Al final d’una carretera de terra vermella es troba la nació més curiosa i de les més petites que he visitat mai. Uns simples murs de maons configuren l’entrada per la frontera i no hi ha cap tanca, càmera de vigilància, barrera i, molt menys, homes armats defensant els seus límits. Hi ha una sensació de calma total, com de poble enmig del no res en el que se suposa que és la seva capital, Nain, i, de fet, únic lloc habitat en tota la seva extensió, d’uns 75 quilòmetres quadrats. Corria l’any 2009 i, en baixar del Jeep, i després de més de 5.700 quilòmetres per algunes de les zones més aïllades i inhabitades del món, tot coberts de pols rogenca, ens va sortir a trobar un home petit, de cara afable i rostre somrient que ens va donar la benvinguda. Era el príncep Leonard I, màxim mandatari del Principat de Hutt River, que governa les seves terres de fa gairebé de 50 anys, aclamat pels seus súbdits que són, tot s’ha de dir, els seus familiars.

«Hola bon dia», va dir mentre donava la mà al meu company de viatge i a mi. «Veniu de molt lluny. Què hi feu per aquestes terres?», ens va preguntar tot mirant la placa de la matrícula, que mostrava la procedència del vehicle, de l’estat de Queensland, al nordest del que és anomenat popularment com el País d’Oz, és a dir, Austràlia. «Sou surfistes? Poc mar heu vist en les últimes setmanes», va preguntar rient, després d’assenyalar la taula de surf que portàvem sobre el sostre del Jeep. Una taula, que venia, per cert, amb el cotxe comprat de quarta mà abans d’iniciar el viatge i que no vam fer servir mai: primer perquè vam passar la major part del nostre recorregut per zones desèrtiques interiors i, segon, perquè teníem por dels atacs dels taurons blancs.

El príncep Leonard I tenia raó a l’hora d’assenyalar que havíem vist poc mar els últims temps. La nostra ruta des de la ciutat de Cairns —punt de sortida de tots aquells que volen visitar la Gran Barrera de Corall— fins a la costa occiental del país es pot fer de tres maneres: pel nord, vorejant quan es pot la costa; pel litoral est i seguint pel sud, després de passar per les ciutats més grans del país com Brisbane, Sidney, Melbourne o, com vam fer nosaltres —el meu amic coreà Youngho Park i jo— pel centre, creuant l’anomenat outback, l’enorme i desolat territori interior del país. Més del 70% dels pocs més de 23 milions d’habitants d’Austràlia, el sisè país més gran del món, viuen en menys de la quarta part del seu territori, per a una densitat de població total de 2,8 habitants per quilòmetre quadrat. En algunes regions, com Kimberley, tres vegades més gran que Anglaterra, aquesta xifra és molt inferior: 0,09 h/km².

Una declaració unilateral d’independència

El 21 d’abril del 1970, Leonard Casley va declarar la seva independència d’Austràlia de forma incondicional. És a dir, va fer una DUI. Les motivacions perquè Casley va decidir trencar de forma inesperada i absolutament inversemblant amb la nació australiana van tenir un origen econòmic. Uns anys abans, ell i els seus fills grans van produir 14.700 faneques de blat a la seva granja, que es troba 75 quilòmetres al nordest de Northampton, a l’estat d’Austràlia Occidental (Perth n’és la capital amb 2,3milions d’habitants, a més de 500 quilòmetres de Hutt River), només per descobrir que, amb les restriccions de quota que llavors prevalien, la Junta de Blat d’Austràlia Occidental li pagaria només el 10 per cent. No hi va haver dret d’apel·lació i no es va oferir cap compensació.

Aleshores, Casley va presentar una sol.licitud al governador de l’estat, Sir Douglas Kendrew, qui es va negar a intervenir. El granger, agreujat, va decidir una acció unilateral, independitzar-se i, per a fer-ho, va recórrer a una antiga llei britànica: la Treason Act 1495. Aquesta llei es va aprovar en el seu moment per evitar que, en la disputa per la corona entre dos aspirants, aquells que defensessin al rei del moment no fossin acusats de traició o de qualsevol altre delicte en cas de derrota contra l’altre aspirant.

Els orígens de la llei s’han de buscar quan Enric VII d’Anglaterra es va convertir en rei després de derrotar Ricard III a la batalla de Bosworth el 22 d’agost de 1485. Enric, però, va anticipar l’inici del seu regnat al 21 d’agost, el dia anterior a la batalla, un fet que li va permetre processar a qualsevol que hagués lluitat sota el seu rival i executar-lo per traïció. Allò va generar molta controvèrsia en aquell moment, perquè significava que en una batalla futura qualsevol que lluités pel rei legítim contra un usurpador estaria en risc de ser executat si perdés, i això podria soscavar el seu coratge en la batalla i la seva lleialtat al seu rei. Enric VII, es va sortir amb la seva perquè en aquell moment el Parlament no estava en posició d’oposar-se. Malgrat tot, més tard es va emetre un perdó general per a aquells que havien lluitat per Ricard. Deu anys més tard, Enric VII va accedir a la petició del Parlament de fer la llei i es va formalitzar la Treason Act, que encara continua vigent.

Leonard Casley, per tant, havia arribat a la conclusió que un monarca de facto no podia ser acusat de traïció en relació a cap acte contra el rei legítim —en referència, en aquest cas, a la reina d’Anglaterra—.

El 1976, el servei postal australià es va negar a fer anar el correu de Hutt River, que es va redirigir a través de Canadà. A l’any següent, el Príncep Leonard va declarar fins i tot la guerra a Austràlia després de rebre repetides demandes impositives per part d’aquest país (dies després, però, va anunciar la fi de les hostilitats). Finalment, el servei de correu es va reprendre més tard i les demandes tributàries van cessar. L’Oficina d’Impostos d’Austràlia (ATO en les seves sigles en anglès) classificava als 20 residents de Hutt River com no residents d’Austràlia. La província, per la seva banda, aplicava el seu propi impost sobre la renda del 0,5 per cent.

Mentre Casley s’autoproclamava «La seva Altesa Reial el Príncep Leonard I de Hutt», la seva esposa, Shirley, que afirmava descendir dels Comtes d’Ormond, es va convertir en «SAR la Princesa Shirley de Hutt». Durant els primers anys, Shirley va viure a Perth mentre els seus dos fills més petits completaven els seus estudis. Els seus fills també van ser ennoblits amb títols com duc de Nain, duc de Carmel o duc de Guilboa, i les seves filles, en duquesses.

Viabilitat econòmica

A més d’exportar blat i flors silvestres, Hutt River es va convertir en una atracció turística, rebent al voltant de 40.000 visitants a l’any, la majoria d’ells joves motxillers. De fet, va ser el mateix Leonard Casley qui ens va ensenyar les seves possessions, fent-nos un «tour» per les diferents dependències administratives del seu Principat i oferint-nos la possibilitat de poder comprar algun record. «Voleu que us segelli el passaport?», va dir mig somrient. Conscients que era una anècdota, ho vam fer perquè, tenia la seva gràcia: una granja convertida en nació dins la immensitat d’Austràlia. Inaudit.

Casley i la seva esposa van dur el seu estatus de prínceps d’una nació independent a tot arreu. Així, quan s’havien de desplaçar a altres indrets del país australià, el vehicle que conduïen portava la bandera del riu Hutt. La parella, a més, va emetre els seus propis segells, bitllets de banc, monedes, passaports i visats, i durant un temps va tenir plans ambiciosos per construir una nova ciutat a Hutt River, que finalment no es va fer. Quatre anys després de la meva visita, Shirley Casley va morir (7 de juliol de 2013). Estava a punt de fer 85 anys.

Austràlia passa a l’atac

Les últimes notícies, però, no són gens engrescadores per a Hutt River. La micronació més antiga d’Austràlia — n’hi ha més de 20 a tot el país, com George Cruikshank, que es va establir com l’Emperador de Atlantium, que consistia en el seu apartament d’una habitació al districte portuari de Potts Point, a Sidney, o El Regne Gai i Lèsbic de la Mar de Corall, que consisteix en un grapat de petites illes disperses en milers de milles quadrades d’oceà enfront de Queensland, fundat l’any 2004 com una protesta per la negativa del govern a reconèixer els matrimonis entre persones del mateix sexe— va rebre l’ordre de pagar més de 2 milions d’euros en impostos després que un jutge desestimés les seves demandes legals de sobirania titllant Leonard de «trampós», segons va publicar The Telegraph el passat mes de juny d’enguany.

La decisió de la Cort Suprema d’Austràlia Occidental es va produir només quatre mesos després que Sa Altesa Reial el Príncep Leonard I, l’autoproclamat governant de 91 anys de la província, abdiqués en el seu fill Graeme.

El tribunal va dictaminar que el príncep Leonard, o Leonard George Casley, i el seu fill hauran de pagar l’impost als guanys no satisfets des de juny del 2006 a novembre del 2013. El jutge va desestimar l’afirmació del Príncep Leonard que ell i la seva difunta esposa, la princesa Shirley, eren «no residents» d’Austràlia a efectes fiscals. «Qualsevol pot declarar-se sobirà a casa seva però no pot ignorar les lleis d’Austràlia o no pagar impostos», va afegir el magistrat segons recollia el rotatiu britànic, que va anar més enllà: «La idea és que els deutes, els passius, els impostos i les responsabilitats legals d’un individu pertanyen a l’home de palla en lloc de l’individu físic que va incórrer en aquestes obligacions, el que li permet escapar dels seus deutes i responsabilitats. És tot una farsa».

«Quan el pare va tenir empreses comercials a Austràlia Occidental, va pagar impostos sobre elles. Però l’impost sobre béns i serveis aquí amb el principat, que és un país independent, ens sorprèn que [l’Oficina d’Impostos d’Austràlia] el persegueixi», va dir Graeme Casley a The Telegraph, que a més afirmava que consideraria apel·lar la decisió judicial.

Porta Enrere es va posar en contacte fa unes setmanes amb el Principat de Hutt River per conèixer la seva situació econòmica actual i saber el seu parer sobre la situació de Catalunya. La seva resposta va ser:

«Pel que fa al que es fa referència actualment com a Catalunya, aquest és un tema que altres decideixen, no ens involucrem en assumptes relatius als altres, de la mateixa manera que no ens agrada que altres interfereixin en els nostres. Pel que fa al futur, el príncep Graeme va ser entronitzat com a sobirà el 11 de febrer d’aquest any, el PHR avança actualment molt bé en el seu 48è any», tal com afirmava l’ajudant de camp del Príncep de Hutt River, Graeme Casley, Lord Steven G.P. Baikie.

«Gràcies per la visita nois. On anireu ara?», ens va preguntar Leonard Casley mentre pujàvem al jeep. «A tot arreu i a cap lloc, estem visitant aquest gegant que es diu Austràlia», li vaig respondre aleshores. «Els nostres veïns tenen llocs molt bonics per visitar. No oblideu dur suficient aigua i menjar a sobre, les distàncies són enormes», ens va aconsellar. I bé que ho vam fer perquè encara ens quedaven gairebé 20.000 quilòmetres pels paisatges desolats del País d’Oz.