El Camp de Mart, un dels equipaments culturals més reconeixibles de la ciutat de Tarragona, es troba en un estat de conservació lamentable. La instal·lació, seu de la recent competició de bàsquet en format 3×3 als Jocs Mediterranis que van finalitzar diumenge passat (1 de juliol), pateix greus problemes estructurals tal com mostra un informe de l’arquitecte tècnic municipal al qual ha tingut accés Porta Enrere. Les deficiències són tan importants que el tècnic de l’Ajuntament va advertir del «perill de col·lapse» de tot l’equipament per culpa de les filtracions d’aigua que haurien fet malbé el ciment armat. «Es comprova l’alarmant deteriorament progressiu dels elements estructurals amb perill de col·lapse si no s’actua amb celeritat», diu el document en una frase al començament de l’informe i ressaltada en negreta.

El document, signat per Marc Soler, i que porta per títol Mal estat dels elements estructurals de diverses dependències situades al Teatre Auditori del Camp de Mart, no deixa marge de dubtes i es mostra contundent amb l’observació de les deficiències en l’estructura: «La manca de durabilitat del formigó armat per la corrosió de l’armat a les jàsseres [bigues gruixudes que sostenen altres bigues] i pilars fa que es perdin les seves condicions resistents. Existeixen diversos pilars i jàsseres que estan en la primera fase de deteriorament on es fa palès les escletxes paral·leles a l’armat, que van creixent a mesura que progressa l’oxidació de l’acer. A altres pilars ja ha caigut el revestiment i s’observa l’armadura amb gran quantitat de capes d’òxid, produint una important disminució del gruix de l’acer. La causa principal d’aquesta patologia ha estat el clivellat, la porositat, la presència de coqueres i segregacions del formigó que han permès l’entrada de la humitat permanent deguda a les filtracions d’aigua que té l’edifici».

El document on s’adverteix dels greus problemes de l’auditori no és d’ara, sinó que té data del 25 de novembre del 2010. Malgrat l’antiguitat de l’informe, l’Ajuntament no ha arranjat els problemes i s’ha limitat a estintolar (apuntalar) algunes sales i tancar aquelles que pateixen les deficiències més greus. «Personal del Taller d’Ocupació va estintolar els elements estructurals detectats amb un parell de puntals i taulons per repartir la càrrega, i va descobrir l’avaria dels diferents pilans [pilars] eliminant només el formigó saltadís», diu Anton Baixeras, Cap de Manteniment de la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Tarragona en un informe arran de les preguntes de Porta Enrere. Segons Baixeras, els problemes estructurals de l’auditori els van detectar els membres d’un Pla d’Ocupació l’estiu del 2010. Aquell Pla d’Ocupació, sota la supervisió del tècnic de Cultura Antoni Pinós, s’encarregava de fer una sèrie de reformes al teatre auditori del Camp de Mart que consistien a eliminar una sèrie d’envans per a millorar i augmentar l’espai per a l’emmagatzematge de l’equipament i d’assajos per l’Aula de Teatre de la URV. Arran de la descoberta del Pla d’Ocupació, Marc Soler, l’arquitecte tècnic municipal, va fer l’informe esmentat el 25 de novembre i quatre dies més tard es van apuntalar les diferents sales afectades. Tot seguit, es van demanar pressupostos a tres empreses per a arranjar els desperfectes. Les obres no es van fer mai.

A proposta de Marc Soler, les tres empreses contactades per a fer la reparació van ser Construccions Usarce, GM Proyecta i Gulinves. Representants d’aquestes empreses van visitar les dependències de l’auditori del Camp de Mart entre el 13 i el 30 de desembre del 2010. Soler va desestimar la proposta de GM Proyecta perquè no oferia «l’encamisat» [reforços] i de les altres dues assenyalava a Gulinves com la millor per ser més econòmica que Usarce. Així, el pressupost de Gulinves era de 22.902,50 euros (IVA inclòs) mentre que la de Construccions Usarce era de 39.598,44 euros.

«D’allò fa molts anys. Recordo que vam presentar un pressupost però després ja no vam saber mai més res. Nosaltres no vam fer l’obra però no et podria assegurar que algú la fes», diu Germán Minguez, arquitecte i responsable de GM Proyecta. Gulinves, l’empresa triada per l’Ajuntament, va entrar en concurs de creditors poc després i finalment es va dissoldre. «Les cambres en què hi ha els pilars detectats han romàs sense activitat, amb les portes tancades amb clau i amb l’accés de persones restringit al personal de Cultura amb tasques de manteniment», afirma Anton Baixeras en un informe arran de les preguntes de Porta Enrere.

«Hi havia un tema de carbonatació important en alguns pilars però es va tractar a temps, i sense fer una despesa molt gran. L’Anton Baixeras ha de tenir l’informe», diu, però, Marc Soler a Porta Enrere. Aquesta afirmació contrasta amb la documentació que ha consultat aquest mitjà —de tot el recinte i després de demanar tots els expedients a tots els departaments— i, sobretot, amb la resposta d’Anton Baixeras, Cap de Manteniment de Cultura, quan des de Porta Enrere se li ha insistit per saber si es van reparar els desperfectes: «L’obra d’arranjament dels pilars no es va realitzar», admet.

En aquell informe del 25 de novembre del 2010, Soler afirmava que «no es tracta d’una intervenció puntual sinó d’un fet generalitzat en el qual s’ha d’actuar amb diligència» i proposava estintolar els elements estructurals que presentaven patologies, la reparació per part d’una empresa especialitzada, la supressió de les humitats que havien provocat els desperfectes i el desallotjament dels usuaris de les zones afectades. «Nosaltres estem a l’auditori del Camp de Mart de fa molts anys, i mai hem hagut de deixar les instal·lacions per cap motiu. És evident que s’hauria de fer una reforma però no hem patit cap problema. S’han fet algunes intervencions però poca cosa, de fet, tothom sap que no s’han fet grans obres allí», diu Joan Pascual, coordinador de l’Aula de Teatre de la URV, que es troba a l’auditori «des de l’època de Joan Vallvé» com a regidor de l’Ajuntament.

Però els defectes estructurals a l’auditori del Camp de Mart es van trobar abans fins i tot. Així, la regidoria de Cultura va encarregar un Projecte Executiu de reforma interior del Teatre Auditori del Camp de Mart que van fer els arquitectes Ignacio Álvarez Martínez i Ivan Martín Carreño amb data del mes de desembre del 2008. En aquell projecte, els arquitectes esmentats ja van trobar diferents pilars que tenien problemes seriosos. «[A la planta 00] A simple vista trobem dos pilars que hem catalogat amb grau 3 [l’estructura ha perdut gran part del seu cos i en algun lloc pèrdua total] que requeririen actuació immediata», deien en el document d’anàlisi del reciente, tot i que esmentaven altres pilars amb diferents afectacions.

La tarima dels Jocs Mediterranis

Malgrat tots aquests problemes, l’auditori no ha estat sotmès a cap gran intervenció i això que havia de ser seu —i ho va ser— de la competició de bàsquet 3×3 dels Jocs Mediterranis. Per poder instal·lar a pista s’havia de fer una tarima a la zona de l’escenari, una intervenció que va costar 74.433,15 € (IVA inclòs) i que va fer l’empresa Producciones Segurana SL, que va ser l’única que es va presentar en aquesta licitació. En el plec de clàusules tècniques de la convocatòria, hi ha La memòria valorada de l’adequació de l’entarimat escènic de l’auditori del Camp de Mart feta per l’Oficina de Projectes de l’Ajuntament de Tarragona el mes de desembre del 2017 i on es diu literalment: «Es detecten alguns punts amb patologies constructives diverses com: entrada de filtracions d’aigua i humitats, problemes estructurals en alguns pilars de formigó armat que presenten coqueres i oxidació de les
armadures i despreniments dels acabats superficials: pintura, arrebossats». Així com, «És prioritària una renovació dels camerins, els quals presenten símptomes de deteriorament que responen a una manca de recursos en el manteniment global de l’edifici». De fet, el problema de les dependències com els lavabos i camerins ha estat tan evident que fins i tot algun dels artistes que ha vingut a Tarragona per a actuar a l’auditori del Camp de Mart s’ha negat a dutxar-se allí i va preferir fer-ho al seu hotel.

El tancament del recinte

«Reobrir el Camp de Mart és una temeritat», l’exregidor de Cultura Josep Maria Prats es mostrava molt contundent en declaracions al Diari Més el 28 de març d’enguany. Prats, que milita a Units per Avançar, va deixar la regidoria i l’equip de govern després dels fets de l’1 d’octubre del 2017, i en les seves declaracions es referia a la intenció, per part de l’actual regidora, Begoña Floria, de tornar a activar un equipament que Prats havia decidit tancar pel «seu estat lamentable» i afirmava que el tornaria a obrir després de «dignificar l’auditori i quan estigués en condicions». Prats i el seu equip van tancar el Camp de Mart el 30 d’agost del 2017 però les reformes que havien previst no s’han fet, tal com s’explica en la primera part d’aquest article. «El meu antecessor, Josep Maria Prats, tenia una sèrie d’informació que encara no estava contrastada, i que el van portar a prendre unes decisions concretes. En aquest cas jo discrepo. Crec que abans de tancar un equipament cultural hem d’esgotar totes les alternatives», va dir Begoña Floria el 18 d’abril del 2018 en una compareixença de premsa per explicar que l’Ajuntament volia tornar a obrir el Camp de Mart.

El fet és que l’informe del 25 de novembre del 2010 al que ha tingut accés Porta Enrere ha estat vigent fins ara i, com s’ha pogut comprovar, assenyalava una sèrie de deficiències estructurals importants que mai es van resoldre tot i que la regidoria de Cultura n’era conscient i, malgrat això, va decidir continuar obrint l’equipament durant 7 anys. L’auditori ha estat, per exemple, seu del Festival d’Estiu any rere any malgrat l’informe de Marc Soler.

«Crec que l’equipament necessita una forta d’inversió per posar-se al dia, però el seu estat no l’invalida per poder acollir el festival», deia Floria aquell 18 d’abril en referència al Festival d’Estiu i afegia: «La coberta [carpa] mostra a simple vista un bon estat de conservació i no es veu res que faci pensar que hi ha algun perill estructural imminent», sobre l’estat de la carpa.

La carpa: una instal·lació problemàtica

«La quantitat per l’obra imprevista realitzada durant els fatídics dies del muntatge de la vela (setmana del 28 de juny al 2 de juliol [de 1993] inclosos) és de 10.723.706 pessetes [64.450,77 euros]». Aquest era el preu de retirar l’acumulació d’aigua sobre la carpa del Camp de Mart per uns aiguats que hi va haver en el seu procés d’instal·lació segons el document al qual ha tingut accés Porta Enrere i que està signat per l’arquitecte municipal, Josep Ollé, el 29 de setembre del 1994 i que s’adreçava a l’adjunt del Cap de Contractació de l’Ajuntament de Tarragona. La carpa començava amb mal peu i les fortes pluges d’aquells dies assenyalats al document van provocar que una gran quantitat d’aigua s’acumulés a la part superior. Es va trucar als bombers i quan alguns dels seus membres ja estaven dalt de la carpa, un agent de la Guàrdia Urbana va aparèixer i sense previ avís va treure l’arma i va començar a disparar per foradar el teixit i així buidar-lo d’aigua, tal com explica un testimoni presencial a Porta Enrere. Els trets van passar molt a prop (poc més d’un metre) d’un dels bombers que estava revisant la carpa i la resta de companys es van abraonar contra el policia. Els forats són visibles encara a la carpa:

L’empresa adjudicatària del projecte, Barcelona Forum Internacional (BFI), va assegurar en un informe del 20 de maig del 1994 sobre els desperfectes ocasionats a la vela que «l’Ajuntament de Tarragona va obligar a BFI a muntar la carpa malgrat que no es complien les condicions climatològiques exigides». L’informe, signat per Lorenzo Piscedda, màxim responsable de BFI, assegura que els tècnics d’aquesta empresa havien advertit al consistori tarragoní que eren necessaris «4 o 5 dies de bon temps» per a muntar i tensar la carpa i que l’Ajuntament va fer cas omís de l’advertència. «L’Ajuntament va persistir en la seva actitud després que es produís la primera de les tempestes, tot i veure els desastres que va produir», afegia. Piscedda reclamava que l’Ajuntament es fes càrrec de les despeses associades a les tempestes i que ascendien a la quantitat citada anteriorment: 10.723.706 pessetes.

Les tensions entre Barcelona Forum Internacional i l’Ajuntament de Tarragona van ser constants. L’empresa va reclamar nombroses vegades la liquidació provisional i definitiva de l’obra per poder cobrar els treballs i així ho va fer saber en nombrosos escrits i documents als quals ha tingut accés aquest mitjà. El consistori, per la seva banda, li retreia a l’empresa la demora en la instal·lació que estava prevista que s’acabés el mes de maig de 1993 i es va perllongar fins al juliol.

Aquelles pluges de finals de juny i principis de juliol no van ser els únics incidents meteorològics amb resultats funestos per la carpa. Menys d’un any després, del 29 d’abril al 8 de maig de 1994, BFI va haver de reparar la carpa, que es va esquinçar per un temporal de vent dies abans. «Tal com resulta de l’informe dels tècnics municipals, la causa directa i principal del desperfecte a la carpa van ser els temporals de vent que va patir la demarcació de Tarragona […] Els esmentats temporals (classificats d’excepcionals pel Servei de Meteorologia de l’Aeroport de Reus) van arrencar tanques publicitàries i a tombar pals d’electricitat […] Per tant, el desperfecte no pot ser imputat a defectes intrínsecs en la construcció de l’obra ni tampoc als materials utilitzats (i així ho han reconegut públicament i en diferents mitjans de comunicació representants municipals)», deia Lorenzo Piscedda en un informe del 9 de juny del 1994. «La lona ha de ser autonetejable, garantida en el temps i amb capacitat de resistir l’energia eòlica de 170 a 200 km/hora, la qual cosa suposa una força de 110 kg/m2 aproximadament», deia l’arquitecte tècnic municipal, Àngel Martínez Lanzas, ideòleg del projecte, en un informe del 7 de febrer del 1992. L’any 2009 la lona es va tornar a esquinçar per una ventada.

Les irregularitats en la contractació

«Aprovar inicialment per a aquest Ajuntament el projecte d’estructura desmuntable de l’auditori del Camp de Mart, amb un pressupost de 74.245.746 pessetes [446.225,92 euros]». El Butlletí Oficial de la Província (BOP), publicava, el 13 d’octubre del 1992 a través del secretari del consistori tarragoní, Ponç Mascaró, l’anunci del projecte de la carpa del Camp de Mart. Com es veu, el preu inicial era molt més barat del que es va pagar finalment (més de 150 milions de pessetes, 170 milions segons el regidor a l’oposició Miguel Zanón, que ho va denunciar en un ple municipal el 22 de febrer del 1996) i, a més, la carpa havia de ser desmuntable. Malgrat la publicació al BOP, l’arquitecte municipal, Josep Ollé, ja va anunciar que la carpa no seria desmuntable «per la seva envergadura i les dificultats que suposaria desmuntar-la a la tardor per tornar-la a muntar cada primavera». Ollé informava, d’aquesta manera a l’alcalde Joan Miquel Nadal en un document amb data 8 d’octubre del 1992.

La idea de cobrir l’auditori del Camp de Mart amb una carpa tèxtil va ser idea de l’arquitecte tècnic municipal Àngel Martínez Lanzas, que s’autodefinia com a «pintor i dissenyador del paisatge urbà». «La carpa del Camp de Mart va tenir divisió d’opinions com qualsevol aposta arriscada i diferenciadora. Va ser un gran repte professional. Sent regidor Joan Vallvé, vam ser pioners en el món de l’arquitectura tèxtil […] Vam col·laborar amb una empresa de Bèrgam i amb la facultat de Milà. Va ser fantàstic professionalment: fer els estudis de prospecció del terreny, analitzar les dades meteorològiques per vèncer la força del vent, dissenyar una lona de 2.400 metres quadrats […] En el seu dia va ser una de les carpes més grans d’Europa […] i tot dissenyat i dut a terme bàsicament per un humil equip de funcionaris municipals», deia en una entrevista el març el 2004 a la revista del Col·legi d’Arquitectes Tècnics de Tarragona.

El 22 de setembre del 1992, l’alcalde de Tarragona, Joan Miquel Nadal i el secretari de l’Ajuntament, Ponç Mascaró, es van reunir amb Lorenzo Piscedda i Núria Villena Garcia, de Barcelona Forum Internacional (BFI) per a formalitzar el contracte d’obres de la carpa. Com es descriu en el document, «la comissió de govern va acordar, el 10 de febrer del 1992, l’execució i instal·lació d’una estructura coberta desmuntable per a l’auditori del Camp de Mart d’acord amb l’informe emès per l’arquitecte tècnic del departament de Disseny Urbà en el qual es manifesta la conveniència de contractar aquesta empresa [BFI]». En aquell contracte ja constava un preu de 124.300.000 pessetes, una xifra molt superior a la que va publicar el BOP. L’execució havia de ser de cinc mesos i la garantia d’un any. La clàusula sisena estipulava: «En el present contracte, per cap motiu es revisaran els preus».

Però el cost del projecte es va incrementar de seguida perquè l’IVA va pujar fins al 15% en aquell període de temps (fins aquell moment era del 13%) i el projecte passava a costar 126.500.000 pessetes (760.280,31 euros). Per fer-se una idea del cost, val a dir que l’any 1994 el preu mitjà de l’habitatge a la demarcació de Tarragona era de 115.000 pessetes per metre quadrat (691,16 euros). Per tant, un pis de 70 metres quadrats costaria aleshores una mitjana de 8.050.000 pessetes (48.381,47 euros). Actualment, el preu mitjà del metre quadrat a la demarcació de Tarragona és de 1.469,41 euros (244.489 de l’època).

Aquell pressupost per fer la carpa es va modificar de seguida quan l’enginyer italià de l’obra, Lorenzo Jurina, va demanar uns ancoratges extra per tal d’evitar que l’estructura bolqués. Els treballs els havia de fer l’empresa Rodio, subcontractada per BFI i el preu pagat pels ancoratges era de 2.243.930 pessetes (13.486,29 euros). Hi va haver, a més un segon addicional (despeses i imprevistos), de 24.910.158 pessetes (149.713,06 euros). Tant el primer addicional com el segon van topar amb l’oposició de l’adjunt del Cap de Contractació de l’Ajuntament de Tarragona que, en un document del 21 de maig de 1993, declarava sobre el segon addicional: «S’incompleix l’article 265.4.b de la Llei Municipal i de Règim Local de Catalunya perquè no s’ha demanat dictamen preceptiu a la Comissió Jurídica Assessora, ja que ens trobem amb el cas que aquest addicional excedeix el vint per cent del preu del contracte principal […] No és procedent acordar legalment l’adjudicació de les esmentades obres, ja que l’addicional del projecte no està definitivament aprovat amb la qual cosa s’infringirà l’article 20 de la Llei de Contractes de l’Estat […]». Malgrat tot, l’alcalde de Tarragona d’aquella època, Joan Miquel Nadal, va aprovar aquest addicional en un decret signat el mateix dia que l’informe de l’adjunt al Cap de Contractació, el 21 de maig de 1993. L’adjunt del Cap de Contractació va fer un informe semblant pel primer addicional però l’alcalde de Nadal va fer cas omís i també el va aprovar. El cost final va ser de 151.454.088 (910.257,4 euros) després d’aprovar-se els dos addicionals al pressupost inicial.

La contractació de BFI per fer la carpa de l’auditori del Camp de Mart també va comptar amb l’oposició de l’adjunt al Cap de Contractació: «No es pot acordar la seva aprovació inicial, donat que pel nombre i tipus de documents i requisits que manquen, s’incompleix l’establert en els articles 219 de la Llei 8/87 de 15 d’abril i 22 de la Llei de Contractes de l’Estat, així com les disposicions del Reial Decret 559/86 […]». Els documents que faltaven eren, segons un informe de l’arquitecte tècnic municipal: «A la memòria falta especificar la qualitat dels materials, s’ha de fer menció que manquen els amidaments i desglossar el pressupost, preus unitaris, auxiliars i descompostos. Detalls dels ancoratges, pericons i clavegueres d’aigua de pluja». Malgrat tot això, l’alcalde certificava, en un document del 23 de juliol del 1992, l’aprovació del projecte.

I encara més, l’adjunt a cap de la secció de Contractació també es va oposar a la contractació d’una empresa que fes l’estudi geotècnic previ a la instal·lació de la carpa. En un informe del 2 de març del 1992, aquest tècnic de l’Ajuntament considerava que no es podia aprovar l’adjudicació de l’estudi perquè a «l’expedient no consta l’oportuna memòria valorada on figurin les condicions d’execució ni el pertinent informe sobre les condicions d’execució del contracte». Com en els casos anteriors, l’Ajuntament va tirar endavant igual i va adjudicar l’esmentat estudi a l’empresa Kronsa Internacional per un preu de 2.845.961 pessetes (17.104,57 euros).

Malgrat la gran quantitat de diners que suposava l’adjudicació de l’obra, el procediment que es va fer servir va ser el de la contractació directa. Així, la comissió de govern de l’Ajuntament de Tarragona acordava en sessió del 10 de febrer del 1992 l’adjudicació a BFI de forma directa malgrat que en un document del 12 de febrer del 1992 signat per l’alcalde Joan Miquel Nadal, s’exposava que «l’article 14 de la Llei 4/1990 de 29 de juny, de Pressupostos Generals de l’Estat per a 1990, han de fer-se per concurs els contractes relatius a obres de tecnologia especialment avançada o l’execució de les quals sigui particularment complexa». Amb tot, en el mateix document es justificava la no convocatòria del concurs perquè «l’article 37-1 de la pròpia Llei permet la contractació directa en aquelles obres en què no sigui possible promoure concurrència en l’oferta en què, per circumstàncies tècniques o perquè no convingui promoure-la, circumstàncies que es donen en aquest cas».

Així, l’arquitecte tècnic municipal, Àngel Martínez Lanzas, va fer un informe el 7 de febrer del 1992 en què afirmava que havia sondejat el mercat en la recerca d’empreses que poguessin fer el projecte i que, finalment, i vista la dificultat de la iniciativa, aquesta empresa només podia ser la italiana Tensoforma. La companyia que tenia en exclusiva la distribució a Espanya dels materials de Tensoforma era, segons Martínez Lanzas, Barcelona Forum Internacional, amb seu a Barcelona.

Deu dies després, una delegació tarragonina encapçalada pel regidor de Béns i Patrimoni, Joan Vallvé, va visitar la ciutat de Bèrgam per entrevistar-se amb els responsables de Tensoforma i amb l’alcalde de la ciutat. La visita va ser publicada en la revista que aleshores editava l’Ajuntament de Tarragona i que repartia a tots els domicilis, Tarragona Municipal, en la seva edició del mes de febrer del 1992. En l’article, el periodista J.M. Sansa, explicava que el cost de tot el projecte de la instal·lació de la carpa seria de 70 milions de pessetes.

El Tinent d’Alcalde d’Urbanisme, Àngel Fernández va encarregar a l’arquitecte Josep Ollé el 10 de juny de 1993 el seguiment de les obres de la tensoestructura (carpa) del Camp de Mart perquè tot estigués enllestit pel mes de setembre d’aquell any, quan es celebrava el Congrés Internacional d’Arqueologia Clàssica.

La falta de documentació

«Pel que fa a la seva empresa, encara estem pendents que ens arribin tres còpies del projecte complet de la tenso estructura», deien l’arquitecte municipal, Josep Ollé, i l’arquitecte tècnic, Àngel Martínez Lanzas en un informe dirigit a BFI el 10 de maig de 1994. De fet, aquesta petició de documentació del projecte es va repetir més tard, el 7 de juny d’aquell any: «Falten plànols de planta, alçats i seccions i perspectives de la vela, etc […] Manquen també els originals dels plànols del projecte amb paper vegetal o suport-magnètic Autocad, còpia del disquet d’alçades i perspectives i còpia del vídeo del muntatge de la vela». Això coincideix amb la informació que va rebre Porta Enrere fa uns mesos: l’Ajuntament no disposa de la documentació necessària per fer un manteniment adequat de la carpa. Els tècnics, quan han anat a buscar els plànols i documentació no n’han trobat cap i això ha convertit aquesta instal·lació en un maldecap constant. Aquest fet també s’aprecia en el recent informe que l’empresa Arquitectura Tèxtil va fer el 13 d’octubre del 2017 sobre la carpa. En aquell dossier, s’apuntava: «Òbviament, per molt resistent que sigui la membrana, no podem fer cap valoració si no sabem quines són les càrregues o forces a les quals està sotmesa. No hem tingut accés al projecte i, per tant, no podem conèixer aquests valors».

De fet, l’arquitecte tècnic, Àngel Martínez Lanzas ja havia enviat un dossier a Bernardino Pinto, director de Hoescht Ibérica SA el 5 de maig de 1994 perquè aquesta empresa fes un estudi de conservació i manteniment de la carpa. Sorprèn que aquest estudi no el fes l’empresa encarregada del projecte d’instal·lació, BFI. De fet, l’alcalde de Tarragona, Joan Miquel Nadal, havia escrit a Bernardino Pinto el 18 d’abril del 1994 demanant-li que «li gestionés [a ell, l’alcalde] la possibilitat de comptar amb una persona experta en el teixit de la carpa de l’auditori del Camp de Mart, als efectes de poder-la contractar per al manteniment de l’esmentada carpa».

El 17 de febrer del 1997, el cap de la secció de Contractació de l’Ajuntament de Tarragona, Albert Melendo, escrivia a l’empresa italiana Tensoforma Trading SRL, autora material de la carpa, per a planificar els treballs de manteniment. Havien passat dos anys i mig després de la seva instal·lació. «Els agrairíem que ens indiquessin quins treballs haurien de fer-se anualment, així com altres qüestions tècniques que creguin necessàries, per a un bon manteniment de la instal·lació […] El fet que vostès siguin els dissenyadors i executors de la “Carpa”, ens ofereixen les màximes garanties per a seguir gaudint de la instal·lació durant molts anys».

El manteniment no s’ha resolt mai de manera satisfactòria i ningú volia assumir la responsabilitat de reparar els desperfectes que van anar sorgint a la carpa. De fet, BFI, empresa adjudicatària del projecte, va enviar un fax a Tensoforma Trading SRL (escrit en italià) on demanava l’ajuda dels tècnics d’aquesta última per a reparar els danys que havien aparegut aquell any. Era el mes de febrer del 1996 i la factura ascendia a 800.000 pessetes (4.808 euros). Tensoforma va al·legar que els desperfectes havien estat provocats per la manca de manteniment. De fet, en un ple municipal el 22 de febrer del 1996, el regidor a l’oposició Miguel Zanón va criticar durament la instal·lació de la carpa i denunciava que el cost de la mateixa ja ascendia a 170 milions de pessetes (1.021.720,58 euros) per culpa de totes les reparacions que s’havien hagut de fer sobre un pressupost inicial de 124 milions. Zanón assegurava que no hi havia cap tipus d’assegurança que cobrís les avaries. Però sí que n’hi ha una. Tensoforma tenia una pòlissa de responsabilitat civil i de qualitat del seu producte en benefici de BFI, empresa adjudicatària del projecte. La pòlissa és del 16 d’abril del 1991. La durada d’aquesta, segons consta en el document, era de 5 anys des de l’inici del muntatge de la tensoestructura i cobria els errors de càlcul de les prospeccions, les deficiències dels materials, els defectes de fabricació i de muntatge. Segons la documentació a la qual ha tingut accés Porta Enrere, aquesta pòlissa d’assegurança no es va fer servir mai i tot va anar a càrrec de l’Ajuntament de Tarragona.

Les reparacions i obres que s’han hagut de fer a la carpa i a la resta de l’auditori, a banda dels que s’han explicat en aquest article, són moltes. De fet, des de l’any 2008 fins a mitjans del 2016 es van gastar 51.637 euros en arranjaments, entre ells, molts danys per vandalisme (reposició de cables i tubs d’acer inoxidable robats per un valor de 13.685,19 euros el 27 de març del 2015, per exemple). Segons l’Ajuntament de Tarragona, «l’empresa de manteniment d’edificis municipals ha rebut 339 ordres de treball des de l’any 2007 fins a l’actualitat» en referència a arranjaments a l’auditori del Camp de Mart.

L’empresa Arquitectura Tèxtil ha estat, els últims anys, l’encarregada de fer el manteniment de la carpa. Aquesta empresa ha fet diversos informes per avaluar l’estat de la lona i també de l’estructura que la subjecta. L’any 2004 va dir en les seves conclusions: «La poca tensió sobre el tèxtil de la carpa pot provocar sacsejades fortes pel vent […] El conjunt de la carpa està en una situació delicada davant els forts vents i el seu deteriorament s’estima progressiu». Deu anys més tard, el 2014, va dir: «La coberta presenta un envelliment generalitzat en tots els seus elements. El més preocupant és l’estat de deteriorament de la membrana, un fet normal en una coberta muntada el 1994». El 13 d’octubre del 2017 Arquitectura Tèxtil va fer un altre informe. En aquella revisió, l’arquitecte nomenat per l’empresa, Ramon Sastre, assegurava que l’estat de conservació era «a simple vista, bo» però calia prendre una mostra de la membrana per saber-ne l’estat perquè amb una inspecció ocular era «gairebé impossible» determinar com es trobava. Segons l’informe, «sabem que les membranes, segons la seva qualitat i la seva exposició al sol, perden resistència i que a partir dels 20 anys és possible que la membrana hagi envellit suficientment com per no ser adequada al seu ús». Ramon Sastre apuntava que, després de parlar amb els tècnics que havien fet l’informe de l’any 2014, «els quals també van passejar per la coberta, comenten que hi ha sensació d’encartonament (pèrdua de flexibilitat) de la membrana».

Abans que Arquitectura Tèxtil s’encarregués de fer el mateniment, una altra empresa, IASO, el gener de l’any 2000 manifestava a l’Ajuntament de Tarragona: «Manifestem la preocupació per la manca de manteniment de l’estructura tèxtil que dona cobertura a l’auditori i que és absolutament imprescindible». L’arquitecte municipal, en un informe al Cap de Contractació i Obres, subscrivia també l’afirmació d’aquella empresa. «Fins que no s’adopti, per part de qui correspongui, una clara i definitiva solució de fer un pas o baixador per la part posterior de l’escenari per a poder baixar una grua o un braç articulat que permeti arribar a tota la cremallera central de la lona, no es podrà demanar ni exigir mai a cap empresa cap manteniment  adequat de l’estructura tèxtil», deia l’arquitecte municipal en aquell informe del gener del 2000. El tècnic de l’Ajuntament també afirmava que el 13 degener del 2000 havia fet arribar un altre informe al Cap de Servei d’Urbanisme on valorava la necessitat de fer una sèrie de treballs per a solucionar el problema de «les inundacions i humitats que pateix a cada aiguat aquell recinte». Uns aiguats i, sobretot, unes humitats, que són la causa dels problemes estructurals de l’auditori com s’explicava a l’inici d’aquest article.