Contacte: redaccio@portaenrere.cat

Medi Ambient Iqoxe va abocar anualment al mar 2.000 tones de contaminants que multiplicaven per disset el...

Comentaris (0) /

Escrit per:

La investigació judicial arran de l’accident d’Iqoxe, el més gran en la història de la indústria petroquímica de Tarragona, ha arribat a la conclusió provisional que la direcció de l’empresa i els seus tècnics van idear un sistema per tal de vessar les aigües residuals sense tractament de cap mena directament al mar, suposant un risc per a la fauna i el medi ambient de la zona, on hi ha una platja molt pròxima, la de La Pineda.

De fet, la jutgessa que porta el cas en aquesta peça separada de l’accident principal, ha decidit imputar un altre treballador, el cap de tecnologia d’Iqoxe, perquè considera que va ser un dels que van planificar i posar en marxa un sistema per evitar que es detectessin els nivells de contaminació de les aigües. Això va permetre Iqoxe mantenir la producció sense haver de fer les inversions necessàries en la depuració de l’aigua. El sistema consistia a derivar l’aigua que s’havia d’abocar al mar a través de l’Estació Depuradora d’Aigües Residuals (EDAR) a uns dipòsits, on es diluïa amb aigua regenerada procedent d’un tanc del servei contra incendis. D’aquesta manera es rebaixava notablement la concentració de contaminants. Aquest sistema s’emprava només quan hi havia una inspecció, tal com demostra la investigació fins aquest moment.

Segons la jutgessa, els màxims responsables d’Iqoxe en aquell moment, José Luís Morlanes, i el director Juan Manuel Rodríguez Prats, eren conscients d’aquests mètodes i, fins i tot, havien col·laborat en la seva planificació. Aquest sistema es va posar en marxa l’any 2017 quan l’entrada en funcionament de la planta U-3100 (el reactor de la qual va ser el causant de l’explosió que va matar tres persones) va evidenciar que l’EDAR no podia depurar tota la quantitat de residus que es produïen. Aquesta insuficiència es va accentuar encara més amb la posada en marxa de la planta U-3200 l’estiu de 2019. Abans, el 2015, Iqoxe havia ideat un altre sistema per a falsejar les mostres de contaminants a l’aigua. Segons la investigació judicial, el treballador ara imputat va crear un punt fictici de presa de mostres de les aigües.

Els pròxims dies, el cap de tecnologia haurà de declarar davant la jutgessa en condició d’investigat per tot aquest assumpte.

La decisió de la magistrada es recolza en un informe de l’Instituto Nacional de Toxicología del 9 de juny d’enguany en què es confirma que Iqoxe realitzava abocaments d’aigües residuals no tractades i, per a impedir que se sabés, utilitzava productes antiespumants que van contribuir encara més a contaminar el mar.

L’informe esmenta una sèrie d’inspeccions fetes per l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) des que Iqoxe va fer-se càrrec de l’antiga IQA. Així, el 2014 hi ha una inspecció de l’ACA en què es detalla que per la sortida de refrigeració d’Iqoxe estava sortint aigua de color blau que havia provocat una taca al mar. A més, hi havia molta escuma i peixos morts a la platja i a l’aigua. Quatre anys més tard, l’ACA va fer una nova inspecció arran d’un avís de la policia portuària del Port de Tarragona. Els agents havien vist escuma sobre l’aigua del mar. Segons l’Instituto Nacional de Toxicología, l’estudi fet en aquest cas i en el 2014 va ser molt «inespecífic i incomplet».

El 2019, l’ACA va fer una nova inspecció (sense que prèviament hi hagués taques o escuma al mar) i va descobrir un sistema d’aspersió per tal de posar antiespumant a l’aigua del canal que du les aigües residuals d’Iqoxe al mar. El producte era Nalco Water 71102.

Segons l’informe de l’Instituto Nacional de Toxicología, era evident que aquesta necessitat de posar productes contra l’escuma indicaven que l’aigua de mar que circula pel canal de refrigeració dins de les instal·lacions de l’empresa no compleix amb els requisits establerts en l’autorització ambiental.

Posteriorment a l’accident (gener de 2020), l’ACA va demostrar que les aigües que circulen per l’esmentat canal contenien restes de productes que fabrica Iqoxe com etilenglicol i propilenglicol.

A més, les anàlisis fetes a les aigües residuals que ja havien sortit tractades de l’EDAR demostraven uns valors de contaminació molt per sobre d’allò que s’indicava com a límit màxim en l’autorització ambiental. Així, un estudi fet l’any 2017, mostrava que aquestes aigües tenien uns valors per sobre els 9000 mg d’oxigen per litre. El límit màxim havia de ser de 700.

Aquesta xifra de 9000 mg/l (d’un màxim de 700 mg/l) és la DQO, que són les sigles de Demanda Química d’Oxigen, que és la quantitat d’oxigen necessària per a oxidar la matèria orgànica per mitjans químics i convertir-la en diòxid de carboni o hidrogen. Aquesta DQO serveix per a determinar la contaminació que hi ha a l’aigua i com més gran sigui la xifra, més contaminació hi ha. L’informe de l’Instituto Nacional de Toxicología diu que la DQO en aigües industrials es pot situar entre 50 i 2.000 mg d’oxigen/l, encara que, de vegades, pot arribar a 5.000. Per tant, les quantitats d’Iqoxe doblarien aquesta xifra màxima.

Però un altre estudi fet pel Centre Tecnològic de Catalunya el 2019 va mostrar unes xifres de DQO molt superiors: 12320 mg oxigen/l, és a dir 17 vegades més del valor límit de l’autorització ambiental. Aquest increment seria provocat per la posada en marxa de la unitat de derivats d’Iqoxe. L’EDAR s’havia construït el 1995 i, segons l’informe, no s’havia ampliat malgrat que s’havien posat en funcionament noves línies de producció a l’empresa.

«Com que Iqoxe no disposa d’un sistema de depuració de les seves aigües residuals i no existeix cap registre que demostri cap altre sistema de gestió de les seves aigües residuals, és evident que el destí final de les aigües sense depurar és el mar», diu un dels paràgrafs de l’informe.

L’Instituto Nacional de Toxicología (INT) afirma que la utilització de productes per a evitar que es formés escuma per l’abocament de contaminants al mar va ajudar a contaminar encara més les aigües marítimes. Així, l’Aquamax, un dels altres antiespumants utilitzats per Iqoxe, conté querosè, un hidrocarbur. «D’aquesta manera s’afegeix al medi marí un segon contaminant constituït per hidrocarburs i altres substàncies químiques. Aquest producte químic (Aquamax) és considerat tòxic per als organismes aquàtics i amb efectes nocius de llarga durada».

L’INT assegura que la zona costanera Tarragona – Vila-seca té corrents de baixa intensitat, així com marees lleus. Tot això no afavoreix la dispersió dels contaminants que accedeixen al mar des de terra.

Tot i que l’INT assegura que no es coneix la composició exacta dels contaminants que provenen d’Iqoxe més enllà de la presència dels productes que eviten l’escuma i que s’han citat anteriorment, aquest centre científic esmenta un dels compostos que fabrica Iqoxe, els alcohols grasos etoxilats. De tota la costa espanyola, la de Tarragona, on hi ha els desaigües de la indústria, i la desembocadura dels rius Besòs i Llobregat a Barcelona són les que presenten més concentració d’aquests productes.

Però l’informe encara esmenta un altre grup de contaminants produïts per Iqoxe: els alquil fenol polietoxilats (APEO). Aquests productes estan prohibits o restringits a Europa. Un dels membres de la família d’aquests compostos, els nonilfenol polietoxilat (NPEO) tenen un efecte estrogen potencial en el medi ambient. Segons l’INT, la badia de Tarragona és una de les zones costaneres que registra una de les concentracions més grans d’aquests productes a l’aigua i als sediments, un fet que demostra «la influència dominant dels vessaments industrials en aquesta àrea».

Aquesta zona costanera Tarragona – Vila-seca, on es produeixen els vessaments d’Iqoxe, és, segons l’informe de l’Instituto Nacional de Toxicología, l’única de les 38 masses costaneres de tota Catalunya on el seu estat global és «dolent».

Segons els càlculs de l’Instituto Nacional de Toxicología, Iqoxe va abocar, en tres anys, entre 323.222 metres cúbics i 549.120 metres cúbics (1 metre cúbic: 1.000 litres) d’aigües residuals al mar. Si aquestes aigües residuals tenien una càrrega contaminant de 12.000 mg d’oxigen/l, això vol dir que Iqoxe va estar abocant al mar entre 1.292 i 2.196 tones anuals d’aigües residuals que multiplicaven per disset la contaminació màxima permesa en la seva autorització ambiental.

Amb la condició d’investigat del cap de tecnologia, els imputats en la instrucció del cas arriben als 12, els primers dels quals van ser José Luis Morlanes i Juan Manuel Rodríguez Prats (imputats el 12 de juny de 2020), que mantenen aquesta condició encara.

Col·labora
Porta Enrere és un mitjà completament independent que no rep publicitat pública ni privada. Per fer possible el periodisme d'investigació lliure cal el suport de la ciutadania.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Accepta cookies
Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l’experiència d’usuari, analitzar el trànsit del lloc web i personalitzar el contingut. En fer clic a "Accepta les cookies", accepteu l’ús de les cookies descrites a la nostra Política de cookies. També podeu configurar quines cookies voleu acceptar fent clic a “Configurar les cookies”.