L’any 2022, a Europa es van comercialitzar 14.000 milions de kg d’aparells elèctrics electrònics (AEE) i es van generar 13.000 milions de kg de residus electrònics. Tot i això, només 5.600 milions de kg es van recollir i reciclar de manera oficialment documentada, és a dir, que es van reciclar correctament. Aquestes dades les recull l’Observatori internacional sobre residus electrònics de l’any 2024, un informe dut a terme per l’lnstitut de les Nacions Unides per a la Formació Professional i Investigacions (el Programa per a Cicles Sostenibles) i la Unió Internacional de Telecomunicacions.

Els cartutxos de tinta i tòner utilitzats en impressores i fotocopiadores són AEEs i, quan se’ls acaba la vida útil, passen a ser una deixalla. Es converteixen en residus elèctrics electrònics (RAEEs). Com a tal, en tot moment són productes sotmesos a diverses normatives: des de la fabricació del consumible fins que es converteix en brossa. Ara bé, segons dades d’ETIRA, una associació europea de fabricants de cartutxos remanufacturats de tòner i de tinta, «un de cada tres cartutxos que arriba a Europa és il·legal».

Remanufacturar és reutilitzar, readaptar un producte que té el cicle de vida esgotat perquè torni a ser funcional, mantenint la garantia i una qualitat equivalent o superior a l’original. Quan un consumible no és original, pot ser o bé remanufacturat — es reutilitza el cartutx i es canvia el contingut de dins — o bé clònic, és a dir, un consumible que funciona com un original, però el fabrica una altra empresa, un tercer. Per això els consumibles clònics també s’anomenen compatibles, perquè fan la mateixa funció que un cartutx original, visualment són pràcticament iguals, però no són fabricats per les empreses dels originals. Per posar un exemple, HP, Brother, Canon o Ricoh són fabricants de cartutxos originals de tinta i tòner.

Des del 2019, Javier Martínez és el president d’ETIRA, des d’on treballa «per garantir la seguretat, la qualitat i l’estandardització del producte remanufacturat». Martínez fa més de vint anys que treballa al sector i, amb el pas del temps, n’ha vist de tots colors. Ara bé, l’any 2024 va iniciar una lluita que manté intacta encara avui en dia: mou cel i terra per denunciar que «hi ha cartutxos que arriben a Europa que són il·legals» i que, a més, «contaminen, de manera molt profunda, els ecosistemes europeus».

La Xina, sota sospita

Juntament amb altres membres de l’associació, Martínez ha dedicat aquests dos anys a fer estudis sobre consumibles clònics (compatibles) de tinta i tòner que arriben a Europa. La primera troballa, que es pot comprovar amb una cerca ràpida a internet, és la diferència del preu de venda entre un original i un clònic: mentre que un consumible de tòner original val més de 150€ o, fins i tot, més de 200€ en alguns casos, els compatibles poden no arribar als 20€. Aquesta diferència va cridar l’atenció d’ETIRA: «La resposta és fàcil. Molts dels cartutxos compatibles, principalment importats de la Xina, no compleixen els requisits normatius de la Unió Europea», apunta Martínez. «Cal tenir en compte que els costos de fabricació dels productes xinesos importats a Europa són molt menors. Si a això hi sumes que no compleixen els mínims estàndards preceptius per a aquest tipus de productes, la conclusió és fàcil: menor preu, competència deslleial».

Les normatives a què es refereix Martínez són el Reglament (UE) 2019/1020, el Reglament REACH (CE) 1907/2006 i la normativa CLP. Són les lleis que han de complir els aparells elèctrics electrònics (AEE) importats als països de la Unió Europea. Fan referència a la vigilància del mercat (que a la Unió Europea només es comercialitzin productes que compleixin les normatives europees) i al registre, l’avaluació, l’autorització i la restricció de substàncies i barreges químiques  (REACH) i a la classificació, l’etiquetatge i l’envasament. A grans trets, en l’etiquetatge o en el plàstic del mateix producte ha d’haver registrada informació com ara el fabricant del consumible, el logotip oficial de la UE o un full d’instruccions per a l’usuari o una fitxa amb les dades de seguretat (FDS).

«Si jo descobreixo un component químic que allarga la vida de la bateria un 30%, no dedico dos anys a provar-lo, perquè he perdut el mercat. Els cicles d’innovació són molt ràpids. Això fa que molts d’aquests productes arribin sense tenir un coneixement real de l’impacte»

«L’absència d’aquesta informació vulnera l’article 31 del Reglament REACH i suposa un risc per a la salut de les persones que manipulen el producte o que n’estan exposats», especifica Martínez, que obre una mostra d’un consumible compatible i va enumerant, en una llista, tot el que hi falta.

I destaca, especialment, que no hi hagi cap declaració de conformitat: «Perquè el marcatge d’un cartutx sigui vàlid és imprescindible que hi hagi la signatura de la “Persona Europea Responsable”, és a dir, algú que, a títol personal, adquireix tota la responsabilitat de compliment. Per tant, aquesta persona es responsabilitza que el producte compleixi les normatives de sostenibilitat i control de substàncies perilloses en aparells elèctrics i electrònics: la Directiva d’Eco-disseny a les lleis de deixalles, el RoHS (limita substàncies perilloses en aparells elèctrics i electrònics) i el REACH i el marcatge de plàstics». Aquesta mesura va entrar en vigor l’estiu del 2021.

És una «cascada d’infraccions», afegeix Martínez, cosa que fa que «el producte no tingui cap traçabilitat». Ho descriu com una «lluita ferotge per arribar el primer al mercat»: «Si jo descobreixo un component químic que allarga la vida de la bateria un 30%, no dedico dos anys a provar-lo, perquè he perdut el mercat. Els cicles d’innovació són molt ràpids. Això fa que molts d’aquests productes arribin sense tenir un coneixement real de l’impacte», critica.

La Comissió Europea confirma a Porta Enrere aquesta problemàtica: «Sobre l’aplicació de la normativa de l’Agència Europea de Substàncies Químiques, diverses dades indiquen un alt nivell de taxes d’incompliment de països no pertanyents a la UE, inclosa la Xina, amb els requisits de REACH i RoHS». Expliquen que l’any 2025 van detectar que el 32% de les substàncies químiques importades com a components de mescles no estaven correctament registrades segons el REACH i que el nombre més alt de substàncies que no complien amb els drets de registre es van importar de la Xina. I dos anys abans, el 2023, un altre projecte centrat en els controls químics integrats va trobar una taxa d’incompliment del 52% per als dispositius electrònics (incloses les categories que cobreixen els cartutxos), en què la majoria dels productes importats que no complien la normativa provenien del mateix país, de la Xina.

Tòners que superen els límits d’emissions de COVs

Martínez dedica bona part del seu temps a preparar presentacions per exposar la problemàtica arreu. S’ha reunit amb els principals responsables de Catalunya, d’Espanya i de la Comissió Europea a qui, a banda d’explicar l’incompliment de les lleis, els ha presentat un reguitzell de dades. Part d’aquesta informació fa referència a les emissions de compostos orgànics volàtils (COV o VOC, per les sigles en anglès) que emeten alguns consumibles de tòner xinesos.

Segons experts consultats per Porta Enrere, aquestes emissions es generen quan el tòner (que és una pols feta de plàstic, cera i altres additius) es fon sobre el paper a una temperatura entre 120ºC i 160ºC en impressores modernes (fins a 200ºC en les més antigues). I aquestes emissions són perjudicials per a la salut. L’Agència de Protecció Ambiental (EPA) dels Estats Units, per exemple, fa un llistat dels principals efectes dels COVs en la qualitat de l’aire interior, entre els quals destaca la «irritació d’ulls, nas i gola; mal de cap; mal al fetge i al sistema nerviós central», entre altres. L’EPA també assenyala que alguns d’aquests COVs (com el benzè) són cancerígens. Avui en dia, encara hi ha pocs estudis de les emissions i els materials que es desprenen durant la impressió d’un cartutx de tòner, però, malgrat que aquestes dades siguin força desconegudes, les investigacions fetes fins al moment ja apunten uns resultats representatius.

La TÜV Rheinland LGA Products GmbH és una empresa privada alemanya encarregada de fer assajos, inspeccions i certificacions de productes per saber si compleixen normes com el REACH i el RoHS. L’any 2020, van mesurar les emissions de tres tòners negres diferents, tots tres compatibles xinesos: el D 285A, el PT 285XL i el PT D116L. Per tant, aquests estudis no van analitzar les altres fonts d’emissió que hi ha durant una impressió, és a dir, no van analitzar les emissions dels components de l’interior del cartutx (el corró, les peces de plàstic, etc.), dels components interns de la impressora (el rodet, les peces de plàstic, etc.) ni del paper utilitzat. Només es van fixar en les emissions del tòner. I aquests van ser-ne els resultats: els tres cartutxos superaven, en un valor o en un altre, els límits de referència. Aquests límits no els estableix cap normativa, sinó la mateixa empresa TÜV Rheinland; existeixen altres límits i altres certificats per als cartutxos de tinta i tòner, però aquests són els criteris tècnics de referència d’aquesta empresa en particular.

Aquestes emissions, doncs, fan referència a la pols de tòner únicament. Per això aquestes quantitats de compostos orgànics volàtils no fan referència al total acumulat que pot inhalar una persona. D’una banda, perquè a aquests valors caldria sumar-hi els resultats de les emissions dels altres materials i components; de l’altra, perquè no són estudis fets a partir d’una concentració a l’aire d’una oficina o de qualsevol cambra tancada.

El plàstic d’alguns cartutxos clònics també supera el límit de la normativa europea

Close the Loop és una empresa gestora de residus. Situada a Bèlgica, té una planta de tractament de cartutxos de tinta i tòner i allà es dipositen la major part dels residus europeus d’aquest tipus de producte. L’any 2024, va enviar a analitzar mostres de diversos tipus de plàstics recollits dels residus que van arribar a la planta: PS-ABS, PS-MIX, PET, PP/PS LVR-SAMPLE, PP, HDPE i PS/ABS ESSITY. D’aquestes mostres, n’hi va haver una que va superar els límits establerts per la llei: la PS-MIX, una barreja mixta de diversos plàstics. Aquesta barreja es troba en alguns cartutxos compatibles, no en tots els consumibles indistintament.

Els resultats de l’estudi demostren que es va detectar una quantitat superior al límit legal de PBDEs (èters difenílics polibromats), «substàncies químiques afegides a una varietat de productes de consum perquè sigui més difícil que cremin. Aquestes substàncies no són compostos individuals, sinó mescles de diverses substàncies bromades», publica l’Agència per a Substàncies Tòxiques i Registre de Malalties dels Estats Units. Alguns d’aquests PBDEs són «persistents, bioacumulatius i tòxics tant per als humans com per al medi ambient». Ho afirma l’EPA, l’Agència de Protecció Ambiental dels Estats Units, que parla dels efectes neuroconductuals en la salut humana.

La normativa que marca un límit legal per a la suma de PBDEs és el RoHS 2011/65/UE. Estableix un límit del 0,1% en pes, és a dir, de cada 1.000 parts del pes del material, com a màxim 1 part pot correspondre a aquella substància, que és el mateix que 1.000 mg/kg. La suma de PBDEs detectats en les anàlisis va ser de 1.280 mg/kg, és a dir, un 0,128% en pes. En altres paraules: un 28% per sobre del límit.

Aquesta mostra (PS-MIX) és rellevant perquè presenta una càrrega de PBDE clarament superior a la resta de mostres analitzades i, a més, supera el límit RoHS aplicable. El resultat de la suma de PBDEs, en aquest cas, es calcula a partir dels decabromodifenil èters (1.240 mg/kg), principalment, però també dels nonabromodifenil èters (30,1 mg/kg), dels heptabromodifenil èters (5,15 mg/kg) i dels octabromodifenil èters (4,14 mg/kg), les substàncies de les quals es va detectar un valor més significatiu. Aquests resultats no representen tots els productes, fan referència a una mostra en concret, però això ja demostra que podria haver-hi més casos similars.

Pel que fa a altres detalls, com ara si el plàstic bromat està en productes d’altres fabricants o només en els xinesos com diuen des d’ETIRA, des del laboratori encarregat de realitzar l’estudi (SGS — Société Générale de Surveillance) han declinat facilitar més informació a Porta Enrere: «Tots els estudis que realitzem són contractats per clients que estan protegits per un acord de confidencialitat. Malauradament, no podem proporcionar més informació sobre aquest tema».

Els efectes dels retardants de flama bromats en la salut

La suma de PBDEs exposada anteriorment supera el llindar europeu, la qual cosa significa, entre altres, que la quantitat de retardants de flama bromats és més elevada. El plàstic bromat no és un tipus concret de plàstic. Pot ser ABS, poliestirè, PC/ABS o un altre polímer al qual s’han afegit retardants de flama bromats perquè costi més d’encendre’s o perquè el foc es propagui més lentament. Per tant, la característica principal és la resistència al foc, no pas una aparença determinada. Encara que molts plàstics bromats procedents d’aparells electrònics siguin negres, el color negre no demostra que continguin brom.

Aquests retardants de flama s’han afegit, al llarg dels anys, als plàstics, tèxtils i equips elèctrics o electrònics per reduir la inflamabilitat i millorar la seguretat del producte. Malgrat que n’hi ha de restringits a la UE des del 2004, poden arribar al medi ambient per una mala gestió del reciclatge dels residus — productes llançats a la brossa o traslladats en abocadors —. Això fa que contaminin el sòl, l’aire i l’aigua, i que entrin al nostre cos quan respirem la pols contaminada. Segons diversos estudis, els retardants de flama bromats tenen efectes adversos per a la salut: interrupció endocrina, toxicitat reproductiva i del desenvolupament, neurotoxicitat i càncer. S’ha observat, sobretot, que afecten en l’aprenentatge, en la capacitat de memòria i indueixen la hiperactivitat.

A l’estat espanyol hi ha tres plantes de tractament de consumibles de tòner i una d’aquestes està a Catalunya, a Rubí. El seu responsable és Ruben Barberà, que manifesta la dificultat de dur a terme una anàlisi com aquesta de materials de cartutxos compatibles: «Quan ens arriba el material a la planta de tractament, el fraccionem. Quan el fragmentem, separem, per una banda, el plàstic i, per l’altra, els metalls. Aquests plàstics triturats van a una planta de tractament de plàstics que, mecànicament, els separen. Si hi ha una tona de plàstic bromat [el plàstic dels consumibles clònics], entremig de 1.000 tones no es veu. Diria que és impossible de saber si és contaminant o no».

Més de 13.000 tones de cartutxos de tinta i tòner importades a Catalunya (2017-2026)

«La Xina continua sent, amb diferència, el principal exportador mundial de cartutxos de tinta compatibles i un dels centres de fabricació més grans de consumibles per a impressió, mentre que Japó i Singapur lideren les exportacions de cartutxos originals d’alt valor afegit», afirmen des de la Dependència Regional de Duanes i Impostos Especials de Catalunya a Porta Enrere. «S’ha augmentat considerablement aquest mercat, especialment via comerç en línia».

La base de dades DataComex recull estadístiques de comerç exterior de béns d’Espanya i de la Unió Europea. Enmig de tota la informació publicada, permet filtrar segons les importacions rebudes al llarg dels anys i, fins i tot, seleccionar tipus de productes concrets. Ara bé, no permet obtenir un resultat exacte, complet i homogeni de tots els cartutxos de tinta i tòner. Per això la informació recollida a les taules exposades a continuació és una aproximació basada en categories relacionades amb els cartutxos de tinta i tòner al llarg dels anys: del 2017 al 2026, tenint en compte que les dades del 2024, 2025 i 2026 són provisionals (les del 2026 fan referència als mesos de gener fins al maig).

La responsabilitat de duanes, el SOIVRE i altres organismes estatals i autonòmics

En l’àmbit europeu, la Comissió Europea estableix en l’article 25 del Reglament (UE) 2019/1020 que cada país ha de designar una o més autoritats de vigilància del mercat. Per tant, cada país és responsable d’avaluar i controlar els productes que circulen pel seu territori: «Mentre que la Comissió Europea i l’Agència Europea de Substàncies Químiques supervisen els marcs administratius, científics i polítics centrals de la legislació de la UE sobre productes químics, els estats membres són responsables de fer complir la legislació química pertinent», comenta a Porta Enrere la Comissió Europea. «Els organismes nacionals tenen la tasca de dur a terme la vigilància del mercat, les inspeccions in situ i els controls físics, així com la implementació de sancions per garantir el compliment total a nivell nacional», detalla. En definitiva, els països de la UE han de garantir que «els equips elèctrics i electrònics que es comercialitzin, incloses les peces de recanvi, no continguin substàncies perilloses».

En el cas de l’estat espanyol, hi ha diversos responsables de fer aquesta feina, cadascú en el seu àmbit: l’Agència Estatal d’Administració Tributària (AEAT), el Servei Oficial d’Inspecció, Vigilància i Regulació de les Exportacions (SOIVRE), el Ministeri d’Indústria i Turisme i el Ministeri de Medi Ambient. A banda d’aquests, també hi ha altres organismes estatals que, en cas que sigui necessari pel tipus de producte, hi poden intervenir i també organismes de cada comunitat autònoma que s’encarreguen de vigilar els productes una vegada ja han entrat al mercat.

El primer punt de control de les mercaderies que entren o surten de la Unió Europea és duanes, que forma part de l’AEAT: «La intervenció a la duana consisteix a comprovar que l’importador o l’exportador disposi de les autoritzacions, certificats o llicències exigits per la normativa sectorial i, quan és necessari, coordinar l’actuació amb l’autoritat competent encarregada de verificar el compliment material d’aquests requisits», expliquen de la Dependència Regional de Duanes de Catalunya.

Els consumibles de tinta i tòner, per ser AEEs (aparells elèctrics electrònics), han de complir la normativa RoHs, és a dir, la normativa de les substàncies perilloses. I és el SOIVRE qui s’encarrega de fer aquesta comprovació: «En cas que no passin els controls, es prohibeix la importació al mercat de la Unió, excepte els casos en què la falta de conformitat detectada sigui d’etiquetatge i es pugui esmenar. En aquests casos, amb l’aplicació del RD 993/2022, es podria importar amb el compromís d’esmena, i posterior revisió de la posada en conformitat corresponent per part de l’autoritat de vigilància de mercat de la comunitat autònoma», explica el SOIVRE a Porta Enrere. En altres paraules, si el problema és un error d’etiquetatge (per exemple, una dada d’identificació), es permet que el producte entri al país amb el compromís de l’importador d’arreglar-ho. Segons el SOIVRE, ha de ser l’autoritat de vigilància corresponent de cada comunitat autònoma qui s’asseguri que s’acaba complint.

«Quan el Servei d’Inspecció del SOIVRE emet resolució amb el resultat de control a través dels certificats o notificacions de no conformitat corresponents per a cadascuna de les partides, la duana revisa aquests certificats posteriorment», afegeixen de l’AEAT. Per tant, diuen, «si un producte no disposa dels certificats necessaris per a la importació, la mercaderia no podria obtenir la validació, és a dir, no podria ser mercaderia de la Unió Europea».

El problema principal: la falta de control de les administracions

Quan s’acaba la vida útil d’un cartutx es converteix en un residu elèctric electrònic (RAEE). I els consumibles de tinta i tòner, per tenir aquestes característiques, han de passar un procés de tractament, que només es duu a terme en plantes de tractament: «El problema és que, en l’àmbit dels residus, el mateix sector de cartutxos compatibles no gestiona el tractament del tòner. Agafen els consumibles que tenen valor i que poden recuperar, però els que no poden recuperar acaben a l’abocador», lamenta Ruben Barberà, responsable d’una de les plantes de tractament de tòners de Catalunya. «Que els residus arribin a les plantes de tractament depèn de cada empresari a l’hora de reciclar», diu.

«L’empresa de brossa ho recull, s’ho emporta i ho llença a l’abocador juntament amb la seva pròpia brossa. Li cobra una mica més de preu, perquè és un tòner, però va a la brossa. Aquesta és la clau: la no gestió dels materials de rebuig»

Tant a Catalunya com a Espanya, el recorregut dels cartutxos de tinta i tòner és força complex. «L’usuari posa el cartutx a la impressora. Un cartutx original, compatible o remanufacturat, el que sigui. Quan està gastat, generalment, depèn de la mida de l’empresa, s’instal·len unes papereres per recollir aquest material», explica Barberà. «Qui s’encarrega de recollir aquestes papereres és, generalment, un broker o un satèl·lit (com l’anomenem nosaltres), que s’encarrega de carregar-los i després revendre’ls. Dit d’una altra manera, s’emporta els cartutxos que tenen valor, els neteja, els empaqueta i els envia a reutilitzar. Per tant, primer problema: els que no tenen valor no els vol. Per què? Perquè cal portar-los a una planta de tractament i això val diners». Si passa això i no es recullen, «l’usuari (que pot ser una empresa de 5-10 persones), truca a l’empresa que gestiona la brossa al municipi perquè li facin aquest servei. L’empresa de brossa ho recull, s’ho emporta i ho llença a l’abocador juntament amb la seva pròpia brossa. Li cobra una mica més de preu, perquè és un tòner, però va a la brossa. Aquesta és la clau: la no gestió dels materials de rebuig».

«El fabricant del cartutx té l’obligació de notificar al Ministeri de Medi Ambient les quantitats que vol posar al mercat. En funció d’això, de les quantitats, s’ha de fer responsable del 75% dels productes que ha posat al mercat, és a dir, del tractament se n’ha de responsabilitzar ell. Això ja és un mal començament perquè els fabricants no diuen mai la veritat del que posen»

Barberà fa aquest resum del recorregut del consumible, però encara hi ha més factors que hi intervenen. La via correcta, la que estipula la llei, és que l’operari dels cartutxos (sigui qui sigui) gestiona bé el residu i el fa arribar a la planta de tractament. Un d’aquests operaris que s’encarreguen de reciclar els cartutxos són els SCRAP, el Sistema Col·lectiu de Responsabilitat Ampliada del Productor: «Tal com el nom indica, és una forma de col·lectivització de l’esforç. Hi ha diferents SCRAPs segons els RAEEs i cadascun té els seus membres adherits». El funcionament principal dels SCRAPs és el següent: els fabricants s’hi adhereixen perquè són els responsables dels productes que posen al mercat durant el seu cicle de vida, també quan s’han de reciclar. Els fabricants, però, no fan aquesta gestió, sinó que contracten els operaris dels SCRAP per transportar els residus allà on cal. «El fabricant del cartutx té l’obligació de notificar al Ministeri de Medi Ambient les quantitats que vol posar al mercat. En funció d’això, de les quantitats, s’ha de fer responsable del 75% dels productes que ha posat al mercat, és a dir, del tractament se n’ha de responsabilitzar ell. Això ja és un mal començament perquè els fabricants no diuen mai la veritat del que posen», critica Ruben.

Porta Enrere ha demanat, de manera insistent i en reiterades ocasions, una entrevista amb alguna persona responsable del Ministeri de Medi Ambient sobre aquest assumpte, però el Ministeri no ha atès la petició d’aquest mitjà.

«Jo reciclo una rentadora, dic que també he reciclat tòners, i feina feta. Ningú s’adona de res»

Des del punt de vista dels SCRAPs, la situació també fa patir. Matías Rodrigues és el director general d’una SCRAP, l’European Recycling Platform a Espanya: «Jo he de recollir un tant per cent de productes d’informàtica que porto a reciclar. Aquest tant per cent tant és si són tòners com si són productes només d’informàtica. Tot compta com si fos el mateix». Ho explica sense embuts: «Nosaltres, com a SCRAP, fa temps que ens queixem d’això. La meta la pots complir amb impressores, amb tòners o qualsevol cosa per l’estil. Jo reciclo una rentadora, dic que també he reciclat tòners, i feina feta. Ningú s’adona de res».

L’Agència de Residus de Catalunya no vol donar explicacions

A Catalunya, l’entitat responsable de la gestió dels residus és l’Agència de Residus de Catalunya (ARC), el director de la qual (Albert Planell) no ha acceptat cap entrevista presencial ni telefònica amb aquest mitjà. Només ha facilitat un document amb informació incompleta, preparada a partir d’uns ítems genèrics, alguns dels quals no han estat contestats per l’Agència. Aquest mitjà tampoc no ha tingut cap opció de repreguntar: les preguntes concretes enviades per abordar totes les qüestions necessàries i resoldre dubtes pendents no ha estat mai contestades.

Així doncs, les poques dades rebudes fan referència a les funcions de l’Agència, que és l’ens responsable «d’avaluar el compliment de la normativa vigent», per això duu a terme inspeccions, que consisteixen en un «control documental (llibre de registre d’entrades i sortides, contractes de tractament, etc.), visual (de les instal·lacions), d’emmagatzematge dels tòners i cartutxos, d’identificació i etiquetatge dels residus en cas de ser perillosos, estocs de residus entrats i produïts, etc.».

La mateixa Agència reconeix que ha imposat dues sancions «de 30.000 i 8.000 euros per l’incompliment de la llicència ambiental i l’incompliment de les obligacions documentals per no formalitzar els registres d’entrades i de sortides de residus». No especifica l’any en què van ser interposades.

Pel que fa als residus gestionats a Catalunya l’any 2024, l’ARC assegura que van registrar «365 t de tòners amb codi de residu 080318 (tòners no perillosos) i 23,5 t de tòners del codi de residu 080317 (tòners amb substàncies perilloses)».

La trampa amb els codis LER, els codis de classificació dels residus

La falta de control denunciada per ETIRA i Barberà s’accentua pels interessos econòmics dels empresaris: és més barat enviar els residus a un abocador que a una planta de tractament. Traslladar els residus d’aparells electrònics a una planta de tractament «hauria de costar 600 €/tona», assegura Barberà. En canvi, enviar-los a un abocador a Catalunya, 140 €/tona. «A fora de Catalunya els preus dels abocadors són encara més barats: 65 €/tona a Saragossa i 45 €/tona a Albacete». (Aquests preus estan actualitzats ?)

«La tarifa d’un residu no perillós ronda els 140€. La tarifa d’un residu perillós puja als 500€. El joc està que ho passen com a residu no perillós, així s’estalvien diners»

A Catalunya, qui classifica els residus, en el primer esglaó, és el mateix operador (els importadors, els brokers…). Cadascú classifica la quantitat de residus que té segons la tipologia del residu a través d’una pàgina web de l’Agència de Residus de Catalunya. Cada tipologia té un codi assignat. «Molta gent aprofita els codis LER vells, que són el 080318 i el 080317, i no els nous: el 200136-62 i el 160214-42. Això fa que tòners que haurien de ser tractats a plantes específiques acaben en abocadors», detalla Javier Martínez, president d’ETIRA. «La tarifa d’un residu no perillós ronda els 140€. La tarifa d’un residu perillós puja als 500€. El joc està que ho passen com a residu no perillós, així s’estalvien diners», diu Barberà. L’Agència de Residus de Catalunya no ha valorat ni ha volgut parlar d’aquesta qüestió.

Així consta a l’article 31 del Reial Decret 110/2015, on s’explica que no es podran eliminar els RAEE que no hagin estat prèviament sotmesos a un tractament: «Els residus d’impressió hauran de codificar-se d’acord amb les fraccions 4 i 6 del quadre 1 de l’annex VIII del RD: 160213-41, 200135-41, 160214-42, 200136-42, 160213-61, 200135-61, 160214-61 o 200136-62, segons si es tracta de residus domèstics o professionals, perillosos o no perillosos», cita Martínez. I concreta: «En conseqüència, es procedeix a la cancel·lació d’ofici dels codis LER 080318 i 080317 inclosos en els registres d’eliminació de residus mitjançant dipòsit en abocador, per la qual cosa aquest tipus de residus no poden rebre’s en aquestes instal·lacions».

Els codis LER antics continuen operatius i, per tant, es poden seleccionar a la pàgina web, explica Barberà. Ara bé, «quan busques la via de gestió, antigament t’acceptaven D5 (deposició, abocament), i ara entres a la pàgina web i poses el codi 080318 (el codi antic) i ja no et permet clicar el D5». Segons Barberà, aquest canvi es va fer el febrer de 2026, tot i que critica que s’hauria hagut de fer fa anys: «Això ho haurien hagut de fer l’any 2018, però no a Catalunya, a totes les comunitats autònomes. Si ho fas a Catalunya i no ho fas a Aragó, se’n va tot a Aragó. O a València, que València és un colador», conclou.

La Comissió Europea assegura que «està explorant, actualment, oportunitats per reforçar encara més l’aplicació de la normativa a nivell de la UE, especialment pel que fa a les importacions a través de vendes en línia». Fins ara, per als productes inspeccionats que no compleixen la normativa, hi ha unes «mesures d’aplicació, sancions i mesures duaneres». Des de la Comissió, però, no concreten quines són.

L’any 2024, es va presentar l’avantprojecte de la Llei de Prevenció de Residus i Ús Eficient dels Recursos, segons el qual, en el termini de «1 de gener de 2025» quedaria «prohibida la distribució i venda dels cartutxos i tòners que no siguin reutilitzables ni recarregables». L’avantprojecte encara no ha estat aprovat.