L’anomenen «la joia de la corona» de l’Anella Mediterrània, però fa molt de temps que aquesta suposada peça preciosa es troba en l’oblit, fent pols a l’espera que algú la tregui del calaix i la recuperi. El Palau d’Esports Catalunya (PEC) es va construir expressament pels Jocs Mediterranis que Tarragona va organitzar l’any 2018 —després d’ajornar-los un any per dificultats financeres— i des d’aleshores ha mantingut les seves portes tancades, exceptuant esdeveniments molt puntuals. El pavelló, principal equipament esportiu de la cita olímpica, és la mostra palpable de com van ser els Jocs Mediterranis: un bunyol.

Ideat inicialment per acollir la prova de bàsquet, el Palau va ser finalment la seu de la competició d’handbol, que va registrar molt poca afluència de públic, com tots els Jocs —una mostra d’això és que el Comitè Organitzador va haver de regalar el doble d’entrades en comparació a les que va vendre durant tota la cita olímpica—, mentre que el bàsquet, en la modalitat 3×3, es va fer al Camp de Mart. El Palau d’Esports, com la piscina olímpica, va ser una obsessió de l’aleshores alcalde de la ciutat i president del Comitè Organitzador, Josep Fèlix Ballesteros, que s’havia obstinat a deixar un «llegat» en forma d’equipaments esportius. «Els Jocs són una excusa, l’important és el que quedarà després», va dir l’alcalde el febrer del 2016. A l’hora de la veritat, aquests equipaments esportius van suposar un maldecap terrible i van posar en perill la celebració de l’esdeveniment tot i que sense ells els Jocs Mediterranis s’haurien pogut fer igualment. De fet, tant la piscina com el PEC no van estar a punt fins poques setmanes abans de la cerimònia d’inauguració malgrat que la cita olímpica s’havia ajornat un any.

«Està clar que els Jocs es recordaran pel Palau d’Esports […] Només per això ja haurà valgut la pena fer-los», deia Berni Álvarez en una entrevista al Diari de Tarragona el 26 de març del 2017. Álvarez, actual regidor del PSC a l’oposició, va ser un dels integrants del Comitè Organitzador dels Jocs Mediterranis Tarragona 2018, treballant-hi com a tècnic d’esports, passant a formar part de les llistes dels socialistes la primavera del 2019. En aquells mesos previs a les eleccions municipals, va ser l’impulsor del centre de tecnificació de bàsquet 3×3 de la federació espanyola a l’Anella Mediterrània, que finalment no es va fer i del qual ell n’hauria estat el màxim responsable. L’actual regidor del partit de la rosa va ser profètic amb aquella frase perquè, dels Jocs Mediterranis, de l’únic que se’n parla des que es van acabar és del Palau, i no en positiu precisament.

L’equipament, construït per la Generalitat de Catalunya, va tenir un cost de 18 milions d’euros i no ha pogut ser amortitzat ni en una petita part perquè pràcticament no s’ha utilitzat des d’aleshores. L’error en el plantejament jurídic de la concepció de la instal·lació esportiva ha enfrontat administracions i partits, que han fet del Palau el seu principal escenari en la batalla política tarragonina.

El conflicte es troba en la titularitat de l’equipament: el solar on descansa el Palau és de l’Ajuntament de Tarragona mentre que l’edifici és propietat de la Generalitat

El conflicte es troba en la titularitat de l’equipament. El solar on descansa el Palau és de l’Ajuntament de Tarragona mentre que l’edifici és propietat de la Generalitat. El poliesportiu, per tant, no és de cap de les dues institucions del tot i aquest fet impedeix la seva regularització i la seva gestió. Això ha situat ambdues administracions en un atzucac del qual no n’han pogut sortir, en part perquè un dels principals responsables de l’embolic, l’aleshores partit majoritari en l’equip de govern municipal, el PSC, s’ha dedicat a bloquejar des de l’oposició l’acord entre el consistori tarragoní i la Generalitat amb la complicitat del grup municipal de Junts per Tarragona a l’Ajuntament. Aquests dos partits, més Ciutadans, van votar en contra de la proposta d’acord de les dues administracions el 3 de juliol d’enguany a la Comissió Informativa i de Seguiment de Territori (CIST) municipal, impedint el desencallament del tancament del pavelló.

L’acord entre l’Ajuntament de Tarragona i la Generalitat explicitava que el consistori havia de cedir a l’administració autonòmica el solar i aquesta, un cop registrés la propietat de tot l’equipament a nom seu, cediria la gestió a l’administració local mitjançant una mena de concessió de llarg termini anomenada mutació demanial —el consistori podria gestionar l’equipament durant dècades mentre l’ús principal fos l’esportiu—. «El govern [municipal] pretenia regalar el pavelló a la Generalitat tot i que aquesta administració es va comprometre, tal com va fer l’Estat amb la piscina, a regalar el pavelló a la ciutat de Tarragona. Això no ho podem permetre», va dir la regidora Begoña Floria després d’aquella Comissió Informativa i de Seguiment de Territori intentant justificar el no del PSC a l’acord entre les dues administracions.

«La Generalitat no construeix pavellons per a gestionar-los ella mateixa, els construeix per als municipis»

Floria, però, barrejava conceptes. La Generalitat va construir un pavelló per als Jocs Mediterranis com a una de les seves aportacions (la principal, però no l’única) a la cita olímpica. Per tant, es tracta d’una instal·lació per a la ciutat perquè, tal com recorda Joan Plana, cap de la Representació Territorial de l’Esport (de la Generalitat) a Tarragona, «la Generalitat no construeix pavellons per a gestionar-los ella mateixa, els construeix per als municipis». Floria, a més, feia una comparació poc encertada perquè la piscina de 50 metres va ser construïda per l’Ajuntament amb uns diners procedents del govern central. És a dir, l’Estat no va construir la piscina i posteriorment la va cedir a l’Ajuntament, sinó que la va finançar mitjançant una subvenció. Cal recordar que la piscina, o centre aquàtic com se la va anomenar inicialment, va ser un dels principals punts d’enfrontament entre l’Ajuntament de Tarragona i l’Estat espanyol perquè el consistori volia que Madrid aportés 15 milions als Jocs i que fos l’Ajuntament qui els gestionés de la millor manera. Amb tot, l’aleshores president del Consejo Superior de Deportes (CSD), Miguel Cardenal, es va negar perquè, tal com va explicar en roda de premsa, «si es pretén que hi hagi una partida per als Jocs de Tarragona als pressupostos generals de l’Estat, el més lògic és que l’òrgan que ha d’incloure aquesta partida, que és el CSD, conegui en què es gastarà i pugui opinar sobre la idoneïtat d’aquesta despesa». El raonament de Cardenal tenia lògica veient que inicialment el centre aquàtic es va valorar en 10 milions d’euros, posteriorment en 7,5 milions i finalment l’Ajuntament el va adjudicar per poc més de 2,3 milions. «Li vam dir a Javier [Villamayor] que demanés els diners a la Generalitat i que nosaltres ja els gestionaríem, fent el Palau i, si sobrava alguna cosa, doncs faríem servir aquells diners pel que necessitéssim», expliquen fonts del Patronat d’Esports de Tarragona a Porta Enrere, insistint en la fórmula de diners públics a fons perdut que Cardenal havia considerat inadmissible.

Però, si l’Estat havia atorgat una subvenció per a fer la piscina (i moltes altres actuacions més, com la que va servir per a remodelar l’estadi del Nàstic de Tarragona, seu de les cerimònies d’inauguració i clausura, per exemple), per què no ho havia fet la Generalitat de Catalunya amb el Palau? «Quan es va plantejar fer el pavelló, no hi havia diners pressupostats per a concedir una subvenció d’una quantitat tan elevada. Com que no hi havia diners, i la Generalitat volia aportar aquest equipament com a mostra de compromís amb els Jocs, va preferir construir-lo ella i fer-ho per fases, així no havia de fer tota la despesa a la vegada i era assumible en el temps, incloent-hi en cada exercici la partida pressupostària corresponent», explica Joan Plana. Una altra opció hauria estat que l’Ajuntament hagués adjudicat directament l’obra del Palau —és a dir, fent-se càrrec de la construcció— i rebre posteriorment la subvenció de la Generalitat, però fonts municipals asseguren que el consistori ja no tenia més capacitat d’endeutament i, per tant, no podia emprendre el projecte.

«Vull deixar clar que la responsabilitat que això estigui bloquejat és dels tècnics de la conselleria d’Economia [de la Generalitat] que depèn d’Esquerra Republicana de Catalunya. Per tant, que es posin les piles», va dir l’encara alcalde de Tarragona Josep Fèlix Ballesteros el 22 de maig del 2019. La culpa, però, no era d’aquell departament de la Generalitat.

L’origen de tot l’enrenou cal trobar-lo en un document signat per l’aleshores president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, i l’alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, el 5 de juny del 2014

Embolica que fa fort

L’origen de tot l’enrenou cal trobar-lo en un document signat per l’aleshores president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, i l’alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, el 5 de juny del 2014 i que portava per títol Protocol d’intencions entre la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Tarragona per a la celebració dels XVIII Jocs Mediterranis Tarragona 2017. En l’apartat d’«Acords» del document, en el primer punt, diu textualment: «El govern de la Generalitat de Catalunya es compromet a incloure en el pressupost corresponent als exercicis 2015, 2016 i 2017 les aportacions necessàries per permetre la construcció del Palau d’Esports i del Pavelló poliesportiu Sant Jordi previstos en el Pla Director dels Jocs Mediterranis Tarragona 2017». No hi ha referències a la titularitat de la construcció, ni qui l’havia de construir, ni res de cessions de solars. Es tractava d’un simple protocol d’intencions —un altre document d’aquesta mena, per a la celebració del circuit 3×3 a Tarragona, i també signat per Ballesteros, ja va comportar un altre conflicte polític a la ciutat— que s’havia de concretar més endavant.

De fet, el 30 d’octubre del 2015 el Consell del Plenari de l’Ajuntament de Tarragona va acordar «posar a disposició de la Generalitat de Catalunya aquest solar [on s’havia de construir el Palau d’Esports i que estava format per tres finques de titularitat municipal] per a la construcció del futur Palau d’Esports dels Jocs del Mediterrani 2017», remarcant que això «no significa la transmissió de la titularitat dels béns, conservant la qualificació jurídica ordinària, no implicant tampoc la transmissió del domini ni desafectació […] En un futur s’establiran, mitjançant conveni, la propietat del Pavelló i, i si s’escau, l’entitat gestora i la seva conservació i manteniment, realitzant els tràmits que corresponguin». El document on se certificava l’acord del Plenari estava signat pel secretari general de l’Ajuntament de Tarragona, Joan Anton Font Monclús, i per Pau Pérez, regidor d’Economia i Hisenda del consistori que, en aquell document, actuava com «alcalde per delegació». És a dir, l’Ajuntament cedia el solar a la Generalitat perquè aquesta administració pogués construir el Palau, però volia mantenir la propietat del terreny tot afirmant que més endavant ja es concretaria com es resoldria la propietat del pavelló, sense precisar com es faria, indicant simplement que seria possible mitjançant un conveni. Això, com s’ha comprovat, ha estat impossible.

L’Ajuntament de Tarragona i la Secretaria General de l’Esport es van embarcar en un projecte amb un problema jurídic de base i que no ha tingut —ni està tenint— una solució fàcil. Cap de les dues parts va preveure la magnitud de la tragèdia, però una d’elles, l’antic equip de govern municipal, no va dubtar a carregar des d’aleshores contra l’administració autonòmica malgrat que, com s’ha vist, l’Ajuntament també havia estat un dels responsables del nyap

L’Ajuntament de Tarragona i la Secretaria General de l’Esport es van embarcar en un projecte amb un problema jurídic de base i que no ha tingut —ni està tenint— una solució fàcil. Cap de les dues parts va preveure la magnitud de la tragèdia, però una d’elles, l’antic equip de govern municipal, no va dubtar a carregar des d’aleshores contra l’administració autonòmica malgrat que, com s’ha vist, l’Ajuntament també havia estat un dels responsables del nyap. El departament encarregat de resoldre l’embolic ha estat la Direcció General del Patrimoni de la Generalitat de Catalunya, que depèn del departament de Vicepresidència i Economia de l’administració autonòmica. «Des del Departament de Patrimoni del Govern s’han posat molts pals a les rodes», assegurava Ballesteros, però, en una entrevista al Diari de Tarragona el 28 de maig del 2019, és a dir, dies després de les eleccions municipals que suposarien el seu final com a mandatari del consistori tarragoní. Ballesteros tornava a buscar culpables fora —tal com havia fet quan es va decidir ajornar els Jocs del qual ell n’era el president del Comitè Organitzador— malgrat que ell havia signat el protocol d’intencions l’any 2014 i el seu segon, Pau Pérez, juntament amb el secretari del consistori, havien signat cedir el solar a la Generalitat sense concretar com es resoldria la propietat de l’equipament posteriorment. Porta Enrere s’ha posat en contacte amb la Direcció General del Patrimoni de la Generalitat de Catalunya, que assegura que no va tenir constància de l’existència del Palau d’Esports fins al febrer del 2019. A la pregunta d’aquest mitjà sobre la possibilitat que el consistori, vista la problemàtica de l’equipament, hagués consultat a la Direcció General del Patrimoni sobre com resoldre la situació, aquest organisme de la Generalitat respon a Porta Enrere que «en cap moment l’Ajuntament de Tarragona es va posar en contacte amb la Direcció General del Patrimoni per a la tramitació de cap expedient patrimonial» prèviament a aquella data. S’entén, a més, que tampoc ho va fer la Secretaria General de l’Esport de la Generalitat de Catalunya. «Patrimoni no havia d’intervenir perquè tot s’estava fent de manera correcta. La Secretaria General de l’Esport, a través d’Infraestructures, havia construït en uns terrenys que li havien cedit. Tot estava bé. Patrimoni intervé quan l’Ajuntament vol inscriure tot l’equipament a nom seu», diu Joan Plana, que assegura que ningú pensava que hi hauria cap problema perquè «l’Ajuntament tenia els seus arguments jurídics i els raonava, però Patrimoni no hi va estar d’acord».

Els arguments jurídics de l’Ajuntament es fonamentaven en la construcció d’equipaments educatius públics arreu del país. En les escoles públiques de primària, els consistoris, propietaris dels terrenys, els cedeixen al departament d’Ensenyament de la Generalitat perquè aquest construeixi el centre educatiu i posteriorment els ajuntaments es fan càrrec del manteniment de l’escola i passen a ser-ne els propietaris de tot l’equipament després del seu ús escolar. Però la Direcció General del Patrimoni sempre s’ha oposat a aquesta via pel Palau d’Esports de Tarragona perquè, segons explica aquest organisme a Porta Enrere, «la construcció i l’ús dels centres d’educació primària es regeix per una legislació educativa específica» que no aplicaria en equipaments esportius. De fet, segons aquesta direcció general, «no existeixen precedents d’expedients administratius per a la  construcció de pavellons esportius a la Direcció General de Patrimoni». És a dir, caldria fer un canvi en la llei perquè allò que ja s’està fent en els centres de primària, també es fes en instal·lacions esportives.

El principal defensor de la via d’Ensenyament ha estat el secretari general de l’Ajuntament de Tarragona que, finalment, va haver de cedir en veure que la Direcció General del Patrimoni no afluixava la corda. «El secretari de l’Ajuntament va ser un dels responsables de l’embolic i després, per tapar la seva errada, es va enrocar en una postura que pretenia reinterpretar una llei específica per als centres d’educació  primària i adaptar-la a instal·lacions esportives. Ha dificultat molt les coses», expliquen a Porta Enrere fonts de la Generalitat de Catalunya. Aquestes mateixes fonts, i també d’altres municipals, asseguren a aquest mitjà que l’acord de la cessió del solar a la Generalitat i posterior cessió de tot l’equipament de l’administració autonòmica a la local s’hauria pogut produir abans si no hagués sigut perquè el secretari de l’Ajuntament havia avançat a Ballesteros primer i a Ricomà posteriorment que faria un informe negatiu sobre aquest acord. «Els alcaldes no volien signar un document que no estigués avalat pel secretari», expliquen aquestes fonts a Porta Enrere. Aquest mitjà ha demanat parlar amb el secretari de l’Ajuntament de Tarragona per conèixer la seva versió dels fets, però des del consistori s’ha denegat aquesta petició.

«Volem que el pavelló sigui propietat de l’Ajuntament com s’havia acordat abans dels Jocs», deia Berni Álvarez a Tac 12 després que la Comissió Informativa i de Seguiment de Territori (CIST) tombés l’acord entre el consistori i la Direcció General de Patrimoni. «Se’ns diu que la Generalitat tenia l’obligació de cedir la titularitat, però ningú no ens diu en quin document està signat aquest compromís. On és aquest document?», preguntava Xavier Puig, aleshores portaveu del govern municipal, després de la negativa de la CIST a la cessió del solar. «Existeix un conveni d’un parell de pàgines on s’explicita que la Generalitat cedirà l’equipament un cop construït. Jo he vist aquest document», diu Dídac Nadal a Porta Enrere. Aquest mitjà ha consultat tota la documentació referent al Palau d’Esports i no ha trobat el conveni que esmenta el líder de Junts per Tarragona.

El desig de Berni Álvarez, però, sembla que no serà possible. La Direcció General del Patrimoni de la Generalitat de Catalunya assegura a Porta Enrere que només hi ha tres opcions a l’hora de regularitzar la situació del Palau d’Esports: la primera, ja coneguda, és la de la cessió del solar per part de l’Ajuntament mitjançant mutació demanial a la Generalitat de Catalunya perquè, posteriorment, l’administració catalana registri la propietat i finalment faci una mutació demanial en favor del consistori perquè aquest pugui gestionar-lo indefinidament. Aquesta és «la millor opció», segons Patrimoni, perquè les altres dues són:

• «Que l’Ajuntament aboni a la Generalitat l’import de la construcció del Pavelló. D’aquesta manera, es convertiria en propietària de tot. Del sòl (que ja ho és) i del vol (l’edifici construït per la Generalitat)».
• «Que la Generalitat aboni a l’Ajuntament el valor del sòl, i aleshores seria ella la propietària, tant del sòl com del vol (que ja és seu)».

Sobre aquestes possibilitats, però, la Direcció General del Patrimoni matisa: «La Generalitat no té cap voluntat de comprar ni de vendre, la voluntat de la Generalitat és regularitzar la situació jurídic-patrimonial del Palau d’Esports. I la de l’Ajuntament és l’explotació de l’edifici». Per tant, o s’accepta la fórmula de la mutació demanial o «la joia de l’Anella Mediterrània» romandrà tancada sine die.

«La Direcció General del Patrimoni és històricament molt dura en les negociacions. La defensa dels nostres drets i interessos ha de ser més ferma i contundent. La Generalitat ha de complir el compromís que el Palau sigui patrimoni de la ciutat», va dir Nadal en una entrevista al Diari de Tarragona el 12 de juliol d’enguany. «Ens sorprèn la postura de Junts per Tarragona fent bloqueig i partidisme en aquest tema que és molt important per la ciutat de Tarragona, i més sí es té en compte que a la Generalitat qui porta Esports és Junts», va afirmar Xavier Puig (ERC) després de la Comissió Informativa de Territori. La postura de Nadal amb el Palau d’Esports va encendre els ànims a la Secretaria General de l’Esport. Es dona la circumstància que Gerard Figueras, secretari general de l’Esport de la Generalitat de Catalunya, màxim responsable, per tant, del departament de l’administració catalana que es va encarregar de fer el Palau d’Esports Catalunya de l’Anella Mediterrània, és membre de Junts per Catalunya. Fonts consultades per Porta Enrere asseguren que quan Figueras va saber que Junts per Tarragona havia votat en contra de l’acord entre l’administració catalana i l’Ajuntament sobre la mutació demanial, aquest va muntar en còlera. «A mi ningú m’ha trucat per recriminar-me res. Soc un polític independent que en el seu moment em vaig donar de baixa del PdCAT [el passat mes de setembre] però no m’he donat d’alta a Junts per Catalunya. Jo defenso el que crec que és millor per a la meva ciutat», diu Nadal a Porta Enrere.

Una panoràmica de l’exterior del Palau d’Esports.

«L’Ajuntament no ha trobat cap solució, l’únic que ha fet és acceptar de forma submissa la proposta de la Generalitat», assegurava l’exregidora d’Esports Elisa Vedrina (PP) al Diari de Tarragona l’1 de maig d’enguany. Vedrina, per tant, tampoc estava d’acord amb la cessió del solar a la Generalitat. Curiosament, però, el PP es va abstenir en la votació de la Comissió Informativa de Territori on no es va aprovar l’acord entre el consistori i l’administració autonòmica. Cal recordar que el PP va ser el soci de govern del PSC a l’Ajuntament en l’última legislatura de Ballesteros. Els populars van ocupar la cartera d’Esports des del febrer del 2016, primer amb Mabel Negueruela —que va morir d’un infart un any després— i posteriorment amb Vedrina, que va mantenir el càrrec fins a les eleccions de maig del 2019. Porta Enrere s’ha posat en contacte amb Elisa Vedrina per conèixer el perquè de l’abstenció del PP a la CIST i, sobretot, per tal que l’exregidora d’Esports aclarís a aquest mitjà per què ningú del consistori es va adonar que la forma en què s’havia decidit tirar endavant el projecte del Palau d’Esports podia suposar un problema jurídic greu un cop construït aquest equipament. Vedrina va refusar fer qualsevol mena de declaració.

Un pavelló buit i mal acabat

«Ha de ser el Govern [de la Generalitat] qui pagui les obres que fan falta perquè es va comprometre a entregar el Palau completament acabat». Begoña Floria es refereria així, després de la CIST,  al fet que el Palau d’Esports Catalunya de l’Anella Mediterrània, encara que passés a mans municipals —mitjançant la mutació demanial previsiblement—, no podrà ser operatiu de seguida perquè actualment no disposa de material esportiu per a fer cap mena d’activitat. Aquest argument, el de la no finalització de l’equipament, va ser un dels altres motius esgrimits per l’oposició per tal de votar negativament a l’acord entre l’Ajuntament i la Direcció General del Patrimoni en la Comissió Informativa i de Seguiment de Territori del 3 de juliol d’enguany.

Segons un informe del Patronat d’Esports al qual ha tingut accés Porta Enrere, el cost de l’adequació del Palau a les necessitats diàries de l’ús de la instal·lació comportarien una inversió en material de 509.433,37 euros. En aquesta partida hi estaria inclòs: «parquet fix, marcatge de la pista de bàsquet central i transversal, pista d’handbol, bàdminton, voleibol, ancoratges del parquet, ancoratges del terra de formigó, cortina separadora, cistella de bàsquet 335, cistella de bàsquet 225, pals i xarxa de voleibol, poteries d’handbol, xarxes d’handbol, pals i xarxa bàdminton, protector per a paviment i pintura terra PAV».

«Segons allò que hem llegit als mitjans de comunicació, la ciutat sortirà perdent perquè haurà d’acabar les obres del pavelló», deia Berni Álvarez en declaracions al Diari de Tarragona l’1 de maig d’enguany. En la mateixa línia s’expressava el líder de Ciutadans al consistori tarragoní, Rubén Viñuales: «Ens preocupa molt, i més en aquests temps de pandèmia, que hagi de ser l’Ajuntament qui assumeixi unes despeses que haurien d’haver estat assumides per la Generalitat de Catalunya». I també Elisa Vedrina, exregidora d’Esports del consistori, que criticava el fet que l’Ajuntament hagués d’aportar mig milió d’euros per equipar el Palau: «Malgrat que l’acord preveu que la Generalitat sigui el propietari del solar i de l’equipament, l’Ajuntament es veurà obligat a assumir els costos del condicionament per a fer-ne ús per un import pròxim als 500.000 euros». Vedrina, a més, assegurava que «l’anterior equip de govern ja va rebutjar aquesta proposta perquè no era la millor opció per als tarragonins». Però resulta que aquesta proposta, la de pagar el mig milió d’euros per a nodrir dels elements esportius necessaris per a l’ús diari de l’equipament, sí que va ser assumida per l’anterior equip de govern, tal com demostren unes declaracions de l’aleshores alcalde Josep Fèlix Ballesteros després d’una trobada amb el secretari general de l’Esport de la Generalitat de Catalunya, Gerard Figueras, el desembre del 2018: «Hi ha acord. Amb els diners de l’impost de construccions que ha de pagar la Generalitat podrem gestionar les obres que falten. Serà un intercanvi».

Ballesteros feia referència a l’ICIO (Impost sobre Construccions, Instal·lacions i Obres) que ha de pagar la Generalitat de Catalunya per haver construït el Palau. «A sobre que vam fer una obra per a ells [Ajuntament], ara haurem de pagar més de 400.000 euros d’un impost. Des de la Generalitat vam demanar que no s’apliqués aquesta taxa, però ja estava tramitada i l’Ajuntament no es podia fer enrere. Almenys ara ja disposaran dels diners que reclamen per equipar el Palau que, tot i que havien de ser assumits per l’Ajuntament, finalment també sortiran de la Generalitat», diu Joan Plana, que puntualitza que l’impost ha generat interessos, perquè l’obra està acabada de fa més de dos anys.  El delegat de la Secretaria General de l’Esport de la Generalitat de Catalunya a Tarragona rebat les acusacions d’obra inacabada: «No és cert que el Palau no estigui acabat. Nosaltres ens vam comprometre a fer un pavelló pels Jocs, i es va fer. El material que ells necessitin pel seu dia a dia, va a càrrec seu».

L’Ajuntament haurà d’invertir 500.000 euros per a equipar la instal·lació i gairebé 700.000 euros més si vol que tingui 5.000 places

De fet, la previsió de despesa del Patronat d’Esports de l’Ajuntament de Tarragona per a equipar el Palau amb el material necessari per a fer-lo operatiu és només una part de tot el que encara falta. Així, a més dels poc més de 500.000 euros esmentats abans, caldria afegir-hi 695.483,80 euros en concepte de grada telescòpica, és a dir, les graderies que es troben més a prop de la pista. El Palau d’Esports és un pavelló que té capacitat per a 5.000 espectadors, però no disposa de tots els seients per acomodar tot aquest públic. L’obra feta per la Generalitat deixa l’aforament en 3.500 persones, que són els seients que hi ha a la part de l’obra, la resta, 1.500 places més, s’han d’aportar mitjançant graderies telescòpiques, tal com ja va explicar Porta Enrere el 18 de gener del 2018. Aleshores, els responsables dels Jocs Mediterranis, amb Javier Villamayor al capdavant, sempre van defensar que el Palau seria de 5.000 espectadors, però mai van esmentar la circumstància que l’obra de la Generalitat deixaria la seva capacitat en 3.500 seients. Durant els Jocs, el Palau va disposar d’aquestes graderies telescòpiques, però només perquè es van llogar per aquells dies. De fet, tal com va publicar aquest mitjà el gener d’ara fa dos anys, l’Ajuntament va demanar entre 1,5 i 2 milions d’euros a la Diputació per tal d’equipar el Palau de cara als Jocs. Era el que s’anomenava la cinquena fase del Palau. «Allò que és necessari perquè el pavelló estigui operatiu conclouria amb la quarta fase, però faltaria l’adaptació específica pels Jocs i altres elements. En el seu moment es va parlar que ho faria l’Ajuntament», va dir aleshores Joan Plana, que afegia en aquell article: «A la quarta fase que ara s’adjudicarà queden fora les grades telescòpiques, els equipaments esportius i el paviment vinílic [la superfície sobre la qual es va disputar la competició d’handbol]». Tampoc hi estaven incloses les cortines separadores de les pistes transversals —35.090 euros en el pressupost del Patronat d’Esports— ni el reforç de la climatització per passar de les 3.500 persones a les 5.000 previstes pels Jocs —un reforç que en el projecte inicial, fet per l’Oficina de Projectes de l’Ajuntament de Tarragona, ja es destaca que es farà mitjançant equips mòbils i de lloguer pels esdeveniments que ho requereixin—.

Per tant, el Palau d’Esports, amb una inversió de 18,4 milions d’euros, acabarà tenint —si l’Ajuntament fa la inversió prevista, especialment pel que fa a les graderies— un cost de gairebé 20 milions d’euros. «Proposem que la inversió la faci la Generalitat, sinó ens trobarem que un cop el PEC sigui nostre, encara haurem d’estar un mínim de sis mesos fins que el puguem obrir, recaient tota la responsabilitat sobre nosaltres», explicitava l’informe del Patronat d’Esports. Fonts d’aquest patronat asseguren a Porta Enrere que ja tenen la feina feta i que, una vegada tinguin les claus de la instal·lació, el temps previst per a l’obertura dependrà de la tramitació de les partides necessàries per pagar el material que fa falta.

Les grades telescòpiques semblen descartades pel seu alt cost. De fet, des del Patronat s’assegura a Porta Enrere que, per exemple, si el primer equip del CBT acaba jugant al Palau —actualment milita a LEB Plata, la tercera categoria del bàsquet estatal—, no ho farà en la pista central, sinó en una de les pistes transversals del pavelló —en un dels seus extrems (la pista, tot l’espai que hi ha al mig, es divideix en tres pistes transversals que poden ser utilitzades alhora) — on tindrà graderies per tres dels seus quatre costats, perquè el fet de jugar al centre, sense aquestes graderies telescòpiques, provocaria que els espectadors estiguessin massa lluny de la pista.

L’informe del Patronat preveu que si no és possible activar la fase 1 de l’adquisició de material (la que té un cost de 509.000 euros) i la fase 2 (les graderies telescòpiques), s’aprovi un «pla B consistent en realitzar una petita part de la inversió per començar fent ús només d’una part del PEC». Aquest pla B tindria un cost de 180.642,55 euros i seria una versió reduïda de la fase 1.

Amb tot, encara que es duguin a terme les inversions esmentades en els paràgrafs anteriors, hi ha coses que no es podran solucionar de cap manera. El Patronat d’Esports explica a Porta Enrere que el poliesportiu té greus mancances d’operativitat. Així, les portes d’accés als magatzems que han de servir per guardar el material esportiu només tenen dos metres d’alçada, un fet que, segons les fonts del Patronat consultades per aquest mitjà, impediran guardar cistelles o porteries, per exemple. «És veritat. Les cistelles estàndard no passen», admet Joan Plana. Aquesta circumstància, absolutament increïble en un equipament que ha costat gairebé 20 milions d’euros, provocarà que aquest material s’hagi de guardar en els passadissos sota les graderies, fent inútils els magatzems construïts per a tal efecte.

«Els tècnics de Patrimoni de l’Ajuntament ens van dir que si el pavelló s’havia pogut obrir fins ara en casos com el campionat de futbol sala de les colles castelleres, això confirmaria que es pot obrir [més sovint]. L’Ajuntament ha de defensar més el patrimoni de la ciutat i obrir de seguida el Palau», deia Dídac Nadal el 12 de juliol d’enguany en una entrevista al Diari de Tarragona. Nadal insistia, per tant, que no calia, almenys de moment, tenir un acord tancat amb la Direcció General del Patrimoni per tal de fer ús del Palau d’Esports i es remetia al campionat de futbol sala dels castellers. Altres membres de l’oposició també van citar esdeveniments d’aquesta mena fets en aquest pavelló, com el torneig ACB  organitzat per l’ADT. «No es pot posar com a exemple el fet d’organitzar activitats d’un dia per obrir una instal·lació com aquesta que estarà en funcionament diàriament. No és el mateix obrir el Palau per acollir la mitja marató que haver de gestionar centenars d’esportistes cada dia. Per a fer-ho, necessitem invertir en material i per a fer aquesta inversió cal que l’equipament el pugui gestionar l’Ajuntament legalment, sinó no es poden destinar partides econòmiques per aquesta finalitat. Jo em pregunto, si obrir-lo mitjançant un conveni fos tan fàcil, per què no es va fer abans?», diu Mary López, actual regidora d’Esports de l’Ajuntament de Tarragona.

En l’informe del Patronat d’Esports sobre les necessitats per fer operatiu l’equipament destaca un punt que diu: «Demanar una ampliació de la garantia de la maquinària». Segons expliquen fonts d’aquest patronat a Porta Enrere, la garantia de la maquinària que es troba dins del Palau (aixetes, climatització, il·luminació, etc.) és de dos anys, és a dir, ja ha caducat. La por del Patronat és que, un cop accepti la gestió de l’equipament, s’adoni que hi ha instal·lacions que no funcionen o que s’espatllin al poc temps, havent de gastar diners en reparacions. Es vol que abans d’acceptar la cessió de la gestió es faci una inspecció tècnica per comprovar que tot està en perfecte estat i que si s’ha de fer alguna reparació, la faci la Generalitat de Catalunya. «Quan hem fet alguna activitat puntual, tot funcionava bé, però no és el mateix fer un esdeveniment d’un dia que utilitzar les instal·lacions set dies a la setmana», expliquen des del Patronat d’Esports.

Fa pocs mesos l’oposició va carregar novament contra la no celebració d’un esdeveniment esportiu de primer nivell perquè el Palau d’Esports estava tancat: un partit de pretemporada entre dos equips ACB, el Joventut de Badalona i el València. «Aquesta incapacitat del govern municipal paralitza la ciutat i denota que no es vol dur Tarragona a un nivell esportiu molt millor», deia el socialista Berni Álvarez, que assegurava que les despeses d’allotjament i desplaçaments dels dos equips anaven a càrrec dels seus respectius clubs i que l’Ajuntament només havia d’obrir la instal·lació. Des del Patronat d’Esports expliquen a Porta Enrere que això no era tan senzill com explicava l’edil socialista: «El cost d’aquest partit amistós era de 21.000 euros per l’Ajuntament. I després s’havia de moure tot el parquet, perquè no tenia sentit que el deixéssim al mig». Tal com publicava el Diari Més el 24 d’agost passat, el terra de formigó del Palau s’haurà d’arranjar perquè «no és de bona qualitat». Sobre aquest formigó s’han de posar les superfícies de joc. El parquet, que tantes crítiques va provocar per la cessió a l’Ajuntament de Girona per tal que servís de superfície de joc per l’equip femení de l’Uni Girona que juga a Lliga Femenina, no cobreix tot el terra del Palau d’Esports i, per tant, anirà en una de les tres pistes transversals —en un dels extrems, on jugaria, el CBT, per exemple—. De les altres dues, la del mig quedarà buida i la de l’altre extrem necessitarà un altre terra, sigui vinil, PVC o un altre material.

Els tècnics de l’Ajuntament i la Generalitat gairebé arriben a les mans per les discrepàncies amb la construcció i el preu de l’equipament

Una vegada la gestió del Palau d’Esports passi a mans de l’Ajuntament, els costos que se’n derivin hauran d’anar a càrrec del consistori. Segons un estudi del Patronat d’Esports municipal, la despesa de manteniment del pavelló durant un any ascendeix a 206.300 euros. En l’informe, els tècnics del Patronat van preveure uns ingressos «poc optimistes» de 30.000 euros. Per tant, l’Ajuntament hauria de cobrir anualment un dèficit de 176.300 euros —en el mateix estudi, la piscina de 50 metres necessita una aportació anual de l’Ajuntament de 130.057,85 euros per cobrir despeses—.

Les baralles entre els tècnics de les dues administracions

«Els tècnics del Consell Català de l’Esport no han aportat cap solució viable, sinó que han tensionat cada reunió de treball. Si la cosa no ha anat a més, ha estat gràcies al paper del señor Oriol Marcé [Subdirector General d’Activitats Esportives i Infraestructures del Consell Català de l’Esport]». Gairebé a les mans. Així van estar a punt d’arribar els tècnics del Consell Català de l’Esport (CCE) de la Generalitat de Catalunya i els de l’Ajuntament de Tarragona en el procés de definició del Palau d’Esports. L’afirmació correspon al Cap de l’Oficina de Projectes de l’Ajuntament de Tarragona, Albert Melendo, en un correu electrònic enviat a altres tècnics i responsables polítics del consistori. El correu era un esborrany de l’informe que s’havia de presentar a l’alcalde, Josep Fèlix Ballesteros, sobre l’estat del projecte del Palau d’Esports i té data del 16 de maig del 2015.

La principal discrepància entre les dues parts era, aleshores, el preu de l’equipament. Així, l’Ajuntament de Tarragona defensava que es podia fer un pavelló per 9,5 milions d’euros, mentre que la Generalitat assegurava, segons afirmava el Cap de l’Oficina de Projectes, que no baixaria de 14 milions. «Els arquitectes redactors del Palau presenten un primer avançament del projecte que no té res a veure amb la proposta municipal», deia Melendo, mentre assegurava que el preu final de l’equipament, segons el Consell Català de l’Esport, ja pujava a 17 milions d’euros un cop feta el primer predimensionat de costos.

L’Ajuntament va «reestudiar» la inversió de l’avantprojecte fet per l’Oficina de Projectes i, després de repassar-ho, es van «ratificar en el cost», és a dir, 9,5 milions. L’Ajuntament defensava que el preu del projecte era el que havia calculat «una empresa de prestigi inqüestionable». L’empresa en qüestió era Bovis, que havia fet un informe, amb data del 13 de maig del 2015 i que portava per títol Estudio económico y valoración del anteproyecto del palacio de deportes de los Juegos del Mediterráneo Tarragona 2017. Total del preu del pavelló segons Bovis: 9.264.070 euros.

Després que l’Ajuntament presentés l’informe de Bovis a Infraestructures —organisme que s’encarregava de licitar el projecte per encàrrec de la Secretaria General de l’Esport—, ambdues administracions es van adonar que la taula de preus que feien servir era diferent: «Nosaltres treballem amb preus o costos reals, d’acord amb preus de mercat i als resultants d’obres fetes, i ells estan obligats a aplicar taules oficials de preus com l’ITEC i les pròpies d’Infraestructures». Melendo assegurava que els tècnics de la Generalitat van admetre aleshores que el projecte inicial presentat per l’Ajuntament, amb la taula de preus que utilitzava l’Oficina de Projectes, podria costar al voltant dels 9,5 milions d’euros, com calculava Bovis, però que aquest mateix projecte fet amb la taula de preus de l’administració catalana ascendia a 14 milions. «Posem la mà al foc pels nostres preus. Si hem fet un teatre de 1.000 butaques per 11 milions d’euros, no podem fer un Palau d’Esports per 9,5 milions? Un teatre és molt més complex que el palau d’esports que volem», deia Melendo fent referència al Teatre Tarragona, un equipament cultural que, tal com vam explicar a Porta Enrere, no és precisament un exemple de bona planificació i gestió constructiva. El Teatre Tarragona, que havia de costar 3,5 milions d’euros, en va acabar costant més de 12 milions.

«És inexplicable per què van decidir encarregar un projecte diferent si ara el cost que els hi surt és de 17 milions d’euros», afegia Melendo, fent referència a les modificacions del projecte original fetes per la Generalitat i que haurien provocat un encariment d’uns 3 milions d’euros. «Els tècnics del Consell Català de l’Esport sempre han estat contra l’austeritat de la nostra proposta. El fet de preveure tres pistes de futbol sala amb les graderies retràctils recollides els hi ha semblat una excentricitat quan, per al nostre Patronat, això és fonamental per a garantir la viabilitat econòmica posts Jocs», afirmava el Cap de l’Oficina de Projectes, que, en aquell correu electrònic, admetia que el nou projecte de la Generalitat no era dolent però que l’havien fet perquè el que havia presentat l’Ajuntament «no els hi semblava prou d’Estat i de referència a la manera que els és habitual», i posava d’exemple la pista d’atletisme de Sabadell, que quantificava en 22 milions d’euros.

«Hi ha elements que van encarir molt el projecte, com tot el recobriment exterior de ceràmica del Palau. Això era perfectament prescindible», expliquen fonts municipals a Porta Enrere. Davant aquesta situació, el Cap de l’Oficina de Projectes va plantejar «rescatar l’avantprojecte municipal» i licitar-lo des de l’Ajuntament. «Això iniciarà una disputa amb la Generalitat per incompliment dels acords inicials i posterior reclamació de la seva aportació econòmica pels Jocs», deia.

«Si comproves què valen els pavellons que tenen un aforament de 5.000 persones o més i poden tenir tres pistes transversals, t’adonaràs que no poden costar 10 milions d’euros com deia l’Ajuntament. Has de tenir en compte les característiques de l’obra, que permet que hi hagi molta llum natural i això estalvia energia, així com el recobriment ceràmic, que és un gran aïllant tèrmic. Amb 10 milions pots fer equipaments esportius amb menys capacitat d’espectadors», assegura Joan Plana a Porta Enrere. A l’hora de la veritat, l’adjudicació dels treballs dividits en diferents fases també va ser un maldecap molt important, perquè la primera unió d’empreses que es va endur el contracte, va renunciar de seguida en veure impossible complir els terminis —la data prevista pels Jocs era el juny del 2017, tot i que després es van ajornar un any— i fer l’obra amb el pressupost establert.

Porta Enrere ha pogut saber que la Generalitat de Catalunya ha proposat a l’Ajuntament l’obertura temporal del Palau d’Esports durant sis mesos i que, al final d’aquest període, la regularització definitiva es farà mitjançant la mutació demanial proposada per la Direcció General del Patrimoni. «Si això és així, jo miraré als ulls de l’alcalde i li preguntaré si ha fet tot el possible perquè la ciutat no perdi el solar i l’equipament. Si em diu que sí sincerament, jo li donaré suport», diu Dídac Nadal avançant, en certa manera, que canviarà la seva postura i això permetrà desencallar el Palau d’Esports.

«Tothom ha de ser responsable de les seves decisions i votacions. Amb el Palau tancat l’única que hi perd és la ciutat i els seus clubs esportius», diu Mary López.