Contacte: redaccio@portaenrere.cat

Ciutat, General Factures falses, tractes de favor, restaurants i clientelisme: l’ús de Tarragona Ràdio amb finalitats polítiques

Comentaris (0) /

Escrit per:

L’abril de l’any passat, una notícia va sacsejar l’aparent tranquil·litat de l’emissora pública, Tarragona Ràdio. L’Empresa Municipal de Mitjans de Comunicació (EMMCT), entitat que gestiona la ràdio, feia públic que havia detectat una sèrie d’irregularitats comptables provocades per una treballadora i havia decidit dur el cas a la fiscalia. Aquesta empleada, amb molts anys d’experiència a l’empresa, era, ni més ni menys, que la cap d’administració, que, segons l’EMMCT, hauria estat desviant diners de l’entitat al seu compte personal.

La notícia, que podria haver estat un cas més d’algú que s’aprofita de la seva situació professional per quedar-se uns diners que no són seus, va tenir, però, una segona part molt més preocupant. Una nit, quan ja s’havia iniciat el procediment d’investigació per part de l’empresa vers la treballadora, algú va entrar a Tarragona Ràdio, seu de l’EMMCT, i es va endur documentació de l’entitat. La porta no estava forçada, les alarmes no van sonar i les càmeres de seguretat de l’interior no van registrar res. La investigació de la intrusió a les dependències de l’empresa sembla, però, en punt mort, però l’altra, la del presumpte robatori de diners per part de la treballadora, està sota investigació judicial i, de fet, la presidenta de l’EMMCT, la regidora Paula Varas, va haver de declarar al jutjat en relació amb aquest cas fa unes setmanes.

Segons ha pogut saber Porta Enrere, l’EMMCT calcula que els diners apropiats, presumptament, per la seva excap d’administració, sumarien uns 10.000 euros, tot i que les indagacions de l’empresa encara no han finalitzat. De fet, algunes fonts asseguren a aquest mitjà que la quantitat seria d’uns 20.000 euros, «si no més». El modus operandi de l’empleada hauria consistit a falsejar una sèrie de factures en campanyes publicitàries que no s’havien fet o, fins i tot, desviar diners de clients reals de la ràdio cap al seu compte personal. Va ser quan un d’aquests clients va reclamar el pagament d’una factura que l’empresa es va adonar que hi havia alguna cosa que fallava perquè, en principi, aquella factura s’havia pagat. Com que era la cap d’administració, aquesta mena de reclamacions, que es podrien haver produït amb anterioritat, no havien estat detectades per ningú, un fet que demostra la falta de control en una empresa pública municipal, participada íntegrament per l’Ajuntament de Tarragona. Però quan es va produir la reclamació que va fer saltar les alarmes, la treballadora estava de baixa i quan el personal de l’EMMCT va revisar els documents es va adonar que el compte corrent que constava a la factura on el client havia d’ingressar els diners no era el de la ràdio, sinó el de l’empleada.

Amb tot, aquesta treballadora podria no haver actuat sola. Segons les investigacions que s’estan duent a terme, l’aleshores cap d’administració hauria comptat amb la col·laboració d’una agent comercial externa que hauria contribuït a generar factures falses, és a dir, campanyes de publicitat que no s’haurien fet mai i que servirien per a justificar els moviments dels diners. La comercial facturava amb el seu nom i també amb el d’una empresa on consta com a administradora única. I això no és tot. Hi ha una sèrie de factures emeses per un home que també se sospita que són falses. L’adreça de les factures emeses per aquest suposat comercial és la mateixa que la de la noia que té l’empresa i el format dels documents és idèntic. Segons ha pogut saber Porta Enrere, a l’emissora se sospita que aquest home és el marit de l’esmentada agent comercial externa, però es desconeixia que aquest també fes tasques comercials per a l’EMMCT. Algun dels conceptes de les factures d’aquest «desconegut» té data del 30 de juny del 2018 —al bell mig dels Jocs Mediterranis, que es van fer del 22 de juny a l’1 de juliol— i diu, simplement i sense concretar: «Col·laboració campanyes publicitàries Jocs del Mediterrani». Unes campanyes —sense citar quines o quins clients— per un import de 2.950 euros (iva exclòs).

La presidenta de l’EMMCT, Paula Varas, declina fer declaracions a Porta Enrere sobre aquest cas que es troba al jutjat, però admet que tot aquest afer li ha comportat greus conseqüències personals: «Parlar de la ràdio i de les irregularitats comeses va suposar un calvari personal que no oblidaré mai, també va afectar la meva família. Després de la misteriosa entrada nocturna a la ràdio, vaig haver de canviar de domicili, ja que també van arribar a entrar a casa meva, deixant-hi amenaces».

El precedent
Aquest cas que, com s’ha dit, es troba sota investigació judicial, no és el primer que es viu a Tarragona Ràdio. Fa cinc anys, el 2016, una treballadora també va ser descoberta quedant-se diners de l’empresa. Aleshores, però, l’EMMCT només va decidir acomiadar-la i no la va denunciar tot i que la quantitat que hauria pres estaria al voltant dels 3.000 euros. Resulta, però, que aquesta treballadora a qui es va acomiadar per furtar diners és la germana de qui actualment s’està investigant per uns fets similars.

Quan el cas del presumpte robatori i intrusió a les dependències de Tarragona Ràdio va sortir a la llum, el PSC i Ciutadans van afanyar-se a «exigir» tota la documentació comptable de Tarragona Ràdio des de l’any 2018 i fins a l’actualitat, període en el qual s’haurien produït els fets. «Volem saber què ha passat i tenir tota la informació», va dir Sandra Ramos, portaveu del PSC, al Diari de Tarragona el 30 d’abril del 2020. L’exigència de Ramos sobta una mica si es té en compte que el gerent de l’EMMCT durant el període en què es van produir els fets era Josep Maria Bonet, que des del 2016 va compaginar aquesta tasca amb la de cap de gabinet del govern de Josep Fèlix Ballesteros, substituint Gustavo Cuadrado, aleshores investigat pel cas Inipro. Bonet, antic cap comercial de Tarragona Ràdio, va accedir al càrrec el 2007 i va ser destituït a mitjans d’agost del 2019 —va aconseguir una indemnització de 100.000 euros als tribunals per haver estat despatxat—, és a dir, sis mesos abans que es destapessin els fets —tot i que també hi ha factures de les considerades «sospitoses» que es van aprovar sota el mandat de l’actual presidenta de l’empresa, la regidora Paula Varas—. Bonet és un destacat militant socialista, com l’actual investigada pel furt de diners, la qual va formar part de la llista del PSC de Cambrils en les eleccions municipals del 2015. Per tant, Sandra Ramos podria conèixer de primera mà què havia passat a l’EMMCT perquè les respostes les podria trobar dins del seu partit, que havia gestionat l’emissora durant 12 anys.

Un punt d’inflexió
Durant la gerència de Josep Maria Bonet i la presidència del consell d’administració de l’EMMCT per part del PSC es va produir un fet que va canviar el rumb de Tarragona Ràdio. Bonet, que havia estat cap comercial de l’emissora, s’havia agafat una excedència i, tot coincidint amb l’arribada a l’alcaldia del PSC en les eleccions del 2007, va tornar a Tarragona Ràdio, però aquesta vegada com a gerent. Per accedir al càrrec no va necessitar superar cap mena de procés de selecció, sinó que se’l va triar discrecionalment, a dit. El seu sou en el moment d’accedir a la gerència, tal com consta en la documentació a la qual ha pogut tenir accés Porta Enrere, era de 4.251,10 euros bruts mensuals per 15 pagues. Bonet substituïa d’aquesta manera Ricard Lahoz, que havia compaginat la direcció de Tarragona Ràdio amb la gerència durant uns quants anys. Lahoz va continuar sent el director, càrrec que havia ostentat des del 1994, fins que cinc anys després de l’arribada de Bonet, el setembre del 2012, va ser acomiadat. I amb ell, tres redactors i quatre empleats més. En total, vuit persones acomiadades d’una plantilla de 24 persones. És a dir, la tercera part.

«Tarragona Ràdio estava sobredimensionada, proporcionalment tenia massa gent treballant en comparació amb les altres empreses municipals. I tenia pèrdues any rere any», explica Pere Valls, president del consell d’administració de l’EMMCT des de l’any 2011 i fins al 2015. Valls, històric membre del consell d’administració pel PSC, admet que, però, l’Empresa Municipal de Mitjans de Comunicació va ser l’única de totes les empreses municipals de l’Ajuntament de Tarragona que va acomiadar personal durant els anys més durs de la crisi econòmica: «Sí, és veritat, va ser l’única, però aquella va ser la millor solució perquè, de no haver fet aquells acomiadaments, estic convençut que la ràdio hauria desaparegut».

«Van ser uns acomiadaments fulminants. Ens van fer fora al matí i l’endemà ja no vam anar a la ràdio»

Els acomiadaments van ser, segons expliquen els afectats, fulminants. «Ens ho van dir al matí i l’endemà ja no vam anar a treballar», diu Quim Pons, aleshores redactor de Tarragona Ràdio a informatius i també a la secció d’esports. Pons recorda que la nit abans va haver de cobrir la final de la Copa Catalunya entre el Manlleu i el Nàstic sabent que l’endemà podria perdre la feina. «El meu company a les retransmissions del Nàstic era Jordi Blanch que, a més, era el delegat sindical. Jordi em va dir, tot pujant en cotxe fins a Manlleu, que aquella nit es reunia el consell d’administració i que, pel que semblava, decidirien acomiadar alguns dels treballadors. I així va ser», diu. L’exredactor de Tarragona Ràdio té gravat un moment d’aquella nit que, per cert, havia estat esplèndida pels interessos del club grana, que havia aconseguit el títol en imposar-se al seu rival per 0-1. «Al final del matx vaig entrevistar l’alcalde, Josep Fèlix Ballesteros. Va estar cordial i somrient, com sempre, però quan l’endemà vaig saber que jo era un dels acomiadats no em vaig poder treure del cap que ell, el batlle, sabia que jo era un dels que anava al carrer i allí estava, fent-se el simpàtic», lamenta.

«L’alcalde coneixia la situació i ens va dir [al gerent i a Valls]: “Allò que feu vosaltres, estarà ben fet perquè s’ha de fer”», explica Pere Valls. El matí del 13 de setembre l’aire es tallava amb un ganivet a la redacció de Tarragona Ràdio, l’ambient era tens. El delegat sindical, Jordi Blanch, havia anunciat als que estaven treballant a primera hora que durant el matí el gerent aniria cridant al seu despatx als elegits per a ser acomiadats. Tothom estava pendent del telèfon que tenia al davant seu, cada vegada que sonava, aquell que l’agafava tenia l’ai al cor. Tots menys el director, Ricard Lahoz, que estava fent un programa especial de les festes de Santa Tecla al vestíbul del teatre Tarragona. «Jo era el director, però no estava en un despatx, sinó que feia funcions de periodista també. Abans de marxar, Jordi Blanch em va dir que hi hauria acomiadaments. Intuïa que un podria ser jo, clar, però no m’ho van certificar fins que vaig tornar de fer el programa. Mentre jo era fora, s’anava despatxant gent», recorda.

«Ningú sabia res, jo tampoc. Sempre hi havia rumors que les coses no anaven bé i que s’haurien de prendre mesures, però ningú ens deia res oficialment fins que la nit abans dels acomiadaments em va arribar que es prendrien decisions sobre aquest assumpte, però no vaig saber els noms de qui feien fora fins que el gerent els va anar trucant un a un», diu Jordi Blanch, que fa uns dies ha estat triat, després de molts anys de no ser-ho, nou representant sindical dels treballadors de l’EMMCT.

A banda de Lahoz i Pons, els altres dos redactors afectats van ser Anna Plaza i Josep Ardila. A ells tot allò també els va agafar per sorpresa. «Va ser un pal per a tothom, també per als que es van quedar, perquè havien de fer la mateixa feina amb la meitat d’efectius. Em consta que ho van passar malament», diu Josep Ardila, que feia cinc anys que estava a Tarragona Ràdio, on va entrar el 2007 fent pràctiques. Per la seva banda, Anna Plaza ja duia gairebé 10 anys treballant a l’emissora quan la van fer fora: «Sabíem que la situació econòmica no era bona, però res feia pensar que acomiadarien algú». Plaza explica que s’havien fet alguns ajustaments de despesa, com no pagar les guàrdies els caps de setmana —ho compensaven amb dies de festa— o fins i tot, amb una retallada de sou per part del director i del gerent. «Recordo perfectament aquell matí perquè se’m va quedar gravat. Jo començava una mica més tard que la resta, a les 10 del matí, i quan vaig arribar i vaig veure les cares de tothom, vaig pensar que havia passat una desgràcia. “S’ha mort algú”, em va passar pel cap. Doncs no era això», diu.

«Un alt càrrec del PSC  em va dir que m’havien acomiadat per ser independentista i per les discrepàncies amb el gerent»

«No es van explicar els criteris de l’acomiadament. Algunes de les persones que van ser despatxades no eren, ni de lluny, els treballadors que més cobraven. Puc intuir el perquè d’aquella decisió», afirma Lahoz, sense concretar les seves sospites. «El fet que fóssim l’única empresa municipal que acomiadés gent no és gens casual. Després que m’haguessin despatxat, vaig anar a dinar amb un alt càrrec del PSC i aquesta persona em va dir que m’havien acomiadat per motius ideològics i per les discrepàncies amb el gerent», assegura Quim Pons, que no vol desvetllar la identitat del seu company d’àpat, fent referència al fet que les seves conviccions independentistes li havien jugat en contra a l’hora de ser despatxat. Segons Pons, els quatre redactors acomiadats, director inclòs, s’havien significat via xarxes socials en favor de la independència durant la Diada, un parell de dies abans dels fets. «Mentre vaig ser director de la ràdio pública sempre vaig mantenir un equilibri, que és el que tocava, no em vaig significar mai de cap manera. Jo vaig ser l’encarregat de conduir l’acte oficial i institucional de la Diada al monument a Rafael Casanova, amb la presència de l’alcalde i la resta d’autoritats, però es tractava d’això, d’un acte institucional», afirma Ricard Lahoz, recentment guardonat amb el premi Òmnium. Tots aquells redactors acomiadats admeten que ningú els va trucar després que els fessin fora. Del consell d’administració, tampoc. «Jo no vaig parlar amb ningú perquè, què els hauria d’haver dit, que els havia fotut al carrer?», es justifica Pere Valls, que reconeix que tenia bona relació amb molts dels afectats i des d’aquell dia entén que alguns no li dirigeixin la paraula. «La decisió va venir de més amunt, de l’interventor de l’Ajuntament, que ens deia que s’havien de retallar despeses», afegeix tot esgrimint el principal argument dels acomiadaments: l’econòmic.

Quan els periodistes que encara quedaven a l’emissora van publicar la notícia dels acomiadaments a la web de Tarragona Ràdio, aquesta va deixar de funcionar al cap de pocs minuts. «Li van dir a l’informàtic que ho fes», assegura Quim Pons. Per contra, Pere Valls assegura que va ser un sabotatge: «Van tallar els cables i la web no va funcionar, així com tampoc la ràdio. Però tot es va arreglar i l’endemà tot funcionava perfectament».

Segons Valls, president de l’empresa en aquell moment, un 80% del pressupost de la ràdio municipal es dedicava a pagar els sous dels treballadors. «Quan vam entrar al govern [municipal] l’any 2007 vam veure que s’estaven pagant tres sous de gerent. El de l’actual i els dos anteriors encara. Allò ho vam acabar de seguida», afirma Valls, que es refereix a Lahoz, que feia de director i gerent alhora per l’absència d’aquesta última figura des de la marxa de Francesc Valls Calçada —que posteriorment va treballar al departament de premsa de l’Ajuntament— i de Joaquim Icart. «La figura del gerent a la ràdio sempre havia estat d’un perfil baix, tot el contrari del que va passar posteriorment. I jo pregunto, és necessari que Tarragona Ràdio tingui un gerent a temps complet? Jo crec que no. De fet, jo vaig fer aquesta funció compaginant-la amb la de la direcció i fent de periodista. A més, no es va crear l’Agrupació d’Interès Econòmic [AIE] precisament per estalviar costos a les empreses municipals?», diu Lahoz. I així és, l’any 2013 l’Ajuntament impulsava l’AIE, un ens que, segons l’aleshores alcalde Josep Fèlix Ballesteros tenia «l’objectiu de simplificar i optimitzar els recursos per fer viable el model amb una fórmula que unifiqui criteris de gestió, direcció i estalvi econòmic». Tal com va publicar l’Ajuntament, la intenció era «passar de cinc gerents i cinc consells d’administració a un únic que aplega les cinc empreses». Aquestes empreses eren l’EMMCT, el Servei Municipal de l’Habitatge i Actuacions Urbanes (SMHAUSA), Aparcaments Municipals de Tarragona (AMT), Empresa Municipal de Transports (EMT) i l’Empresa Municipal de Desenvolupament Econòmic de Tarragona (EMDET).

A l’hora de la veritat, gairebé totes aquestes empreses van continuar tenint el seu gerent, i la gestió, lluny d’estalviar costos, va fallar en la fiscalització de les despeses, tal com va passar a l’AMT amb el cas del coaching i a l’EMT amb les despeses de la targeta de crèdit. L’EMMCT no ha estat tampoc una excepció.

«El gerent informa que aquest pressupost és molt més senzill que el de les altres empreses municipals», consta en una acta del consell d’administració de l’EMMCT amb data del 15 de setembre del 2015. I una altra acta, del 14 de setembre del 2017 diu: «El gerent informa que s’ha facilitat als administradors la proposta de pressupost. Diu que és un pressupost senzill donat que només consta de despeses de personal, d’explotació, d’aprovisionaments i vendes». Aquestes afirmacions fetes pel gerent, Josep Maria Bonet, semblen donar la raó a Ricard Lahoz perquè, si el pressupost era tan senzill i aleshores ja existia l’AIE, per què l’EMMCT tenia un gerent a jornada completa?

De fet, Josep Maria Bonet va compaginar el càrrec amb el nomenament com a nou cap de gabinet de Josep Fèlix Ballesteros a partir de començaments del 2016. Així, dels 72.361,05 euros que consten en les auditories que tenia de sou els anys anteriors —l’any 2012, el de la retallada de personal, però, cobrava un salari de 67.536,98 euros, que va incrementar-se en gairebé 5.000 € l’any següent—, el 2016, any que va començar a compatibilitzar els dos càrrecs, va cobrar 37.315,80 euros com a gerent (tot i que l’auditoria del 2016 assegura que aquesta prestació va ser de 34.439,88 euros), a més del sou com a cap de gabinet, clar. Des d’aleshores, l’EMMCT no ha tingut un gerent a jornada completa fins que el passat octubre se’n va triar un després d’un procés de selecció: Xavier de Gispert.

La figura del gerent, més tota una sèrie de personal administratiu, no ha estat, però, suficient per a gestionar l’empresa i així, l’EMMCT ha contractat durant tots aquests anys professionals i despatxos d’advocats i gestors externs per tal de rebre assessorament comptable, financer i laboral. Només el 2009, les factures mostren pagaments de fins a 5.500 euros per aquests conceptes. El 2017, amb Bonet com a cap de gabinet de Ballesteros, l’Agrupació d’Interès Econòmic (AIE) va presentar factures pels seus serveis de gestió a l’EMMCT per un valor de 10.300 euros.

Es va argumentar que el pes dels salaris era excessiu, del 80%, però anys després dels acomiadaments era del 78,5%

Pèrdues milionàries
Malgrat aquells acomiadaments, que no han estat coberts mai més, excepte en situacions puntuals, l’EMMCT no ha millorat els seus balanços, i no ho ha fet perquè l’Ajuntament, únic participant en la societat, ha anat aportant cada vegada menys diners i els ingressos per publicitat han estat tan escassos com sempre —72.000 euros el 2012, 65.000 el 2013, 78.000 el 2014, 104.000 el 2015, 89.000 el 2016, etc.—. El president de l’empresa, Pere Valls, assegura a Porta Enrere que l’EMMCT estava sobredimensionada i xifra en un 80% el pes dels salaris dels treballadors en relació amb el pressupost total abans de fer fora els vuit empleats. Però si ens fixem en les dades que mostren les auditories, del 2016, per exemple, més de tres anys després de la retallada de personal, el percentatge dels sous en relació amb el pressupost era del 78,5%, i el 2017 del 75%.

El cost d’haver despatxat aquells vuit treballadors el setembre del 2012 va suposar una despesa en indemnitzacions per a l’empresa de 436.243,25 euros, tal com consta en l’auditoria d’aquell any, 174.288,84 dels quals (un 40%) corresponien al «personal d’alta direcció». Entre les indemnitzacions destaca, per la seva quantitat, un altre pagament de 75.214,4 euros. Algunes fonts apunten a aquest mitjà que el treballador que va cobrar aquesta quantitat s’havia de jubilar en un o dos anys, després d’una dilatada carrera professional a la ràdio. Si l’objectiu era estalviar costos, no s’entén el fet de pagar una indemnització d’aquesta quantitat quan l’empleat podria haver finalitzat la seva trajectòria a l’empresa uns mesos després sense cap cost afegit. Aquestes dues indemnitzacions contrasten amb una de 2.952 euros d’un treballador que feia molt pocs anys que formava part de la plantilla de l’empresa. «Quan vaig entrar al despatx del gerent, un dels motius que em va donar per acomiadar-me era que fer-me fora els resultava molt barat. I jo vaig pensar, si els motius per a fer la retallada de personal són els econòmics, quin sentit té que em facin fora a mi, que els hi suposo molt poc estalvi? Aleshores cobrava mil euros pelats», diu Josep Ardila.

«Els hi vam pagar més del que tocava. Aleshores ja s’havia aprovat la reforma laboral per la qual les indemnitzacions passaven a ser de 45 dies per any treballat a 20 dies. Jo vaig defensar que no podíem pagar 20 dies perquè el nostre partit [PSC-PSOE] havia votat en contra d’aquella reforma al Congrés i, per tant, no seria coherent», diu Pere Valls, president de l’EMMCT en aquell moment. Però el fet és que els quatre redactors acomiadats no van acceptar les liquidacions i es van posar en mans d’advocats. I no les van acceptar perquè aquestes indemnitzacions eren de 20 dies. De fet, en les comunicacions d’extinció de contracte que es van entregar als treballadors, hi posa clarament que la indemnització legal era de 20 dies per any treballat.

Segons consta a les diferents auditories de l’empresa i els respectius comptes anuals, l’EMMCT havia registrat unes pèrdues de 17.560.859,57 euros entre els anys 1999-2017. L’any amb menys pèrdues va ser el 1999, amb 66.585,28 euros, i el que més, el 2012 (any dels acomiadaments) amb 1.443.714,59 euros. Aquestes pèrdues eren cobertes per l’Ajuntament any rere any. El període amb més pèrdues va ser el comprès entre el 2004 i el 2012, on se supera àmpliament el milió d’euros anuals.

A partir del 2018 es va decidir aplicar un altre criteri amb els diners procedents de l’Ajuntament. En lloc que aquestes aportacions anessin destinades a sufragar les pèrdues de l’empresa (a posteriori), el consistori passava a aportar una quantitat, al voltant dels 800.000 euros, d’entrada, com a concepte d’ingressos a la societat. Pels efectes, aquest canvi suposava el mateix, és a dir, el cost per a l’Ajuntament de l’EMMCT era idèntic (que hagi d’aportar els diners abans o després), tot i que per a Hisenda hi podria haver una diferència significativa perquè ara la societat hauria reconegut uns ingressos milionaris que abans no tenia. Malgrat això, el 2019, tot i que el consistori va injectar 871.874,04 euros, l’exercici es va tancar amb unes pèrdues de 49.768,47 euros.

«Quan gestiones diners públics, has d’explicar molt bé com te’ls gastes», diu Pere Valls en relació amb els motius econòmics que calia exposar per justificar la decisió de fer fora vuit treballadors, mentre afegeix a tall d’exemple: «Jo no puc dir que m’he gastat els diners en 10 sopars i simplement dient-ho ja està, perquè potser no me’ls hauria d’haver gastat», insistint en aquesta màxima de la transparència. Però a l’EMMCT va haver-hi molt més que 10 sopars.

Una fortuna en restaurants
El fet d’haver acomiadat una tercera part de la plantilla d’una empresa pública en un moment àlgid de la crisi econòmica podria fer pensar que des de la gerència de l’EMMCT, vistes les pèrdues que es registraven anualment, s’havia imposat un pla d’austeritat en les despeses, sobretot aquelles que no són pròpies d’una emissora de ràdio, especialment abans de prendre una decisió tan dràstica. Però la documentació a la qual ha tingut accés Porta Enrere no sembla indicar això, ans el contrari. Així, entre els anys 2007 i 2019 hi ha factures de restaurants per valor d’uns 63.000 euros. Els anys amb més despesa són el 2008, amb 13.227,9 euros, i el 2009, amb 12.887,18 euros. És a dir, en dos anys, l’EMMCT va pagar àpats per un valor de més de 26.000 euros. La resta d’exercicis van registrar una despesa per aquest concepte al voltant de 3.000 i 4.000 euros, tot i que els pagaments als restaurants baixen molt a partir de l’any 2016 (3.001 euros) i, sobretot, el 2017 (2.687,03 €), 2018 (1.504,45 €) i 2019 (1.168,56 €), just els anys en què Josep Maria Bonet va compaginar el càrrec de gerent a Tarragona Ràdio amb el de cap de gabinet d’alcaldia.

La majoria de factures van ser pagades amb targeta de crèdit —tot i que a l’EMMCT s’utilitzava, en general, molt el taló bancari— i en el tiquet hi consta el nom de l’anterior gerent socialista. En algunes de les factures apareix, fins i tot, qui va acompanyar Bonet en els nombrosos i costosos dinars. Així, el 16 de desembre del 2009 hi ha un dinar del consell d’administració de la ràdio al restaurant Rovira (ja tancat) per un import de 425 euros —aquest restaurant, un dels preferits de l’aleshores gerent, ja havia passat una factura encara més gran el 4 d’octubre del 2007, per 487,51 euros—; un dinar amb el president del Nàstic, el 27 de desembre del 2007, al restaurant Arcs, 100,58 euros. D’aquest mateix restaurant consta una altra factura de 813,20 euros per un sopar el 22 de desembre del 2007. El 12 de juny del 2008, Bonet va dinar amb el director de Tarragona Ràdio i el cap de premsa de la Diputació al restaurant AQ: 168,79 euros. Aquell mateix any, el 14 de maig, el gerent va dinar amb Pere Valls i l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros al restaurant Rovira: 107 euros. Amb el gerent de Vicsan (constructora que anys més tard va fer fallida), 74,75 euros el 22 d’abril del 2008 al restaurant Rovira. Amb el gerent d’Espimsa (Isidre Prunor) i el cap de gabinet del Port de Tarragona al Barquet, una factura de 127,65 euros; amb el director del diari Més i el seu director comercial, 102,72 euros al restaurant Sol-Ric el 4 d’abril del 2008. Els responsables d’aquest mitjà de comunicació apareixen en altres dinars pagats per l’EMMCT, com un al mateix restaurant per 119,84 euros el 31 de gener d’aquell any. Però també hi ha àpats amb els caps de premsa de BASF, Repsol, etc. En la majoria de rebuts, però, no consta el motiu del dinar, ni qui eren els comensals. Alguns d’aquests tiquets corresponen a una braseria anomenada Kesbo —amb preus al voltant dels 30 euros per persona—, situada al polígon industrial Riuclar, un lloc, segons comenten fonts empresarials a Porta Enrere, freqüentat per dirigents de Fomento de Construcciones y Contratas (FCC), l’empresa que té la gestió de la recollida de brossa a Tarragona.

També hi ha tiquets d’imports molt alts del mes de gener del 2010 coincidint amb les dates de la Feria Internacional de Turismo (Fitur) que se celebra cada any a Madrid. Així, el 22 de gener consta un àpat al conegut Asador Donostiarra per a sis persones per 285,10 euros. L’endemà, a la Posada de la Villa, 189 euros.

Josep Maria Bonet utilitzava els restaurants com a despatx on es reunia amb diferents persones, però no sempre eren reunions de treball ni els àpats constaven d’un simple menú del dia. En les factures dels establiments, el concepte «menú degustació» hi apareix sovint, com el 10 de novembre del 2009 al restaurant Rovira, on tres persones van dinar per 128,55 euros. El nivell de despesa en restaurants i el cost de cada àpat per comensal —d’una mitjana aproximada de 40 euros— recorda molt el cas d’Isidre Prunor, antic gerent d’Espimsa, que en poc més de tres anys s’havia gastat més de 20.000 euros de diners públics en dinars i sopars, tal com vam explicar a Porta Enrere l’11 d’octubre del 2018. Bonet va superar àmpliament aquesta xifra en els primers anys d’accedir al càrrec de gerent de l’EMMCT.

Fins i tot hi ha un tiquet d’un bar de copes de Salou, el Tarambana, el 19 de desembre del 2012 a la matinada, per un preu total de 117,50 euros. Cervesa, gintònics, mojitos, etc. De tot.

Hi ha alguna despesa que sobta encara més pel seu concepte i per la seva quantitat. De fet, n’hi ha dues de passejades amb l’embarcació Tarragona Blau —una barca de pesca que fa tours per la costa—. La primera, del juliol del 2008 diu: «Sortida amb sopar a bord de l’embarcació Tarragona Blau els dies 7 de juliol per 24 persones i 8 de juliol per 22 persones amb motiu del concurs de focs artificials de Tarragona 2008». El preu d’anar a veure els focs des del mar va ser de 1.476,60 euros. La segona factura, del 18 d’abril del 2009, per «passsejada a bord de l’embarcació i consumició», 535 euros. No consta, en cap dels dos casos, qui va formar part d’aquelles excursions marítimes pagades amb diners públics.

Però n’hi ha algunes que, a banda de satisfer l’estómac del gerent mentre feia, en principi, reunions de treball, tenen una altra intencionalitat. Són factures grans, en uns restaurants concrets i amb una finalitat molt específica: guanyar vots.

«El principi bàsic era que el client depenia del seu patró pel que fa a protecció i assistència, financera o de qualsevol altra mena, a canvi d’una sèrie de serveis, incloent-hi el vot en les eleccions», Mary Beard, “SPQR, una història de l’antiga Roma”

La xarxa clientelar
«El principi bàsic era que el client depenia del seu patró pel que fa a protecció i assistència, financera o de qualsevol altra mena, a canvi d’una sèrie de serveis, incloent-hi el vot en les eleccions». Així explica l’eminent catedràtica de Cambridge, Mary Beard, en el seu llibre SPQR, una història de l’antiga Roma, la relació entre patrons i clients a la Roma clàssica. Aquesta relació s’ha perllongat en el temps en les diferents societats fins als nostres dies, sent el patró, ben sovint, un polític, i el client el ciutadà corrent o, encara més habitualment, algú amb certa influència sobre grups de població. Aquesta relació clientelar entre política i societat és més fructífera, per al polític que la posa en pràctica, en l’àmbit municipal, pel fet de tenir un contacte personal amb els seus possibles «clients». L’EMMCT va ser una eina del govern de Ballesteros per teixir aquesta xarxa clientelar, tal com es pot comprovar en la documentació a la qual ha tingut accés Porta Enrere.

Així, apareixen una sèrie de factures de restaurants amb conceptes com aquest: «Col·laboració amb l’associació de jubilats de la tercera edat de Campclar en el seu dinar de germanor del dia 3 de juliol». Es tracta d’una factura del restaurant El Álamo (que ha tancat les portes recentment) del 3 de juliol del 2016 per un import de 495 euros. Però n’hi ha moltes més: un dinar de Sant Joan de la mateixa associació de jubilats l’any 2017 al restaurant 3J per 495 euros, un altre dinar de jubilats el desembre del 2016 al restaurant Canadà per 500 euros, una calçotada el 6 de febrer del 2015 al restaurant Casa Fèlix de Valls per 1.320 euros pel concepte de «col·laboració amb activitat de l’Associació de Jubilats de Tarragona amb motiu de les jornades culturals», etc. En total, més de 12.500 euros destinats només a jubilats i associacions de gent gran dels barris de la ciutat, bàsicament en dinars, malgrat que fins i tot hi ha una sortida en autocar per a visitar el castell i l’església del Catllar i la Nou de Gaià (357 euros).

«Des de l’Ajuntament es promovien colònies per a la tercera edat i Bustos es desplaçava allà on fos, es feia una foto amb cada àvia o avi i cadascú rebia el retrat a domicili, de tal manera que era molt habitual que els sabadellencs tinguessin al menjador de casa seva una imatge amb la mà de l’alcalde a l’espatlla». Aquest és un fragment del llibre Cas Mercuri, la galàxia Bustos de Sara González, un treball que explica la corrupció al consistori sabadellenc de la mà de Manuel Bustos, alcalde del PSC i que va provocar que s’obrís una macro causa judicial per a depurar responsabilitats en la gestió dels recursos públics. Les factures de l’EMMCT pagant àpats als jubilats recorden l’ús electoralista que l’exalcalde de Sabadell en va fer.

Però els pagaments tot cercant guanyar-se les simpaties de possibles votants no es limitaven només als jubilats. Les associacions de veïns van rebre també aportacions diverses per conceptes com una «xocolatada popular de l’Associació de veïns de Bonavista» el març del 2017 (240,9 euros), una paella solidària a Bonavista el 12 d’octubre del 2017 (festa nacional d’Espanya, just uns dies després del referèndum a Catalunya) per un import de 1.210 euros, etc. Tot per gairebé 13.000 euros. A més del patrocini del certamen Miss Drag Queen de Carnaval, 1.400 euros cada any per a l’Associació d’Amics de la Part Alta, organitzadora de l’acte.

«Hi havia gent que em deia que feia anys que no la convidaven a la ràdio. Un d’ells era l’Àngel Juárez», diu Pere Valls en relació a la suposada falta de pluralitat a l’emissora sota l’antic director, Ricard Lahoz. «Una emissora municipal ha de ser un lloc on la gent de la ciutat pugui anar i explicar què fan. Un lloc obert per a tothom», afegeix, deixant entreveure les preferències per una concepció menys professionalitzada de la ràdio. Lahoz, per contra, defensa la pluralitat que hi va haver durant el llarg període en què va dirigir l’emissora: «Sempre vam buscar l’equilibri dins de la nostra independència periodística. Vaig comandar la ràdio sota dos governs diferents i, i crec que ningú ens podrà dir que vam ser partidistes». Juárez, president de la “Coordinadora d’entitats”, és una persona molt coneguda a la ciutat, un líder veïnal a qui els partits han volgut apropar-se de fa molt de temps. La fundació que presideix, la Mare Terra Mediterrània, va rebre una aportació de l’EMMCT de 2.900 euros el 22 de juny del 2015 en concepte de col·laboració en tallers ambientals.

Uns altres pagaments relacionats a teixir bones relacions amb un altre sector determinat de la població són els que es van fer amb l’Associació Gitana de la ciutat, que ascendeixen a més de 23.000 euros per diversos conceptes com actuacions musicals o les festes pròpies d’aquesta entitat —es van pagar, fins i tot WC portàtils—, o publicitat en diferents publicacions sobre l’ètnia gitana. El president d’aquesta associació va ser durant molts anys Paquito Ferreres, actual president de l’Agrupació d’Entitats Gitanes dels Països Catalans (AGIPCAT). Ferreres, segons expliquen diverses fonts a Porta Enrere, va ser «col·locat» a dit a Aparcaments Municipals de Tarragona (AMT) i és un dels socis del restaurant Sol-Ric —un dels que més apareix en les factures d’aquesta mena d’establiments— de fa tres anys ençà.

També hi ha factures de la Casa de Andalucía, la màxima responsable de la qual és Charo García, dona de Josep Maria Bonet. Segons la documentació que ha pogut consultar aquest mitjà, les factures pagades per l’emissora municipal sumen més de 4.500 euros i les aportacions a la Feria d’Abril, on Tarragona Ràdio havia emès en directe algun dels seus programes, pujaven a gairebé 4.200 euros.

L’EMMCT també va pagar, fins i tot, la mescla i la masterització d’un disc de Vergüenza Ajena (2.972,43 euros)

La música
La Casa de Andalucía, la Feria d’Abril i la rumba. Tarragona va ser la seu de la Mostra de Rumba Catalana els anys 2010 i 2011 i les aportacions de Tarragona Ràdio per aquest festival, actuacions incloses, van ser de 7.550 euros —almenys les que aquest mitjà ha pogut documentar—, a les quals cal afegir la donació, per part de l’EMMCT, de 2.000 euros a l’Associació pel Foment de la Rumba Catalana (FORCAT) el 7 de juliol del 2010.

L’any anterior als acomiadaments, el 2011, l’EMMCT va gastar-se 55.268 euros en el festival Do it Yourself (Di-Y), un cicle de concerts que estava impulsat per la productora Music From Tamarit i comptava amb la col·laboració de Tarragona Ràdio. Però va haver-hi més concerts, com el de Lorenzo Barriendos, 200 euros, el juny del 2011; l’actuació de Mayte Carreras i David&Lex, 2.596 euros. També apareixen actuacions sense concretar a centres cívics per 979,40 euros, el concert de Fito&Fitipaldis a la TAP el 22 d’octubre del 2010 per 8.260 euros, etc.

En les factures sobre conceptes musicals, apareix, a més, el nom de Miguel Alberto Cruz. Aquest músic tarragoní, excomponent de la banda No lo sé, va ser durant molts anys el president de l’Associació de Músics de Tarragona (AMT), entitat que gestiona la Capsa de Música situada a l’edifici de la Tabacalera —la gestió d’aquest espai havia de sortir a concurs abans de l’estiu del 2017, però d’allò no se n’ha sabut mai més res—. Cruz, amb forts vincles amb el partit socialista, tal com vam explicar en un article del 22 de desembre del 2016 —festa d’aniversari de Gustavo Cuadrado a la Capsa de Música inclosa—, va emetre una sèrie de factures a Tarragona Ràdio en concepte de la seva participació en el disc del grup tarragoní Vergüenza Ajena, per un import de 5.762,88 euros. L’entitat que ell presidia, l’AMT, també ho va fer en concepte de drets d’autor per la música d’aquest grup al festival TGNSONA del 2010 (750,63 euros). De fet, l’EMMCT també va pagar, fins i tot, la mescla i la masterització d’aquell disc de Vergüenza Ajena (2.972,43 euros).

Conferències pagades a polítics socialistes
Quan a Tarragona es parla de conferències, tothom pensa en Agustí Mallol. Aquest polític que va formar part de l’equip de govern municipal amb Joan Miquel Nadal i posteriorment va donar suport a Josep Fèlix Ballesteros, un fet pel qual podria haver estat recompensat amb una feina en una empresa que va treballar en la candidatura dels Jocs Mediterranis, es va prodigar durant molts anys a fer ponències sobre l’estat de la ciutat per diferents entitats del municipi. L’exregidor de la CUP, Jordi Martí, va escriure un article on explicava que havia preguntat al consell d’administració de l’EMMCT i al ple de l’Ajuntament de l’anterior legislatura si Agustí Mallol cobrava de Tarragona Ràdio. Tant el consell com l’equip de govern d’aleshores i Agustí Mallol en persona van negar aquest fet. Malgrat tot, algunes fonts expliquen a Porta Enrere que l’EMMCT no hauria pagat un sou o una minuta a Agustí Mallol, però sí que hauria sufragat les despeses de les seves nombroses conferències —o almenys algunes d’elles— en concepte de material, equip de so, tècnics, etc.

En la relació de contractes menors i també en la facturació a la qual ha tingut accés aquest mitjà consten una sèrie de pagaments fets a diferents polítics del PSC en concepte de conferències:

  •  Jesús Husillos Gutiérrez. Civisme i convivència. 26 de febrer del 2011. 200 euros. Tinent d’alcalde de l’Ajuntament de L’Hospitalet del Llobregat pel partit socialista des de l’any 2015 i regidor des del 2011. Anteriorment, president d’AMIC-UGT Catalunya (2001-2005).
  • Esther Niubó Cidoncha. Creixement intel·ligent: formació i educació per una joventut en moviment (noves capacitats per nous llocs de treball en els territoris actius. 31 de març del 2011. 127,5 euros. Niubò va ser diputada al Parlament de Catalunya entre el 2015 i el 2018. És membre del PSC des del 2002.

També hi apareix una conferència amb motiu de la «Setmana cultural» feta per Rosa Maria Sarret Fernández pel concepte «Pintures realitzades amb tècnica d’oli», el 12 d’agost del 2011. En un full de paper escrit a mà al revers de la factura, la conferenciant escriu: «Una pintura realitzada a l’oli, i marc inclòs». Un concepte que fa pensar, però, que es tracti més aviat d’una obra pictòrica que no pas una conferència.

Les editorials
El 21 d’octubre del 2008, Josep Maria Bonet dinava al restaurant La Caleta amb Alfred i Fèlix Arola d’Arola Editors i Gràfiques Arrels (74,90 euros). Un any més tard, el dinar es repetia, almenys amb un d’ells, però al restaurant Mas Roselló (76,18 euros). Arola Editors és una de les empreses que més ha facturat a l’EMMCT, almenys en la documentació a la qual ha tingut accés aquest mitjà. Així, apareixen pagaments per gairebé 55.000 euros entre els quals destaquen l’edició del llibre Shalom Tarragona, l’autor del qual és Francesc Valls Calçada, antic gerent de l’EMMCT (més de 28.000 euros, tot i que la data de la factura és una mica anterior a la presa de possessió de Josep Maria Bonet com a gerent de l’empresa) o el de Salvador Arimany, un receptari sobre canapès (12.000 euros). La resta, compra de llibres, com el de Tarraco, somni de Roma, per a regalar a diferents compromisos.

Però hi ha una altra editorial que ha estat especialment afavorida amb les feines encarregades o desenvolupades per a Tarragona Ràdio. Es tracta de Nou Silva Editors, el responsable del qual era marit de l’exregidora socialista Ana Santos, que va traspassar el mes d’abril del 2019. En les factures de Nou Silva consten l’edició dels llibres Un any de govern de progrés per Tarragona (3.837,60 euros) o Dos anys de govern de progrés per Tarragona (5.408 euros), unes obres destinades a lloar la gestió de l’aleshores nou govern municipal socialista a la ciutat. Segons ha pogut saber Porta Enrere, en el primer llibre, la factura de l’editorial (28 d’octubre del 2008) es va generar abans que l’Ajuntament rebés el pressupost. L’adjudicació del treball es va fer, doncs, amb posterioritat a l’emissió de l’esmentada factura, una irregularitat flagrant. I encara un llibre més sobre aquesta temàtica, Govern de progrés per Tarragona (2007-2011), per un total de 5.928 euros.

El responsable de Nou Silva va presentar dos pressupostos amb dos empreses diferents amb l’objectiu d’endur-se el contracte

Nou Silva va ser l’editorial triada per fer el dossier de candidatura dels Jocs Mediterranis Tarragona 2017 (aleshores encara no s’havien ajornat al 2018). Aquest cas és curiós perquè, a banda de la factura de Nou Silva, per un import de 24.318 euros, apareixen dos pressupostos, un de Nou Silva (20.963,79 euros, IVA exclòs), que es va endur el contracte, i l’altre d’Inventa’t Comunicació, que era una mica més car (23.450 euros, IVA exclòs). Resulta, però, que les dues empreses són del mateix propietari i tenen la mateixa adreça. Per tant, es dedueix que l’estratègia era presentar aparentment dues ofertes d’empreses diferents per a garantir-se el contracte.

A més, Nou Silva també va passar factures amb conceptes com «suport festes associació de veïns de Campclar, barri del Pilar, 1r de Maig i voltants, la Mora-Tamarit, Torreforta Progressista», etc. Uns conceptes, si més no, curiosos en una editorial, que també va participar en els programes de les festes de les entitats gitanes esmentades anteriorment. En total, 53.000 euros de contractes per diversos conceptes.

El síndic i la Setmana Santa
«El síndic de proximitat vetlla perquè la ciutadania pugui gaudir d’una bona administració local. L’objectiu de la institució és la defensa dels drets de la ciutadania a l’àmbit local, per la qual cosa pot supervisar a l’administració municipal. La seva actuació comporta examinar i resoldre les queixes formulades d’acord amb els criteris de legalitat i d’equitat. També podrà actuar com a mediador, sempre que les parts ho consentin, o bé proposar fórmules de conciliació o acord entre l’administració i la ciutadania». Aquesta és el resum de les competències que tenen els Síndics municipals de Greuges, una figura jurídica present en 30 municipis de Catalunya, incloses les capitals de demarcació excepte Tarragona, que sí que en va tenir un, entre els anys 2009 i 2012. El síndic tarragoní era Josep Francesc Ferrer Val, un ciutadà que formava part d’un munt d’entitats i associacions, un fet que, precisament, li va comportar la dimissió del càrrec de defensor de la ciutadania de Tarragona perquè aquest no era compatible amb l’ostentació d’altres. Ferrer era aleshores membre del Club Gimnàstic, el Consell Esportiu del Tarragonès i estava molt vinculat a la Setmana Santa.

L’EMMCT també va pagar despeses de la breu història del síndic tarragoní. Així, consta una factura de la impressió dels 400 llibres de l’informe del síndic l’any 2012 a l’editorial tarragonina Virgili per un import de 3.494,40 euros.

Josep Francesc Ferrer és el president de la Germandat del Nostre Pare Jesús de la Passió de Tarragona i té un pes important en la Setmana Santa tarragonina. Algunes fonts expliquen a Porta Enrere, que després d’haver de deixar el càrrec de Síndic municipal de Greuges, Ferrer s’hauria postulat per formar part de les llistes electorals del PSC per a les eleccions del 2015, però aleshores, l’aparició d’Elvira Ferrando, presidenta de la Germandat del Sant Ecce-Homo, li va barrar el pas. Apareix aquí la importància de la Setmana Santa en la política tarragonina, un fet que és clarament comprovable si es veu la quantitat de polítics que participen en actes o processons d’aquells dies.

La Setmana Santa també ha rebut gran quantitat de diners per part de l’EMMCT. Així, segons la documentació consultada, les factures en concepte de publicació d’opuscles, fulletons, actes de suport, aportacions econòmiques, etc., sumen 31.885,56 euros, 20.775,35 dels quals corresponen a pagaments fets a la Germandat del Nostre Pare Jesús de la Passió, el president de la qual és Josep Francesc Ferrer Val, l’exsíndic.

El braç de Santa Tecla
Durant les festes de Santa Tecla, hi ha un dia on la plaça de la Font de la ciutat és l’escenari d’un acte molt llaminer, l’anomenat Braç de Santa Tecla. Es tracta d’un oferiment del Gremi de Pastissers a la ciutat en forma de porcions de braços de gitano que es donen de franc. En principi, aquests pastissos no tenen cap cost per a les arques públiques perquè són un oferiment del Gremi, tal com confirma a Porta Enrere, Josep González, president d’aquesta entitat i propietari de la pastisseria Conde. Malgrat aquesta afirmació, en els documents apareixen una sèrie de factures d’aquesta pastisseria per aquest concepte: braç de Santa Tecla. «No, jo no he fet una factura on es digui que cobro per fer els braços de Santa Tecla, segur», assegura el pastisser a aquest mitjà. Però resulta que sí que existeixen aquestes factures, concretament de l’any 2018, el 3 de desembre (Santa Tecla és al setembre). La factura indica que eren 85 braços per un import final de 1.402,50 euros. I aquesta factura es repeteix altres anys, el 2017, per exemple. «No, ja sé què vols dir, es tracta de braços sense gluten, aquests sí que els facturem a l’Ajuntament», diu Josep González. Es veu, segons explica aquest pastisser i ha pogut confirmar Porta Enrere, que l’exalcalde Ballesteros va demanar al Gremi de Pastissers que durant la degustació del Braç de Santa Tecla aquests també n’oferissin alguns sense gluten perquè una votant del batlle socialista li ho havia demanat. A diferència dels altres, aquests sí que anaven a càrrec del consistori perquè era una petició expressa. El Gremi, però, no fa aquests braços de gitano sense gluten perquè no tenen els obradors adaptats per a poder fer pastissos amb gluten i sense —la pastisseria ha de tenir dues sales de treball completament estanques—, així que els pastissers tarragonins compren els braços a una empresa de Barcelona. Però la pastisseria encarregada de fer aquesta compra és, segons ha pogut saber aquest mitjà, la Palau i no la Conde. De fet, la pastisseria Palau sí que indica a la factura —que paga Tarragona Ràdio— que els braços són sense gluten i la Conde no. L’import de la factura de la pastisseria Palau és d’uns 660 euros perquè de braços sense gluten se’n compren molts menys que no pas se’n fan amb gluten.

«Saps què passa, que jo treballo molt per l’Ajuntament i potser aquestes factures són d’algun càtering que els vaig fer», es justifica González. Porta Enrere ha pogut saber que aquestes factures de braços de gitano del mes de desembre podrien correspondre a càterings o àpats pagats per l’EMMCT a membres de FCC.

La pista de gel
«És incomprensible que una empresa municipal, amb una tasca tan definida com Tarragona Ràdio, i sent tan deficitària, gasti tants diners en coses que són alienes a la seva raó de ser», explica a Porta Enrere un tècnic municipal que ha volgut mantenir-se en l’anonimat. Les factures explicades anteriorment en són una mostra, però encara n’hi ha més, com la del pagament de la pista de gel que l’Ajuntament muntava a la plaça Verdaguer pels volts de Nadal. Així, l’any 2010, aquesta instal·lació, que era de lloguer, va costar a l’EMMCT, segons la documentació que ha pogut consultar aquest mitjà, un total de 61.289,77 euros, amb els vigilants de seguretat i la campanya promocional inclosa.

Els Jocs
Una de les altres despeses que criden l’atenció és la dels Jocs de la Joventut que es va fer a Tarragona l’any 2010. L’EMMCT es va gastar més de 75.600 euros en aquell esdeveniment que es va fer del 20 al 24 de març d’aquell any. D’aquesta quantitat, 71.010,56 euros corresponen a tres pagaments fets a l’empresa Octagon, que s’encarregava, tal com indiquen les factures, de l’execució de l’espectacle d’inauguració i cloenda dels Jocs. Octagon és una vella coneguda a Tarragona pel que a Jocs es refereix. Aquesta va ser l’empresa que va triar el Comitè Organitzador dels Jocs Mediterranis Tarragona 2017 per tal que aconseguís patrocinadors privats per l’esdeveniment olímpic. Octagon, que no era la favorita al concurs —era Carat—, va fracassar a l’hora d’aconseguir el finançament privat pels Jocs perquè, dels 30 milions que havia d’aportar mitjançant patrocinadors, en va aconseguir poc menys de 10 milions, i això va fer que el Comitè Organitzador li retirés l’exclusivitat del contracte pel qual cobrava una comissió per cada patrocinador que portava.

Les factures d’Octagon, tot i que fan referència als Jocs de la Joventut, no són les úniques que aporten reminiscències dels Jocs Mediterranis. De fet, l’EMMCT en va pagar una a Focus, l’empresa que va guanyar el concurs per fer les cerimònies d’inauguració i cloenda de la cita olímpica del 2018 per un «vídeo resum de la ciutat de Tarragona». La factura té data del 19 de novembre del 2018 i un import de 1.149 euros.

L’EMMCT va pagar amb diners públics la compra de 50 entrades pel partit de waterpolo dels JJMM Espanya-Itàlia

Però, sense cap mena de dubte, el document que més crida l’ateció en relació amb els Jocs Mediterranis és la de la compra, per part de l’Empresa Municipal de Mitjans de Comunicació (EMMCT), de 50 entrades per un partit de waterpolo en què s’enfrontaven les seleccions masculines d’Espanya i Itàlia. El preu de la compra va ser de 400 euros. Es tracta d’un certificat expedit per Ticketmaster i prova novament com des de l’Ajuntament i les empreses municipals es van gastar diners públics en unes entrades que no sabem a qui van anar destinades. Tal com vam explicar a Porta Enrere el 14 de juliol de l’any passat, el Comitè Organitzador va regalar 61.000 entrades pels Jocs i només en va vendre 28.500. La distribució de les entrades va ser totalment discrecional, seguint el criteri de clientelisme explicat en aquest article.

A banda de la compra d’aquests tiquets, hi ha vídeos fets per una productora local per un valor de 3.000 euros. Aquestes despeses dels Jocs a l’EMMCT només fan que confirmar allò que Porta Enrere ha explicat en altres articles: la divisió de les despeses d’un acte o esdeveniment a Tarragona pagat amb diners públics per tal de no poder seguir la pista de la despesa sencera.

La subvenció encoberta de l’esport tarragoní
A Tarragona hi ha, bàsicament, dos clubs que s’emporten la principal aportació econòmica de l’Ajuntament. Aquests són el Nàstic i el CBT, però l’ADT també en rep força després d’aconseguir un conveni plurianual com el que té el CBT des de l’època de l’alcalde Joan Miquel Nadal gràcies a l’arribada dels socialistes a l’alcaldia. El CBT ha rebut des del 2006 més de 4,5 milions d’euros, el Nàstic, moltíssims més i l’ADT voreja el milió. Tot i que les partides pels convenis dels diferents clubs consten en el pressupost de l’Ajuntament, l’EMMCT també va sufragar diverses despeses d’aquests tres clubs i d’algun altre. Així, Tarragona Ràdio va pagar l’edició de les revistes de club de les tres entitats. La temporada 2008-2009, consten factures pagades per l’edició de cada número de la revista del Nàstic i la seva distribució a les portes del Nou Estadi. Cada número, que sortia mensualment, tenia un cost per a l’EMMCT de 1.525,23 euros, pràcticament com el sou d’un treballador.

L’ADT també s’estalviava el pagament de la revista del club, que anava a càrrec de Tarragona Ràdio. Així, durant la temporada 2009-2010, l’ADT Magazine, amb una tirada de 1.000 exemplars, tenia un cost per a l’EMMCT de 890,62 euros cada mes, més, com a mínim, una inserció de publicitat a la publicació per valor de 800 euros. A més, Tarragona Ràdio també va posar publicitat al pavelló Riu Clar: 2.600 euros en tres temporades.

L’EMMCT també va fer aportacions a la revista del CBT, 708 euros el 2011. En les factures també apareixen, però, pagaments de viatges, com el del primer equip a Getafe el març del 2016 (650 euros) o, fins i tot, de l’equip cadet femení A a Girona l’abril d’aquell mateix mes (540 euros). També hi consten factures en concepte de «promoció i suport de l’esport del bàsquet» per valor de 1.210 euros —març i abril del 2019, és a dir abans de les eleccions municipals (cal recordar que l’entrenador del primer equip, Berni Álvarez, és regidor del partit socialista a l’oposició)—.

A banda d’aquests tres clubs, també hi apareix un conveni del 2010 amb el TGN Bàsquet per un import de 4.000 euros anuals en concepte de patrocini de l’EMMCT a aquest club. Malgrat el que indica el conveni, només hi apareix una factura de 1.000 euros.

L’emissora autònoma al marge de l’EMMCT
A banda de Tarragona Ràdio, hi ha altres emissores de caràcter públic al municipi. A finals dels anys 80 van aparèixer a la ciutat Ràdio Fòrum (actual Tarragona Ràdio), Radiografia, Bonavista Ràdio, Ràdio Sant Salvador i Ràdio Sant Pere i Sant Pau. D’aquestes, a banda de Tarragona Ràdio, només queden actives la de Bonavista i Ràdio Sant Pere i Sant Pau. Les dues tenen un caràcter aficionat i la de Sant Pere i Sant Pau s’ha caracteritzat per ser formadora de joves promeses de les ones. Tot i que inicialment caldria pensar que les dues emissores de barri estan sota el paraigua de Tarragona Ràdio, això sembla que no és així. En tot cas és confús. Ràdio Sant Pere i Sant Pau (Ràdio SpiSp) presumeix de ser una emissora autònoma, amb la seva pròpia programació. El director de Tarragona Ràdio —quan n’hi havia— no tenia potestat sobre l’emissora del barri i el gerent de l’EMMCT sembla que tampoc. De fet, Ràdio SpiSp envia factures a Tarragona Ràdio. La majoria són pel fet de reemetre, amb el seu senyal, alguns programes de la ràdio del centre de la ciutat, com el Matí de Tarragona Ràdio, els partits del Nàstic, etc. Per tot això, i segons les factures consultades per aquest mitjà corresponents a l’any 2017, aquesta emissora de barri cobra a Tarragona Ràdio 1.915 euros al mes. «Enviem factures perquè ens van dir que ho havíem de fer així. Nosaltres tenim un conveni de col·laboració que ens obliga a emetre els plens de l’Ajuntament de Tarragona i, quan tanquem la nostra programació, entre les deu i les dotze de la nit, connectem amb Tarragona Ràdio i reemetem els programes que tenim acordats», diu Eduard Garcia Castells, fundador de l’emissora, director i membre del consell d’administració de l’EMMCT durant molts anys. Les reemissions, tal com admet el director de Ràdio SpiSp, són la principal font de finançament de l’emissora. Amb tot, Garcia Castells, número 14 de la llista del PSC a les eleccions del 2007, les primeres que va guanyar Josep Fèlix Ballesteros, no vol precisar la quantitat d’aquests pagaments mensuals i nega que siguin de més de 1.500 euros —les factures mostren que eren, almenys el 2017, de gairebé 2.000 euros al mes—. «No, ni de bon tros és aquesta xifra. Si vols saber la quantitat, pregunta-li a la presidenta de l’EMMCT, jo no t’ho diré», diu el director, malgrat que els pagaments que rep són diners públics, mentre admet que el local on es troba l’estudi de l’emissora és de l’Ajuntament i, per tant, no paguen lloguer (però sí els subministraments).

Ràdio Sant Pere i Sant Pau passava factures de sopars de Nadal de 3.000 a l’EMMCT

Garcia és un defensor de l’amateurisme en les emissores municipals, una filosofia que, segons ell, aplica a Ràdio SpiSp. Dins de la documentació consultada per aquest mitjà, però, hi ha una sèrie de factures amb una xifra molt alta: 3.000 euros per sopars de Nadal de l’emissora de barri a l’hotel Imperial Tarraco. Les factures les enviava directament l’hotel a l’EMMCT. «Sí, això és així, però fa molts anys que ja no es fan aquests sopars», diu el director de Ràdio SpiSp, que justifica aquestes factures tan elevades: «Crèiem que calia pagar un sopar a tota la gent que col·laborava desinteressadament a Ràdio SpiSp i, a més, van crear uns premis que es deien Micro. En aquella vetllada es feia un reconeixement a la gent del barri i a les empreses que col·laboraven amb nosaltres. L’Ajuntament [en aquest cas, l’EMMCT], no ho pagava tot, sinó el 50%. Per tant, si les factures són de 3.000 euros, nosaltres en pagàvem 3.000 més».

Manca de control?
Aquestes despeses en restaurants, en aportacions a entitats i a empreses sense cap mena de justificació prèvia ni posterior i de forma discrecional han estat el modus operandi de l’EMMCT des de fa anys, tal com es detalla en l’article. S’entreveu una clara manca de fiscalització i control dels diners públics. Tot i que des de finals de l’any passat l’actual govern ha anunciat un pla de control més estricte, els darrers informes de la Intervenció Municipal ja assenyalen com desviacions en la gestió aquestes despeses injustificades.
Concretament, assenyalen:

  •  Concessió de subvencions sense títol habilitat.
  • No s’ha seguit la normativa laboral en el procediment d’acomiadament.
  • S’abonen complements salarials sense ajustar-se al conveni.
  • L’entitat no compleix la instrucció de dietes i desplaçaments.
  • Mancances de procediments en la contractació menor.
  • Falta d’informació en el portal de transparència.

L’aparició de TAC 12 i Ràdio Ciutat de Tarragona
«Tarragona Ràdio va començar a tenir problemes de diners en el moment que es crea TAC-12», diu Jordi Blanch, representant sindical de l’emissora. Blanch no és l’únic que té aquesta opinió sobre l’origen dels problemes econòmics de la ràdio que van desembocar en l’acomiadament dels vuit treballadors. «A nosaltres ens van reduir un terç del nostre pressupost i, amb aquella retallada, era impossible mantenir la infraestructura que teníem», afegeix.

L’Ajuntament va aportar 322.035,24 euros a TAC-12 el 2011; Tarragona Ràdio va passar de rebre 1,4 milions el 2007 a 900.000 el 2012

La primera aportació del consistori a la nova televisió del Camp, TAC-12, es va produir el 2008 i la quantitat va ser de 49.450,95 euros. A partir d’aleshores, la xifra va créixer de seguida, sent de 286.996,16 euros el 2009 i arribant al seu màxim el 2011 (322.035,24 euros). Els últims anys s’ha estabilitzat al voltant dels 285.000 euros. Per contra, les aportacions de l’Ajuntament a Tarragona Ràdio van passar d’1.405.161 euros el 2007 (la màxima), a 898.112 euros el 2012, l’any dels acomiadaments.

«A mi em sembla bé l’aparició de TAC-12, però es podrien haver aprofitat els recursos que teníem a Tarragona Ràdio per tal de fer també la televisió: redactors, comercials, administratius, etc. Fins ara, hem tingut molt poques sinergies amb TAC-12, alguna cosa de castells i poc més», explica Blanch. Algunes fonts que van formar part de l’EMMCT en el passat, i d’altres actualment, expliquen que la falta de complicitat, de trobar punts d’entesa i de col·laboració entre les dues empreses públiques de comunicació es troba en la falta de sintonia entre el fins fa sis mesos gerent de Tarragona Ràdio, Josep Maria Bonet, i el gerent de TAC-12, Xavier Abelló.

De fet, Tarragona Ràdio no forma part de la Xarxa de Comunicació Local, plataforma on estan adherides les emissores i televisions locals. A Tarragona hi ha una altra ràdio que en forma part, però no és pública, és privada.

Faccions socialistes
«Bonet? Quan va marxar de cap de gabinet venia molt poc o no venia. I quan ho feia, et penses que escoltava Tarragona Ràdio? Si sempre escoltava la SER», diu un treballador de Tarragona Ràdio a Porta Enrere. La Cadena SER, segons algunes fonts consultades per aquest mitjà, era l’emissora de capçalera de l’anterior govern municipal, una ràdio a la qual «cuidaven» especialment. De fet, tal com s’explica en un article de Porta Enrere publicat el 10 de maig del 2018, la Cadena SER ocupava el tercer lloc dels mitjans que rebien més aportacions de l’Ajuntament de Tarragona. Concretament, entre els anys 2016 i 2017, aquesta ràdio va rebre 75.000 euros en concepte de publicitat, només per darrere del Diari de Tarragona (482.000 euros) i el diari Més (226.000 euros). Però d’aleshores ençà, una ràdio ha anat agafant protagonisme a la ciutat. Es diu Ràdio Ciutat de Tarragona i al seu capdavant hi ha Quim Espinosa, que durant molts anys va treballar a la Cadena SER, primer com a coordinador de radiofórmula a Tarragona i posteriorment com a cap de vendes.

«Quan apareix Ràdio Ciutat de Tarragona nosaltres ja estem debilitats», diu Jordi Blanch, descartant que l’aparició d’aquesta nova ràdio, que emet només per internet, tingui alguna cosa a veure amb l’estat d’hibernació que viu l’emissora municipal. «Vam començar l’emissió de proves abans de l’estiu del 2014, en aquell play-off d’ascens a 2ª A que el Nàstic va perdre contra el Llagostera», precisa Espinosa. És a dir, poc més d’un any i mig després que Tarragona Ràdio decidís retallar la seva plantilla.

Espinosa, que admet que és un home de ràdio i que li encantaria tenir una emissora FM, però que el cost de les llicències li ho impedeix, assegura que hi ha un nínxol per a una ràdio local per internet a Tarragona. Ràdio Ciutat no fa una programació continuada durant tot el dia com una emissora convencional, sinó que produeix diferents programes que poden ser escoltats en qualsevol moment des d’internet, apostant molt pels podcasts. «Fer una programació de 12 hores seguides és inviable. El mercat publicitari actual no et permet sobreviure amb una programació tan extensa. Per això nosaltres hem apostat per un altre format», diu.

Les empreses de Quim Espinosa, fundador de Ràdio Ciutat de Tarragona, van facturar a l’Ajuntament (2014-2019), 380.000 euros

A banda de la ràdio, Quim Espinosa és administrador d’un grup de societats entre les quals hi ha agències de comunicació i per les quals factura a l’Ajuntament de Tarragona i a diferents empreses municipals per la prestació de serveis. Aquestes empreses són: Quality Mera SL, Rctgn Radio SL, Radio CityGroup, Terra Alta Turisme SL, Baix Camp Ràdio SL, Arcamedia Advertising SL i Quimeras. Entre el 2014 i el 2019, aquestes societats van facturar al consistori i a les empreses municipals un total de 379.164,09 euros. L’empresa que registra més pagaments a les empreses de Quim Espinosa és Aparcaments Municipals de Tarragona (AMT), amb 138.572,114 euros, seguida d’EMATSA amb 108.878,46 euros. Es dona la circumstància que en la relació de pagaments fets per EMATSA a una de les empreses, Quality Mera SL, apareixen pagaments en concepte de «Comunicació externa de la Fundació Smart». Aquesta fundació és l’Smart City —pagaments a les empreses d’Espinosa per valor de 78.194,78 euros—, el gerent de la qual seria posteriorment Gustavo Cuadrado, amic personal d’Espinosa. Cal tenir en compte que la Fundació Smart City tenia la seva seu a les instal·lacions de l’empresa d’aigües. Algunes fonts expliquen a Porta Enrere que Cuadrado, antic cap de gabinet de Ballesteros, estaria rere el projecte de Ràdio Ciutat de Tarragona, però Espinosa ho nega: «Som amics, és cert, però ell no forma part del projecte».

Les mateixes fonts apunten a Porta Enrere que Ràdio Ciutat de Tarragona rebria el suport d’alguns dirigents del PSC a la ciutat amb la intenció de disposar d’un mitjà favorable als seus interessos. De fet, una altra regidora socialista a l’oposició, Begoña Floria, emet un podcast, Mujer 50, en aquesta ràdio. No és l’únic programa de ràdio que fa Floria actualment, perquè des del passat mes de setembre en té un a Ràdio Molins de Rei, Heroïnes Quotidianes. Segons l’Ajuntament d’aquest municipi, l’alcalde del qual és la parella de Floria, la regidora tarragonina no cobra res per fer el seu espai radiofònic.

Cal recordar que l’AMT, l’empresa municipal que més diners ha pagat a les societats d’Espinosa, va estar presidida per Floria entre el 2015 i el 2019. «Desmenteixo rotundament que Ràdio Ciutat de Tarragona sigui un mitjà en mans de cap opció política. Gent del PSC em diu que soc d’ERC i gent d’ERC em diu que si soc del PSC. Una cosa és que tinguis més afinitats personals amb algú, i l’altra que això es barregi amb la meva vida professional. Els diners que he cobrat per la meva feina a l’Smart City o a altres empreses municipals no serveix per a finançar la ràdio. Aquelles són feines que es van fer, en les quals es van dedicar una sèrie d’hores i on hi van treballar diferents professionals», diu Espinosa que admet, però, que el podcast de Floria va provocar que algú de l’actual govern municipal li preguntés pel programa de l’edil socialista: «Els podcasts estan oberts a tothom que presenti una proposta. Begoña Floria va ser de les primeres que va inscriure’s. Què li havia de dir, que no podia fer un programa amb nosaltres? D’entrada em va generar una certa incomoditat, perquè no les tenia totes amb què diran, però ella té dret a fer un programa com tota la resta de gent».

Al cap del temps, Ricard Lahoz, que no ha tornat a trepitjar els estudis de Tarragona Ràdio després d’haver-hi treballat durant 18 anys, es pregunta: «Per què es va debilitar la ràdio? Se’ls hauria de preguntar a ells. A qui s’afavoria amb aquesta decisió? A algun mitjà privat?». Porta Enrere s’ha posat en contacte amb Josep Maria Bonet, exgerent de l’EMMCT, però aquest ha refusat fer qualsevol mena de declaració sobre la seva etapa a l’emissora.

«Els socialistes munten una emissora per anar en contra d’una ràdio municipal que està a les seves mans? O potser és una lluita entre faccions diferents dins del mateix partit? És evident que dins del PSC hi havia gent que no s’avenia», diu Lahoz, referint-se a les desavinences entre els dos caps de gabinet de Ballesteros, Cuadrado i Bonet.

Els quatre redactors acomiadats l’any 2012 destaquen la professionalitat dels companys que resten en l’actualitat i alguns d’ells recorden el seu pas per l’emissora com els millors anys de la seva vida professional. Van passar-ho molt malament, admeten unànimement, amb una sensació de dolor, ràbia i soledat, però creuen que allò els va fer més forts i que els ha permès, per necessitat, trobar nous camins professionals.

«Tarragona Ràdio funciona una mica per inèrcia, és evident que els últims anys li ha faltat projecte», reflexiona Espinosa, principal competidor de l’emissora municipal, amb una anàlisi que és compartida per la majoria de persones consultades per a fer aquest reportatge, que utilitzen els termes «escapçada o debilitada» per referir-se a la situació de la ràdio pública des d’aleshores.

«Debilitar la ràdio hauria estat tancar-la. Si nou anys després d’allò, la ràdio encara existeix, alguna cosa bona haurem fet. És un servei públic», afirma Pere Valls.

Col·labora
Porta Enrere és un mitjà completament independent que no rep publicitat pública ni privada. Per fer possible el periodisme d'investigació lliure cal el suport de la ciutadania.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Accepta cookies
Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l’experiència d’usuari, analitzar el trànsit del lloc web i personalitzar el contingut. En fer clic a "Accepta les cookies", accepteu l’ús de les cookies descrites a la nostra Política de cookies. També podeu configurar quines cookies voleu acceptar fent clic a “Configurar les cookies”.