Contacte: redaccio@portaenrere.cat

Ciutat, General «Pensàvem que ens volien matar»: el testimoni dels tres nois perseguits pel furgó dels Mossos...

Comentaris (0) /

Escrit per:

«Vam sentir clarament com ens ho deien. Era com si estiguessin just darrere nostre. Teníem clar que si ens agafaven, ens apallissarien perquè la policia no et diu coses així, sinó que demana que t’aturis. Pensàvem que ens volien matar». Així relata un dels protagonistes un dels fets més coneguts durant els aldarulls de la setmana passada a Tarragona en les protestes arran de la sentència del Tribunal Suprem, el del furgó dels Mossos d’Esquadra que, tot perseguint tres nois, va cridar per megafonia: «Veniu, que som gent de pau, veniu, va!».

Era la nit de dimarts, la primera que va registrar incidents a la ciutat de Tarragona. El dilluns s’havia conegut la sentència del Suprem, que condemnava els dirigents polítics catalans i un parell d’activistes socials del país a penes de nou a 13 anys de presó pels fets de la Conselleria d’Economia del 20 de setembre i pel referèndum de l’1 d’octubre del 2017. El sentiment d’injustícia i els crits de llibertat es van estendre per tota Catalunya, especialment per les capitals de les quatre demarcacions i Tarragona no va ser una excepció. Dimarts 15 d’octubre es van veure imatges que no es recordaven en molts anys o, fins i tot, que no s’havien produït mai a la ciutat: contenidors cremant, una gran presència d’agents antiavalots —de la Policia Nacional i dels Mossos d’Esquadra— intentant contenir els manifestants, pilotes de goma i projectils de foam en direcció als manifestants, pedres, ampolles de vidre i tota mena d’objectes contra els agents, de tot. Una autèntica batalla campal. Els aldarulls van durar des d’aquell dimarts i fins divendres. Cada dia es van produir fets destacats per la seva violència o per ser estrambòtics. En aquest últim apartat, unes imatges de vídeo van despertar la perplexitat i la indignació arreu del país. Un furgó dels Mossos perseguia uns joves i activava la megafonia dirigint-se a ells en to burleta, amenaçant. El vídeo, a través de twitter, es va fer viral. La frase que va dir l’agent s’ha utilitzat en totes les manifestacions en contra dels agents de la policia catalana. Un efecte boomerang.

Porta Enrere ha pogut parlar amb els nois que apareixen en el vídeo i que van ser perseguits pel furgó policial. Els tres volen mantenir l’anonimat i per això en aquest reportatge els identificarem com Eduard, Albert i Oriol. Expliquen que van passar molta por, que no es podien creure el que sentien i que estaven convençuts que una actitud així dels agents només podia significar que, si els atrapaven, els «matarien».

«Abans de les imatges que es veuen al vídeo havíem estat amagats al Camp de Mart. Fins aleshores havíem participat en la concentració de la plaça Imperial Tàrraco però com fem sempre, de forma pacífica», diu Albert, que assegura que ell i els seus dos amics fa anys que es manifesten pel dret a l’autodeterminació de Catalunya. «Creiem fermament en els nostres ideals, però mai havíem vist res com aquell dia, ni com tot el que va passar la setmana passada. Nosaltres havíem anat a moltes manifestacions, fins i tot vam anar a Brussel·les amb el nostre cotxe en una de les concentracions que es van convocar durant el últims anys», diu.

Els tres, que no són de Tarragona, sinó que viuen a poblacions pròximes, tenen entre 25 i 26 anys, dos d’ells treballen i l’altre estudia. Asseguren que s’assabenten de les convocatòries de manifestacions i concentracions a través de Telegram o per coneguts, i també per l’aplicació i canals de difusió del Tsunami Democràtic. Aquell dimarts van anar a la concentració de la plaça Imperial Tàrraco amb dos amics més i la xicota d’un d’ells. Segons expliquen, quan van començar els aldarulls a la plaça, la noia va agafar por arran de les càrregues policials, els amics van marxar i es van quedar els tres. «Tot va començar quan van sortir dues dones amb banderes d’Espanya allí ballant i provocant els assistents. Aleshores va haver-hi gent que els hi va començar a llençar coses perquè consideraven que era una provocació. La policia no va fer res per a impedir allò, però quan va començar el llançament d’objectes, van carregar amb molta força. A partir d’aleshores, no van parar de fer-ho fins a la matinada», explica l’Oriol. Els tres asseguren que no van llençar «ni un paper al terra» i que van decidir marxar quan algú dels manifestants va decidir calar foc a les escales de la delegació d’Hisenda de Tarragona.

«A la concentració de la plaça Imperial Tàrraco vam veure de tot, des de gent coneguda d’altres manifestacions, també de poblacions pròximes a Tarragona, a gent que no coneixíem de res. Recordo un noi que duia una motxilla negra on duia petards, metxes, ampolles buides, de tot. Vaig al·lucinar. No portes tot allò si no vols fer-la grossa. Aleshores vaig adonar-me que aquella nit hi hauria merder», diu Albert.

 

Un cop la policia va carregar, no hi va haver aturador. «La policia estava perseguint tothom per tot arreu, la gent corria i corria. Nosaltres vam decidir allunyar-nos d’allí, anar a buscar el cotxe i marxar de Tarragona. Tot arribant a l’Avinguda Catalunya uns periodistes ens van dir que teníem els Mossos rere nostre, que ens agafarien si ens veien allí. Nosaltres no havíem fet res, però vam decidir amagar-nos per si de cas. Havíem vist persecucions per la ciutat i no volíem córrer cap risc. Al final de l’Avinguda Catalunya vam veure alguns furgons i vam decidir amagar-nos al Camp de Mart fins que tot es tranquil·litzès una mica. Vam estar-hi uns vint minuts, potser mitja hora i aleshores vam decidir sortir, però no ho vam fer per l’entrada principal, sinó per un lateral —al costat de l’auditori, prop de l’escola Sant Pau— i continuar per aquells carrerons que ens semblaven més segurs», explica Eduard.

En una cruïlla van veure al fons un furgó dels Mossos. El vehicle va aturar la seva marxa i, de seguida, segons expliquen, va emprendre direcció cap a ells. «Anàvem caminant i quan vam veure que el furgó es dirigia cap a nosaltres vam dir, “bé, no ens poden fer res perquè no hem fet res”. Però aleshores el furgó va accelerar i va ser llavors quan vam veure clar que anava per nosaltres. Vam córrer molt, el més de pressa que podíem. Crec que van ser més de 300 metres però ells continuaven rere nostre, aleshores ho vam sentir. No ens ho podíem creure», afirma Albert.

Mentre corrien, expliquen, molta gent des de les finestres i des dels balcons els oferia refugi. «”Veniu, entreu!”, ens deien, però nosaltres al començament no fèiem cas. Aleshores va aparèixer un senyor en un portal preguntant-nos si volíem passar. No li vam respondre, simplement vam entrar en tromba tot donant un cop a la porta», recorda Oriol.

Es van quedar en un replà d’una de les plantes de l’edifici, esbufegant. «La dona del senyor que ens va obrir la porta del portal va venir a dir-nos que no ens podia acollir a casa perquè tenien un nen petit i l’estaven cuidant. Nosaltres els vam dir que ja ens estava bé on estàvem o que, si no, que ens obrissin la porta del terrat i ens estaríem allí. No volíem tornar al carrer per res del món», diu Albert.

Aleshores van sentir com s’obria una altra porta i apareixia una dona. Van passar bona part de la nit a casa seva. «De vegades hi ha un impuls interior que t’empeny a fer determinades coses, aquella nit va ser una d’elles. Era poc més de mitjanit i jo ja estava al llit amb la meva parella. Vam sentir corredisses de gent al carrer. Em vaig llevar de seguida. Mirant per la finestra vaig veure diversos cotxes de Mossos i un furgó. Un dels agents estava disparant projectils, no sé si foam o pilotes de goma [si eren Mossos havia de ser, per força, foam]. Disparava a nois que estaven fugint per tot arreu. Molta gent va sortir als balcons i a les finestres, molts demanàvem als agents que deixessin de disparar i de perseguir als joves. Altres, tot s’ha de dir, cridaven “pegueu-los més fort, més fort”. Aleshores vaig decidir baixar al carrer tot i que anava amb pijama. A l’escala em vaig trobar els nois i un veí que els havia deixat entrar. El veí i jo vam anar a veure com estava la situació pels carrers dels voltants. Buscàvem més nois per si necessitaven ajuda. A la zona de la parròquia de Sant Fructuós, al carrer de Florenci Vives, vaig veure que hi havia un furgó dels Mossos emmanillant gent. Allí van detenir uns quants. Veient això, vaig tornar a casa, almenys a posar-me uns pantalons [riu]», explica Cristina, nom fictici perquè també vol mantenir l’anonimat.

Quan va arribar al seu edifici, va oferir als tres joves passar la nit al menjador, per no haver d’estar a l’escala. «Ells estaven atabalats, em deien que els Mossos estaven bojos, que els havien cridat mentre els perseguien, “veniu, que som gent de pau, veniu, veniu”. Jo no m’ho podia creure però hores després vaig veure el vídeo i vaig comprendre que era veritat», diu ella. Els nois van explicar a Cristina que tenien el cotxe a l’aparcament de la universitat, a l’Avinguda Catalunya. Ella va tornar a sortir de casa per a comprovar com estava la situació. Davant del pàrquing, hi havia un cotxe amb un noi i una noia dins. «Li vaig preguntar a la noia: què hi ha Mossos per aquí? I em va respondre “per què ho preguntes això?” Aleshores em vaig adonar que potser eren policies de paisà. Li vaig dir que estava buscant el meu fill i que era menor d’edat. La noia em va respondre: “ara no estem per a buscar menors”. Allò m’ho va confirmar».

En tornar a casa, els nois, agraïts per la seva ajuda, li van oferir diners fins i tot. Cristina ho va refusar. «Més tard vaig tornar a l’aparcament de la universitat per a comprovar si hi havia via lliure però vaig veure dos cotxes de paisà tancant el pas de l’entrada i de la sortida de l’aparcament. Inicialment, la meva parella i jo vam pensar dur els nois a casa seva nosaltres mateixos, però ens vam adonar que si hi havia controls a la carretera, potser no podríem justificar què feien els nois amb nosaltres. Al final, la mare d’un d’ells els va venir a buscar», recorda. Eren les tres de la matinada.

A casa de Cristina es van quedar les dessuadores dels nois, oblidades per les presses. «Abans de marxar, un d’ells deia als altres: “no compteu amb mi per a la manifestació de divendres, ja n’he tingut prou!” La resta miraven de convèncer-lo. Jo també. Vaig fer-los entendre que no era moment de cedir, que s’havia de sortir al carrer per combatre aquesta injustícia i que allò que els policies volien era precisament això, que el jovent agafés por», diu.

Només el relat de la por pot explicar certs comportaments dels cossos policials aquests dies a Tarragona. Aquest periodista ha viscut els aldarulls en primera persona i resulta sorprenent que hores després de les manifestacions o dels possibles aldarulls, furgons dels Mossos d’Esquadra i de la Policia Nacional rastregessin la ciutat carrer per carrer a la recerca de possibles detinguts. El criteri, segons ha pogut viure de primera mà aquest mitjà, no sembla clar. Cotxes sense logotip (aparentment normals, d’ús civil) però amb tres o, fins i tot, quatre agents dins, patrullaven la ciutat a la recerca de sospitosos. Les nits de dimarts a divendres de la setmana passada, qualsevol noi o noia menor de 25 anys, amb una dessuadora fosca i una motxilla era sospitós o sospitosa. En alguns casos, presenciats per aquest periodista, primer es detenia i després es preguntava. Cotxes seguint a marxa lenta alguns nois per darrere, observant-los, decidint si els detenien o no quan aquests simplement estaven caminant. El llindar entre la detenció o la llibertat semblava, durant aquells dies, molt prim.

«És evident que la policia no pot anar detenint persones de forma aleatòria, és totalment il·legal. Els requisits per procedir a una detenció es troben taxats legalment i, fora d’aquests casos, es tracta d’una detenció il·legal», diu Carles Perdiguero, advocat d’Alerta Solidària. Perdiguero assegura que en un procediment penal la presumpció de veracitat dels agents de l’autoritat no existeix com a tal. Un fet que, matisa, sí que existeix en el procediment administratiu sancionador, on els documents redactats per funcionaris que ostentin la condició d’autoritat (denúncies de la policia per infraccions de la Llei de Seguretat Ciutadana, infraccions de trànsit, etc.). En aquests casos, malgrat admetre prova en contrari, assegura el lletrat, els agents gaudiran de presumpció de veracitat.

«En el procediment penal però, si aquests casos arriben a judici, caldrà que el Ministeri Fiscal o les acusacions que estiguin personades, demostrin els fets delictius pels quals acusen, no pas l’acusat qui demostri la seva innocència. Serà el jutge, en absència d’altres proves, si només hi ha testimonis, qui decideixi si es creu els agents o l’acusat», afirma Perdiguero. En tot cas, en una fase inicial del procediment, l’atestat policial té molta força, malgrat que legalment no és més que una simple denúncia i, sovint, és l’element principal que disposa el jutge d’instrucció per acordar algun tipus de mesura cautelar envers un detingut. «Alguns detinguts dels últims temps en aquest context ho han estat dies després dels fets, utilitzant imatges de televisió o de persones que ho pengen a twitter. De vegades, però, hi ha atestats que asseguren que els agents han perseguit durant hores una persona que posteriorment han detingut. En uns fets com els que estan passant ara, costa de creure que un agent tingui la capacitat de fixar-se en una persona, no perdre-la de vista en un període llarg de temps en una situació de conflictivitat, enmig de la foscor i amb persones amb la cara tapada. Un dels factors que pot tenir en compte el jutge per verificar si aquesta identificació ha estat correcta o no és si l’agent ha perdut contacte visual o no amb la persona identificada abans de la seva detenció», diu Perdiguero.

«Nosaltres vam veure un munt de policia secreta, d’infiltrats. Aquell dimarts molta gent en va descobrir un i aquest va sortir corrent. A Tarragona hi ha pocs manifestants i gairebé tants infiltrats com a Barcelona. Això provoca que pots estar tranquil·lament en una concentració i que t’agafin del braç i se t’enduguin», diu Albert. Això va passar en la detenció de la jove Laura Solé, detinguda per policies de paisà la nit de dijous 17 d’octubre. Els agents van haver de treure les porres extensibles davant l’intent de la resta de manifestants d’alliberar la noia.

Unes noves imatges sobre la detenció de la jove que van trascendir abans d’ahir mostren com van actuar els cossos policials. L’escena recorda el segrest d’alguna personalitat per part de serveis secrets estrangers en un altre país:

Laura Solé està actualment en presó provisional, com alguns altres detinguts a diferents ciutats de Catalunya. El període que pot passar a la presó abans del judici és d’un màxim de dos anys ampliable a dos més. «Determinar presó provisional en els fets que hem vist a Tarragona és difícil d’entendre. La presó provisional només pot acordar-se en situacions excepcionals per tal que no pugui ser entesa com una pena preventiva. Requereix, entre d’altres, uns indicis de criminalitat suficients que, a la vista dels atestats d’aquests darrers dies, en molts casos és, més aviat, dubtosa. Requereix, a més, l’existència d’un risc de fugida i l’acreditació d’un risc de reiteració delictiva. Però aquestes circumstàncies s’han d’individualitzar i ponderar cas per cas, atenent el cas concret i la situació de cada persona. S’ha acordat presó per a nois i noies joves que, o bé estudien o bé estan inserits en el món laboral, arrelats notablement al seu territori i a les seves famílies», diu Carles Perdiguero, que creu que les peticions de fiscalia a l’hora de demanar presó provisional poden venir de jerarquies superiors —la fiscalia actua sota el principi de dependència jeràrquica fet que pot arribar a condicionar les seves actuacions—. En el present cas, ha estat la Fiscalia qui ha instat el jutge per tal que sigui imposada aquesta mesura de presó. «Hi ha altres mesures cautelars abans de dictaminar presó preventiva, des que vagin uns determinats dies a signar al jutjat a la utilització de mitjans tècnics de localització telemàtica». Segons aquest advocat, el jutge pot revisar la mesura cautelar de presó preventiva en qualsevol moment si així ho considera oportú, si creu que s’han vist modificades les circumstàncies que van suposar l’acord de l’entrada a presó, ja sigui de mutu propi o ja sigui a instància de qualsevol de les parts personades en el procediment. En cas de denegació de tals peticions, serà l’Audiència Provincial qui procedirà a revisar-ho en un termini no inferior a un mes.

«L’endemà teníem molta por, estàvem cagats, tot s’ha de dir. No volíem sortir de casa, però ara, encara tinc més ràbia que abans. Si em van perseguir i m’anaven a detenir per no haver fet res, doncs ara prefereixo tirar pedres perquè total, em detindran i m’apallissaran igual», explica Albert.

Els tres nois perseguits pel furgó policial la matinada de dimarts 15 a dimecres 16 asseguren que altres coneguts no van tenir tanta sort: «Després d’això que ens va passar a nosaltres, van detenir tres nois que coneixem. Ara estan morts de por, no volen ni sortir de casa, no agafen el telèfon si no coneixen el número, no volen saber res de manifestacions».

Volen emprendre accions legals

«Vam veure el vídeo a casa de Cristina, aquella mateixa nit. Afortunadament, no se’ns reconeix», diu Eduard. Els tres joves asseguren que saben que els Mossos han identificat l’agent que va parlar per megafonia del furgó i que, segons els han explicat —coneixen una persona que està casada amb un Mosso d’Esquadra i aquest així ho hauria dit— els superiors van esbroncar l’agent i aquest estaria molt penedit. «Hem buscat un advocat per a veure si legalment podem fer alguna cosa. Ens van perseguir sense haver fet res i, a sobre, encara es reien de nosaltres. Jo, personalment, vull que vingui aquell Mosso i em demani disculpes», afirma Albert. Oriol, en canvi, va més enllà: «Volem arribar fins on es pugui, la nostra idea és demanar responsabilitats i si ha de dimitir algú, que ho faci». Els tres diuen que tenen previst trobar-se amb un advocat aquesta setmana per saber quin recorregut té la seva petició.

«Van marxar de casa i no ens havíem dit ni els noms ni ens havíem intercanviat els números de telèfon. L’endemà, però, vaig trobar una nota a la bústia on em deien que s’havien deixat les dessuadores. Em van facilitar un telèfon i al cap de dos dies van venir a recollir-les i em van donar una ampolla de vi i una caixa de bombons. Bé, a mi i al veí que els havia obert la porta del portal [riu]», explica tot divertida Cristina. Ella els hi va dir, assegura, que els va ajudar perquè ella era mare i que voldria que al seu fill, si passés per un tràngol semblant, algú l’ajudés.

(Porta Enrere ha demanat a cos de Mossos d’Esquadra si havia identificat i obert alguna mena d’expedient a l’agent que va cridar per megafonia «veniu, que som gent de pau, veniu!» però no ha rebut resposta. També hem fet diferents preguntes al CNP però des del seu departament de premsa asseguren que no poden facilitar cap dada relacionada amb les nostres preguntes, atés que es tracten de qüestions que formen part dels protocols d’actuació de les unitats que intervenen i mai es faciliten a la premsa).

Una societat fracturada

Tal com s’ha explicat en aquest article, alguns veïns de la zona havien ofert la seva ajuda als nois, emplaçant-los a entrar a les cases per a refugiar-se. Però també hi havia gent que encoratjava la policia per a detenir-los. De fet, la nit de dijous, minuts abans de la detenció de Laura Solé pels policies de paisà, la concentració de la plaça Imperial Tàrraco va acabar al carrer Pere Martell, al tram de l’estació d’autobusos. Allí es van cremar un parell de contenidors i molts veïns van sortir a les finestres i els balcons i van increpar els manifestants. Insults i, fins i tot, llançament d’objectes com gots de vidre i cubells d’aigua. Alguns dels manifestants van respondre amb el llançament de pedres i, fins i tot, petards. L’ambient, a diferència de la zona dels tres perseguits pel furgó dels Mossos explicada abans, era hostil als independentistes. Això també es va veure al carrer Ramon i Cajal, on va haver-hi insults als manifestants. D’altres veïns, favorables a l’independentisme, van increpar aquells veïns. Crits com «vés-te’n a la teva terra, fatxa, feixista i franquista», van sovintejar. De l’altra banda, els unionistes responien amb crits com «catalán de mierda, rojo i golpistas», entre d’altres, a banda de lloances als Mossos i la Policia Nacional.

De fet, així com Cristina i altres veïns van ajudar als nois i noies que fugien de la persecució policial, altres, en canvi, van ajudar els agents. Això va passar divendres passat, últim dia d’aldarulls a Tarragona quan un grup de veïns va indicar als Mossos d’Esquadra que alguns nois s’havien amagat al pati interior de les antigues cases dels treballadors de la Renfe, tot just davant de l’estació de tren de Tarragona. Un fotògraf tarragoní, Lluc Queralt, va fotografiar aquella detenció i els agents van registrar-lo, el van pujar al furgó policial i li van requisar la càmera. Queralt, fotògraf freelance, duia l’armilla indicativa però no una acreditació de premsa i els agents van esgrimir aquest fet per a retenir-lo. Només quan va poder certificar que ell era el fotògraf que havia publicat un reportatge a El País Semanal feia algunes setmanes, van accedir a alliberar-lo i a tornar-li la càmera, una Leica M10 que té un preu de més de 6.000 euros al mercat de primera mà. Una periodista del Diari de Tarragona, Núria Riu, que també estava per la zona, va assegurar que havia patit un comportament semblant per part dels agents.

Detingut sota la indignació dels veïns

La nit de dimecres, l’endemà doncs de la història de l’Eduard, l’Albert i l’Oriol i la seva persecució per part del furgó dels Mossos d’Esquadra, també hi va haver aldarulls. Un grup d’uns 300 joves va enfrontar-se a la policia per diferents punts dels carrers de Tarragona. Va ser la nit de l’atropellament d’un noi al carrer Marqués de Montoliu, tot just davant del pavelló esportiu del Sagrat Cor —els agents de la Policia Nacional van advertir les persones que hi havia dins de la instal·lació esportiva que si enregistraven qualsevol imatge del que estava passant fora, els hi requisarien els telèfons mòbils—. Tot i que moltes informacions apuntaven que els manifestants, especialment aquells que formaven part dels aldarulls, venien de fora i no tenien res a veure amb l’independentisme, això no és cert del tot. El grup de 300 joves de dimecres va demostrar un coneixement ampli de la ciutat. Es movien, sense córrer, més ràpid que la policia, que anava motoritzada. També més de pressa que els periodistes, que teníem dificultats per a seguir-los, perdent-los de vista una vegada i una altra. Alguns d’ells, si no tots, coneixien la ciutat. Sabien per on anar i els policies n’estaven tips. «¿Vamos a seguir así toda la noche?», li deia un agent antiavalots de la Policia Nacional al seu cap després d’arribar al carrer Colom des de la Rambla Nova i trobar-se els contenidors cremant però cap manifestant. Era el joc del gat i la rata.

Agents de la Policia Nacional avisant les persones que hi havia dins del pavelló del Sagrat Cor que no podien enregistrar imatges amb els seus telèfons mòbils.

Tothom que es creuava al pas dels agents de la policia aquella nit (i les dues següents) eren víctimes de cops de porra i candidats a una detenció. Els manifestants, que havien anat cremant i destrossant mobiliari urbà al seu pas —un lloc central és la cruïlla entre carrer Canyelles i la Rambla Nova, on es troba també la delegació d’Hisenda— havien llençat objectes als policies, però després es feien fonedís. Apareixen de cop a la Rambla Vella procedents del Passeig de les Palmeres. Emparats en la foscor existent davant de la capçalera del circ romà, els joves van apedregar la seu del Ministeri de Defensa a Tarragona, l’antic Govern Militar. Quan els furgons dels Mossos i de la Policia Nacional van aparèixer al fons, venint des d’Estanislau Figueres, els nois, sense pressa, van marxar en direcció a la Part Alta. Cap furgó els podia seguir allí. Però els cossos policials no havien dit la seva última paraula. Tenien posada la xarxa en un lloc fructífer per a la «pesca», l’Avinguda Catalunya i els seus voltants. Just el mateix lloc on van perseguir l’Eduard, l’Albert i l’Oriol la nit abans.

Llençant pedres contra la seu del Ministeri de Defensa a Tarragona.

«Estava tornant cap a casa amb cinc o sis amics i vam veure un furgó que venia de cara. No ens ho vam pensar, vam arrencar a córrer». Enric havia format part del tall de l’autovia a les cinc de la tarda d’aquell dimecres. Feia hores que participava en les accions de protesta d’aquell dia a Tarragona i va acabar passant la nit al calabós de la comissaria dels Mossos d’Esquadra a Campclar. «Corríem cadascú en una direcció. El furgó em va seguir a mi, em va avançar i de dins van sortir uns quants policies, es van tirar a sobre meu i em van detenir», recorda. Era la cantonada de l’Avinguda Catalunya amb Florenci Vives, tot just al costat d’una oficina bancària. Estirat bocaterrós, un agent de la Policia Nacional li parlava gairebé a cau d’orella. «Em preguntaven per què estàvem fent tot allò, què volíem aconseguir», diu mentre assegura que no els va dir res i que a comissaria —el van detenir agents de la Policia Nacional però se’l van endur els Mossos— es va presentar la seva advocada, una lletrada de Juristes per la República que havien contactat els seus pares després que els seus amics els avisessin que l’havien detingut. «M’imputen delictes de desordres públics i d’agressió a un agent perquè diuen que li vaig donar una puntada a un d’ells i no és cert, tal com es veu en el vídeo», diu. Les imatges en vídeo a les quals es refereix, apareixen en un tuit:

Enric, que és estudiant de periodisme a la URV, assegura que no té antecedents policials i que mai l’havien detingut, però que havia decidit sortir al carrer perquè considera «una injustícia la sentència del Suprem». «Tot va ser molt improvisat. Vaig decidir, juntament amb un amic, afegir-me a la protesta. A partir d’allí, vam conèixer més gent. Alguns ja els coneixíem d’abans un cop ens vam reunir, però d’altres, de res. Als que semblava que duien la batuta no els havíem vist mai», explica. Ell assegura que la majoria dels que es van manifestar aquell dimecres eren gent de Tarragona o estudiants de fora que fa temps que viuen a la ciutat. Per això coneixien tan bé els carrers i es movien tan de pressa. «Vam saber quines actuacions es durien a terme en una assemblea que es va fer a la universitat al migdia, a partir d’aleshores, vam anar fent. Hi havia algú que era de fora, però la gran majoria dels que ens vam manifestar i anàvem pel carrer aquella nit érem de la URV».

 

Tot i admetre que va passar por en el moment de la detenció, Enric assegura que no té cap queixa dels Mossos d’Esquadra i afirma que divendres passat va anar a una de les manifestacions que es van fer pel territori, però aquest cop no a Tarragona, sinó a les Terres de l’Ebre. «Jo continuaré sortint igualment al carrer perquè crec que no fem res dolent manifestant-nos, tenim aquest dret i l’exerciré. No penso que això s’acabi aviat perquè a la universitat, sense haver convocat cap vaga, que només va ser divendres, les classes estaven buides. La gent està molt conscienciada», diu.

Espectadors de primera fila

En la detenció de l’Enric, molts veïns —la majoria gent molt jove perquè aquella zona està plena de pisos d’estudiants— van sortir amb cassoles a fer soroll, a demanar la seva llibertat i a increpar els policies que el mantenien detingut primer a terra i després mentre el pujaven al cotxe patrulla. La presència de «públic» durant els fets de la setmana passada a Tarragona va ser constant. La gent va sortir als balcons i a les finestres a veure l’espectacle, però també a peu de carrer. Gent que es feia fotos i selfies al costat de contenidors de brossa que cremaven, veïns que volien anar a casa seva tot i que pedres, ampolles i projectils de foam anaven de banda a banda. Ciutadans que tant sí com no havien de passar per un carrer que semblava una ciutat en plena guerra. I, sorprenentment, vehicles al mig del foc creuat. Aquella va ser una constant durant tota la setmana. A la plaça Imperial Tàrraco, enmig de les càrregues policials, es van poder veure cotxes i motos circulant. El divendres, tot i que cada dia s’han viscut situacions semblants, la Font del Centenari era l’epicentre de la batalla campal. Pujant des de la Imperial Tàrraco, a tocar de la cruïlla amb Ramon i Cajal, els furgons de Mossos i Policia s’aturaven rere els contenidors de foc. Els manifestants llençaven de tot. La Font del Centenari va recollir pedres i ampolles a les seves aigües —perquè algun manifestant no tenia la força suficient per a arribar fins a l’altra banda—, els Mossos disparaven projectils de foam, la Policia pilotes de goma. Era perillós. Aleshores, al bell mig de la batalla, apareixia un cotxe en direcció Maria Cristina i, atenció, s’aturava al semàfor vermell. A banda de ser perillós, era inútil aquella aturada perquè la Rambla estava tallada en els dos sentits. I així una vegada rere una altra. La pregunta entre els periodistes era: on està la Guàrdia Urbana de Tarragona per tallar el trànsit a aquella zona?

«La Guàrdia Urbana va mantenir contacte en tot moment amb el cos de Mossos d’Esquadra per preveure i reaccionar davant cada situació, adoptant de manera coordinada les mesures convenients. S’ha d’assenyalar que en molts casos, l’ocupació de les vies públiques es va produir de manera espontània i afectant al mateix temps a diferents zones del centre urbà, comportant una dificultat per poder atendre tots els requeriments. En aquest sentit, els diferents operatius del cos, van estar atents al desenvolupament de les diferents concentracions i manifestacions, per tal de poder reaccionar en cada moment, procedint als tancaments del trànsit necessaris i els corresponents desviaments per vies alternatives», ha respost l’Ajuntament de Tarragona a Porta Enrere arran de la pregunta d’aquest mitjà per les situacions descrites anteriorment. Tot i que en alguns casos, com els esmentats dimecres passat on la mobilitat dels manifestants va ser gran i ràpida, el divendres, el punt de la Font del Centenari fa ser l’epicentre dels aldarulls durant més d’una hora. Tot i això, cotxes i motos van sovintejar circulant entre el foc creuat.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *