Contacte: redaccio@portaenrere.cat

Medi Ambient Una investigació periodística demostra els vincles entre el càncer i la petroquímica als Estats Units...

Comentaris (0) /

Escrit per:

«A la regió sanitària Camp de Tarragona s’observa una incidència més gran del càncer que a la regió sanitària Terres de l’Ebre i, especialment, als municipis del triangle Tarragona-Reus-Valls i alguns municipis adjacents.» Aquesta és una de les principals conclusions del mapa del càncer de la demarcació de Tarragona que es va presentar ahir al matí. L’estudi comprèn el període 2000-2014 i mostra el nombre de casos de totes les persones que han patit aquesta malaltia durant els anys assenyalats independentment d’on hagin estat diagnosticades. És a dir, tenint en compte el lloc de residència del malalt, no de l’hospital o centre sanitari on va ser diagnosticat. L’informe detalla aquesta incidència municipi per municipi.

Els autors de l’estudi, investigadors del servei d’Epidemiologia i Prevenció del Càncer de l’Hospital Sant Joan de Reus, conclouen que les àrees urbanes i industrials de la demarcació de Tarragona són les que registren una incidència més alta d’aquesta malaltia en comparació amb les zones rurals, menys afectades. La tipologia de càncers que es localitza en aquestes àrees urbanes, amb preponderància del triangle format per Reus, Tarragona i Valls (i municipis dels voltants) són els tumors d’esòfag, còlon i recte, pàncrees (en homes), laringe, pulmó, mama (en dones), bufeta urinària, pròstata, limfoma no hodgkinià, estómac, testicle i mieloma (en homes).

A la regió sanitària de les Terres de l’Ebre, però, hi ha alguns càncers (pocs) que presenten una incidència més alta, com el melanoma de la pell i la leucèmia (en ambdós sexes) i els càncers de coll uterí, cos uterí, ovari i encèfal en les dones.

Finalment, l’informe cita alguns càncers que no presenten un patró «ben definit». Una part d’aquests són càncers poc freqüents, com limfoma de Hodgkin en ambdós sexes, el càncer de llavi, cavitat oral i faringe en dones i el de tiroides en homes. Els altres són el càncer de fetge en homes, el de pàncrees en dones, el de ronyó en ambdós sexes i el d’encèfal en homes.

L’estudi mostra que les ciutats amb més de 50.000 habitants els homes tenen una incidència un 26% més elevada que als municipis amb menys de 2.500 habitants. En les dones, la diferència és del 15%. (Podeu descarregar-vos l’informe AQUÍ).

Mapa del càncer a la demarcació de Tarragona per municipis (2000-2014) i dividit per sexes (homes a l’esquerra i dones a la dreta). La primera fila de mapes mostren la incidència de la malaltia (esquerra) i la mortalitat (dreta). En la segona fila la probabilitat que cada municipi tingui una incidència (esquerra) o mortalitat (dreta) més alta. A la tercera fila es mostra les zones de més alta incidència (vermell) o més baixa incidència (blau).

Segons els autors de l’informe, les causes que provocarien la incidència més gran de càncers en àrees urbanes i industrials en relació amb les àrees rurals són el tabaquisme, el consum d’alcohol, el sobrepès, la dieta pobra en vegetals (fruites i verdures) i la contaminació, entre altres factors.

«El triangle format per Reus, Tarragona i Valls, que és on hi ha més indústria, presenta més incidència del càncer, però en aquestes àrees també hi ha més cotxes, pitjor dieta i més obesitat. La contaminació atmosfèrica seria un factor petit en comparació amb el tabac o la dieta», diu Jaume Galceran, director de la Unitat del Registre de Càncer de Tarragona i un dels autors de l’informe. Segons aquest investigador, els estudis que es fan al món sobre la relació entre la contaminació ambiental i el càncer mostren que només un petit percentatge de casos, d’entre el 2% i el 3%, són provocats per aquesta causa.

Però una investigació periodística feta per ProPublica (una organització independent dels Estats Units que fa periodisme d’investigació des de 2007 i que ha guanyat dos premis Pulitzer) i publicada el 2 de novembre de 2021 (Poison in the air) mostrava la correlació entre les emissions de contaminants de la indústria del sector petroquímic del país nord-americà i l’augment dels casos de càncer a les poblacions pròximes a les fàbriques.

La investigació de ProPublica va concloure que «l’òxid d’etilè és el principal contribuent a l’excés de risc de càncer per contaminació industrial a tot el país»

ProPublica va utilitzar un programari avançat de processament de dades i de modelització desenvolupat per l’Agència de Protecció del Medi Ambient (EPA, per les seves sigles en anglès) i va dibuixar un mapa de la propagació de productes químics que van causar càncer a tot el país entre 2014 i 2018. D’aquesta manera, el mitjà estatunidenc va identificar més d’un miler de punts calents en relació amb la presència de tòxics a l’aire procedents de la indústria, la majoria dels quals es troben al sud del país perquè són els estats que tenen regulacions ambientals més febles.

La investigació de ProPublica va concloure que «l’òxid d’etilè és el principal contribuent a l’excés de risc de càncer per contaminació industrial a tot el país». Cal recordar que una de les divisions de l’EPA, l’Integrated Risk Information System, va afirmar el 2016 que l’òxid d’etilè era trenta vegades més cancerigen del que s’havia pensat fins aleshores. Un altre mitjà independent dels Estats Units, The Intercept, explicava que les emissions d’aquest compost podien arribar fins a 1.500 quilòmetres de distància. L`òxid d’etilè és el principal producte que fabrica IQOXE, l’empresa que està situada a La Canonja (Tarragonès) i que va ser la protagonista de l’accident més greu de la història de la indústria petroquímica de Tarragona. De fet, IQOXE és l’única productora d’aquest compost a tot l’estat epanyol. Els principals càncers que provoca l’òxid d’etilè són els limfomes i el de pit. Segons ProPublica, l’òxid d’etilè (incolor i inodor) pot romandre a l’aire durant mesos i pot alterar l’ADN.

En un article publicat per Porta Enrere el 30 de setembre de 2021  aquest mitjà explicava com IQOXE estaria emetent al medi ambient cent vegades més òxid d’etilè que la planta més gran dels Estats Units i que està a la localitat de Port Neches (Texas). Les emissions d’aquesta fàbrica nord-americana multiplicarien el risc de patir càncer dels municipis del seu voltant d’entre quatre i 10 vegades.

L’article de ProPublica afirma que en moltes zones pròximes als límits de plantes petroquímiques (especialment a Texas) l’excés de risc de patir càncer —a més dels altres factors de risc existents de contreure la malaltia— sobrepassa entre tres i sis vegades el nivell que l’Agència de Protecció del Medi Ambient nord-americana considera acceptable (un cas cada 10.000 persones, tot i que molts experts, diu ProPublica, consideren que el llindar de seguretat hauria de ser més estricte, un cas cada milió d’habitants). La investigació periodística conclou que almenys 74 milions de nord-americans estan exposats a un risc superior sobre el límit que marca l’EPA.

El mitjà estatunidenc posava el focus, a més, en un altre aspecte: la combinació de contaminants. Segons ProPublica, l’Agència de Protecció del Medi Ambient només mesura les emissions de tòxics de cada planta, però no té en compte que l’aire que respiren els habitants de les zones pròximes a les indústries petroquímiques és una combinació de molts compostos, no només el d’una indústria determinada, sinó el de totes.

L’article cita nombrosos casos, des de refineries de petroli a tota mena d’indústries del sector químic i diu que un tram de 85 milles del riu Mississipí a l’estat de Louisiana és conegut com el «Carreró del càncer». El reportatge assenyala investigacions d’universitats americanes, com la de Texas, que va concloure que els nens que vivien a menys de tres quilòmetres del canal navegable de Houston (al port d’aquesta ciutat, un dels més transitats del món, amb presència de molta indústria petroquímica) tenien molt més risc de patir leucèmia.

El reportatge assenyala que la dieta, l’obesitat i la predisposició genètica són agreujants del càncer provocat per la contaminació industrial: «L’efecte secundari de la inhalació d’aire tòxic durant dècades podria, per exemple, significar la diferència entre només tenir antecedents familiars de càncer de mama i desenvolupar la malaltia».

Malgrat les crítiques a l’Agència de Protecció del Medi Ambient, l’article admet que l’EPA recull dades d’emissions de més de 20.000 instal·lacions industrials a tot el país i fins i tot ha desenvolupat la seva pròpia eina d’última generació, el model d’indicadors ambientals de detecció de riscos, per estimar l’impacte de les emissions tòxiques en la salut humana. El model, conegut com a RSEI, va ser dissenyat per ajudar els reguladors i els legisladors a identificar on orientar més esforços de control de l’aire o inspeccions de qualitat de dades.

Aquests recursos de l’agència nord-americana són envejables si es compara amb el Camp de Tarragona, on el control de les emissions per part de l’administració catalana ha estat pràcticament nul. Tot just ara s’han començat a instal·lar sensors de detecció de compostos químics a l’aire, però tal com explicàvem en un article del 13 de gener d’enguany, aquests aparells només mesuraran concentracions de tòxics molt elevades, ineficients per a detectar presència de tòxics que siguin perillosos per a la població a mitjà i llarg termini. A més, el total de substàncies que mesuraran els sensors serà molt limitada. Per exemple, encara no s’ha decidit si s’instal·laran sensors que detectin l’òxid d’etilè.

Amb tot, el sistema nord-americà no és perfecte. ProPublica assegura que la Llei de l’Aire Net (Clean Air Act) «rarament requereix que la indústria o l’EPA vigilin els tòxics de l’aire, deixant els residents a prop d’aquestes plantes crònicament desinformats sobre què respiren. I quan les empreses envien les seves emissions a l’EPA, se’ls permet estimar-les amb fórmules i mètodes de seguiment defectuosos». Sobre el control de les emissions fetes per les empreses dels polígons tarragonins, cal recordar que Repsol va recórrer al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per tal de no mesurar les emissions difuses dins del seu centre de producció (refineria i planta química). La sentència del TSJC va ser contrària als interessos de la petroliera que, però, feia anys que remetia «voluntàriament» a l’administració catalana aquests mesuraments. Aleshores, per què va recórrer al TSJC? Per no tenir l’obligació de fer-ho i no estar subjecta a uns paràmetres de mesurament (i ubicació dels aparells) concrets.

L’administració nord-americana no es va limitar a donar la raó al mitjà d’investigació estatunidenc, sinó que va decidir prendre mesures arran d’aquell reportatge

El govern dona la raó als periodistes

«Les emissions tòxiques a l’aire de les instal·lacions industrials són un problema que s’ha d’abordar», deia en aquell article un alt responsable de l’EPA a ProPublica. L’administració nord-americana no es va limitar a donar la raó al mitjà d’investigació estatunidenc, sinó que va decidir prendre mesures arran d’aquell reportatge. Així, el 26 de gener d’enguany, ProPublica anunciava que l’EPA posaria en marxa «canvis radicals» en el control de la contaminació de l’aire per part de les indústries.

El màxim responsable de l’Agència de Protecció del Medi Ambient va visitar alguns dels punts calents de contaminació industrial que havia detectat ProPublica i va anunciar que es farien noves inspeccions a les indústries, la majoria d’elles de forma «no planificada». Aquest punt és important perquè al polígon petroquímic de Tarragona les inspeccions les fan empreses privades autoritzades per l’administració (ECA: Entitat Col·laboradora de l’Administració) que majoritàriament fixen dia i hora per a les seves visites, un fet que convida a possibles manipulacions per part de les fàbriques, tal com han explicat nombrosos testimonis a Porta Enrere.

«Sense bones dades, els residents no tenen manera de saber els perills del que respiren i els reguladors no poden actuar», deia l’article de ProPublica de fa una setmana. A Tarragona les dades són inexistents.

Arran del reportatge dels periodistes nord-americans, l’EPA va assegurar que utilitzaria un avió per fer un seguiment de les emissions de la indústria des de l’aire, mentre els inspectors de l’agència feien els controls a peu de carrer. Un dels productes que tindrà una vigilància especial per part d’aquesta agència estatunidenca serà l’òxid d’etilè. Per a fer-ho, i per a mesurar més contaminants, l’EPA invertirà 600.000 dòlars a comprar equips de detecció de tòxics només a Louisiana (la inversió en els sensors de Tarragona que, com s’ha dit, seran ineficients per a la detecció de concentracions de tòxics perillosos, estava prevista en 1,2 milions d’euros, però finalment serà molt inferior a aquesta xifra, tal com vam explicar en l’article del 13 de gener d’enguany).

L’Agència de Protecció del Medi Ambient va obrir expedients a empreses que estaven sobrepassant el risc que la població patís càncer per òxid d’etilè en un 3%, tal com havia demostrat ProPublica. Tot i que la xifra pot semblar petita, l’EPA ho ha investigat i ha demanat explicacions a la indústria, Sasol. A més, l’agència també va anunciar que donaria una subvenció de 20 milions de dòlars a les comunitats afectades les emissions contaminants i que apareixien en l’article del mitjà nord-americà. Els diners hauran de servir perquè aquestes comunitats comprin aparells de detecció i control de tòxics a l’aire.

I mentrestant els Estats Units —un país que té una agència de protecció del medi ambient que utilitza l’última tecnologia (de fa anys) per controlar la contaminació de l’aire— intenten corregir allò que han fet malament els últims temps (l’administració Trump va paralitzar molts projectes i es va patir una regressió en el control de les emissions tòxiques), admeten els errors i treballen sobre uns fets destapats per un mitjà de comunicació, a Catalunya la Generalitat, que no ha mesurat mai els contaminants industrials d’aquesta manera, no té ni una legislació que limiti les emissions d’òxid d’etilè, el producte que els estatunidencs consideren més perillós. De fet, l’administració catalana va dir a Porta Enrere que «en l’actualitat, cap normativa en l’àmbit europeu o estatal estableix l’obligatorietat de mesurar les emissions d’òxid d’etilè ni fixa nivells màxims d’aquest compost en l’aire, com tampoc determina les tècniques per mesurar-los». És a dir, el departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural s’empara en què la Unió Europea no l’obliga a mesurar aquest compost per a no fer-ho, tot i que hi ha països de la UE que sí que ho fan, tal com vam explicar el 30 de setembre de 2021.

 

Col·labora
Porta Enrere és un mitjà completament independent que no rep publicitat pública ni privada. Per fer possible el periodisme d'investigació lliure cal el suport de la ciutadania.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Accepta cookies
Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l’experiència d’usuari, analitzar el trànsit del lloc web i personalitzar el contingut. En fer clic a "Accepta les cookies", accepteu l’ús de les cookies descrites a la nostra Política de cookies. També podeu configurar quines cookies voleu acceptar fent clic a “Configurar les cookies”.