Contacte: redaccio@portaenrere.cat

General, Món L’última frontera contra la corrupció: el Parlament Europeu debat la protecció dels whistleblowers (alertadors); el...

Comentaris (0) /

Escrit per:

«Els dolents estan guanyant». Una ombra de pessimisme plana de fa anys sobre un grup de persones que sovint resten en l’anonimat per a gran part de la societat però que, en realitat, haurien de ser considerades heroïnes. Persones que fan una tasca increïble per acabar amb la injustícia i, sobretot, amb la corrupció allà on es troben. No es tracta de persones formades específicament en la matèria per a una feina d’aquesta envergadura, ni són part de cap grup de funcionaris d’elit de cap govern, sinó que són gent comuna que tenen com a principal arma l’honestedat.

El Parlament Europeu va ser la seu el passat 6 de febrer d’una jornada històrica en la lluita contra la corrupció dins de la Unió Europea. Un grup de gairebé cinquanta persones de l’estat espanyol va fer sentir la seva veu a la seu del màxim òrgan de representació continental per explicar la seva experiència i fer un crit d’alerta davant la desprotecció a la qual estan sotmesos per dir la veritat. La jornada duia el títol de Whistleblowers in Spain: protection or intimidation? i Porta Enrere hi va assistir com a mitjà convidat.

«Jo no confio en Espanya. Espanya no és la solució», va dir convençut Luis Gonzalo Segura, extinent de l’exèrcit espanyol que va ser expulsat del cos l’any 2015 per destapar els abusos del braç armat de l’Estat i els diferents casos de corrupció que hi niuen. Segura és l’autor de la frase que inicia aquest reportatge i també d’alguns llibres on explica el seu cas. El seu pessimisme, o millor dit, realisme, té molt a veure amb la seva experiència com a whistleblower (alertador de corrupció) o la de persones que coneix personalment. «Fa poc hem sabut que una soldat de l’exèrcit ha estat expulsada del cos per denunciar l’assetjament sexual d’un oficial superior durant més de deu anys. Aquest oficial es masturbava davant d’ella, li feia la vida impossible. Ella ho va denunciar, fins i tot li va fer una fotografia i el premi ha estat l’expulsió», explicava davant dels assistents, entre els que hi figurava l’eurodiputat d’ERC, Jordi Solé, amfitrió de la jornada i l’eurodiputada Lola Sánchez (Podemos). Un dels casos que Segura també va relatar, va finalitzar en tragèdia: «Fa uns mesos vaig rebre una carta d’una noia. Era la xicota d’un legionari que va morir després de ser atropellat per un vehicle militar. Aquest vehicle s’ha demostrat que no és segur perquè no té gaire camp de visió pel conductor. No hauria d’estar a l’exèrcit. Ella, com la família del seu xicot estaven desesperats. El mes de setembre passat, es va suïcidar».

La història, que ja havia estat publicada, va glaçar la sala. La inoperància dels oficials i comandaments militars, obsessionats en què aquest tipus de casos no surti a la llum i evitant depurar responsabilitats, condueix a molts militars a la frustració, sinó coses pitjors. «Tinc aquí la carta que em va escriure Elena tot just abans de llençar-se per un pont. No la llegiré en públic per respecte. És duríssima», va dir. Els pares de la noia van viatjar a Brussel·les per assistir a la jornada, la mare, Encari, hi va intervenir: «La meva filla va lluitar durant mesos intentant provar que alguna cosa es va fer malament aquella nit. La sentència va culpar Edu, el seu xicot mort. Tots els que estaven allí el dia de l’atropellament devien ser molt patriotes, però després no es va saber què va passar. Les boques tancades no són bones per saber la veritat».

La desesperació a la qual es va enfrontar la jove Elena és el denominador comú en molts alertadors de corrupció que veuen com el sistema els engoleix per deixar en no res la seva lluita. I el que és pitjor, la venjança de les institucions acostuma a ser implacable, aprofitant el pes de la maquinària pública o de les grans corporacions per esclafar les veus crítiques. «Quan algú s’enfronta a un cas com el nostre, d’entrada, perds. A la llarga, al final, pots guanyar, però aleshores ja hauràs perdut», va dir obrint la seva ponència María Serrano, sergent del Seprona de la Guàrdia Civil. Serrano va denunciar un cas d’un subordinat seu que, en lloc de vigilar i sancionar el comerç il·legal de productes pesquers, ajudava les empreses que cometien les irregularitats. Tot i posar en coneixement dels seus superiors el cas, el caporal no va patir cap sanció i el coronel es va posicionar a favor del subordinat de Serrano. Al final, la sergent va patir catorze procediments judicials en contra i encara continua lluitant contra l’estament de la Guàrdia Civil. «El missatge que t’envia la Guàrdia Civil és: no t’enfrontis a nosaltres. Ells volen acabar amb la corrupció eliminant els alertadors», diu.

La traducció literal de la paraula whistleblower seria el d’espieta o delator, ambdós termes amb connotacions pejoratives per referir-se, de fet, a unes persones que anteposen la seva carrera professional i, de vegades, la seva seguretat, al bé comú. Un whistleblower és aquella persona que denuncia una situació irregular a l’administració o l’empresa privada (o qualsevol organització), ja sigui a la policia, als jutjats o directament a la premsa. El terme alertador es va acceptar arran de l’accepció francesa de la traducció de wshistleblower: lanceur d’alert.


La impotència

«A Espanya estic totalment indefensa», explicava Serrano durant la seva ponència. És per això que les grans esperances dels alertadors i, de fet, de la societat que vol veure’s lliure de corrupció, passen per Brussel·les. El Parlament Europeu té sobre la taula la proposta d’una directiva que ha de servir per a protegir els whistleblowers. I no només a ells, sinó a les organitzacions que els acullen i donen suport i també a la premsa.

Els mitjans de comunicació són una opció molt vàlida per destapar casos de corrupció. L’experiència de la majoria d’alertadors de l’estat espanyol que es van reunir a Brussel·les així ho certifica perquè els mecanismes habituals per a denunciar una pràctica irregular a l’administració o l’empresa privada sovint no funcionen i, fins i tot, es poden girar en contra del denunciant. «Quan al teu lloc de feina veus un cas de corrupció, l’últim que has de fer és explicar-li al teu cap perquè segurament hi està implicat. Et trairà», va dir Ana Garrido en el seu torn de paraula. Garrido és exfuncionària de l’Ajuntament de Boadilla del Monte (Madrid), una de les persones que van destapar el cas Gürtel.

Aquesta exfuncionària assegura que va patir per la seva integritat física perquè la van amenaçar repetidament i que, fins i tot, van provar de fer-la fora de la carretera quan conduïa el seu cotxe. «Vaig anar a viure a Costa Rica dos anys mentre hi havia secret de sumari. És per això que és tan important una llei que ens protegeixi, necessito anar pel carrer i sentir-me segura». A banda de jugar-se el físic, la carrera professional dels alertadors s’acaba de forma brusca. Sense feina, s’han de fer càrrec de les abundants despeses que suposa defensar-se de les querelles de l’administració o l’empresa per la qual treballaven.

D’esquerra a dreta: Garrido, Segura, Serrano i González.

Un bon exemple d’això es troba en un magnífic article de la revista The New Yorker, que explica el cas d’un treballador d’una mútua d’assegurances que va destapar el frau de la seva empresa al govern dels Estats Units, emetent factures inflades a costa de l’erari públic. Després de col·laborar amb l’FBI durant molts mesos, fer gravacions dels seus caps i aportar documentació, el treballador va perdre la vida. El cas va estar a punt de no arribar a judici i, quan ho va fer, es va saldar amb una multa milionària. El propietari de la mútua, però, va vendre l’empresa a una multinacional i encara va guanyar molts més diners dels que va pagar. Es tracta d’un relat que mostra la lluita en solitari d’una persona que creu en la justícia i en l’honestedat contra organitzacions poderoses i milionàries. I la victòria, al revés que passa en el cinema, no és sempre pels bons.

«Vaig viure d’okupa durant gairebé un any. Els alertadors no podem afrontar les despeses legals de les querelles que ens interposen», diu Garrido.

La pèrdua del lloc de treball, els problemes econòmics, les traïcions de companys i caps, la indiferència de la societat i la manca d’aliats en una lluita desigual provoquen desesperança en molts dels whistleblowers. «Necessitem que acabin els nostres drames», deia Luis Segura. «Tinc molt de ressentiment. De fet, decepció, aquesta seria la paraula», afirmava Serrano en una entrevista a El Español el maig del 2017.

 

Europa és l’esperança
«Molts dels alertadors necessiten, abans de tot, un psicòleg més que un advocat. La majoria estan destrossats per la situació d’injustícia que viuen. El seu món desapareix per complet mentre defensen una causa que consideren legítima», diu Josep Jover, impulsor de la jornada Whistleblowers in Spain: protection or intimidation? Jover és un advocat que s’ha fet un nom en el món del dret europeu després d’aconseguir que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) anul·lés el cànon digital imposat per la Sociedad General de Autores de España (SGAE). Jover, lletrat coordinador del moviment 15M, també va participar en el cas del cèntim sanitari i en les clàusules sòl de les hipoteques. «La primera vegada que vaig venir a Brussel·les va ser l’any 1983 becat pel Col·legi d’Advocats de Barcelona. Aleshores ja havia fet un màster en dret de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) que és com s’anomenava abans la Unió Europea. Per tant, tinc un coneixement profund del dret europeu. És per això que Luis Segura em va demanar que fos el seu advocat», explica.

Membre del Partit Pirata —entre els assistents a la jornada hi havia alguns dels seus integrants, com Carlos González, regidor de l’Ajuntament de Lleida, que va denunciar l’alcalde de Lleida Àngel Ros (PSC) per anular a dit multes d’aparcament a regidors i alts càrrecs del poder judicial, entre altres. González també va fer una ponència—, una formació d’àmbit europeu que proposa la lliure transferència d’informació a la xarxa, Jover actua com assessor en altres casos d’alertadors de corrupció. «Realment, només soc l’advocat de Luis Segura. En els altres casos, accepto ser assessor sempre que l’advocat del denunciant es mantingui», diu aquest lletrat que també forma part del grup d’advocats d’ERC per defensar la causa del Procés a Europa.

«Una de les problemàtiques dels denunciants de corrupció és que quan l’establishment s’enfronta a ells, els hi cauen tretze o catorze plets. Hi ha gent que no pot enfrontar-s’hi. Calen mitjans per a protegir a aquestes persones», assegura. En aquest sentit, Jover destaca iniciatives en alguns països europeus que s’han dirigit a protegir els whistleblowers, com Holanda. «A alguns països hi ha una agència independent on la gent pot anar allí i denunciar. Holanda en seria l’exemple perfecte. Tenen cases de denunciants de corrupció perquè es puguin refugiar allí perquè no els hi passi res. Seria el model a seguir».

No tothom, però, està d’acord amb aquesta última afirmació de Jover. «La llei holandesa ja no és una referència. Ho va ser, però va quedar desfasada de seguida, hi ha centenars d’informes que ho demostren i la casa va patir un munt d’irregularitats, fins i tot espionatge del servei secret», diu Simona Levi, cofundadora d’Xnet, plataforma que lluita per la llibertat d’expressió, els drets digitals i la democràcia a la xarxa. Xnet, que disposa d’una bústia completament encriptada i segura per a garantir l’anonimat de les persones que li facin arribar documentació que demostri casos de corrupció, va destapar el cas de les targetes black de Bankia i els correus de Miguel Blesa.

«Nosaltres vam ser dels primers a tractar el tema dels alertadors perquè ja coneixíem Julian Assange molt abans que fos famós. Les esmenes que vam presentar a l’esborrany de la directiva europea sobre whistleblowing van ser aprovades per l’eurodiputada Virgine Rozière, impulsora de la directiva. Això indica que anem pel bon camí, tot i que haurem d’estar atents a l’aprovació final de la norma perquè la pressió dels lobbies a Brussel·les, que tenen molts diners, està sent molt gran», diu Levi, que apunta a un parell d’aspectes importants de la directiva europea: «S’ha de resoldre la paradoxa de l’obligació de la denúncia interna, que és completament absurda. Aquesta denúncia interna impediria que els alertadors anessin a fiscalia o als jutjats quan hi hagués un delicte. L’altra part és la protecció dels mitjancers. Quan hi ha una denúncia de corrupció sempre hi ha un mitjancer, sigui un periodista o una ONG. Protegir l’alertador però no protegir a aquests mitjancers seria un problema. Amb tot, crec que podem guanyar i aconseguir una bona directiva europea». Xnet, juntament amb altres organitzacions, fa un seguiment del procés d’aprovació d’aquesta directiva gairebé en temps real.

La denúncia interna a la qual es referia Levi consisteix en el fet que les organitzacions han de facilitar tres canals de denúncia a un possible alertador: un d’intern, és a dir, dins de la mateixa organització (aquí cal recordar allò que va dir Ana Garrido i que s’explica abans en aquest article: «Quan al teu lloc de feina veus un cas de corrupció, l’últim que has de fer és explicar-li al teu cap perquè segurament hi està implicat. Et trairà») i quan aquest no funciona, acudir a la justícia i si això tampoc funciona, acabar als mitjans de comunicació.

«Estem treballant amb eurodiputats per protegir als periodistes. Cal que aquests no pateixin l’assetjament de les organitzacions, els governs i les grans empreses quan destapen casos de corrupció. La directiva europea els ha de protegir si volem una Europa lliure», explica Ricardo Gutiérrez, Secretari General de l’European Federation of Journalists, una entitat que representa a més de 320.000 periodistes de 71 organitzacions en 45 països i que té la seva seu a Brussel·les.

La factura de la corrupció a Europa no és cap broma. Segons un estudi del grup dels Verds al Parlament Europeu, la Unió Europea perd 904.000 milions d’euros anuals per culpa de la corrupció. Això suposa el 4,8% del PIB de la UE. El país on el preu de la corrupció és més alt en relació al seu PIB és Romania, amb 38.600 milions (15,6%). Espanya perd 90.000 milions d’euros anuals, un 8% del PIB. El país que menys en registra és Holanda: 4.400 milions i un 0,76% del PIB.

Espanya és un estat on, a més, la legislació no protegeix gens els alertadors de corrupció. Segons un estudi fet per Blueprint for Free Speech, l’estat espanyol obté 0 punts sobre un total de 27 pel que fa a la protecció dels whistleblowers. Espanya comparteix aquesta mateixa puntuació amb Polònia, Finlàndia, Lituània, Estònia, Dinamarca i República Txeca. Irlanda, en canvi, obté 18 punts en aquest estudi.

Visita del grup de whistleblowers a la seu de l’European Federation of Journalists.

El 21 de febrer del 2017, el Congrés dels Diputats va admetre a tràmit una proposta de llei impulsada per Ciudadanos que rebia el nom de Ley integral de lucha contra la corrupción y protección de los denunciantes. Aquesta proposta de llei era, segons Xnet, un autèntic cavall de Troia per protegir els corruptes i deixar exposats els alertadors. Per exemple, no es permetia la denúncia anònima i la protecció dels whistleblowers només afectava funcionaris i treballadors públics, deixant desemparades les persones que volguessin denunciar il·legalitats a l’empresa privada. Cal recordar, per exemple, que alguns dels grans casos d’alertadors s’han produït en l’àmbit privat, com Hervé Falciani, o no han estat funcionaris com Edward Snowden. «La proposta de llei espanyola no protegeix els alertadors. Nosaltres l’anomenem la llei de l’Stasi (Xnet la compara, fins i tot, amb la llei Corcuera) perquè permet, per exemple, registres sense mandat judicial, un despropòsit. El fet és que molts partits i fins i tot alguns alertadors van celebrar aquesta proposta de llei feta per Ciudadanos, i ho van fer perquè no es van llegir el text de la llei. Després de les nostres crítiques molts deien que era millor allò que no res, però això és tenir molt poca visió global, evidentment. Nosaltres vam ser molt bel·ligerants des del començament i vam presentar unes esmenes contra aquella proposta. Ara, afortunadament, tothom ha recollit aquelles esmenes i se les han fet seves. Es tractava d’una proposta molt tòxica i perjudicial i esperem que la llei no es tramiti», diu Levi.

En tot cas, la directiva europea seria la de rang superior i, per tant, la que prevaldria en cas d’existir les dues. Per això és tan important la negociació al Parlament Europeu. «Una part molt important dels alertadors més mediàtics d’Espanya (molts dels quals van estar a la jornada del 6 de febrer a Brussel·les) es van deixar enganyar per la proposta de llei espanyola impulsada per Ciudadanos. Nosaltres, Xnet, vam tenir fortes discussions amb ells perquè no s’havien llegit la llei i no s’adonaven que allò era un engany perquè una llei mal feta i aprovada, costa molt de modificar posteriorment. És molt millor no tenir una llei que tenir-ne una de dolenta», adverteix Levi.

Actualment, el parlament d’Euskadi i el de Catalunya tenen propostes de llei sobre la taula en relació a la protecció integral dels whistleblowers. Aquestes propostes han estat impulsades per Xnet.

Un documental emès per TV3 va més de dos anys i mig mostra clarament els problemes dels whistleblowers arreu d’Europa. Uns casos que la directiva europea podria evitar que es repetissin.

 

 

NOTA: Porta Enrere té habilitats diferents canals per tal de rebre denúncies i documentació relatius a casos de corrupció. Podeu posar-vos en contacte amb nosaltres mitjançant un correu electrònic encriptat i segur com Protonmail (portaenrere@protonmail.com) i per missatgeria a través de Signal i Telegram (626261993). També pels mitjans convencionals (redaccio@portaenrere.cat, i whatsapp al mateix número de telèfon).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *