Contacte: redaccio@portaenrere.cat

Medi Ambient Els sensors de Protecció Civil no detectaran l’òxid d’etilè fins a concentracions 90.000 vegades superiors...

Comentaris (0) /

Escrit per:

El passat 14 de juliol, Protecció Civil va anunciar que la xarxa de sensors d’emergències que està instal·lant al voltant dels polígons Nord i Sud de Tarragona inclouran els mesuraments de l’òxid d’etilè. Aquest compost és considerat el principal contribuent a l’augment de risc de patir càncer per contaminació industrial als Estats Units. Fins ara, al Camp de Tarragona no s’havia mesurat mai aquest producte químic tan perillós, una decisió difícil d’entendre perquè en el polígon Sud, al municipi de La Canonja, es troba l’única planta productora d’òxid d’etilè de tot l’estat espanyol, Iqoxe.

Iqoxe va ser la protagonista de l’accident més greu de la indústria petroquímica de Tarragona quan el gener de 2020 un dels reactors de la planta de derivats va explotar i va matar tres persones, dos treballadors i un veí del barri de Torreforta de Tarragona. Les víctimes van perdre la vida com a resultat de l’explosió (el veí va rebre l’impacte d’una peça metàl·lica del reactor tot estant a casa, a tres quilòmetres de distància), però una altra de les principals preocupacions en un accident d’aquesta mena, deflagració a banda, era la possible contaminació alliberada en una empresa que fabrica un compost tan perillós.

En un article de Porta Enrere publicat dues setmanes després de l’accident («Si visqués al Camp de Tarragona estaria molt preocupat, no es podia dir que no hi havia núvol tòxic tal com es van fer els mesuraments»: Iqoxe, la contaminació que es va esvair en una nit) aquest mitjà demostrava que la nit de l’accident les autoritats van ser incapaces de fer els mesuraments necessaris per saber quin grau de contaminació hi havia a l’aire i si era perillós per a les poblacions veïnes (La Canonja o el barri de Bonavista de Tarragona es troben a poc més de 500 metres d’Iqoxe en línia recta). Els màxims responsables polítics, des del conseller d’Interior i director del PLASEQCAT, Miquel Buch, al president de la Generalitat, Quim Torra, van enviar missatges tranquil·litzadors a la població dient que no hi havia cap perill quan, realment, no ho sabien.

L’accident va provocar espant, indignació (el caos comunicatiu, especialment a Twitter, va ser considerable) i preocupació entre la població del Camp de Tarragona, un fet que va desembocar en la convocatòria d’una comissió d’estudi de la seguretat en el sector de la petroquímica al Parlament de Catalunya. Miquel Sàmper, conseller d’Interior que havia substituït Miquel Buch en el càrrec el setembre d’aquell any (arran d’una remodelació del Govern feta per Quim Torra), va anunciar dos mesos després del seu nomenament que la Generalitat implantaria una xarxa de sensors químics en el perímetre dels polígons Nord i Sud de Tarragona. Sàmper, que va fer l’anunci en una de les comissions d’estudi de la petroquímica del Parlament, va assegurar que la inversió prevista era d’1,2 milions d’euros, però tot seguit es va afanyar a dir que no hi havia pressupost per a poder-ho executar.

Finalment, Protecció Civil va començar a instal·lar els sensors de mesurament de productes químics un any i mig després de l’anunci de Sàmper. El gener passat, es van col·locar els primers aparells, que mesuraven clor i sulfur d’hidrogen. La resta de compostos que s’havien de mesurar eren amoníac, clorur d’hidrogen, fosgen i diòxid de sofre. Protecció Civil dubtava, aleshores, si calia incloure l’òxid d’etilè a la llista o no, tal com va publicar Porta Enrere (El mapa de sensors no detectarà la majoria de les substàncies perilloses de la petroquímica i només mesurarà valors mil vegades per sobre de les concentracions admissibles en àrees urbanes). Finalment, aquest compost sí que es mesurarà, així com l’acrilonitril, que no estava en el primer llistat.

La distribució dels sensors és la següent:

  • Polígon Nord (142 aparells): 59 sensors de diòxid de sofre, 26 d’òxid d’etilè, 57 de sulfur d’hidrogen.
  • Polígon Sud (377): 43 de diòxid de sofre, 70 de clor, 48 d’amoníac, 67 d’òxid d’etilè, 51 de clorur d’hidrogen, 67 de fosgen i 31 d’acrilonitril.

Àrees d’instal·lació dels sensors químics d’emergències de Protecció Civil al voltant del polígon petroquímic Sud de Tarragona.

Una falsa sensació de seguretat

La instal·lació de més de 500 sensors de detecció química podria fer pensar que la població tarragonina es troba protegida de l’amenaça de la contaminació ambiental per tòxics industrials —una xarxa de sensors que no ha arribat fins al 2022, quan la tecnologia fa molts anys que ho permet—, però això no és ben bé així. Aquests sensors que està instal·lant Protecció Civil són d’emergències, és a dir, només detecten grans concentracions a l’aire dels compostos esmentats anteriorment. «En cas de produir-se una fuita tòxica que sortís de les indústries i el vent l’empenyés cap a aquestes zones habitades, la malla de sensors hauria de permetre detectar-la i donar l’avís de confinament a la població en coordinació amb els Ajuntaments afectats», va dir l’actual conseller d’Interior, Joan Ignasi Elena, en la presentació d’aquest pla. Allò que no va dir Elena és que si les fuites no són enormes, però igualment perilloses, els sensors no les detectaran o no es consideraran com a valors que obliguin al confinament de la població.

Als Estats Units, un país que, en aquest àmbit, és la referència pel que fa a mesurament i legislació en contaminació industrial, l’Agència de Protecció del Medi Ambient (Environmental Protection Agency, EPA) estableix en 0,02 micrograms per metre cúbic (µg/m³) l’exposició màxima d’una persona a l’òxid d’etilè. Aquesta xifra és la mitjana anual (feta a partir dels mesuraments diaris) a la qual es pot exposar la població sense estar sotmesa a un risc excessiu de patir càncer. A Europa, en canvi, no hi ha cap legislació de la UE que fixi cap mena de valor màxim, tot i que hi ha països membres que tenen la seva pròpia normativa, com Itàlia, Països Baixos o Alemanya, per exemple. Espanya i Catalunya no en tenen cap.

Protecció Civil només ordenarà el confinament de la població quan la concentració a l’aire d’òxid d’etilè (considerat el principal causant de càncer per contaminació industrial als EEUU) sigui 7 milions més gran que el nivells acceptables per a la salut

Un microgram (la unitat de mesura de referència per a quantificar els contaminants en zones urbanes) és mil vegades més petit que un mil·ligram, que, al seu torn, és mil vegades més petit que un gram. És a dir, un gram és igual a un milió de micrograms.

Segons ha pogut saber Porta Enrere, els sensors de Protecció Civil per a mesurar l’òxid d’etilè al polígon Sud de Tarragona tindran una sensibilitat d’una part per milió (ppm). La sensibilitat és la capacitat que té l’aparell de mesurar la variació de la concentració d’un determinat compost a l’aire. És a dir, per sota del valor de la sensibilitat fixada (en aquest cas, 1 ppm) l’aparell no detectarà res i el mesurament serà igual a zero.

Per saber quants micrograms per metre cúbic (µg/m³) corresponen a 1 ppm d’una determinada substància química cal aplicar una fórmula matemàtica on el resultat dependrà de la massa molecular de cada compost (no tindrà els mateixos micrograms per metre cúbic 1 ppm d’òxid d’etilè que d’amoníac, per exemple).

En resum, 1 ppm d’òxid d’etilè són 1.799,6 µg/m³. Això vol dir que el sensor que instal·larà Protecció Civil no mostrarà cap valor fins que la concentració d’òxid d’etilè a l’aire no arribi a 1.799,6 µg/m³, és a dir, 90.000 vegades més que el valor màxim d’exposició a aquesta substància establert per l’Agència de Protecció del Medi Ambient (EPA) dels Estats Units: 0,02 µg/m³. De fet, si un dia el sensor detectés un valor d’1 ppm (o 1.799,6 µg/m³) i suposant que la resta de l’any no hi hagués cap emissió més (la concentració d’òxid d’etilè per sota d’1 ppm no seria detectada pel sensor i el seu valor seria zero), la mitjana anual d’aquell any (1.799,6 µg/m³ dividit entre 365 dies) seria de 4,9 µg/m³, és a dir, 246 vegades més que el valor màxim establert per l’EPA.

Al Canadà, la quantitat màxima d’òxid d’etilè a la qual pot estar exposada una persona durant un dia per no posar en risc excessiu la seva salut és de 0,2 µg/m³. Per tant, el mesurament mínim del sensor de Protecció Civil (1.799,6 µg/m³) estaria 9.000 vegades per sobre del límit canadenc.

I això no és tot, el valor fixat per Protecció Civil per confinar la població en cas de contaminació de l’aire per òxid d’etilè és de 80 ppm (exposició aguda, entre 10 i 30 minuts), és a dir, 144.000 µg/m³. O cosa que és el mateix, set milions de vegades més que el valor mitjà anual màxim d’exposició de les persones a aquest compost considerat com a risc acceptable als Estats Units.

«L’objectiu del mapa de sensors no és el del control mediambiental. No entrem en aquest àmbit, sinó que estem parlant de valors més alts, els de toxicitat aguda», deia Sergio Delgado, subdirector general de Programes en Protecció Civil a Porta Enrere en l’article publicat el 13 de gener de 2022. Delgado assenyalava que «posar uns sensors amb uns llindars més baixos, mediambientals, no és de la nostra competència; nosaltres ens encarreguem de les emergències». I així és. Els sensors de Protecció Civil només mesuraran i avisaran en el cas que la concentració a l’aire de determinats compostos —la llista és molt curta si es té en compte totes les substàncies que fa servir la indústria petroquímica— sigui de perill imminent per a la població. Com aquell que diu, sortir al carrer i patir efectes seriosos o irreversibles.

En canvi, allò que existeix en altres països són els sensors mediambientals, aquells que mesuren concentracions més baixes (en micrograms per metre cúbic) i que, a mitjà i llarg termini, suposen un greu perill per a la salut. La Generalitat es limita assenyalar els mesuraments que fa la Xarxa de Vigilància i Previsió de la Contaminació Atmosfèrica (XVPCA), que publiquen dades de contaminants com àcid sulfhídric, monòxid de carboni, ozó, diòxid de nitrogen, diòxid de sofre i òxid nítric i on no hi ha l’òxid d’etilè i molts altres compostos químics.

De totes maneres, els aparells de Protecció Civil suposaran un primer pas cap a l’obtenció de dades públiques d’un compost tan perillós com l’òxid d’etilè, i més si es té en compte que la fàbrica que produeix aquesta substància, Iqoxe, podria estar emetent al medi ambient quantitats que multiplicarien per 100 les emissions de la fàbrica més gran dels Estats Units, que es troba a Port Neches, Texas.

Aquesta planta nord-americana produeix 560.000 tones d’òxid d’etilè a l’any, quatre vegades més que Iqoxe (140.000 tones). Aleshores, com pot ser que la fàbrica situada a La Canonja pugui emetre 100 vegades més òxid d’etilè al medi ambient? Per les pèrdues de producte en el procés de fabricació. Tal com va publicar Porta Enrere el 30 de setembre de 2021, Iqoxe estaria perdent 2.750 tones d’òxid d’etilè i derivats cada any. Segons fonts molt pròximes a l’empresa, aquestes pèrdues de producte anirien a parar «majoritàriament al medi ambient».

Col·labora
Porta Enrere és un mitjà completament independent que no rep publicitat pública ni privada. Per fer possible el periodisme d'investigació lliure cal el suport de la ciutadania.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Accepta cookies
Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l’experiència d’usuari, analitzar el trànsit del lloc web i personalitzar el contingut. En fer clic a "Accepta les cookies", accepteu l’ús de les cookies descrites a la nostra Política de cookies. També podeu configurar quines cookies voleu acceptar fent clic a “Configurar les cookies”.