Contacte: redaccio@portaenrere.cat

Ciutat La desigual política de recursos humans de l’Ajuntament de Tarragona: precarietat contra favoritisme, el cas...

Comentaris (0) /

Escrit per:

La polèmica pel nomenament frustrat de qui havia de ser el nou màxim responsable de l’àrea de Cultura a l’Ajuntament de Tarragona ha certificat un problema estructural i històric al consistori tarragoní. La setmana passada, el ple de l’Ajuntament havia d’aprovar la designació de Xavier González, actual cap tècnic de programació de l’àrea de Cultura, com a nou cap de gestió cultural, un ascens que suposava un increment substancial de la nòmina (per un total de 60.000 euros anuals) i que el ple va impedir perquè González no disposa de titulació universitària per accedir al càrrec tal com estipula la normativa municipal en llocs de feina d’aquesta categoria. «Les seves funcions són fonamentalment de coordinació, pel que no es requereix titulació universitària», deia el text que s’havia de presentar al ple. La proposta de l’equip de govern, amb l’alcalde i regidor de Cultura Pau Ricomà (ERC) com a gran valedor, va rebre un informe favorable de l’interventor del consistori però amb algunes «recomanacions» que demostraven que la proposta tenia deficiències tal com publicava el Diari de Tarragona. Finalment, la moció no va poder ser debatuda al ple perquè l’oposició i la CUP van votar-hi en contra però, així i tot, Ricomà va assegurar que no llençaria la tovallola.

Malgrat aquestes deficiències, els sindicats havien avalat el nomenament —que s’havia de produir a finals d’any— perquè, tal com passa sovint amb aquestes maniobres, anava en un paquet on hi havia altres propostes que comportaven millores en sectors més desafavorits entre el personal municipal, entre elles, les treballadores de les escoles bressol. La precarietat laboral a l’Ajuntament de Tarragona és molt elevada malgrat que casos com el de Xavi González facin pensar el contrari. Uns casos, que, però, no són anecdòtics precisament.

Així, fa un parell d’anys, amb Josep Fèlix Ballesteros (PSC) com alcalde, hi va haver un fort rebombori entre els treballadors de l’Ajuntament de Tarragona arran de la proposta de modificació del catàleg impulsada pel secretari general, l’interventor general i la tresorera. Una modificació que va generar suspicàcies pel nivell dels càrrecs dels treballadors que afectava i pel nom d’una d’ells.

El 17 de març del 2017, el consell plenari de l’Ajuntament de Tarragona va aprovar modificacions del catàleg de llocs de treball perquè, segons explicava la proposta de dictamen dels Serveis Centrals d’Economia, Hisenda i Recursos Humans, «durant les tasques de descripció de funcions dels llocs de treball, s’han detectat algunes necessitats en diferents serveis». Aquestes «necessitats» van comportar la millora de les prestacions econòmiques en determinats càrrecs, sovint comandaments intermedis, que començarien a percebre complements específics que augmentaven el seu sou de forma considerable. Entre els afavorits hi havia la dona de l’aleshores regidor d’Economia i Hisenda Pau Pérez (PSC), Aurora de la Torre, que treballa al Servei Municipal d’Ocupació, a Tarragona Impulsa (Tabacalera): «Transformar el lloc de treball de cap de secció tècnica del SMO (Servei Municipal d’Ocupació), per tal que passi a ser cap de gestió del SMO, amb el nivell 26 de complement de destinació.  Mentre no es faci la valoració del lloc de treball, assignar-li, per analogia amb altres llocs de l’estructura actualment establerta, 29.977,14 euros anuals de complement específic».  És a dir, gairebé 30.000 euros més cada any.

Aquesta modificació va provocar la reacció immediata del sindicat CGT, que va interposar un recurs de reposició contra l’aprovació del nou catàleg.  Un dels punts del recurs del sindicat deia literalment: «La treballadora […] és familiar directa del tinent d’alcalde responsable de Recursos Humans en aquesta data. Entenem que hi hauria un conflicte d’interessos». El sindicat CGT assegurava que la proposta inicial de modificació del catàleg es va fer el 24 de febrer i no va ser fins al 3 de març que Pau Pérez, marit d’Aurora de la Torre, no va ser substituït per la regidora Ivana Martínez com a màxim responsable de Recursos Humans. És a dir, Pérez, regidor de Recursos Humans, va impulsar una modificació del catàleg de llocs de treball que afavoria clarament la seva dona. El recurs, però, va ser desestimat perquè, segons consta en el document del 13 de juny del 2017 signat per la secretària general  per delegació «la lectura de l’expedient [de la modificació del catàleg] se’n desprèn que el tinent d’alcalde al qual es fa referència en l’al·legació no va participar en cap de les fases de l’expedient. En conseqüència, no s’observa la infracció de cap causa d’abstenció, motiu pel qual s’ha de desestimar aquesta al·legació». Diverses fonts consultades per Porta Enrere asseguren que Pérez, regidor de Recursos Humans tres mesos abans de l’aprovació al plenari de la modificació del catàleg, havia influït decisivament en el seu impuls.

Tot i l’elevat complement salarial específic de De la Torre, aquesta no va ser la que més diners extra va aconseguir en aquella modificació del catàleg. Així, hi va haver un treballador que va passar a cobrar 43.904,80 euros anuals de complement específic. «Transformar el lloc de treball de cap de personal en cap de servei de personal, amb el nivell 28 de complement de destinació».  O sigui, el cap de recursos humans de l’Ajuntament de Tarragona, Jordi Olivan.

Però n’hi havia més:

– Transformar el lloc de treball de cap de departament de responsabilitat patrimonial, per tal que passi a ser lletrat/ada de l’assessoria jurídica, com la resta de lletrats/ades, amb el nivell 26 de complement de destinació i amb 25.791,25 euros anuals de complement específic.

– Transformar el lloc de treball de lletrat/ada 1 de l’Assessoria jurídica en lletrat/ada adjunt/a a cap de l’assessoria jurídica, amb el nivell 27 de complement de destinació.  Mentre no s’actualitzi la valoració del lloc de treball, mantenir l’import de 34.441 euros anuals de complement específic de la valoració aprovada fa alguns anys pel consell plenari.

– Transformar el lloc de treball de cap de secció d’ordenació administrativa del Patrimoni municipal en cap de gestió de Patrimoni municipal, amb el nivell 26 de complement de destinació.  Mentre no es faci la valoració del lloc de treball, assignar-li, per analogia amb altres llocs de l’estructura actualment establerta, 29.977,14 euros anuals de complement específic.  D’aquest lloc de treball dependran els llocs de treball de cap de secció de Béns, coordinador/a dels béns municipals i cap de departament de relacions amb empreses municipals.

–  Transformar el lloc de treball de cap administratiu/va de Béns, per tal que passi a ser cap de secció de Béns, amb el nivell 24 de complement de destinació.  Mentre no es faci la valoració del lloc de treball, assignar-li, per analogia amb altres llocs de l’estructura actualment establerta, 23.189,16 euros anuals de complement específic.

– Crear el lloc de cap de grup d’empreses, amb el nivell 18 de complement de destinació.  Mentre no es faci la valoració del lloc de treball, assignar-li, per analogia amb altres llocs de l’estructura actualment establerta, 10.182,65 euros anuals de complement específic.

– Transformar el lloc de treball de tècnic/a en prevenció (1.5.2) en cap de secció de prevenció, amb el nivell 24 de complement de destinació.  Mentre no es faci la valoració del lloc de treball, assignar-li, per analogia amb altres llocs de l’estructura actualment establerta, 23.189,16 euros anuals de complement específic.

– ETC.

Podeu veure el llistat sencer AQUÍ.

A banda del recurs de reposició presentat per la CGT, la majoria dels sindicats, excepte ASEMIT  (Associació Sindical d’Empleats Municipals Independents de Tarragona) —un sindicat que va néixer a Tarragona l’any 2002 i que té la majoria d’afiliats a la Guàrdia Urbana i, per tant, un pes important en el balanç sindical al consistori perquè la plantilla de la policia municipal és molt nombrosa—, van criticar durament la modificació del catàleg. USOC, UGT, CCOO i SPPM-CAT van fer un comunicat conjunt assegurant que no es tractava tots els treballadors d’igual forma perquè «les millores que planteja la corporació només beneficien una minoria de treballadors deixant exclosos la resta que, casualment, són els de categories inferiors». El comunicat finalitzava amb una explicació del perquè els sindicats havien aprovat —recurs de la CGT al marge— aquella modificació de catàleg: «La corporació ha condicionat les propostes realitzades  pels sindicats a la seva aprovació [la modificació del catàleg]. Volia el sí dels sindicats a canvi de l’aprovació de les seves propostes». La mateixa maniobra que la realitzada pel cas de Xavi González explicada a l’inici de l’article.

El sindicat CGT també es va mostrar molt contundent contra la proposta del consistori i apuntava directament a nomenaments arbitraris i «a dit»: «El catàleg és l’únic instrument  legal d’ordenació de personal amb què compta l’ajuntament malgrat l’obligació legal de comptar amb una relació de llocs de treball (RLT). El sindicat considerat molt greu aquest fet i només s’explica per la voluntat dels governs municipals de les darreres  dècades (de l’època Nadal i la de Ballesteros) per així poder fer i desfer nomenaments de  forma completament arbitrària i a dit».

En la mateixa línia que la CGT es va manifestar la regidora de la CUP Laia Estrada: «Caldria esperar tenir la RLT i després modificar el que calgui. Si això no pot ser, que es facin totes les modificacions corresponents i no només les que afecten un 10% de la plantilla». Tant Estrada com la CGT ja apuntaven a un fet cabdal i que durant anys i panys l’Ajuntament de Tarragona havia obviat: la relació de llocs de treball.

En aquells moments, la primavera de l’any 2017, l’Ajuntament de Tarragona encara no disposava de la relació de llocs de treball, un instrument que identifica cada lloc de feina, descriu les seves funcions i marca un itinerari que permet el funcionari saber quina serà la seva ruta d’accés en cas d’ascens: la titulació i experiència necessària per a cada nivell. «La relació de llocs de treball t’ordena la carrera, veus on pots arribar com a funcionari, et dona una visió de futur. Si vols arribar a cap de secció o cap de servei saps quins requisits necessitaràs, quins estudis o cursos et demanaran i, per tant, els pots anar fent si aspires a aquell lloc més endavant», diu Juan José Mauri Majós, professor titular de la Universitat de Barcelona i mestre del màster de Gestió Pública Avançada de la UB en les assignatures de Gestió de recursos humans en el sector públic i Política i direcció en el sector públic. Mauri assegura que el catàleg serveix per a establir el règim retributiu dels funcionaris en l’administració local i explica que la Generalitat de Catalunya no va disposar de relació de llocs de treball fins a l’any 2010 i l’Ajuntament de Barcelona fins al 2013.

La relació de llocs de treball: una eina per evitar ascensos meteòrics

Aquest professor de la UB, que destaca la complexitat del sistema de recursos humans de l’administració en general, assegura que la relació de llocs de treball és una eina que, en certa manera, impedeix els ascensos meteòrics o no justificats: «Amb la relació s’evita que hi hagi ascensos o nomenaments si els treballadors no estan prou qualificats per la feina. Alejandro Nieto [catedràtic emèrit de dret administratiu de la Universidad Complutense de Madrid] ho diu clarament: quan tens relació [de llocs de treball] tothom puja per l’escala, quan no la tens, hi ha gent que puja en ascensor».  Per això Estrada demanava que la modificació del catàleg que l’Ajuntament proposava la primavera del 2017 no es fes fins que es disposés de la relació de llocs de treball.

Mauri explica que els complements de nivell —un complement salarial—,  que es numeren de l’1 al 30 (vegeu el llistat de les modificacions de catàleg exposades anteriorment) són de gran importància perquè «situen la jerarquia del lloc de treball dins de l’organització». La quantitat que es paga per a cada nivell ve regulada per la llei de pressupostos. Ara bé, pel que fa al complement específic (els gairebé 30.000 euros de la dona de Pau Pérez o els 44.000 del cap de recursos humans i molts d’altres que apareixen en el llistat de la modificació de catàleg vista anteriorment) es destina a retribuir les condicions particulars dels llocs de treball que es mesuren segons els següents paràmetres: l’especial dificultat tècnica, el grau de dedicació, la responsabilitat, la incompatibilitat, la perillositat i la penositat. «Pots valorar algun d’aquests paràmetres per fixar el complement específic però la llei no obliga que s’hagin de mesurar tots», diu Mauri, que defensa que en determinats casos es facin aquesta mena de valoracions individuals per tal d’evitar la marxa de professionals competents de l’administració: «Les retribucions dels tècnics superiors i dels quadres superiors de l’administració (els titulats universitaris) han patit des de l’any 2011 una degradació brutal i es calcula que han perdut un 21% de les seves retribucions [econòmiques] per culpa de la crisi. Els seus salaris no són competitius. De fet, en comparació, el salari d’un policia local és molt elevat, equiparable al d’un tècnic o un enginyer a l’administració».

El sector privat, segons Mauri, ofereix millors condicions econòmiques que l’administració per a professionals de gran vàlua, un fet que provoca inquietud en moltes administracions a l’hora de mantenir llocs estratègics: «La crisi ha afectat d’una manera molt dispar el món de l’administració. Les administracions, per fidelitzar els tècnics que consideren bons, no han tingut més remei que fer valoracions individuals perquè no marxessin al sector privat. Qualsevol advocat associat a un despatx d’advocats, és a dir, un lletrat que fa tres anys que treballa en aquell bufet, està cobrant el mateix que un tècnic superior a l’administració. És un problema de mercats. Actualment, tu tens un professional que en sap molt de contractació administrativa i li pagues el que sigui perquè no marxi perquè no n’hi ha, no en surten. Formar una persona així costa més de 10 anys i si aquesta persona vol marxar, li pagues allò que sigui perquè no plegui. Les consultories paguen moltíssim per perfils així». Amb tot, fonts consultades per Porta Enrere asseguren que molts dels complements específics pagats en aquella modificació del catàleg del 2017 no ho van ser perquè marxessin al sector privat, sinó per afavorir persones afins als governants d’aquell moment, com el cas de la dona de l’exregidor d’Economia i Hisenda Pau Pérez explicat anteriorment.

Concursos, lliure designació i comissió de serveis

L’accés a l’administració o a llocs específics dins la mateixa estan regulats per una sèrie de procediments que poden ser més o menys clars, més o menys transparents. Així, el concurs de mèrits és un procediment que, segons el professor Mauri, no planteja, a priori, cap dubte. «El concurs de mèrits està molt reglat i entra qui ho mereix, no hi ha gat amagat per dir-ho d’alguna manera. Però ull, perquè hi ha una altra mena de concurs d’una naturalesa específica que es completa amb entrevista i unes memòries. Això dona més marge a l’administració perquè l’entrevista pot atorgar molts punts», diu Mauri, que però, emfatitza encara més una altra variant de contractació: la lliure designació. «L’administració es reserva dir quins mèrits es valoraran, és la modalitat que atorga a l’administració més marge de maniobra. Només t’hi pots oposar [si no estàs d’acord] a posteriori perquè l’administració ha de justificar els mèrits que ha valorat per aquell candidat que ha triat», explica mentre adverteix: «Si es fa un encàrrec de funcions o una comissió de serveis, desconfia», en relació a la falta de transparència del procediment en aquests dos últims casos. «En el moment que es fa la relació de llocs de treball, tots aquests encàrrecs de funcions i nomenaments provisionals, desapareixen», afegeix.

«Considerem que l’acord, fins i tot, desmereix a les persones beneficiades, les que ocuparan el lloc de treball transformat, ja que no han pogut demostrar, mitjançant el corresponent concurs, que reunien els requisits de mèrits i capacitat per ocupar els llocs resultants de les transformacions», deia la CGT en un comunicat enviat als seus afiliats en relació a la modificació del catàleg feta per l’Ajuntament la primavera del 2017.

La família Llort

En el llistat de modificació del catàleg de la primavera del 2017 apareix un lloc de treball de nova creació: «Crear el lloc de treball de cap tècnic/a del Centre d’Art Contemporani, amb el nivell 22 de complement de destinació.  Mentre no es faci la valoració del lloc de treball, assignar-li, per analogia amb altres llocs de l’estructura actualment establerta, 20.851,67 euros anuals de complement específic». Aquest lloc de treball el va ocupar (i encara ocupa) Mariona Llort, que fins aleshores era una de les membres del departament de premsa de l’Ajuntament de Tarragona. Tot i fer gairebé 10 anys que treballava com a periodista al consistori, Llort va aconseguir una feina de direcció i de molta responsabilitat —gestionaria un pressupost de 120.000 euros—en un equipament cultural que no havia acabat d’arrencar i que necessitava un impuls decidit. Ella en seria la nova directora sense presentar, però, un full de serveis notable més enllà que era llicenciada en Història de l’Art. Quatre anys abans, el 2013, l’Ajuntament havia decidit no renovar el contracte als responsables del Centre d’Art, Cèlia del Diego, Jordi Ribas i Cristian Añó. Mesos després es creava el Teler de llum, l’equipament que agafava el relleu del Centre d’Art però uns anys després de la seva posada en escena, el consistori tampoc va renovar el seu coordinador tècnic Jordi Abelló. En un article del 17 de gener del 2018, el diari El Punt assegurava que «El Centre d’Art de Tarragona –aquest serà el nom oficial– ja s’ha adherit a la Xarxa de Centres d’Arts Visuals de Catalunya, igual com van fer La Panera de Lleida i el Bòlit de Girona, entre d’altres». El Centre d’Art La Panera de Lleida, per cert, està dirigit per Cèlia del Diego des del 2016.

Quin procediment es va seguir per triar Marina Llort com a directora del Centre d’Art? «Ja fa dos mesos que el regidor de Cultura, Josep Maria Prats, va confirmar a aquest diari que la direcció del nou centre estaria ocupada per una tècnica municipal, i no hi hauria cap fitxatge extern. La ferma voluntat del regidor és que l’ocupi Mariona Llort, el nomenament de la qual es formalitzarà un cop resolts els tràmits administratius», explicava el diari El Punt el 4 de febrer del 2017 en un article on desvetllava en exclusiva el futur nomenament de Llort.  Per tant, Prats (Unió) ja havia decidit que volia que fos Mariona Llort la directora del Centre d’Art independentment del procediment a seguir —«un cop resolts els tràmits administratius»—. De fet, ni Llort ni molts altres treballadors de l’Ajuntament van haver de fer un concurs de mèrits, sinó que van ser triats en comissió de serveis. Cal recordar aquí les paraules del professor Mauri de la UB: «Si es fa un encàrrec de funcions o una comissió de serveis, desconfia».

Per al càrrec, els interessats es van limitar a presentar una sol·licitud només. Ni valoració del currículum, ni prova d’accés, res, tal com demostra la convocatòria en la següent imatge:

La falta de procediment per accedir a un càrrec important  a l’administració recorda un altre cas semblant, el de la gerència de la Fundació Tarragona Mediterranean Smart City que va ocupar l’excap de gabinet de Josep Fèlix Ballesteros Gustavo Cuadrado que, després de dimitir de la nit al dia del seu  càrrec arran de la detenció de l’exgerent de l’Institut Municipal de Serveis Socials (IMSST) pel cas Inipro, va assegurar que plegava per anar al sector privat però mesos després ocupava la gerència de l’esmentada fundació sense haver superat cap concurs de selecció i cobrant gairebé 71.000 euros l’any entre salari i dietes. De fet, la fundació destina el 44% de tot el seu pressupost a pagar Cuadrado i una altra treballadora tal com va publicar Porta Enrere el 14 de setembre del 2018.

Mariona Llort havia entrat a treballar al departament de premsa de l’Ajuntament de Tarragona l’any 2007 via una bossa de treball. Ella, però, va accedir a una plaça lliure en l’esmentat departament tot i quedar en tercera posició a la bossa, avançant la persona que ocupava la segona posició (la que havia quedat primera ja havia entrat a treballar en el mateix departament). Els sindicats van avisar la segona classificada que tenia dret a la plaça, que li corresponia pel llistat de la bossa —pel funcionament de les bosses de treball, els problemes i un altre cas digne de ser mencionat sobre contractació i ascens d’un treballador públic, consulteu el cas de Lluís Balart com a director del Museu d’Història, un article que Porta Enrere va publicar el 15 de febrer del 2017—. Segons els mateixos sindicats, la decisió de l’avançament de Llort havia estat política. La responsable d’aquella àrea era aleshores Begoña Floria.

Tres anys més tard de l’accés de Mariona Llort a l’Ajuntament, un altre membre de la família Llort va ser notícia per estar a punt d’entrar a treballar en nòmina del consistori. El sindicat Comissions Obreres (CCOO) va anunciar que aniria als tribunals per denunciar que l’Ajuntament havia decidit qui seria el nou gerent d’urbanisme fins i tot abans de convocar el concurs. El candidat era Joan Llort —pare de Mariona—, aleshores número dos de la conselleria de Política territorial i obres públiques de la Generalitat de Catalunya i expresident de la Comissió provincial d’urbanisme. El sou per a ser el nou gerent d’urbanisme de l’Ajuntament de Tarragona era de 123.543 euros, tal com publicava el Diari de Tarragona. Aquell mitjà assegurava que el consistori va admetre que feia temps que negociava la incorporació de Llort.

De fet, l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros no amagava les seves preferències envers Llort fins i tot mesos després que el protagonista decidís no presentar-se i que l’Ajuntament decidís retirar l’oferta de la plaça pública. «El meu desig és que sigui Joan Llort […] Només tenia clar que el volia a ell», va respondre Ballesteros a un periodista del Diari de Tarragona en una entrevista publicada el 19 de desembre del 2010. L’alcalde no tenia manies a l’hora d’admetre que «ell [Llort] va renunciar i respecto la seva decisió, però si ell hagués aguantat, jo també ho hauria fet i ara tindríem un gerent d’urbanisme que seria l’enveja de tot el món». I més endavant encara deia en previsió de contractar algú: «Crearem la plaça i si tenim algun crac, l’incorporarem interinament a l’espera del concurs. Si no, obrirem un concurs perquè vingui un gran urbanista català. Tarragona mereix tenir als millors». Per tant, el concurs públic que volia fer Ballesteros era una simple excusa per contractar algú triat amb anterioritat.  «Volíem fitxar Messi i finalment ens haurem de conformar amb alguna altra persona», va dir l’alcalde en plena polèmica.

«Es penedeix d’haver dit que [Joan Llort] és el Messi de l’urbanisme?», li preguntaven a Ballesteros en una entrevista al Diari de Tarragona el 5 d’agost del 2012. «No, és la millor persona que podem tenir», va respondre. «Un alcalde pot dir això?», li van preguntar tot seguit. «Sí, clar. No puc fer il·legalitats però dir això, sí», va respondre l’aleshores alcalde. «D’aquestes declaracions es pot entendre que el concurs estava preparat perquè guanyés Llort…», insistien els periodistes. «No, però m’hauria agradat que guanyés ell», es va refermar Ballesteros.

Aquestes respostes van ser premonitòries perquè l’alcalde no es va donar per vençut i va intentar que Llort aterrés a l’Ajuntament fins i tot amb fórmules estrambòtiques. El Diari publicava que l’Ajuntament volia contractar-lo a temps parcial tot signant un conveni amb l’Ajuntament de Barcelona pel qual Llort treballaria 12 hores setmanals per un sou de 40.000 euros anuals. Llort cobraria aquesta quantitat del consistori barceloní que l’hauria rebut del tarragoní mitjançant l’esmentat conveni. Els sindicats van protestar tot al·legant que mesos abans no s’havien renovat els tècnics que s’encarregaven del POUM i ara es volia fer una contractació d’aquesta mena. Finalment, l’Ajuntament va decidir no fer l’operació després d’un any i de la convocatòria d’un concurs per trobar un gerent per un sou, això sí, molt inferior al que se li va oferir a Llort inicialment, de 91.000 euros.

Un any després d’aquell intent de contractar Llort (a temps complet), l’Ajuntament anunciava que no renovaria els treballadors que finalitzessin el seu contracte per tal d’estalviar 1,5 milions d’euros en sous. Un any abans volia pagar 124.000 euros a un gerent.

El TSJC certifica les irregularitats

El 3 de juliol del 2014, el Diari de Tarragona publicava un article que titulava: «El TSJC ratifica que el consistori va convocar irregularment 53 càrrecs». La notícia explicava que l’Ajuntament havia convocat una promoció interna l’any 2012 i que l’alt tribunal català assegurava que no es concretaven suficientment ni les funcions de cada lloc de treball ni els mèrits a tenir en compte. El TSJC donava la raó a un jujtat de primera instància de Tarragona i, malgrat el recurs del consistori, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ratificava la primera sentència. De fet, tot i que tota la convocatòria de places estava sota sospita o, directament, s’havia fet irregularment, la sentencia només afectava cinc de les 53 places convocades perquè en un inici, la demanda només era per aquests cinc llocs de treball. L’Ajuntament havia, per tant, de convocar novament aquelles cinc places però no la resta. De fet, si es veu el llistat complet de les 53 places, s’observarà que eren, en la seva gran majoria, d’alts càrrecs i intermedis.

En l’article del Diari, s’explica que la normativa permetia el consistori no enumerar les característiques de cada lloc de treball si, en canvi, es disposava de la relació de llocs de treball, una eina que, com hem vist, tampoc es tenia el 2017 i que va provocar les queixes dels sindicats que consideraven que, d’aquesta manera, s’afavoria a determinats treballadors. «Quan tens relació [de llocs de treball] tothom puja per l’escala, quan no la tens, hi ha gent que puja en ascensor», deia el professor Mauri tal com hem vist anteriorment.

Uns anys abans, el Diari de Tarragona també publicava un article on recollia la denúncia pública del sindicat CCOO que assegurava que 169 llocs de treball a l’Ajuntament de Tarragona havien estat «atorgats a dit» des de l’arribada de Josep Fèlix Ballesteros a l’alcaldia l’any 2007 fins al 2010. Aquest sindicat també apuntava directament a les empreses municipals, els responsables de les quals, asseguraven, també havien estat designats a dit.

Reunió de funcionaris interins i personal laboral temporal a les portes de l’Ajuntament de Tarragona el passat 5 de setembre del 2019.

La gran esperança dels funcionaris interins

Aquest és un any important per molts treballadors de l’Ajuntament de Tarragona, molts dels quals són temporals o funcionaris interins. El mes vinent es preveu que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) faci pública la sentència arran d’una denúncia multitudinària presentada per l’advocat Javier Araúz, que ha reunit més de 5.000 casos bàsicament d’interins de la Comunitat de Madrid que denuncien l’abús de la temporalitat en les diferents administracions públiques. El fet és que, si el TJUE dona la raó a Araúz, fins a 800.000 treballadors interins d’arreu de l’Estat podrien convertir-se en indefinits de la nit al dia. «Això que sembla un maldecap per a l’administració, no ho seria, tot el contrari. Estalviaria el procediment de les oposicions per atorgar places i les administracions veurien com treballadors que fa anys que realitzen la feina que ara estan obligats a presentar una oferta públicament i en obert, la seguiria fent aquell professional que coneix la casa perfectament», diu Cinta Olivan, de l’Intersindical-CSC. Aquest sindicat va guanyar les eleccions del passat mes d’abril a l’Ajuntament de Tarragona després de presentar-se per primera vegada. De fet, l’Intersindical-CSC s’havia consituït un mes abans, l’11 de març.

La sentència del TJUE ho pot canviar tot. Per això els ajuntaments, diputacions, administracions de comunitats autònomes, administració central, etc, estan a l’expectativa perquè si convoquen places ara,  es pot produir una situació paradoxal: podria fer-se el concurs-oposició, que la guanyés algú extern —que no ocupés aquell lloc de feina de forma interina— i que posteriorment, arran de la sentència del TJUE —si fos en el sentit explicat anteriorment— l’interí reclamés que se’l  fes indefinit. Hi hauria dues persones que legalment hi tindrien dret a aquell lloc de feina. «De moment tot són especulacions, però si la sentència és favorable als representats d’Araúz, sembla que la hipòtesi més factible seria aquesta, però s’ha de veure, clar», diu Olivan.

La Comissió Europea va avançar el passat 16 de juliol, però, com podria acabar la cosa. L’organisme europeu va tocar el crostó a l’estat espanyol i més concretament al Tribunal Suprem perquè aquest s’havia negat a fer una consulta prèvia al TJUE sobre, com a mínim, 60 casos d’abús de temporalitat a les administracions públiques estatals. El cas va arribar a Europa arran d’una denúncia d’un jutge de l’Audiència Provincial de Barcelona que feia anys que ocupava una plaça d’interinatge per una substitució. Tot i demanar al Suprem que plantegés una qüestió prejudicial al TJUE, l’alt tribunal espanyol ho va rebutjar i la Comissió Europea va determinar que hauria d’haver-ho fet.

L’interinatge comporta que si finalment el treballador no guanya la plaça que ocupa a les oposicions perd la feina sense cap mena d’indemnització. A totes les administracions d’arreu de l’Estat hi ha molts interins (es calcula que 800.000, tal com hem vist) però a l’Ajuntament de Tarragona això no se sap de forma oficial. «Vam demanar aquestes dades fa mesos, però no les tenim encara», admet Cinta Olivan, que també va preguntar pel personal laboral temporal del consistori. Porta Enrere ha demanat formalment aquesta informació a l’Ajuntament de Tarragona i, tot i que s’ha comunicat que s’hi està treballant, a l’hora de publicar aquest article encara no ha rebut les dades sol·licitades. Amb tot, en una nota de premsa de l’any 2017, l’Ajuntament assegurava que treuria a concurs totes les places de personal funcionari interí del consistori i les xifrava en 81. «Per saber en quina situació ens trobem vam decidir crear un formulari web on els interins afectats ens podien dir quants anys fa que es troben en així, d’aquesta manera podríem tenir una aproximació a la realitat», explica Cinta Olivan. Encara és d’hora per tenir dades definitives diu i, de totes maneres no serien oficials perquè, al cap i a la fi el formulari es tracta «només d’una enquesta», però revela, perquè així ho diuen els primers qüestionaris que han rebut, que hi ha gent amb més de 10, 15 i gairebé 30 anys en situació d’interinatge. «Vam fer una reunió informativa durant el mes d’agost i, tot i que molts treballadors estaven de vacances, van assistir-hi unes cent persones, això ens indica que hi poden haver molts casos d’aquesta mena», afirma Olivan, que explica que en moltes ocasions es tracta de treballadors que ocupen llocs d’auxiliar administratiu i que, sovint, fan feines de categoria administrativa o tècnic.

«El problema de la temporalitat en les administracions dins de l’Estat és un problema important i els tribunals europeus n’estan tips d’aquest tema perquè s’incompleix la normativa europea en matèria d’igualtat de condicions de treball», diu Juan José Mauri que apunta, a més, al problema afegit que tenen els interins que ocupen llocs d’auxiliar administratiu. Aquests, segons el professor de la UB, no formen part d’un sector prioritari en les taxes de reposició —la xifra que estableix el govern de l’Estat en la llei de pressupostos on s’estableix quin percentatge de funcionaris s’han de reposar (per jubilacions, mort, etc) cada any (s’ha de tenir en compte que entre el 2011 i el 2014 la taxa va ser del 10%, és a dir, de cada 100 funcionaris que perdia l’administració, només se’n podien contractar 10—. Els sectors prioritaris són sanitat, educació i cossos de seguretat de l’Estat, però també ho poden ser altres departaments importants com intervenció, segons explica el professor Mauri: «Quan l’administració presenta una oferta pública d’ocupació ha de complir amb la taxa de reposició, que és una norma bàsica estatal. Si no ho fa, l’advocacia de l’Estat pot impugnar aquella oferta. Els auxiliars administratius tenen un problema perquè no són un sector prioritari a efectes de taxa de reposició, els que sí ho són els que treballen a serveis socials, policia local o emergències, per exemple. De vegades passa que els interins veuen com auxiliars administratius d’aquells departaments (intervenció, serveis socials, etc) sí tenen convocades places però la seva no i això, de vegades no s’entén i es considera un greuge».

Cinta Olivan, de la Intersindical-CSC en la reunió del 5 de setembre passat.

Alguns dels que esperen en candeletes la sentència del TJUE van entrar a treballar a l’Ajuntment de forma poc clara, tal com s’ha pogut comprovar en aquest article. «Hi ha interins en aquest ajuntament que no han fet cap examen, zero», apunta Xavi Callau de l’Intersindical-CSC. «Com han accedit al lloc de feina, doncs?», li pregunto. «No ho sé. En aquest Ajuntament han passat coses molt rares», respon.

Tenir un fill o no tenir-lo?

La inseguretat que provoca l’interinatge va més enllà del món professional. Així, la qüestió de tenir un fill o no pot estar condicionada per l’estabilitat econòmica i això pot generar encara més estrès. És el cas d’una treballadora interina amb qui ha parlat Porta Enrere. Ella, que prefereix mantenir l’anonimat, assegura que ha estat pendent durant anys de la convocatòria d’oposicions per aconseguir la plaça on treballa des de l’any 2008, quan va accedir a l’Ajuntament després de fer unes proves d’accés. «Esperàvem que es convoquessin oposicions un o dos anys després d’accedir al lloc de treball, però no va ser així. I cada any esperant», explica aquesta empleada pública. Malgrat la incertesa, va decidir comprar-se un pis juntament amb la seva parella l’any 2012 després de molt pensar-ho. «La crisi també va afectar-lo a ell perquè el seu sector va patir-ho de valent, però teníem estalvis i vam veure que podíem fer-ho. Ara, tenir un fill era una altra cosa». Així, van anar prorrogant la decisió de ser pares any rere any tot esperant, segons explica, la convocatòria d’oposicions, que no arribaven mai. «Quan ja ens havíem decidit, ens van dir que estaven a punt de sortir les oposicions a finals del 2017 i vam decidir aturar-ho per poder dedicar-me a estudiar. Però les oposicions no es van fer». Així, cansada d’esperar i arribant al llindar dels 40 anys, aquesta treballadora i la seva parella van decidir finalment ser pares. El nen ara té tres mesos i sembla que les oposicions, ara sí, van de debò. De fet, ja hi ha treballadors que han començat a estudiar. «Es veu que ara és imminent i em trobo, després d’anys d’ajornar ser mare, amb una baixa maternal, un fill de mesos i sense poder dormir a les nits. Com preparo les oposicions així?».

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *