana. Alguns els han acusat de no dir tota la veritat, d’atemptar contra la filosofia dels castells i de mantenir aquesta relació amb els castellers xinesos per una finalitat purament econòmica. El documental El jardí de les flors del presseguer emès per TV3 el 31 de maig d’enguany va servir per explicar la història dels Xiquets de Hangzhou però també va plantejar preguntes en la comunitat castellera que no veia prou clar aquesta iniciativa estrangera.
La megalomania de Qian Anhua
La font del jardí dels presseguers és una faula de Tao Yuanming —poeta xinès del segle IV dC— on s’explica que un pescador va trobar per atzar un poble apartat de la societat on tothom era feliç. El pescador va voler tornar al poble però mai va poder trobar la gruta que conduïa a la vila. Com ell, molts xinesos, any rere any i amb el pas dels segles, tampoc el van trobar. És El Dorado de l’orient. «Fa deu anys vaig proposar una aventura als meus treballadors. Es tractava de buscar El jardí de les flors del presseguer, el lloc ideal per viure i treballar en harmonia. No vam trobar el camí del jardí, només existia en la ment del poeta. Llavors vam decidir construir entre tots el nostre paradís», diu Qian Anhua en un fragment del documental.
Les primeres imatges impacten. En una plaça enorme que sembla el punt neuràlgic d’un gran centre de culte, se celebra una imponent cerimònia. Un home, ricament vestit amb roba tradicional xinesa, apareix escoltat per un grup de xinesos vestits de castellers mentre fa una ofrena. Un cor enorme posa la seva veu sobre la música en directe a l’acte. No es tracta de cap emperador de l’antiga xina ni d’un alt mandatari del partit comunista xinès. Es tracta de Qian Anhua, mecenes i impulsor dels Xiquets de Hangzhou i propietari d’Antex, l’empresa que dirigeix. Els centenars d’homes i dones que apareixen en la cerimònia, fent una coreografia perfecta, són els seus empleats. «Sóc un gran seguidor de Confuci i ell deia: si el príncep és virtuós, els súbdits n’imitaran el seu exemple». El documental, realitzat per La Lupa Produccions, mostra situacions tan inversemblants en el món empresarial occidental com un gran festival que se celebra a les instal·lacions d’Antex, una colònia tèxtil, on l’empresari i els treballadors viuen al voltant de la factoria. «Menjar i dormir és gratis a Antex», diu un dels treballadors i casteller. Al festival, en un recinte d’espectacles enorme, Qian Anhua fa números de màgia al més pur estil David Copperfield, canta i balla. «El contingut del documental és un retrat de què passa allà. Cadascú pot fer les interpretacions que vulgui però he de deixar clar que nosaltres no vam ser sotmesos a censura de cap tipus, ni en el rodatge ni en el posterior muntatge», diu Oriol Gispert de La Lupa Produccions.
L’equip de rodatge va visitar fins a cinc vegades les instal·lacions d’Antex i Gispert admet que, a l’inici, tot allò el va sorprendre. «És una colònia tèxtil com les que existien a Catalunya fa cent anys. Això al començament sobta una mica perquè veus que és un model empresarial difícil d’extrapolar. Allí hi ha un líder que els hi diu què han de fer. Amb tot, l’empresari, Qian Anhua, vol que els seus treballadors siguin feliços i per això organitza moltes activitats», diu Gispert, que s’ha encarregat de la producció juntament amb Marta Palacín, mentre que la direcció ha anat a càrrec d’Enric Ribes i Oriol Martínez, dos exalumnes de Gispert a la universitat Ramon Llull, que van ser qui li van proposar fer el documental, un projecte que va començar el 2012. «Al cap i a la fi, és la visió d’un home que té el somni de fer una fàbrica feliç. Sorprèn la capacitat filosòfica que té i el fet que canti i balli però, si ho penses fredament, aquí què fem? Ens llevem, anem a treballar, fitxem, fem allò que ens diu el nostre cap i marxem a casa. I aquí l’amo de l’empresa ni canta ni balla!», afirma Gispert mentre assegura que els treballadors no estan obligats a formar part de la colla: «Són lliures de formar-ne part. Si s’apunten, tenen premis i regals com a incentius. De fet, poder viatjar a Catalunya era un d’aquests incentius. Antex és una fàbrica molt gran i hi ha molts més treballadors que no fan cap tipus d’activitat fora de la feina que els que en fan alguna».
En les imatges sobta especialment l’arquitectura d’Antex, no de la fàbrica pròpiament dita, ni dels blocs de pisos on viuen els treballadors —més de 1.000— sinó d’alguns elements decoratius. Una gran columna de l’estil de la de Trajà o Marc Aureli a Roma, o la Vendôme a París, ocupa un espai predominant en la gran plaça del recinte. «Els relleus de la columna expliquen la història de l’empresa [en la de Trajà, on s’inspiren totes les altres, s’explica la conquesta de la Dàcia, actual Romania, per part dels exèrcits romans]», diu David Wang, delegat d’Antex a Catalunya i peça fonamental en la creació dels Xiquets de Hangzhou.
La Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i Antex
David Wang té 50 anys i en fa 17 que va arribar a Espanya, a Madrid. De fa anys viu a Barcelona i és el delegat d’Antex. Wang va conèixer el món dels castells per televisió i va buscar més informació per internet i fins i tot va anar a veure una actuació en directe. «Era un poble petit, no recordo quin. Em va agradar molt i vaig decidir contactar una colla per saber-ne més», diu quan ens trobem en una cafeteria del Passeig de Sant Joan de Barcelona. Aquesta colla no va ser la Vella de Valls, que són els padrins dels Xiquets de Hangzhou, sinó la Jove de Tarragona. «Vaig anar un dia a Tarragona i vaig conèixer Ocaña, de la Jove. Vaig poder anar al seu local i assistir a un assaig. Van ser molt amables i em van regalar llibres. Ocaña en sap un munt de castells i ell em va explicar moltes coses. Més tard vaig conèixer la colla Vella, a Terrassa. Era finals del 2009».
Joan Ramon Ocaña era aleshores l’encarregat de les actuacions de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona en una època en què Jordi Crespo n’era el cap de colla. «Un dia em va trucar un senyor de les Terres de l’Ebre, del qual no en recordo el nom, que era corredor de finques, i em va dir que coneixia un senyor de Shanghai que volia conèixer el món dels castells. En aquell moment nosaltres estàvem a final de temporada i nomès ens quedava un assaig per fer. Aleshores vaig pensar que seria el típic turista que volia venir al local. Li vaig dir que sí», recorda Ocaña. El corredor de finques tenia negocis amb Antex. Aquest, segons Ocaña, li aconseguia oliveres mil·lenàries de les Terres de l’Ebre a Wang, que aquest comprava per Antex, que les importava a Xina. De fet, durant el documental El jardí de les flors del presseguer es pot observar que en diferents llocs de la colònia tèxtil hi ha oliveres —a la plaça on hi ha la columna, per exemple—. «Nosaltres comprem oli i vi de Catalunya per exportar-lo a la Xina. És un negoci petit si ho comparem amb el que fem principalment, que és roba. En tot cas, nosaltres no tenim terrenys a Espanya, simplement comprem el producte», afirma Wang.
«Wang i el senyor de les Terres de l’Ebre van venir i em van demanar que volien veure una actuació. En aquelles dates havia passat fins i tot Santa Úrsula i només quedava Tot Sants i la diada dels Minyons de Terrassa, que aquell dia, a més, volien fer el tres de deu [3d10fm] i vam quedar allí», explica Ocaña. En aquella diada, el casteller de la Jove de Tarragona va presentar Wang a Xavi Flix, de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, que, a més, el 2010 anaven com a part d’una delegació cultural de la Generalitat de Catalunya a l’Exposició Universal de Shanghai. «Després de l’actuació vam anar a dinar i allí va ser quan David Wang va parlar per primera vegada de la seva intenció de fer castells a Xina. Amb tot, ell ens va dir que ho volien fer per les festes anuals de l’empresa, com a espectacle. Qui ens havia de dir que això acabaria com ha acabat ara!», diu Ocaña rient. Ell, però, és conscient que la Jove de Tarragona va tenir a les seves mans fer allò que ara està fent la Vella. «A vegades penses: vols dir que no ho podríem haver aprofitat nosaltres? Però t’adones que el fet clau és que la Vella anés a Shanghai aquell any. Si haguéssim anat nosaltres…». De fet, algunes fonts asseguren que la colla que inicialment havia d’anar a aquella exposició universal era la Jove, però finalment es va triar la Vella. Els castellers de Valls van anar a Shanghai i van fer el primer castell de nou a Àsia, un 3d9f a les instal.lacions d’Antex.
Mesos després d’aquella primera trobada al local de la Jove de Tarragona, Ocaña va rebre una altra trucada del senyor de les Terres de l’Ebre demanant-li una camisa castellera per a David Wang. «Recordo que li vaig enviar a Xina una camisa meva vella, uns pantalons i una faixa. Suposo que ho voldrien per a veure com eren fer-ne per a la seva colla».
El professionalisme dels castellers xinesos
«No vam jugar en igualtat de condicions. Els castells són una activitat amateur i ells no ho són, no parlem el mateix idioma casteller. Quant podríem millorar nosaltres si tinguéssim un grup de gent fixo que cada dia assagés dues hores? Si jo demanés a la meva gent que vinguessin cinc dies a la setmana per guanyar el concurs, vindrien? Ja et dic jo que la majoria no, els hi hauria d’oferir diners». Aina Mallol és la cap de colla dels Xicots de Vilafranca, que va guanyar el concurs de la jornada de dissabte. Mallol va criticar durament la participació dels Xiquets de Hangzhou al concurs i va posar sobre la taula un debat interessant: la professionalització dels castells. «Nosaltres no paguem els nostres castellers, no tindria sentit. Ells ho han de fer perquè ho senten, perquè els hi agrada, perquè creuen que els fa feliços. Si els hi pagues, vindran només pels diners i el dia que no els paguis, ja no vindran. Aquesta no és la nostra idea», assegura David Wang.
En el documental, un dels castellers, que té com a somni obrir un restaurant barbacoa, assegura que els controlen l’assistència als assajos —de fet, fitxen amb una targeta electrònica— i si fallen un dia, al mes perden els premis i regals que els hi fan al final de l’any. «Això és com tot a la vida. Els regals es fan si es considera que s’ha fet una bona feina, és un premi. No es tracta de comprar els treballadors, aquesta no és la filosofia que volem a Antex. Qian Anhua té molt clara la línia que vol seguir a la fàbrica: vol que els treballadors siguin feliços perquè un empleat content, treballa més i millor», diu somrient Wang. La canalla també rep premis en forma de visita al parc d’atraccions —tal com s’aprecia al documental— i altres regals. Això, però, no és exclusiu dels Xiquets de Hangzhou, a Catalunya també es fa. «Els valors que transmeten els castells són molt positius per a la canalla i per a tothom en general. Si una colla es pot permetre fer regal als petits, els fa, no hi ha cap problema», admet Jordi Grau, president de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC). El professionalisme és la línia vermella que ningú vol creuar, d’aquí la controvèrsia per la presència d’una colla fundada en una fàbrica. De fet, a la pàgina web de la Cordinadora hi ha el document aprovat per l’assemblea el 24 de març de 2012 a Molins de Rei on s’explicita clarament que s’ha «garantir l’amateurisme del casteller».
David Wang afirma que els Xiquets de Hangzhou assagen un parell de dies a la setmana i tot just després de sopar alhora que admet que, per preparar el concurs, els assajos es van multiplicar. «Normalment assagem dues vegades a la setmana, sempre després de sopar. A la Xina sopem molt aviat, a dos quarts de sis. Espanya és l’únic país del món on se sopa tan tard [riu]. Cap a les set assagem. Aquest any, quan vam saber que participaríem en el concurs, vam decidir assajar tres o quatre dies a la setmana», mentre assegura que ningú està obligat a anar als assajos i que, sovint, per motius de feina, falten castellers. «Al final és com aquí. Si tu no pots anar, no vas, no estàs obligat. De vegades hi ha comandes urgents que s’han d’atendre i als assajos hi ha poca gent. Al cap i a la fi som una empresa i el més important és la feina».
Wang desmenteix que els horaris de treball siguin molt llargs i que els empleats tinguin pocs dies de festa. Al documental, un dels castellers explica que treballen vuit hores al dia. «No fem torns. És un horari normal, com aquí. La gent té el cap de setmana lliure i les vacances que li pertoquen. Una altra cosa és si entra una comanda molt important i urgent, aleshores s’ha d’atendre. De vegades es parla molt de les condicions laborals a Xina, però hi ha un salari mínim i unes vacances estipulades, com passa a Espanya». Alguns rumors van plantejar la possibilitat que els castellers xinesos haurien vingut a Tarragona no utilitzant els seus dies de vacances, sinó com a part de la seva jornada laboral, és a dir, computant com a dies treballats. Això, segons s’argumentava, validaria la hipòtesi de considerar els Xiquets de Hangzhou una colla professional, ja que estarien fent servir dies de feina. «El senyor Qian Anhua ha fet un gran esforç portant tota la colla a Tarragona. Això val molts diners. Dels que han vingut, la major part no havien pujat mai a un avió, no havien sortit mai de Xina o de la seva província. Ha estat un premi a la seva bona feina, al fet de poder fer el 3d8 i a tot l’esforç i treball que han dedicat en aquests mesos. Aquests dies, doncs, no han estat restats de les seves vacances», diu.
Els Xiquets de Hangzhou disposen actualment d’un local d’assaig que seria l’enveja de moltes colles catalanes, per no dir de la majoria. Al lloc on assajaven habitualment, a la pista de bàsquet a l’aire lliure, s’ha aixecat una gran nau que permet assajar en les millors condicions possibles. «Abans, quan plovia no podíem assajar. Ara estem molt millor». Les relacions personals són importants per l’ideal de comunitat que té Qian Anhua, que participa activament en els assajos. «Els treballadors no ascendeixen professionalment pel fet d’estar a la colla, a prop del senyor Qian Anhua. Això no té sentit, els castells són una cosa, i la feina una altra. Si ets bo fent la teva feina, ascendiràs, si no, no. De què serviria ascendir algú que no fos capaç de fer bé la feina? Això seria contraproduent pel negoci. Els castells els fem per ser millors persones, per unir-nos. La major part dels més de mil treballadors de la fàbrica d’Antex a Hangzhou —hi ha una altra fàbrica— són de diferents punts de la Xina, molt lluny de casa seva, sovint en zones rurals. És important que estiguin contents i que descobreixin que hi ha altres coses a la vida a banda de treballar».
El concurs
«El concurs l’organitza l’Ajuntament de Tarragona i pot convidar a participar qui vulgui. La Coordinadora no pot dir res al respecte. En tot cas, no ens van consultar fins que la decisió que participessin els Xiquets de Hangzhou ja estava presa», afirma Jordi Grau, president de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC). El fet que la colla xinesa participés en la jornada de dissabte va crear suspicàcies. Efectivament, l’organitzador té la potestat de convidar qui vulgui, al marge dels mèrits fets per les colles. Així, els participants surten d’un rànquing que computa les millors cinc actuacions de la temporada. Les sis millors colles de l’any anterior hi participen de forma automàtica i en aquesta edició, l’organització va convidar, a banda dels Xiquets de Hangzhou, els Xiquets del Serrallo. «No sabíem que la decisió generaria tanta polèmica i que hi hauria colles que no ho veurien normal. Assumeixo la decisió però crec que obre un debat interessant en el món casteller per parlar de cap on han d’anar els castells», explica Begoña Floria, regidora de Cultura de l’Ajuntament de Tarragona, que posa especial èmfasi a l’hora de remarcar que el cas de Hangzhou és un fet «puntual i excepcional que no ha de constituir una norma ni un precedent». Es vulgui o no, el fet és que el precedent, en el moment que es convida la colla xinesa, ja existeix i pot obrir la porta a altres colles que, fent el mateix, puguin reclamar els mateixos drets en virtut del que ha passat en el concurs del 2016. «Els Xiquets de Hangzhou no formen part de la Coordinadora, de la qual en formen part les colles de Catalunya, Balears i la Catalunya Nord, els Països Catalans podríem dir. No tenim cap registre dels castells que han estat fent a Xina», explica Jordi Grau.
Durant tot el documental, apareix com a condició sine qua non que per participar al concurs de Tarragona, els Xiquets de Hangzhou han de fer el 3d8. «Hem d’arribar als vuit pisos d’alçada si volem anar a Espanya a competir», diu un dels castellers en un dels passatges de la cinta. Però, amb un sol castell de vuit acreditat és suficient per participar en un concurs que es fa cada dos anys? «No trobo just que hagi de competir contra una colla de la qual no en sé res. Després, arribem a plaça i ens trobem que fan un 3d9f perfecte i no teníem constància que n’havien fet cap altre anteriorment. Ells poden saber quin nivell tenim i en quin estat de forma estem, jo no. No crec que sigui just», explica Aina Mallol, cap de Colla dels Xicots de Vilafranca, que van guanyar en la jornada de dissabte en un duel frec a frec amb els Xiquets de Hangzhou. «Ningú ens va dir que fent el 3d8 podríem participar al concurs. Allò va ser una manera de motivar els castellers, fixar un repte. Havíem d’esperar que ens convidessin però, si volíem millorar, havíem de fixar un objectiu, res més», explica David Wang. «Els Xiquets de Hangzhou tenien ganes de participar al concurs. Amb converses amb David Wang jo li deia que, en cas que un dia participessin, havien de fer com a mínim castells de vuit per fer un paper digne. En cap cas es va dir que si feien un castell de vuit podrien participar», afirma Joan Ibarra, president de la Colla Vella dels Xiquets de Valls.
Els Xiquets de Hangzhou van entrar a plaça, la Tarraco Arena Plaça (TAP), rebent una gran ovació a la qual van respondre saludant al públic, com percebent que sortirien per la porta gran. Primer castell: 3 de 9 amb folre (3d9f). Carregat i descarregat en un tancar i obrir d’ulls. «Han pujat molt finets», em comentava un casteller a plaça. Els aplaudiments i somriures simpàtics en veure l’aparició de la delegació xinesa van convertir-se en rostres de preocupació. Un pressentiment va córrer com la pólvora de colla a colla, d’aficionat en aficionat. «Aquests en dos anys no només participaran en la jornada de diumenge sinó que també plantaran cara», «ull amb els xinos», «qui ho havia de dir!», «però, aquest és el primer castell de 9 que fan? No pot ser!». I així durant molts minuts. De sobte, els fillols de la Colla Vella dels Xiquets de Valls ja no feien tanta gràcia. Molts, dies després del concurs, van tornar a veure El jardí de les flors del presseguer.
«Jo vaig tornar a veure el documental. Ho havia de fer, volia saber com podia ser que una colla de la qual no sabem pràcticament res es planti aquí i faci un 3d9f perfecte quan tothom pensàvem que el màxim que havien fet era un 3d8. Hi ha molta desinformació», afirma Aina Mallol. De fet, la colla xinesa no va guanyar la jornada de dissabte perquè el 4d9f els hi va caure quan estaven a punt de coronar-lo, de carregar-lo. Hauria estat una fita en el món casteller. Va faltar poc. A peu de plaça, hi va haver somriures nerviosos d’alleujament després de la llenya dels Xiquets de Hangzhou. «Encara els hi falta», es deien entre ells alguns castellers d’altres colles.
Minuts després de finalitzar el concurs es va saber que el 3d9f que havien exhibit els Xiquets de Hangzhou no era el primer que feien, tal com tothom es pensava. Alguns parlaven que n’havien descarregat tres però David Wang n’admet un. «Nosaltres fem actuacions a la fàbrica i també en algunes celebracions en diferents punts de Xina. Ens truquen i anem. Els nostres castellers volen sortir a actuar fora però allà només fem castells nosaltres i, per tant, no podem actuar tant com una colla catalana. A més, no és fàcil poder fer castells a Xina. Les autoritats no entenen aquesta tradició i més si veuen que poden caure nens i de vegades és difícil poder actuar, necessites permisos. Amb tot, hem actuat diverses vegades a la televisió nacional xinesa, on posen moltes imatges nostres. I sí, en una de les actuacions anteriors al concurs vam fer el 3d9f», diu. «Primer ens van dir que participarien a tall d’exhibició i després ens diuen que competiran. Quan veig que surten i fan el 3d9f i després ens assabentem que ja l’havien fet sense que ningú ho sabés, encara ens vam enfadar més», afirma Aina Mallol. La regidora de Cultura, Begoña Floria, justifica la falta d’informació dels Xiquets de Hangzhou per la peculiaritat de la seva situació: «Ells no tenen una temporada com la que tenim aquí on puguin acreditar els mèrits que fan». Una afirmació que l’any 2016 sembla una mica estranya perquè amb un smartphone es podria acreditar si s’ha fet un castell o no.
«Va ser l’Ajuntament de Tarragona, l’organització, qui es va posar en contacte amb nosaltres per convidar els Xiquets de Hangzhou. Ens van citar per a reunir-nos amb ells i ens van dir que havien decidit convidar els Xiquets de Hangzhou perquè havien sentit que tenien un bon nivell i que, pel que nosaltres publicàvem a les xarxes socials, creien que podrien fer bons castells. L’Ajuntament ens demana com poden contactar i convidar-los. Nosaltres en cap moment vam sol.licitar que la colla xinesa participés al concurs. Els Xiquets de Hangzhou volien participar i nosaltres segurament ens hauríem reunit amb el concurs per demanar-ho però en aquest cas no va fer falta», explica Joan Ibarra, president de la Colla Vella dels Xiquets de Valls. «No hi va haver pressions per part de la Colla Vella perquè els Xiquets de Hangzhou participessin en el concurs», confirmen des de l’organització.
Un cop ja han participat i fent-ho, a més, de manera notable, l’interès se centra a saber què passarà d’aquí a dos anys. «Ara han vingut, això no vol dir que el 2018 han de tornar a venir», diu Begoña Floria que assegura que l’organització no es va precipitar a l’hora de convidar els Xiquets de Hangzhou. «Hi ha un buit legal. Per participar en el concurs cal fixar-se en el Rànquing Estrella, que es basa en les actuacions que estan registrades en la base de dades de la Coordinadora. En cap cas es diu que les colles que registren les seves actuacions a la base de dades de la Coordinadora hagin de formar part d’aquesta entitat. La base de dades de la Coordinadora està registrant dades de colles que no en formen part», explica Ibarra. «Nosaltres volem continuar fent les coses bé. Falta molt pel pròxim concurs i ja veurem si podem participar, això no ho podem decidir nosaltres», diu Wang mentre assegura que encara els queda molta feina a fer: «No tenim prou gent encara per fer el 4d9f. Ens falta pinya. Pensar en què podem fer en un parell d’anys és molt arriscat. Estem satisfets pel que hem fet i volem millorar però no pensem en castells de deu pisos». En aquesta línia es pronuncia també Joan Ibarra. Al cap i a la fi, la direcció tècnica dels Xiquets de Hangzhou va a càrrec de la Vella de Valls. «Els hi falta molta gamma encara, encara que hagin fet un castell de nou. Per què han de fer ells un castell de deu i no els Capgrossos de Mataró que tenen més nivell de fa temps? Crec que seguiran una evolució natural fent el 4d9f, el 5d8, el pilar de sis…».
Les relacions econòmiques entre la Vella de Valls i Antex
«L’alcalde Ballesteros seria ruc si no s’hagués assegut amb l’empresari xinès per intentar treure’n diners pels Jocs Mediterranis», em deia un amic després de la jornada de dissabte del concurs. La colla dels Xiquets de Hangzhou, o més concretament Antex, personalitzades en el seu propietari, Qian Anhua, s’han vist com la gallina dels ous d’or. En un moment en què el focus mediàtic internacional s’ha fixat en els castells com a un producte visualment impactant —mitjans de comunicació de tot el món es van acreditar pel concurs— els diners comencen a arribar al món casteller. «Cada vegada hi ha més interès de les marques. Moltes volen associar el seu nom al concurs i això redimensionarà el campionat, però hi ha coses que s’han de canviar. La TAP s’està quedant petita i les marques patrocinadores volen portar el concurs a Barcelona, en recintes grans com el Sant Jordi, per exemple. A més, no pot ser que les entrades siguin tan barates (5 euros el dissabte i entre 8 i 12 el diumenge) i s’esgotin en tan poc temps (7 minuts), això limita l’accés a moltes persones que mai han pogut assistir al concurs. El que cal és crear zones VIP i tribunes, tot el que és l’escenografia d’un espectacle tan potent com aquest. En tot cas, i veient la dimensió que està agafant tot plegat, cal que les colles castelleres comencin a debatre si han de ser professionals o no», em comentava un executiu d’un dels patrocinadors minuts abans que s’iniciés la competició. Però l’amateurisme és un requisit innat i innegociable dels castells, tal com consta en el document de la CCCC: «cal assegurar el manteniment de les colles amb una gestió responsable i sostenible; cercant fórmules de finançament que no ofereixin una imatge mercantil de les colles, que no desvirtuïn el caràcter simbòlic del fet casteller i que no afectin la seva participació en les activitats festives tradicionals que li són pròpies».
El potencial econòmic d’Antex ha generat desconfiança en part del món casteller que, en veu baixa ha anat, estenent rumors sobre els possibles beneficis econòmics de la Vella de Valls en la seva relació amb els Xiquets de Hangzhou. «Hem ajudat a editar el llibre sobre la història de la colla Vella i també aportem diners per a la canalla de la colla», explica David Wang. Aquest extrem està confirmat per Joan Ibarra, que admet que s’ha signat un conveni entre les dues parts per una aportació econòmica —que no precisa— que inclou diferents apartats: «Nosaltres tenim un conveni de col·laboració signat amb Antex, però com els que tenim amb moltes altres empreses. Trobar una companyia que et faci una aportació econòmica no és fàcil, i nosaltres ho tenim». El conveni, que Ibarra assegura que és «llarguíssim», explicita que la colla Vella fa publicitat de l’empresa Antex (a la web, triptics, un llibre d’història, etc) a canvi d’unes aportacions econòmiques en dos vessants: ajudar a la canalla de la colla mitjançant unes beques escolars per comprar llibres i material i l’altra, la recerca històrica. «Nosaltres hem tingut un historiador a sou a la colla i Antex ens ha ajudat a pagar-ho», diu Ibarra. L’historiador és Àlex Cervelló, que va fer la tesi doctoral Els Xiquets de Valls durant el primer franquisme (1939-1960) i que després s’ha convertit en un llibre editat per Cossetània. «Quantificar l’aportació d’Antex és molt difícil perquè l’any passat vam anar a la Xina i part de la despesa que havíem d’assumir com a colla s’està descomptant d’aquests diners que hem d’anar rebent; l’import no té‘l puc dir perquè és molt difícil de calcular ara mateix». El conveni es renova anualment si cap de les dues parts manifesta el contrari. Com a empresa tèxtil que és, Antex també confecciona la roba de la colla Vella. «Ara hem fet una comanda de dues mil camises i dues mil samarretes i el cost de tot això també s’inclou dins del conveni». Ibarra, tot i la meva insistència, no desvetlla la quantitat global del conveni: «Com et deia, és difícil quantificar perquè hi ha diverses partides. En tot cas, pel que recordo, hi ha una clàusula de confidencialitat al conveni».
El 21 de juny de 2012, el diari digital Nació Granollers (que forma part de Nació Digital) publicava la notícia de l’obertura d’un nou hotel a Vallromanes (Vallès Oriental), Can Galvany. El director del centre era Joan Ibarra i el propietari del negoci, un empresari xinès. «Jo he anat nou vegades a la Xina. Des d’Antex sempre demanaven que hi anés jo, tot i que hi han anat altres membres de la colla. Això, al final genera una relació molt estreta i vaig acabar sent l’enllaç entre la colla i l’empresa xinesa. Quan tens aquest tipus de relació parles de moltes coses. Un dia David [Wang] em va comentar que estaven obrint un hotel a Vallromanes (Vallès Oriental) i em vaig oferir a trobar personal per a ells perquè coneixia el sector perquè jo dirigia una casa de colònies. Temps després, David em fa oferir ser el director de l’hotel i vam arribar a un acord. Vaig posar en marxa l’establiment i hi vaig treballar tres anys fins que ho vaig deixar perquè era molt pesat anar i tornar a Barcelona cada dia i més tenint els nens petits. La relació entre ambdós és ara encara millor», admet Ibarra que no ha estat l’únic casteller de la Vella que ha tingut una relació laboral directa amb Antex. Ito de Haro, casteller que se’n va anar a viure a Hangzhou en enamorar-se d’una de les castelleres xineses, treballa a la fàbrica d’Antex.
El professionalisme, ara tan criticat, ja va formar part, però, dels castells durant la seva història. En la dècada dels 60 i 70 del segle XX molts castellers eren semiprofessionals. Les colles, que rebien diners municipals, anaven a casa de les famílies més riques, feien un pilar i la canalla passava a recollir una propina que podia ser molt abundant, fins al punt que complementava els ingressos dels castellers de l’època, sovint persones amb pocs recursos. Aleshores les colles estaven formades per molts menys membres que actualment. Un dels motius, segons apunten alguns experts, era per repartir entre pocs les propines i els diners que rebien.
Actualment, algunes colles reben aportacions públiques per les actuacions. A Tarragona, les quatre colles (Xiquets, Jove, Serrallo i Sant Pere i Sant Pau) es reparteixen 139.000 euros procedents de l’Ajuntament per aquest 2016, amb un fixe de 23.000 euros per colla més una quantitat tot depenent dels castells que es facin. A aquesta quantitat fixa s’ha de multiplicar el percentatge (coeficient) segons els millors castells realitzats l’any anterior en totes les actuacions de la temporada. Així, els coeficients van del 0,25 (seria carregar dos castells diferents d’igual o superior puntuació al 4de7) fins al 2 (si s’han carregat dos castells d’igual o superior puntuació al 2de9 amb folre i manilles). Per exemple: els castellers de Sant Pere i Sant Pau reben aquest 2016 25.300 euros. Aquesta quantitat s’obté de multiplicar: 23.000€ x 1,10 (3 de 8 descarregat i pilar de 6 carregat de 2015).
Els patrocinadors privats, a més,es miren amb lupa, tal com va passar aquest mes de setembre. Els castellers de Barcelona van haver de retirar la publicitat d’Airbnb que lluïen a les seves samarretes durant les festes de la Mercè després de les crítiques que va rebre en tractar-se, segons argumentaven els detractors, «d’una empresa que ofereix apartaments turístics il·legals». De fet, els Xiquets de Hangzhou portaven inicialment el nom i el logo d’Antex a la camisa, però ara ja no. Es tracta, doncs, també d’una qüestió ètica.
El debat sobre el model casteller
La irrupció dels Xiquets de Hangzhou en el món casteller ha obert una porta per tractar àmpliament quin ha de ser el futur de les colles castelleres, especialment aquelles que es puguin formar a l’estranger seguint un model poc convencional, com és el cas de la colla xinesa. Habitualment, les colles de fora dels Països Catalans seguien un patró similar: catalans que han hagut de marxar a l’estranger per estudis o feina i que, tot enyorant la cultura pròpia, decideixen reunir-se amb altres catalans i crear una colla. Habitualment, un o alguns dels impulsors són castellers. Les fites que es poden aconseguir són modestes per la limitació del nombre de membres i per l’edat dels mateixos: no són canalla precisament i, per tant, a l’hora de coronar els castells, hi ha una dificultat afegida. Els Xiquets de Hangzhou formen part d’una empresa, són treballadors i la iniciativa no ha estat seva, sinó del seu cap, l’empresari. «Els hi vam proposar i a la gent que els hi va agradar, es va apuntar lliurement. Nosaltres volem que ho facin amb el cor, que entenguin aquesta tradició catalana que permet que un grup de persones juntes siguin capaces de fer grans coses», diu David Wang.
El documental, però, va generar moltes pors. La imatge que es podia tenir de Qian Anhua com un amo amb aires de grandesa que semblava que tenia els treballadors als seus peus i que organitzava actes pel seu lluïment personal en detriment de la llibertat i opinió dels seus empleats va generar alarma. «No he vist el documental i, per tant no puc parlar d’aquest tema», diu Begoña Floria sorprenentment. Costa de creure com una responsable política de la qual tothom lloa la seva capacitat de treball, no veiés al seu dia El jardí de les flors del presseguer i tampoc dies després del concurs. I més si es té en compte que Floria va ser periodista i, per tant, habituada a documentar-se. «Hi ha hagut molta ignorància i por. En general, desconeixem una cultura tan diferent com la xinesa. Tenim molts tòpics i prejudicis i pensen de seguida que tenen una gran precarietat laboral, que estan sotmesos a un amo, que no poden pensar i que tot és com una dictadura», afirma Ibarra.
La colla Vella dels Xiquets de Valls va haver de fer un comunicat per intentar explicar algunes de les coses que els vinculaven amb els Xiquets de Hangzhou davant l’allau de crítiques. «No tenim res a amagar i per això ho vam fer», diu Ibarra. Membres de la comunitat castellera catalana parlaven d’incoherència de la Vella. Aquesta colla sempre s’ha significat com una defensora a ultrança de la tradició castellera, fins al punt que han assumit de bon grat el paper de guardians de l’essència. Això, per a molts, era contradictori en el fet que la Vella, que fins i tot en temps es va mostrar escèptica en la creació de colles fora de la denominada zona històrica, avalés i fomentés una colla de Xina. «Els últims dirigents de la colla ja no tenim aquella visió tan tancada. Nosaltres sempre ens hem significat com a defensors de l’essència castellera però això no ha d’anar en contra del fet que colles de fora puguin fer castells. Aquesta és una de les principals virtuts dels Xiquets de Hangzhou, que tenen els mateixos rituals que tenim aquí. De fet, nosaltres ens podem sentir més a prop de com viuen els castells els Xiquets de Hangzhou de com ho fan altres colles de Catalunya, per exemple». Altres, com Aina Mallol, dels Xicots de Vilafranca, no pensen el mateix: «Em sorprèn que la Vella faci el que ha fet. Ells sempre s’han caracteritzat per la defensa dels valors tradicionals. És increïble el que han fet els Xiquets de Hangzhou, té molt mèrit. Ara, una cosa no treu l’altra, i s’ha de dir que el seu model no és el meu. Tal com ho fan ells, no és extrapolable fora de Xina. No crec que la majoria de colles de Catalunya volgués fer-ho com ho fan ells. Afortunadament vam reconduir el món casteller cap on més agrada, al món amateur, allà on tothom pot venir si vol».
La veu de l’experiència és Xavier Capdevila. Periodista casteller i creador del programa Quarts de Nou de TV3, Capdevila aposta per crear un debat ampli en el món casteller sobre el tema. «Està molt bé que els valors dels castells s’estenguin per tot el món però la relació amb les colles castelleres de Catalunya s’ha de regular, sempre amb el consens màxim perquè, si no fos així, entraríem en una via perillosa», diu en relació que la possible aparició de magnats puguin induir al món casteller al professionalisme.
Ibarra no entén perquè tant de rebombori: «Algunes de les reaccions que hem vist no són lògiques. Al final no saps si és enveja o què és, potser perquè alguns poden pensar ‘per què no ho tenim nosaltres això i ells sí? Per què no hem estat prou hàbils a fer això que han fet a la Vella?’ No ho sé. El que és evident és que la repercussió mediàtica que et dóna estar darrere d’una colla com els Xiquets de Hangzhou és enorme. Potser encara no en som conscients però quan d’aquí a vuitanta anys mirem enrere i veiem que es va crear una colla xinesa, ens adonarem que ha estat una de les fites més importants del fet casteller». Aquesta també és la mare dels ous. La projecció exterior en un país de més de mil milions d’habitants és enorme i l’interès per mitjans de comunicació de tot el món, també. De fet, la jornada de dissabte, els Xiquets de Hangzhou van monopolitzar l’atenció dels periodistes. «Sense la colla xinesa el concurs no hauria estat tan impactant internacionalment. Hem exportat la cultura catalana al món», afirma Begoña Floria.
Els precedents
Entre totes les colles que es van formar a l’estranger abans que els Xiquets de Hangzhou destaca una xilena. El concepte, però, va ser molt diferent i la seva finalitat era purament social, per treure joves en situacions de risc del carrer. Lucho Carrasco era un xilè que exercia com a coach, professor a la universitat pública de Santiago de Xile i va viatjar a Barcelona per impartir classes a la facultat. Durant la seva estada, Carrasco va veure una actuació castellera i va quedar impressionat, pensant que podria ser una bona eina per treure de la delinqüència i les drogues en els barris conflictius al voltant de la capital. Finalment, Carrasco va poder començar a treballar en aquest sentit a Lo Prado, una comuna a la zona metropolitana de Santiago de Xile. «Durant una actuació castellera, Carrasco va conèixer Josep Jiménez, dels Castellers de Vilafranca i aleshores van decidir ajudar-lo en el seu projecte», explica Xavier Capdevila, autor del documental L’exportació dels castells que es emetre al programa 30 minuts de TV3 i on s’explica la història dels castellers xilens. El 2008 Vilafranca va apadrinar aquesta colla —Castellers de Lo Prado—, que el 2005 ja havia actuat davant milers de persones i de Michelle Bachelet —presidenta del país 2006-2010—a l’Estadio Nacional de Chile, principal recinte esportiu del país. El ministeri de Cultura es va interessar pel projecte i va decidir donar-li suport, fins i tot es va crear una altra colla en una comunitat veïna, per tal de poder competir. A Xile allò va ser tot un fenomen i en una visita dels Castellers de Vilafranca a Valparaíso i Santiago, milers de persones van anar a veure les actuacions, segons explica Capdevila.
Els xilens, que anomenen a l’activitat de fer castells «el casteller», van actuar fins i tot en congressos internacionals però sempre amb resultats modestos, si de dificultat castellera i pisos parlem, amb un 3d7 com a millor castell. «La seva finalitat era purament social, no competitiva ni resultadista», matisa Capdevila. L’Ajuntament de Vilafranca es va agermanar amb Lo Prado però la mort de Carrasco va afeblir una mica l’impuls d’aquesta activitat al país sud-americà que, però, encara continua viva.
Bon article, però una correcció, les colles de Tarragona no cobren subvenció, cobren per els serveis prestats en actuacions, al igual que les colles que es contracten de fora de la ciutat.
Moltes gràcies pel comentari. Les dades que apareixen sobre aquest tema al reportatge són oficials, després de ser demanades expressament a l’Ajuntament de Tarragona. L’aportació comuna a totes les colles (23.000 euros) és anomenada per l’Ajuntament, literalment, subvenció.