Contacte: redaccio@portaenrere.cat

Medi Ambient L’hidrogen verd, canviar-ho tot perquè res canviï: el model de les renovables (II)

Comentaris (0) /

Escrit per:

«Seria ideal que la producció d’energia renovable estigués a prop d’on es produís l’hidrogen.» Jordi Cartanyà, coordinador de la Vall de l’Hidrogen Verd de Catalunya, exposa una situació ideal, aquella que permetria que els electrolitzadors (aparells amb els quals es fa l’hidrogen verd) rebessin l’electricitat que necessiten d’una font d’energia pròxima. Cartanyà admet, però, que l’important és que aquesta energia arribi als electrolitzadors, independentment d’on procedeixi i més si es té en compte que a Catalunya «no hi ha una previsió d’instal·lacions solars i eòliques en general i molt menys per aquelles que es vulguin dedicar a la producció d’hidrogen», un fet que considera imprescindible.

Reportatges en sèrie
Aquest és el segon d’una sèrie inicial de tres reportatges sobre l’hidrogen verd. Podeu llegir el primer article, publicat el 10 de febrer de 2022, clicant AQUÍ.

Cal recordar que, segons els càlculs de l’Institut de Recerca de l’Energia de Catalunya (IREC), el país necessitarà 200.000 GWh l’any 2050, és a dir, tota l’electricitat que actualment consumeix l’estat espanyol. I aquesta enorme quantitat d’energia haurà de ser creada per fonts renovables: eòlica i solar, majoritàriament.

«No tenim full de ruta. A Catalunya anem molt tard en aquest tema i, si no, pregunta’ls-hi als de l’Observatori de les Energies Renovables de Catalunya», afirma Juan Pedro Díaz, gerent de l’Associació Empresarial Química de Tarragona (AEQT) [càrrec que ostentava en el moment de fer aquesta sèrie de reportatges; la seva successora és Maria Mas]. En l’informe de 2020 de l’esmentat observatori es conclou que «Catalunya ha tingut un creixement pràcticament nul pel que fa a generació d’energia renovable des de 2017». «Pensar que tindrem un parc d’aerogeneradors que subministri tota l’energia que volem amb tots els electrolitzadors que necessitem aquí és poc real», afegeix Díaz.

Un dels principals pols de generació d’hidrogen verd seran els actuals polígons petroquímics de Tarragona. Aquest sector consumeix actualment entre 12 i 14 tones d’hidrogen gris (procedent del petroli) cada hora, tot i que es preveu que l’any 2050 el consum d’hidrogen per part de la indústria s’hagi multiplicat per cinc (vegeu article publicat el 10 de febrer de 2022). «El projecte del sector petroquímic té bastant sentit en referència amb el fet de fer la producció d’hidrogen al costat de la refineria de Repsol. L’ús de l’hidrogen que té més valor econòmic és el de la producció química. L’hidrogen es fa servir per a moltes coses però, si t’hi fixes, es transporta molt poc perquè és una molècula molt petita, molt volàtil. La idea és produir-lo per a consumir-lo. No fas dipòsits d’hidrogen perquè amb el pas del temps se t’escapen les molècules, tens pèrdues», explica Antonio Turiel, doctor en Física Teòrica i investigador a l’Institut de Ciències del Mar de Barcelona i del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC).

Segons Díaz, el projecte més gran que s’està plantejant ara a les indústries petroquímiques de Tarragona és el d’un electrolitzador amb una potència de 150 MW. El gerent de l’AEQT descarta que els polígons tarragonins concentrin tota la producció d’hidrogen de Catalunya, sinó que hi haurà electrolitzadors arreu del territori català.

«Jo soc un malpensat de mena. No hi ha res sòlid rere tota aquesta idea [l’hidrogen verd]. Això em recorda allò de Barcelona World, que tothom en parlava i ningú ha vist cap projecte encara. Això és una mica el mateix»

Projectes molt verds

«Sobre tot això de l’hidrogen verd, s’està parlant més d’una idea que no pas d’una altra cosa. De moment, jo no he vist cap projecte», diu Sergi Saladié, professor associat al departament de Geografia i Història de la Universitat Rovira i Virgili. Saladié, que fa molts anys que estudia les energies renovables, és tot un referent en aquest camp i aposta per un model descentralitzat i distribuït per tot el territori: «Fer un gran centre productor d’hidrogen verd és una errada. Quan es parla d’energia, el més eficient i més just és la generació distribuïda, que cada territori tendeixi a produir el màxim d’energia que necessiti a còpia de fonts renovables i que intercanviï amb territoris veïns els excedents o dèficits d’energia que pugui tenir. Si volem reproduir el model de grans centrals tèrmiques o nuclears, ens equivocarem».

Saladié assenyala que en el model elèctric actual, la majoria de la producció catalana es troba a la demarcació de Tarragona, però el consum, en canvi, està a Barcelona: «El 70% d’energia elèctrica de Catalunya es fa al Camp de Tarragona i a les Terres de l’Ebre, però el 65% del consum de tota Catalunya es troba l’àrea metropolitana de Barcelona».

Per aquest professor de la URV, l’aposta de l’hidrogen verd podria amagar altres interessos, com el de la implantació massiva de plantes de generació d’energia renovable que acabarien en mans de les «empreses de sempre»: «Jo soc un malpensat de mena. No hi ha res sòlid rere tota aquesta idea. Això em recorda allò de Barcelona World, que tothom en parlava i ningú ha vist cap projecte encara. Això és una mica el mateix».

Saladié diu que no s’hauria de descartar que tot aquest projecte, el de l’hidrogen verd, no fos més que una cortina de fum per instal·lar parcs eòlics i d’energia fotovoltaica: «Catalunya té una llei que diu que l’any 2030 el 50% de tota l’energia elèctrica ha de ser generada per renovables. Ara estem entre un 15% i 18%. Això vol dir que hem de fer molta renovable. Per tant, sembla que s’estigui buscant un acomodament per aquests projectes energètics i evitar les crítiques (a la demarcació de Tarragona hi ha el 60% de tota l’eòlica instal·lada a Catalunya). Podria ser que l’hidrogen verd fos una coartada per fer totes aquestes inversions en energia renovable i si després lo de l’hidrogen no es fa o utilitza molta menys renovable de la que pensaven, ja tindràs feta la inversió per generar electricitat al sistema».

Muntatge d’un aerogenerador en un camp de vinyes a la demarcació de Tarragona. FOTO: JORDI PRADES.

En relació amb el control de tots aquests projectes d’energia verda per part de grans empreses, el mitjà Som Garrigues (en col·laboració amb La Directa) va publicar que en aquesta comarca només set companyies es repartien tots els megawatts de renovables: Forestalia, Statkraft, BluePROM, Ignis, Naturgy, Repsol i Enel.

«Les renovables haurien de ser de proximitat directa perquè si les connectes a les grans xarxes, a les autopistes de l’electricitat, tens problemes d’inestabilitat, de grans pèrdues i, a més, generes impactes mediambientals amb línies d’altes tensió creuant el territori», diu Saladié que explica que l’article 19 de la Llei del Canvi Climàtic indica que la transició energètica ha de ser de proximitat i participada per comunitats locals. «Fer energia de proximitat, hidrogen inclòs, evitaria que els quatre de sempre tinguessin el control de l’energia i que fossin els ciutadans que tinguessin accés. Però fent-ho com sembla que ho volen fer, seran les mateixes empreses de sempre qui tindran el control de la producció de l’energia i, especialment, de l’hidrogen», diu.

El professor de la URV posa com a exemple a seguir el model alemany, on el 50% de les renovables es troben en mans dels ciutadans. Un cas molt significatiu és el de Wildpoldsried, un petit poble de Baviera de poc més de 2.500 habitants que amb uns 20 MW de potència instal·lada en renovables en mans dels seus habitants ingressa quatre milions d’euros dels excedents elèctrics que posa a la xarxa. En canvi, el poble de Catalunya que té més aerogeneradors, La Granadella (Les Garrigues), només ingressava mig milió d’euros el 2013 tot i tenir fins a 42 aerogeneradors que sumaven 90 MW de potència instal·lada al seu municipi.

És per això que els últims anys molts alcaldes catalans ja no accepten amb els ulls clucs els projectes de les grans empreses que volen instal·lar renovables. Segons Saladié, actualment hi ha 41 municipis catalans que han aprovat modificacions del planejament urbanístic per tal de guanyar temps i decidir si accepten els projectes que els hi proposen o no. Aquestes modificacions consisteixen a realitzar una delimitació de les àrees aptes i no aptes per a la col·locació de molins i plaques solars, un fet que obre la porta a excloure espais protegits i a acotar les zones en les quals s’hi poden instal·lar plaques i grans aerogeneradors. «El 2019, la Generalitat va eliminar una sèrie de competències als ajuntaments perquè no es poguessin oposar a aquesta mena de projectes. Des d’aleshores, els consistoris fan servir l’única eina que els hi queda, la modificació de planejaments urbanístics, que encara no els hi han tret, tot i que el PSC va plantejar una esmena als últims pressupostos de la Generalitat per acabar amb aquesta prerrogativa dels ajuntaments», diu.

«S’ha de canviar la mentalitat de la gent. Si algú ve de vacances a Salou, mira per la finestra i veu aerogeneradors a l’horitzó hauria d’estar content perquè sabrà que l’aire condicionat de la seva habitació funciona amb energia verda

Però no tothom ho veu igual. «S’ha de canviar la mentalitat de la gent. Si, per exemple, algú ve de vacances a Salou, mira per la finestra i veu aerogeneradors a l’horitzó hauria d’estar content perquè sabrà que l’aire condicionat de la seva habitació funciona amb energia verda. La gent hauria d’estar orgullosa de tenir plaques solars a sobre les cases. Jo vaig estar als Països Baixos i allí tenen un munt d’aerogeneradors en pobles petits i, com que allò és molt pla, es veuen des d’un munt de quilòmetres de distància. Però si aquí no volem “malmetre” el paisatge hem de ser conscients que potser no tindrem vehicles elèctrics, aire condicionat a l’estiu o aigua calenta a l’hivern», avisa Juan Pedro Díaz, gerent de l’AEQT, que conclou: «S’haurà de veure on es podran instal·lar els aerogeneradors, allà on sigui menys perjudicial. Si no fem renovables, hauran d’arribar línies d’alta tensió, sinó la indústria no podrà seguir. I tampoc hi haurà mobilitat. La indústria [petroquímica] necessitarà una energia renovable que s’haurà de produir aquí».

El perill de convertir-se en una colònia energètica

«Espanya es troba en les millors condicions per a ser el pol industrial de l’hidrogen verd a Europa», assegurava el president del govern central, Pedro Sánchez, el 24 de maig en un acte a la seu del govern de Castella La Manxa. De fet, ja fa temps que es parla que Espanya podria ser «el gran exportador d’hidrogen verd pel nord d’Europa». Veient les xifres exposades en el primer article d’aquesta sèrie de reportatges, s’aprecia clarament que el problema de generar un gran volum d’hidrogen verd es troba en la capacitat de generar energia elèctrica renovable, no només per aquesta finalitat, sinó també per totes les altres activitats. Pot Espanya autoabastir-se d’hidrogen i exportar-ne?

«Espanya no pot autoabastir-se d’hidrogen», diu Antonio Turiel, que apunta a la possible disputa que hi haurà en un futur mercat de l’hidrogen en què les productores d’aquest gas, empreses privades, vendran el seu producte al millor postor, sigui d’on sigui. «Hi ha el risc que es produeixi una certa colonització energètica, que països com Alemanya acaparin les produccions d’hidrogen», afirma Turiel. De fet, el país germànic ja planeja fer hidrogen a Àfrica, concretament a la República Democràtica del Congo, a través de la futura central hidroelèctrica Inga 3, que sumada a les Inga 1 i 2, convertiran aquestes preses en la central hidroelèctrica més gran del món, duplicant la capacitat de la gegantina de les Tres Gorges al riu Iang-Tsé de la Xina.

La possible exportació d’hidrogen d’Espanya (i l’hipotètic desabastiment per a consum intern) ja està contemplada per la patronal petroquímica. «Als països del nord d’Europa els agradaria que hi hagués una xarxa (de canonades) com la que hi ha de gas natural, però en aquest cas d’hidrogen i que països del sud, on hi ha més sol, enviessin hidrogen cap al nord», apunta Juan Pedro Díaz.

El projecte alemany al Congo consistiria a produir l’hidrogen al costat de les preses i després traslladar-lo en forma d’amoníac a Europa. L’amoníac (tres àtoms d’hidrogen i un de nitrogen, NH₃) és la forma més senzilla per a traslladar i manipular l’hidrogen perquè, si no, l’alternativa és comprimir-lo a una pressió de 700 atmosferes (equivalent a 7.000 metres de fondària) —l’hidrogen és un gas molt volàtil i la seva molècula és la més petita que es coneix, per això cal comprimir-lo per a manipular-lo o transportar-lo—. L’amoníac, en ser un líquid, és molt més fàcil —i barat— de transportar.

«El port de Barcelona, que forma part de la Vall de l’Hidrogen Verd, té un projecte en el qual es vol portar amoníac des del sud-est asiàtic. Aquesta és una forma òptima per transportar energia perquè en aquelles àrees, i també a Aràbia, amb les zones desèrtiques que tenen, poden posar tots els aerogeneradors que vulguin», diu Juan Pedro Díaz.

 

Col·labora
Porta Enrere és un mitjà completament independent que no rep publicitat pública ni privada. Per fer possible el periodisme d'investigació lliure cal el suport de la ciutadania.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Accepta cookies
Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l’experiència d’usuari, analitzar el trànsit del lloc web i personalitzar el contingut. En fer clic a "Accepta les cookies", accepteu l’ús de les cookies descrites a la nostra Política de cookies. També podeu configurar quines cookies voleu acceptar fent clic a “Configurar les cookies”.