Ahir divendres, l’assemblea general del Comitè Internacional dels Jocs Mediterranis (CIJM) hauria aprovat l’ajornament dels Jocs Tarragona 2017 un any, fins a 2018. Dic hauria perquè a hores d’ara no existeix confirmació oficial del Comitè Organitzador Tarragona 2017 sobre aquesta possibilitat, però tampoc cap comunicat desmentint les informacions que Catalunya Ràdio i la resta de mitjans del país i l’Estat van publicar durant tot el dia i que han posat el focus mediàtic sobre Tarragona. Va ser el president del Comitè Olímpic Espanyol (COE), Alejandro Blanco, qui es va encarregar de fer saltar la llebre en un acte dijous al matí: «Espanya farà els Jocs, però potser no el 2017».  

Ha estat, però, un mitjà del Magreb, el Huffintong Post, qui ha confirmat fa uns minuts que els Jocs es faran el juny de 2018 citant com a font el president del CIJM. Sorprèn, d’entrada, el mutisme dels organitzadors tarragonins que dijous ja es van negar a fer declaracions després de l’alarmant anunci de Blanco, i es van limitar a enviar un comunicat on, lluny d’esvair els dubtes, encara generaven més inquietud. De fet, en un nou gir a una situació que molts mitjans ja van titllar ahir de «vergonyosa» i de «ridícula», es veu que els màxims dirigents tarragonins estarien intentant convèncer el CIJM i el COE de fer els Jocs el 2017, és a dir, no ajornar-los, en una nova mostra de fugida endavant en què s’ha convertit el projecte de fa mesos.

La decisió que ahir s’hauria pres a Orà (Algèria) no té precedents. De fet, per començar, sobta que l’assemblea general del CIJM es fes en aquesta ciutat algeriana, que serà la seu dels Jocs 2021 i no a Tarragona, a qui li correspondria organitzar-la, tal com es fa sempre, perquè la seu organitzadora és la que s’encarrega d’acollir les reunions del comitè i l’assemblea en el període preJocs. La informació a la qual ha tingut accés Porta Enrere afirma que el Comitè Organitzador Tarragona 2017 va demanar al Comitè Internacional no celebrar la reunió a la ciutat catalana perquè no disposaven de pressupost per afrontar les despeses d’aquesta assemblea, un fet que demostra la precarietat absoluta de les finances del projecte. Aquests problemes econòmics van quedar refrendats en l’auditoria que Porta Enrere va publicar fa un parell de setmanes.

Sense precedents

«Si l’ajornament es confirma, és una qüestió molt greu. Això deixaria molt tocada la imatge de Tarragona, evidentment, però també del COE i els Jocs Mediterranis. No hi ha precedents d’una decisió així per aquests motius», diu Fernando Arrechea, un dels màxims experts en olimpisme de l’Estat i secretari del Centro de Investigaciones de Historia y Estadística del Fútbol Español (CIHEFE), que forma part de la International Federation of Football History and Statistics (IFFHS) i director de la revista Cuadernos de Futbol i autor de diversos llibres sobre temàtica olímpica. Segons Arrechea, només hi ha tres casos en la història de l’esport en què es va haver d’ajornar un esdeveniment internacional i cap va ser per motius econòmics o organitzatius, sinó per qüestions de força major com climatològiques o conflictes armats:

• Els Jocs Centroamericans i del Carib 1934 es van ajornar a 1935 per un temporal.
• Els Jocs Centroamericans i del Carib 1958 es van passar a 1959 per una revolta contra Marcos Pérez Jiménez, aleshores president de Veneçuela i que va haver de fugir cap a República Dominicana, per posteriorment traslladar-se a Espanya al costat de la seva família, protegit per Franco.
• El Mundial d’esquí alpí Sierra Nevada (Granada) 1995 es va passar a 1996 per falta de neu. En aquest cas, alguns mitjans, sobretot internacionals, ja van plantejar, això sí, amb una certa dosi de demagògia, com podia ser que uns mundials d’esquí es fessin al sud d’Espanya.

«Amb aquesta possible decisió, Espanya ja es pot anar oblidant d’organitzar qualsevol esdeveniment esportiu d’alta volada, ja siguin uns Jocs Olímpics d’estiu o d’hivern, com pretenia Barcelona fa uns anys, almenys, pels pròxims 20 o 30 anys», diu Arrechea en una clara referència a l’anhel de Madrid per convertir-se en ciutat olímpica després de les tres candidatures fallides dels últims anys. «El mateix els hi va passar als Països Baixos, que van decidir no ser la seu dels II Jocs Europeus 2019 —els primers es van fer a Bakú (Azerbaidjan)—, o a Grècia, quan Volos, que havia d’organitzar els Jocs Mediterranis de 2013, va ser desposseïda de l’organitzador pel Comitè Internacional», diu. I aquí, en aquest últim exemple, es troba un nou fet sorprenent per a Arrechea també: «Quan el Comitè Internacional va decidir retirar Volos com a ciutat organitzadora per a 2013 a dos anys vista [2011], les manifestacions dels alts dirigents del CIJM feia temps que advertien dels problemes de la ciutat grega. Aquí, en canvi, això no ha passat. Si ens hi fixem, no hi ha hagut cap declaració pública d’Amar Addadi (president del CIJM) en aquest sentit i ara, de cop i volta, ajornen els Jocs. És del tot incomprensible».

«És un absolut fracàs. Mai havia passat una cosa així perquè l’organització fos incapaç de complir les dates fixades. Això ha passat perquè la gent que hi ha al capdavant del projecte a Tarragona no tenen ni idea. Com pot ser que el màxim responsable, el Coordinador General dels Jocs, sigui un polític que, a més, no té ni idea del món del l’esport? Això ho explica tot», diu Vicent Añó, degà de la facultat de Ciències de l’Activitat Física  i l’Esport de la Universitat de València i director del màster de Direcció i Gestió de l’Activitat Física i l’Esport en referència a Javier Villamayor. Añó va ser director general de la candidatura Tarragona 2017 i el màxim responsable del campionat del món d’atletisme Sevilla 1999 i dels Jocs Mediterranis Almeria 2005 i és, per tant, una veu autoritzada en la matèria de l’organització de grans esdeveniments esportius. «Has de pensar que a mi, quan em van triar a Almeria per fer-me càrrec dels Jocs, vaig haver de passar un procés de selecció a través d’una consultoria. Vam quedar tres i vam haver d’entrevistar-nos amb els dotze membres permaments del Comitè Organitzador que finalment em van triar a mi. No pot ser que el polític hagi de fer aquesta tasca, es necessita un professional», assegura. Añó també coincideix amb Arrechea en les greus conseqüències que la decisió d’ajornar els Jocs Mediterranis a 2018 pot tenir per a futures noves candidatures de l’Estat: «És evident que les opinions dels membres del Comitè Internacional dels Jocs Mediterranis no seran gaire bones precisament. Molts dels membres d’aquests 23 països són també membres del Comitè Olímpic Internacional i, per tant, poden posar dificultats si en un futur pròxim una ciutat espanyola o catalana vol organitzar uns Jocs».

Els Jocs Mediterranis ja van canviar de dates anteriorment, el 1993. Aleshores, l’anterior edició havia estat el 1991 a Atenes i es va decidir fer la següent el 1993 —Llenguadoc-Roselló—, és a dir, dos anys després, per canviar el calendari de la competició i que els Jocs Mediterranis es fessin un any després dels Jocs Olímpics i no abans com fins aleshores, i poder atreure així millors esportistes. De l’altra manera, alguns dels atletes més significatius renunciaven als Mediterranis perquè preferien preparar millor els Olímpics de l’any següent. «Canviar d’any es diu aviat però no és tan fàcil. S’han de mirar molt bé les dates perquè no coincideixi amb altres campionats importants que li puguin restar protagonisme. Quan jo estava a la candidatura vam tenir molta cura amb això, tot i que coincidia amb events inamovibles, com Wimbledon i l’inici del Tour. Si ho fan al 2018, ja es poden oblidar del mes de juny, perquè hi ha Copa del Món de futbol a Rússia, i des del mes de maig no es parlarà d’una altra cosa. I ull, si es fessin al setembre, amb la lliga de futbol començada, no era el camp del Nàstic l’estadi on es feia la inauguració i la clausura?».

Porta Enrere va tenir accés ahir a una informació en què s’apuntava que les dates proposades per a la realització dels Jocs 2018 serien del 22 de juny a l’1 de juliol (tal i com confirma el Huffington Post Magreb fa uns minuts). El pròxim any està, però, plagat d’esdeveniments esportius de primer nivell en moltes disciplines, un fet que pot complicar la participació dels atletes en la cita tarragonina, si finalment es fa.

• Mundial de futbol de Rússia: del 15 de juny al 15 de juliol.
• Campionat del món de vela: Aarhus (Dinamarca), del 30 de juliol al 12 d’agost.
• Campionats d’Europa d’atletisme: Berlín (Alemanya), del 7 al 12 d’agost.
• Campionats d’Europa de natació: Glasgow (Escòcia), 1-12 d’agost
• Campionat d’Europa de waterpolo: Barcelona, juliol.
• Jocs Asiàtics (una mena de Jocs Olímpics a escala que es fan en aquest continent, semblant als Jocs Europeus Panamericans. i on participen països de l’Orient Mitjà que també disputen els Jocs Mediterranis): Jakarta (Indonèsia), 18 d’agost – 2 de setembre.
• Campionat del món de voleibol masculí: Itàlia – Bulgària, 10 al 30 de setembre.
• Jocs Olímpics de la Joventut: Buenos Aires (Argentina) de l’1 al 12 d’octubre.
• Campionat del món bàsquet 3×3 (modalitat que també es juga als Jocs Mediterranis, on Tarragona era la primera ciutat que organitzava uns Jocs a posar en pràctica aquesta competició): Manila (Filipines), 6 al 10 de juny.
• Campionat del món de bàsquet femení: Espanya, 22-30 de setembre.

El 2018 es posarà en marxa, a més, una fórmula competitiva nova pels Campionats d’Europa que englobarà diferents disciplines que es disputaran en dues ciutats. Així, Glasgow i Berlín acolliran fins a 7 esports que comportaran l’arribada de 4.500 atletes en 12 dies de competició televisada internacionalment (els organitzadors preveuen una audiència potencial mil milions d’espectadors). La ciutat escocesa acollirà els campionats europeus de natació, ciclisme, golf, gimnàstica, rem i triatló, tot de l’1 al 12 d’agost. La capital alemanya, per la seva banda, serà la seu de l’atletisme del 7 al 12 d’agost. Una iniciativa que englobarà alguns dels esports més populars a tall d’uns petits Jocs Olímpics (la importància de la natació, la gimnàstica i l’atletisme) en dues seus.

«S’ha de tenir en compte el pes dels Jocs Asiàtics. Per països com Líban o Síria, els Jocs Asiàtics són molt més importants i s’ho prenen molt més seriosament que no pas els Jocs Mediterranis», diu Fernando Arrechea que apunta sobre la preparació dels esportistes: «No és tan fàcil dir-li a un esportista que ara, de cop i volta, ha perdut una competició i que aquesta va a parar l’any vinent, on té altres cites més importants. Els calendaris marcaran molt quin nivell esportiu tindrà Tarragona perquè les planificacions ja estaven fetes segurament». Espanya, com estat organitzador, hauria de portar els millors esportistes, però el calendari, com es pot comprovar, és molt ajustat. «Dependrà de les federacions, ara, no crec que països com Itàlia o França decideixin apostar pels Jocs Mediterranis en detriment d’altres competicions».

«La responsabilitat és única i exclusivament del Comitè Organitzador. El Consejo Superior de Deportes no intervé mai en l’organització de cap esdeveniment. L’Estat, com les Comunitats Autònomes, subvencionen però no organitzen. El COE tampoc, o molt poc, però a Tarragona forma part activa de l’organització, un fet que no és freqüent. Molt es parla aquí de les infraestructures, que és evident que no arriben a temps, però el gran problema es troba en l’organització pròpiament dita: s’ha adjudicat la cerimònia d’inauguració? I el transport? És per això que es concedeixen els Jocs amb tanta antel·lació, per poder preparar-ho tot. No arribar a la data prevista és un desastre que no s’havia vist mai», afirma Añó. Aquest expert valencià aporta un matís important sobre aquestes últimes preguntes en veu alta: «La inauguració i el transport han de quedar tancats a un any i mig vista o fins i tot dos perquè cal fer un assaig general. En el cas del transport, l’empresa adjudicatària ha de poder fer una prova real durant els dies de l’any que es farà l’esdeveniment. El trànsit no és el mateix a finals de juny que a setembre, per exemple. Això és l’ABC de l’organització d’esdeveniments esportius i a Tarragona no s’ha fet».

Añó mostra amb xifres l’estat en què l’organització tarragonina ha arribat a només 8 mesos de la inauguració. «A Almeria tenia 70 persones treballant l’any anterior de la inauguració. L’any dels Jocs érem 480 persones. On està el personal de Tarragona 2017? És evident que si volen fer-los el 2018, les persones que estaven al capdavant s’han mostrat incompetents i haurien de canviar-les», diu.

Tal com va explicar a Porta Enrere el Coordinador General Adjunt dels Jocs Mediterranis i Secretari General del COE, Víctor Sánchez «allò que em preocupa, allò que em donarà mals de cap, és el finançament de la part operativa dels Jocs. L’allotjament, de transports, d’adquisició de material esportiu, de gestió de resultats, de tot el que fa que els Jocs es puguin realitzar». Sánchez, per cert,  va explicar en aquella entrevista que havia abandonat la Fundació Tarragona 2017 per no haver de respondre amb el seu patrimoni personal de les possibles pèrdues que l’organització pugués tenir, en un gest molt significatiu de per on anaven les coses. «La gestió informàtica de les dades, dels resultats, val molts milions. Hi ha federacions que tenen la seva pròpia gestió de resultats, però altres no i en cal una d’unificada perquè uns fan servir Omega, els altres Seiko i així tot. Són coses que s’han de tenir apamades de fa temps i no es tenen. Això és responsabilitat única i exclusivament dels organitzadors», afirma Añó.

Una altre aspecte que posa de relleu el màxim responsable d’Almeria 2005 és la relació amb els patrocinadors. «Aquí hi ha un tema legal important. Ells han donat suport a un esdeveniment que ara es farà, en principi, en una altra data. S’hauran de renegociar les condicions acordades prèviament. És tot un despropòsit sense precedents».

Añó creu que aquesta situació pot deixar molt tocats els Jocs Mediterranis, una competició que ja de per si passava dificultats en les últimes edicions com la de Volos que es va passar a Mersin o la de Pescara. «Pot ser el cop de gràcia. Això que ha passat a Tarragona pot fer que als Jocs Mediterranis li quedin dos telediaris».