Contacte: redaccio@portaenrere.cat

Esports, General «S’havia de protegir el rei»: Societat Civil Catalana va aconseguir 749 entrades per a la...

Comentaris (0) /

Escrit per:

Ara fa poc més de tres anys, el 22 de juny de 2018, Tarragona havia de viure la nit més engrescadora de la seva història recent —en una ciutat que té més de 2.200 anys d’existència i que va ser residència de l’emperador August això no és poca cosa—, tot i que finalment es convertiria en la més polèmica. Aquella nit, vigília de la revetlla de Sant Joan, la ciutat celebrava la cerimònia d’inauguració de l’esdeveniment esportiu més important que havia acollit mai, els Jocs Mediterranis 2018, que inicialment s’haurien d’haver celebrat el 2017 però que, per raons organitzatives i, fonamentalment, econòmiques s’havien ajornat un any en un fet sense precedents en uns campionats d’aquesta envergadura i per aquests motius.

La inauguració, tota una declaració d’intencions sobre quin ha de ser el tarannà d’un esdeveniment esportiu, és la carta de presentació, l’editorial en termes periodístics, de la cita olímpica i havia de suposar la posada de llarg d’una ciutat de 140.000 habitants a la vora del Mediterrani a tot el món, o almenys a tots aquells països que tenen riba en aquest mar. El president del Comitè Organitzador de Tarragona 2018 (abans 2017), Josep Fèlix Ballesteros, havia fet bandera de la concòrdia entre nacions que havia de regnar en un campionat d’aquesta mena, que s’havia de convertir en «els Jocs de la pau». L’aleshores alcalde (PSC) de la ciutat (2007-2019) va assegurar, fins i tot, que Israel i Palestina enviarien esportistes a la cita tarragonina, un fet que exemplificaria, segons ell, aquesta nova era d’entesa entre les diferents cultures de la Mediterrània, habitualment un punt calent de tensions i enfrontaments entre estats. «Aquest serà un acord que portarà associat el nom de Tarragona, un fet que és molt important i molt simbòlic, un primer pas decisiu per a la pau en aquest àmbit mediterrani», havia dit Ballesteros. El fet és que, tal com va publicar Porta Enrere el 29 de novembre de 2017, ni el Comitè Olímpic d’Israel ni el de Palestina havien rebut cap mena d’invitació per a participar en els Jocs Mediterranis. A l’hora de la veritat, per tant, els desitjos de l’alcalde i president del Comitè Organitzador van ser foc d’encenalls perquè aquella nit, tret de sortida dels «Jocs de la pau», es va convertir en la vetllada de la crispació.

Ballesteros havia demanat la presència de la patrulla Águila i de la «Patrulla Acrobática de Paracaidismo del EA (PAPEA)» durant els Jocs al cap de l’Estat Major de l’exèrcit de l’aire Francisco Javier García

La cerimònia va ser pobra, deslluïda i sense cap element representatiu de la cultura i la història de la ciutat (ni de Catalunya) —només una espècie de reproducció d’una mena de runes de temple romà (o el que fos que volia representar aquella construcció) que feia les funcions d’escenari. No hi va haver castells perquè les quatre colles de la ciutat es van oposar a participar en la gala —això ja indica quin era el suport ciutadà a l’esdeveniment—, però tampoc cap element del ric patrimoni cultural tarragoní com els gegants, els diables, el bestiari, etc. Va ser una cerimònia que es podria haver celebrat en qualsevol part de la Mediterrània o, millor dit, de la costa espanyola perquè, tot veient el paracaigudes amb els colors d’Espanya  —Ballesteros havia demanat la presència de la patrulla Águila i de la «Patrulla Acrobática de Paracaidismo del EA (PAPEA)» durant els Jocs al cap de l’Estat Major de l’exèrcit de l’aire Francisco Javier García Arnaiz, tal com consta en una carta del 17 de novembre de 2016— que va aterrar a la gespa del Nou Estadi i les graderies amb presència massiva de banderes espanyoles, res podia fer creure que els Jocs Mediterranis 2018 es feien en una ciutat catalana.

Pels que no coneixen la ciutat, s’ha de dir que Tarragona no és precisament un enclavament independentista malgrat que des de juny de 2019 hi ha un govern d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) —ara en coalició amb Junts per Tarragona i la Candidatura d’Unió Popular (CUP), tot i que inicialment els republicans governaven amb En Comú Podem, un dels dos regidors del qual s’ha quedat al govern, tot i que fora del seu partit. Ningú, per tant, esperava un Nou Estadi ple a vessar d’estelades i banderes catalanes, però tampoc una presència tan aclaparadora de partidaris d’una Espanya unida en una graderia, i això és ben trist, mig buida. Ningú, és clar, excepte els responsables d’organitzar aquella escenografia destinada a donar una imatge d’espanyolisme i de suport a Felip VI, president d’honor del Comitè Organitzador Tarragona 2018.

«Protegir el rei»

«Era un moment molt delicat, no feia ni un any del referèndum independentista i Felip VI havia de venir a Catalunya a un acte que duraria hores davant la presència de milers de persones i emès en directe per la televisió. Calia evitar una humiliació, una esbroncada. S’havia de protegir el rei.» Així justifica una persona pròxima a l’entramat organitzatiu de la cerimònia d’inauguració dels Jocs Mediterranis Tarragona 2018 l’espectacle que es va viure la nit del 22 de juny d’ara fa més de tres anys. La visió d’un Nou Estadi ple de banderes espanyoles per, en canvi, molt poques de catalanes desdibuixaven la realitat d’una ciutat (i d’una nació) aleshores dividida entre els partidaris de la independència i els favorables de la unió amb Espanya. Aquella imatge del camp de futbol del Nàstic no va ser, però, una casualitat. Va ser un acte premeditat, orquestrat i organitzat pel Comitè Organitzador en col·laboració amb els poders de l’Estat per tal de crear un clima favorable a Felip VI i no deixar espai a l’independentisme per evitar donar una mala imatge, des del seu punt de vista, arreu d’Espanya i Europa.

Porta Enrere va demostrar de seguida aquesta conxorxa en un esdeveniment finançat majoritàriament amb diners públics en un article publicat el 24 de juny de 2018. En aquell reportatge, els membres d’algunes de les agrupacions i partits (Vox) per la defensa d’Espanya a les comarques tarragonines admetien a aquest mitjà que s’havien repartit entrades massivament entre els seus integrants per tal de crear un ambient favorable al rei. Aquests mateixos membres de grups unionistes asseguraven que tenien les entrades de feia més d’un mes i que la xifra de tiquets aconseguida era superior a 2.000. Els entrevistats assenyalaven Societat Civil Catalana (SCC), que tenia llogat l’entresòl de la Casa de Aragón de Tarragona on es reunia periòdicament i on els testimonis consultats per aquest mitjà i publicats en l’article del 24 de juny de 2018 asseguraven que s’havien repartit les entrades.

El responsable de la compra va ser Sixto Cadenas, vocal en les primeres juntes d’aquesta associació i responsable d’esdeveniments i mobilització de SCC

«Nosaltres no hem distribuït cap mena d’entrada […] no hem tractat cap tema referent a les entrades de la cerimònia d’inauguració, i molt menys vendre-les», deia Rocío León, vicepresidenta de Societat Civil Catalana a Tarragona, en aquell article publicat per Porta Enrere. Doncs bé, León, que aleshores era membre, a més, de la junta executiva del PSC, mentia. Societat Civil Catalana va comprar un total de 749 entrades per a la cerimònia d’inauguració dels Jocs Mediterranis Tarragona 2018. El responsable de la compra va ser Sixto Cadenas, vocal en les primeres juntes d’aquesta associació i responsable d’esdeveniments i mobilització de SCC (càrrecs que consten en el llibre Desmuntant Societat Civil Catalana del fotoperiodista Jordi Borràs, on es fa una radiografia acurada de l’entitat, amb vincles amb l’extrema dreta). Cadenas va comprar les entrades en línia a través d’un compte de correu corporatiu de l’entitat, tal com consta en el document al qual ha tingut accés Porta Enrere. Les localitats comprades per SCC se situaven, majoritàriament a les graderies de preferent, preferent superior i gol nord, tot i que també n’hi ha algunes a tribuna i tribuna inferior.

Aquest cofundador de SCC, va ser posteriorment apartat de la junta de l’entitat  per irregularitats un cop va entrar el nou president a finals del 2018, tot i que la primavera de 2019 es va presentar per a presidir l’organització, fet que no va aconseguir. No era la primera vegada, però, que Cadenas volia impedir signes de manifestació independentista en un recinte esportiu perquè l’any 2015, actuant com a portaveu d’un grup anomenat Blaugrana al Vent, va demanar públicament que la junta directiva del FC Barcelona retirés les estelades del Camp Nou. «És innecessari i injust aprofitar els partits del Barça per fer política», deien des de Blaugrana al Vent aleshores, tot just el contrari del que SCC va fer en la inauguració dels JJMM. Cadenas forma part, des del febrer de 2020, del consell assessor de Societat Civil Catalana.

Per tant, com podia ser que una entitat polititzada com Societat Civil Catalana tingués accés al sistema de compra d’entrades abans del 17 de maig si, a més, no formava part de la tipologia de grups esmentada per Ticketmaster?

Sixto Cadenas va comprar entrades per a SCC durant sis dies, fent les principals adquisicions el 16 i 17 de maig, amb 229 i 290 entrades respectivament. D’aquestes operacions, crida molt l’atenció la del dia 16 de maig. Aquest era l’últim dia reservat a la compra d’entrades per internet per part de «comitès olímpics nacionals i socis o patrocinadors [dels Jocs Mediterranis]», tal com consta en l’informe final de Ticketmaster (11 de desembre de 2018), empresa que va guanyar el concurs per a la gestió de la venda de tiquets dels Jocs. «L’eina ha de permetre la venda als grups especials, que seran indicats per la Fundació en el seu moment, i en condicions diferents de la venda al públic en general», segons consta en el plec de prescripcions tècniques per la licitació de la gestió de venda de les entrades. El període de compra anticipada per aquests grups especials es va iniciar el 10 de maig i finalitzava el 16 del mateix mes. A partir del 17 de maig i fins al 22 de juny, dia de la inauguració, la venda en línia per a la cerimònia estava oberta a tothom. Per tant, com podia ser que una entitat polititzada com Societat Civil Catalana tingués accés al sistema de compra d’entrades abans del 17 de maig si, a més, no formava part de la tipologia de grups esmentada per Ticketmaster?

 

Compra d’entrades de Societat Civil Catalana
Dia de compra Entrades Preu
16/05/2018 229    12.360,00 €
17/05/2018 290    12.400,00 €
18/05/2018 24        810,00 €
23/05/2018 190      3.800,00 €
24/05/2018 10        200,00 €
21/06/2018 6        120,00 €
TOTAL 749    29.690,00 €

 

Durant el concurs per aconseguir el contracte de la gestió de la venda d’entrades dels Jocs Mediterranis, les dues empreses que van optar a guanyar la licitació, Ticketmaster i Onebox Ibérica, van fer diverses preguntes al contractant, la Fundació Tarragona 2017 —entitat creada per organitzar els Jocs—, en el període d’«Aclariments». Algunes d’aquestes qüestions se centraven a saber quins serien els «grups especials» que s’esmentaven en el plec de clàusules tècniques de la licitació. «En aquests moments, els grups identificats són: comitès olímpics nacionals participants i patrocinadors i VIPS, administracions membres del Comitè Organitzador dels Jocs i Ajuntaments que són subseu», deia una de les respostes de la Fundació. Vist això, on s’havia d’encabir Societat Civil Catalana? Era un grup «VIP»? Val a dir que, a banda dels patrocinadors i del COE, no consta cap compra de cap grup més durant el període comprès entre el 10 i el 16 de maig —ni després d’aquesta data—, tots són particulars excepte un, el Centre Europeu de Convencions, una empresa organitzadora d’esdeveniments situada a Salou que va comprar 114 entrades per a la inauguració entre els dies 17 i 23 de maig de 2018. En la documentació consultada per Porta Enrere no apareix cap associació, organització o partit de cap signe polític, excepte Societat Civil Catalana, que comprés entrades no tan sols per la cerimònia d’inauguració, sinó tampoc per a cap prova esportiva. «La plataforma online de venda d’entrades haurà d’obrir-se a aquests grups abans d’obrir-se al públic en general», especificava una de les respostes en el període d’«Aclariments» sobre els «grups especials». Així, SCC va tenir accés al sistema quan, com s’ha vist, no complia els requisits per formar part d’una venda anticipada reservada a comitès olímpics o patrocinadors. Aquest accés només li podia concedir la mateixa organització dels Jocs Mediterranis.

Perales, que va ser l’encarregat de valorar les ofertes de les dues empreses que es van presentar per aconseguir el contracte de la gestió de venda dels tiquets dels Jocs, es queda en silenci quan aquest mitjà li pregunta per la compra d’entrades de Societat Civil Catalana

«No ho sé, d’allò fa tres anys, no ho recordo», diu Luis Perales, director comercial i de patrocinis de la Fundació Tarragona 2017, a Porta Enrere. Perales, que va ser l’encarregat de valorar les ofertes de les dues empreses que es van presentar per aconseguir el contracte de la gestió de venda dels tiquets dels Jocs, es queda en silenci quan aquest mitjà li pregunta per la compra d’entrades de Societat Civil Catalana. Quan decideix parlar, deriva aquest periodista al departament de premsa de la Fundació —liquidada, ja no hi treballa ningú— o als responsables de l’entitat, sense adonar-se que ell era l’encarregat de les entrades, tal com ha confirmat un dels patrocinadors a Porta Enrere. Finalment, Perales es nega a continuar parlant i emplaça aquest mitjà a preguntar al seu superior d’aleshores, Víctor Sánchez, director executiu dels Jocs Mediterranis.

«Quins Jocs Mediterranis, els de Tarragona? Encara estàs investigant això?», pregunta Sánchez amb sorpresa quan Porta Enrere li esmenta el tema de les entrades de la cita olímpica tarragonina. Sánchez, com Perales, tampoc se’n recorda de res i diu que, en tot cas, la responsabilitat és de l’empresa que gestionava la venda d’entrades, Ticketmaster. «Societat Civil Catalana? I aquests qui són? No havia sentit mai aquest nom», afirma Sánchez mentre assenyala: «En tot cas, aquests que esmentes no són patrocinadors i, per tant, no podien comprar entrades en el període del 10 al 16 de maig». L’exdirector executiu dels Jocs Mediterranis assegura que era l’organització qui notificava a Ticketmaster qui podia comprar entrades en el període reservat a patrocinadors i membres de comitès olímpics. Aleshores, havia de ser Ticketmaster qui facilités l’accés a la plataforma de compra de tiquets sense restriccions (els particulars només podien comprar sis entrades) a les diferents entitats. Tal com consta en la documentació de contractació de l’empresa que gestionava la venda d’entrades, Ticketmaster havia d’emetre un informe setmanal abans de l’inici dels Jocs i un de diari des de la cerimònia d’inauguració per tal que el Comitè Organitzador estigués assabentat de com anava la venda. Per tant, els responsables de Tarragona 2018 haurien pogut veure les compres de Societat Civil Catalana i demanar explicacions a Ticketmaster, en cas, com sembla que suggereixi Sánchez, aquesta empresa hagués decidit donar accés pel seu compte a aquesta associació unionista. Però no ho van fer. «Jo no comprava entrades ni les venia, no era la meva competència. No tinc ni idea de quantes entrades va comprar cadascú ni quantes es van vendre. Teníem una empresa que s’encarregava d’això, Ticketmaster, i no li vam dir res sobre aquesta entitat que tu menciones [SCC]», afirma l’aleshores director executiu dels Jocs.

Tickemaster nega, però, cap vinculació amb Societat Civil Catalana i assegura a Porta Enrere que no va distribuir els codis d’accés a la plataforma en línia de venda anticipada pel seu compte (tal com suggereix Sánchez), sinó que els va facilitar a l’organització perquè fos aquesta qui els distribuís a qui considerés necessari.

Hi ha una entitat que compra exactament les mateixes entrades que les que va adquirir SCC el 16 de maig: 229. Es tracta de Loterías del Estado

Aposta segura

Porta Enrere ha tingut accés a un full de càlcul de Ticketmaster anomenat Contraseñas de compra Campaña ‘Tarragona 2018’ on figura el llistat de patrocinadors i comitès olímpics nacionals —els «grups especials»— que podien adquirir entrades en el període de «prevenda», del 10 al 16 de maig de 2018. En aquest document no hi és Societat Civil Catalana, però curiosament hi ha una entitat que compra exactament les mateixes entrades que les que va adquirir l’associació unionista el 16 de maig: 229. Es tracta de Loterías del Estado, que no apareix posteriorment en el llistat de compradors de les localitats de tots els Jocs —inauguració inclosa— on sí que consta SCC, tal com s’ha explicat anteriorment.

En la llista de patrocinadors principals apareixen Damm, La Caixa, Movistar, Repsol, Toyota i Loterías. Aquests sis grans sponsors tenien a la seva disposició 710 entrades per a la inauguració. Dels sis, tres van esgotar aquestes localitats en el període de prevenda, dos no en van comprar cap (Toyota i Movistar) i l’altre, Loterías, 229. Com es veurà més endavant, Movistar (Telefónica), acabaria comprant les 710 entrades, però ho faria el 21 de maig. Per tant, s’entén que el període pel qual certes entitats —«grups especials»— podien adquirir entrades sense el límit de les sis per persona o les 10 per cada grup, s’havia ampliat més enllà del 16 de maig. De Loterías no hi ha ni rastre, en canvi, tal com s’ha explicat anteriorment, Societat Civil Catalana va continuar comprant entrades en dies posteriors fins a arribar a les 749 localitats. Només ho podia fer si tenia un tracte preferencial com el dels patrocinadors o comitès olímpics.

Semblaria que SCC hauria fet servir les claus d’accés a la plataforma en línia de venda d’entrades que tindria assignades Loterías del Estado

Per tant, semblaria que SCC hauria fet servir les claus d’accés a la plataforma en línia de venda d’entrades que tindria assignades Loterías del Estado (la seva paraula clau al sistema era LOTERP04). Cal recordar que Loterías és un organisme estatal adscrit al ministeri d’Economia i Hisenda de l’Estat i era patrocinador dels Jocs, als quals va aportar dos milions d’euros.

En el cas de la compra d’entrades de Societat Civil Catalana es produeix una altra circumstància especial. A diferència de la resta de compradors, no només de la inauguració, sinó també de la resta de les proves esportives dels Jocs Mediterranis, Societat Civil Catalana va fer la compra mitjançant UPS. Aquesta modalitat permetia el comprador rebre les entrades que havia adquirit en línia ja impreses a la direcció que indiqués. Això també explicaria allò que Porta Enrere va publicar el 24 de juny de 2018, quan les agrupacions unionistes afirmaven a aquest mitjà que les entrades en paper s’havien repartit entre els seus integrants a la Casa de Aragón de Tarragona.

En el concurs per a l’adjudicació de la gestió de la venda d’entrades, Luis Perales, director comercial i de patrocinis de la Fundació Tarragona 2017, encarregat de fer l’anàlisi de les ofertes de les dues empreses que es van presentar, Tickemaster i Onebox Ibérica, destacava aquesta possibilitat d’impressió i enviament per UPS de Tickemaster, en un apartat del concurs, Plataforma informàtica per a la venda d’entrades, en el qual va valorar en 7,5 punts a Ticketmaster, la màxima nota possible. Per contra, l’altra candidata, Onebox Ibérica, va rebre 6 punts en aquest apartat.

El paper de les grans empreses

A banda dels sis patrocinadors principals citats anteriorment, hi havia set sponsors més que tenien entrades a la seva disposició per a la cerimònia d’inauguració, tot i que en molta menys quantitat. Aquests eren El Corte Inglés (34), Ercros (34), Borges (34), Agbar (34), Fomento de Construcciones y Contratas (84), Foment del Treball (53) i Dow (84). De tots aquests, de les localitats que tenien disponibles (entre parèntesis), només FCC i Foment del Treball van acabar comprant entrades en el període de prevenda entre el 10 i el 16 de maig, 10 i 40 respectivament.

Els integrants de grups en defensa de la unió d’Espanya asseguraven a Porta Enrere en l’article de juny de 2018 que les entrades facilitades per anar a la inauguració superaven, de bon tros, les 2.000 —«2.000? No, érem més, molts més». Tal com s’ha vist, Societat Civil Catalana en va comprar 750 —una mica més de les que li corresponien a Loterías del Estado—, per tant, d’on van sortir la resta? «La clau és qui va pagar les entrades que van anar a parar als unionistes. Fer un pagament des de l’Ajuntament o la Fundació amb diners públics seria massa evident. La solució implicava facilitar l’adquisició d’un cert nombre d’entrades a alguns compradors perquè les distribuïssin», diu una persona de l’entorn de la Fundació Tarragona 2017 a Porta Enrere.

Dels 26 comitès olímpics, només n’hi va haver un que comprés entrades per a la inauguració en el període del 10 al 16 de maig: el COE

Com s’ha avançat, hi havia quatre compradors que van adquirir grans quantitats de localitats per a la cerimònia d’inauguració. Van ser quatre dels principals patrocinadors privats dels Jocs Mediterranis: CaixaBank, Damm, Repsol i Telefónica. A banda de les empreses, les altres entitats que podien comprar localitats a la prevenda eren els comitès olímpics nacionals. De fet, dels 26 comitès que consten en el full de càlcul de Ticketmaster citat anteriorment, només n’hi va haver un que comprés entrades per a la inauguració en el període del 10 al 16 de maig: el Comité Olímpico Español (COE). Dels altres 25, només podien comprar entrades Andorra (2), Algèria (el país del president del Comitè Internacional dels Jocs Mediterranis, Amar Addadi, 60) i Itàlia (20). Cap d’ells en va comprar en el període assenyalat. El COE, en canvi, va esgotar tots els tiquets que tenia a la seva disposició: 110.

Curiosament, els quatre sponsors principals dels Jocs que van comprar entrades per a la inauguració van adquirir el mateix nombre de tiquets, 710, i pel mateix preu final: 24.900 euros. En total, 2.840 entrades amb un valor de 99.600 euros. «No s’acceptaran reserves [per als grups especials], el pagament del 100% de l’entrada es realitzarà en el moment de la compra», deia una de les respostes del període d’«Aclariments», de la licitació del contracte de la gestió i venda d’entrades dels Jocs. En aquelles respostes es puntualitzava que el preu de venda durant els dies destinats als grups especials seria el mateix que per al públic en general. Per tant, si no hi havia una reserva prèvia i els patrocinadors, que ja havien gastat una fortuna (en el cas de Damm i Repsol, tres milions d’euros cadascú) en uns Jocs que havien donat la mala imatge de ser ajornats un any, per què aquestes empreses encara havien de comprar un munt d’entrades? Però, com hem vist, sí que hi havia una sèrie d’entrades reservades per als patrocinadors, que ja tenien, almenys els més importants, 150 invitacions cadascú com a deferència al seu suport als Jocs. Així i tot, aquestes quatre grans empreses van decidir pagar de la seva butxaca 710 entrades més. Però, per què van decidir esgotar totes les localitats que l’organització havia posat a la seva disposició per a la inauguració quan ja tenien invitacions? Alguna empresa, com Toyota, i alguns dels patrocinadors més petits, no van comprar o no van esgotar la seva quota. Sobta, a més, que la quantitat de la despesa dels quatre principals patrocinadors fos exactament la mateixa, malgrat que les localitats variaven de preu segons la seva localització, entre 20 i 80 euros.

«L’organització ens va indicar quantes entrades de cada zona podíem comprar [gol nord, preferent, tribuna…]. Era un paquet tancat: teníem un període exclusiu per a comprar [del 10 al 16 de maig], fins a una quantitat màxima [710] i amb una distribució definida per zones, tantes d’aquí, tantes d’allà…», expliquen des de Repsol a Porta Enrere. És a dir, el Comitè Organitzador va planificar on hi hauria els espectadors amb tiquets dels patrocinadors per tot el camp. Fonts oficials de l’empresa petroliera indiquen a aquest mitjà que l’interlocutor de la Fundació sobre el tema entrades era Luis Perales. Des de Repsol confirmen que va ser la Fundació qui els va indicar com havien de fer la compra en la plataforma habilitada expressament per adquirir els tiquets abans que es posessin a la venda al públic en general —això confirmaria que va ser l’organització, per tant, qui va obrir les portes a Societat Civil Catalana als anomenats «grups especials». L’empresa petroliera nega categòricament que distribuís les seves 710 entrades a SCC i assegura que els tiquets que va comprar els va repartir entre els seus treballadors i els seus accionistes: «Ningú ens va donar indicacions sobre a qui havíem de donar les entrades que compràvem».

Cap de les empreses va poder fer una compra de totes les entrades de cop, sinó que només podien comprar un màxim de 50 entrades cada vegada. Un responsable de cada companyia —un alt executiu, a CaixaBank, per exemple, va ser el director d’Institucions—va haver d’anar adquirint els tiquets en diferents operacions. El primer dels quatre que va comprar les seves 710 entrades va ser Damm, que ho va fer el 14 de maig, així com CaixaBank, que també les va comprar totes aquell dia —no existeix una compra prèvia de ningú fins aquella jornada, tot i que el període per a «grups especials» es va obrir el 10 de maig. Repsol, en canvi, va comprar-ne 630 el 14 de maig i 80 l’endemà. Finalment, Telefónica va ser la que va comprar les seves entrades molt més tard, fora, fins i tot, del període establert per als patrocinadors i organitzadors (del 10 al 16 de maig). Així, l’empresa de telecomunicacions va adquirir les 710 entrades el 21 de maig, a un mes vista de la cerimònia d’inauguració.

«Les entrades que vam comprar les vam repartir entre els clients de la demarcació de Tarragona que les van demanar. En cap moment vam donar cap entrada a Societat Civil Catalana», asseguren fonts oficials de CaixaBank a Porta Enrere. Per la seva banda, Damm assegura que només disposaven de 150 entrades, que era el nombre d’invitacions que l’organització va facilitar a aquests quatre patrocinadors principals pel seu suport als Jocs Mediterranis. Aquestes 150 invitacions són a banda de les 710 que van comprar cada patrocinador principal. Segons l’empresa cervesera, les 150 entrades van anar destinades a clients: 100 de Tarragona i 50 de Barcelona. En el moment de publicar aquest article, Telefónica encara no havia respost a Porta Enrere.

Porta Enrere ha pogut saber, però que l’organització va transmetre als patrocinadors la voluntat que no hi haguessin espais buits a la graderia durant la cerimònia d’inauguració, volia que el Nou Estadi estigués ple. Això només mostraria, per una part, la desconfiança en la capacitat dels mateixos organitzadors de vendre les entrades d’un esdeveniment que havien preparat durant gairebé set anys o, d’altra banda, intentar assegurar que almenys una part important dels assistents a la cerimònia procedís de canals de compra de confiança. O totes dues coses. De fet, si es repassen els números, per a la cerimònia d’inauguració es van vendre un total de 6.925 entrades. D’aquestes, més de la meitat, 3.589, corresponien als  quatre patrocinadors principals (CaixaBank, Damm, Repsol i Telefònica) més Societat Civil Catalana. Si se sumessin totes les entrades reservades a patrocinadors i comitès olímpics nacionals, s’arribaria a la xifra de 4.809 entrades que no estaven disponibles per al públic en general. I s’hi ha d’afegir les més de 2.000 invitacions que va repartir el Comitè Organitzador. En total, gairebé 7.000 entrades de tot l’aforament, autoritats a banda.

Dels quatre grans patrocinadors que van comprar entrades per a la inauguració, almenys dos tenen vincles estrets amb Societat Civil Catalana: CaixaBank i Telefónica

Dels quatre grans patrocinadors esmentats que van comprar entrades per a la inauguració, almenys dos tenen vincles estrets amb Societat Civil Catalana. Segons va publicar La Directa en el seu número 478 (maig i juny de 2019), CaixaBank i Telefónica van injectar el 2016 350.000 euros a la Fundació Joan Boscà, «una repartidora de diners provinents de grans empreses que acaben en mans de les principals entitats de l’espanyolisme i d’alguns dels seus líders més connotats». En l’article, amb el títol L’unionisme, finançat a quatre bandes, els periodistes Jesús Rodríguez i Jordi Borràs documentaven com les dues empreses citades anteriorment, més el Banc Santander i el BBVA, van aportar un total de 800.000 euros a la Fundació Joan Boscà tal com figura als comptes de 2016 i, d’aquests, 700.000 van arribar a Societat Civil Catalana.

Invitacions a dojo

«Nosaltres ens vam encarregar del concurs de l’empresa que havia de gestionar les entrades, però de les invitacions s’encarregava Javier [Villamayor]», diu Víctor Sánchez. L’organització va repartir 2.071 invitacions per a la inauguració. Tal com consta en els documents, algunes invitacions van anar destinades a personalitats «VIP» —es desconeix qui eren—, premsa (els mitjans i els VIP anaven a tribuna) o alguns petits patrocinadors. La majoria, però, van ser extretes per un membre de l’organització, Luis Perales, i no es coneix a qui es van destinar. Així, Perales va extreure del sistema 600 invitacions per a la cerimònia d’inauguració només el dia 18 de juny. La meitat d’aquestes entrades gratuïtes es trobaven localitzades al gol nord i l’altra meitat a preferent superior. Entre els dies 20 i 22 de juny (el dia de la cerimònia), en va extreure 43 més, totes al gol nord.

Perales no va ser l’únic treballador que va extreure entrades del sistema. A la cerimònia de clausura, per exemple, els documents mostren com un funcionari de l’Ajuntament de Tarragona, que durant tot el cicle dels Jocs Mediterranis va estar treballant a la Fundació Tarragona 2017, va comprar des del seu compte de correu corporatiu 1.700 entrades amb un valor —tal com consta en el document de Ticketmaster— de 37.500 euros. Es desconeix també a qui es van destinar aquestes entrades comprades amb diners públics.

Porta Enrere va publicar un article el 14 de juliol de 2020 on demostrava que les invitacions per assistir a les cerimònies i proves esportives dels Jocs va doblar la venda d’entrades. Així, es van vendre 28.940 tiquets en total, però es van regalar 60.950. En total, s’havien posat a la venda 200.000 entrades, és a dir, es va vendre només el 14,47% de tots els tiquets que es van posar en circulació. Els ingressos previstos per la venda d’entrades eren d’1.700.000 euros, però finalment van ser de 519.960 euros. Cap responsable de l’organització ha explicat fins ara a qui es van repartir aquelles gairebé 70.000 entrades.

Javier Villamayor no ha volgut respondre i fer cap mena de declaració sobre els Jocs Mediterranis a Porta Enrere

Arran de l’afirmació de Víctor Sánchez, en el qual s’assenyalava a Javier Villamayor com a responsable de les invitacions, Porta Enrere s’ha posat en contacte amb l’exregidor socialista, que no ha volgut respondre i fer cap mena de declaració sobre els Jocs Mediterranis a aquest mitjà.

El PSC i Societat Civil Catalana

«Villamayor recorda que de les entrades, tant en la compra del portal Ticketmaster o en punts de venda físics (TAP, Parc Central i Anella Mediterrània), només se’n poden adquirir sis per persona i 10 si es tracta d’un grup. Segons el mateix conseller, això ja evidencia que no hi ha hagut cap mena de moviment sospitós», publicava el mitjà Nació Digital el 24 de juny de 2018 arran de l’escàndol destapat aleshores per Porta Enrere. Resulta que, però, SCC, tal com s’ha vist, en va comprar gairebé 750 en total i en operacions on, moltes vegades, s’adquirien tiquets de 17 en 17 o de 20 en 20, tal com consta en el document al qual ha tingut accés aquest mitjà.

En el mateix article de Nació Digital es recollien les declaracions d’Ernest Maragall i d’Elsa Artadi que afirmaven que el públic del Nou Estadi de Tarragona estava «triat, controlat i sorprenentment seleccionat». Artadi, consellera de Presidència, afirmava aleshores que la Generalitat havia demanat invitacions per a la cerimònia d’inauguració i des del comitè organitzador es va respondre que «no en quedaven». També es va queixar el president de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC), Gerard Esteva, pel fet que tampoc s’hagués convidat la seva entitat que engloba 700.000 fitxes federatives esportives al país. Villamayor assegurava, segons recollia aquell article, «que la polèmica que s’ha generat al voltant d’això [la possible tria de públic afí a la unitat d’Espanya] és “inversemblant” i ha assegurat que “no hi ha cap tipus d’enrenou”».

Cal recordar, però, el punt de contacte de Javier Villamayor Caamaño —coordinador dels Jocs— amb Societat Civil Catalana, tal com va explicar Porta Enrere el 24 de juny de 2018. L’oncle de Villamayor és Salvador Caamaño, president de SCC a la demarcació de Tarragona. Caamaño, funcionari de l’Ajuntament de Tarragona, va exercir d’assistent (secretari) particular de Javier Villamayor un cop aquest va accedir al consistori tarragoní, feina que va continuar desenvolupant quan el seu nebot era el regidor encarregat dels Jocs també. Els vincles amb el PSC no s’acaben, però, aquí —Rocío León, vicepresidenta de SCC a Tarragona i membre de l’executiva del PSC, com s’ha explicat anteriorment. Segons Crónica Global, el president de la junta directiva que va destituir Cadenas i altres membres de SCC per irregularitats a finals de 2018, Àlex Ramos, és una persona vinculada al PSC i un altre integrant del sector crític d’aleshores, Xavier Marín, és «un veterà del socialisme català avesat en mil batalles». Crónica Global es preguntava, en aquell article del 30 de desembre de 2018, si el canvi en la cúpula de SCC havia estat provocat pel PSC.

Els lligams de Societat Civil Catalana amb el govern municipal de Tarragona cal trobar-los també en el PP. El líder dels populars a Catalunya és el tarragoní Alejandro Fernández, que va governar en coalició amb els socialistes a l’Ajuntament en l’última legislatura de Ballesteros fins que va marxar al Parlament —el PP va governar amb el PSC fins al final de la legislatura en la qual tenia quatre regidories, entre elles la d’Esports. Fernández va formar part de la presentació d’un parell de llibres a la Cambra de Comerç de Tarragona l’1 d’octubre de 2018 en un acte organitzat per Societat Civil Catalana. Entre els membres de la taula d’aquell esdeveniment hi havia Salvador Caamaño (president de SCC a Tarragona i oncle de Javier Villamayor, regidor responsable dels JJMM), Sixto Cadenas (membre de SCC que havia comprat les entrades per la cerimònia d’inauguració), Xavier Marín (un altre membre de SCC que Crónica Global havia anomenat «un veterà del socialisme català»), Pau Guix i Sergio Fidalgo (autors dels llibres que es presentaven) i, al mig, Alejandro Fernández.

El peatge d’un rescat in extremis

El dia de la inauguració, feia poc més de vuit mesos que Catalunya havia viscut un dels episodis més convulsos de les últimes dècades. El govern de la Generalitat havia decidit tirar pel dret i convocar un referèndum d’independència l’1 d’octubre de 2017 sense l’autorització de l’Estat. El govern central, presidit aleshores per Mariano Rajoy (PP), s’hi havia oposat frontalment, assegurant que el plebiscit català no es celebraria. Però es va fer, va participar moltíssima gent (més de dos milions i mig de persones) i va posar en evidència els serveis secrets espanyols, que van ser incapaços de detectar i requisar les urnes abans que s’obrissin els col·legis electorals. La frustració dels cossos policials estatals va desembocar en una repressió desmesurada de la Policía Nacional i la Guardia Civil contra els ciutadans que anaven a dipositar els seus vots. Les càrregues dels agents de l’ordre de l’Estat espanyol van ser especialment violentes en molts punts del país, un d’ells Tarragona, on hi va haver bastonades al tram final de la Rambla Nova amb la Plaça Imperial Tàrraco i també a l’Institut Tarragona, al carrer Estanislau Figueres, just a tocar de l’esmentada plaça. Va haver-hi ferits i detinguts, i imatges a dojo que van despertar la indignació d’una gran part de la societat (i els aplaudiments de l’altra, tot s’ha de dir). Va ser un moment molt dolorós per a la ciutat, que estava en estat de xoc per uns fets sense precedents.

En aquell dia de corredisses, por, repressió, però també d’orgull de persones convençudes que feien quelcom just (avis que no podien ni caminar desafiant els agents), els ciutadans van estar molt sols. L’alcalde, Josep Fèlix Ballesteros (PSC), no va aparèixer en cap moment a peu de carrer per posar pau i evitar que més ciutadans prenguessin mal. Altres companys del seu partit, com l’alcaldessa de l’Hospitalet del Llobregat, Nuria Marín, sí que ho van fer, tot i que el PSC s’havia mostrat contrari a la celebració del referèndum. Els tarragonins es preguntaven, a crits, on estava el seu alcalde, Ballesteros, per, posteriorment, cap al final del dia, demanar, igualment a crits, la seva dimissió. No va dimitir, ni tampoc va comparèixer. Bé, sí, ho va fer fugaçment en un vídeo que va penjar al seu compte de Twitter al capvespre i on se’l veia al menjador de casa seva. El vídeo, però, ja no es pot trobar (va desaparèixer al cap de poques setmanes). Diverses fonts expliquen a Porta Enrere que Ballesteros no havia fet acte de presència durant tota la jornada de l’1 d’octubre perquè havia rebut una trucada de Madrid on li van prohibir fer-ho a canvi que els Jocs Mediterranis fossin una realitat l’estiu següent (Porta Enrere s’ha posat en contacte amb l’exalcalde socialista per conèixer la seva versió dels fets, però Ballesteros no ha atès aquest mitjà). Es podria dir que l’aleshores batlle i president del Comitè Organitzador dels Jocs va vendre llavors la seva ànima al diable, però, de fet, ho havia fet molt abans. Aquella nit de l’1 d’octubre va marcar, però, un punt de no retorn.

La fascinació de Ballesteros i de gran part de l’equip de govern municipal d’aleshores amb tot el que feia referència al rei espanyol i, per extensió, a la Casa Reial, era molt gran

Un company de viatge arriscat

A l’aleshores alcalde de Tarragona se li havia ficat entre cella i cella —contra l’opinió d’algunes persones del seu entorn— que Felip VI, rei d’Espanya, havia de ser el president d’honor del Comitè Organitzador dels Jocs Mediterranis que s’havien de fer el 2017. La fascinació de Ballesteros i de gran part de l’equip de govern municipal d’aleshores amb tot el que feia referència al rei espanyol i, per extensió, a la Casa Reial, era molt gran. Així, el monarca va visitar la ciutat el 2015 per a certificar aquest honor. Des del Comitè Organitzador es van assegurar que la visita reial tingués la difusió necessària i, fins i tot, van gastar més de 34.000 euros perquè el Diari de Tarragona fes la cobertura periodística pertinent, pagament de portada amb la foto del monarca inclosa. Felip VI vindria més cops a Tarragona abans de la inauguració dels Jocs, concretament el 2016 en la presentació de la mascota de la cita olímpica, Tarracvs. El Comitè Organitzador va contractar un altre suplement al Diari per cobrir la visita reial per un import de 18.000 euros.

Feia temps que Ballesteros i el Comitè Organitzador s’havien alineat amb Madrid per fer realitat els Jocs Mediterranis, tot i que la Generalitat s’hi havia compromès molt abans i amb unes quantitats molt elevades —només el Palau d’Esports Catalunya, que encara no es pot utilitzar regularment, ja val 20 milions d’euros. A la capital d’Espanya, Tarragona 2017 havia decidit triar com aliat el Comitè Olímpic Espanyol (COE) i no el Consejo Superior de Deportes (CSD) que és, al cap i a la fi, qui té la clau de la caixa dels diners i qui podia ajudar efectivament els organitzadors. Ballesteros havia sentit més afinitat per Alejandro Blanco, president del COE i vicepresident del Comitè Organitzador Tarragona 2017, que estava enfrontat a Miguel Cardenal (PP), president del CSD. Aquest últim, des que va assumir el càrrec, ja va advertir a totes les ciutats seu de competicions internacionals que l’Estat no podria aportar diners en un context de crisi econòmica creixent. Malgrat les advertències públiques —i en privat— de Cardenal, l’alcalde de Tarragona es va sentir traït i va dur al terreny personal la negociació amb el CSD. Ballesteros es va convertir en el nou enemic de Cardenal, a qui va arribar a titllar d’«energumen» públicament, un fet que va provocar la resposta del màxim responsable del CSD a El País.

El COE, company de viatge predilecte de l’aleshores alcalde de Tarragona en aquesta difícil travessia fins a la realització dels Jocs Mediterranis, té, però, un costat fosc vinculat a organitzacions qualificades de totalitaristes i feixistes. Així, una de les comissions del COE és la Real Academia Olímpica Española (RAOE), el president d’honor de la qual és el rei d’Espanya Felip VI —el monarca va concedir el títol de «Real» a l’Academia Olímpica Española (AOE) el 2018. La RAOE es fa fundar el 1968 seguint les passes de l’Acadèmia Olímpica Internacional, que es va crear el 1961 de la mà de Carl Diem, màxim responsable dels Jocs Olímpics de Berlín de 1936 i ideòleg del ritual del foc olímpic (la torxa i el peveter). Diem era un personatge completament identificat amb el nazisme, tal com explicava l’expert en olimpisme Fernando Arrechea en un article a Porta Enrere el passat 21 de juliol: «Diem va exhortar les Joventuts Hitlerianes públicament el març del 1945 a “seguir l’exemple dels espartans” defensant Berlín dels russos fins a la mort». El president de la RAOE és Conrado Durántez, que considera Diem «un gran home» i «un gran ideòleg de l’olimpisme», al mateix temps que afirma que els Jocs Olímpics de Berlín van ser «uns Jocs extraordinaris malgrat els clarobscurs del nazisme». La RAOE col·labora regularment amb una organització, Escuela del Deporte con Corazón, amb la qual ha fet cicles de conferències sobre Pierre de Coubertin, per exemple, en algunes de les quals ha fet de ponent el mateix Durántez. La Escuela del Deporte con Corazón (o simplement, Escuela del Deporte) és una de les organitzacions que formen part de l’associació Nueva Acrópolis o, millor dit, és una organització que fa de pantalla d’aquesta última, tal com asseguren alguns experts, i que es defineix com «una organització internacional filosòfica». El màxim responsable de Escuela del Deporte con Corazón és Francisco Iglesias, vinculat a Nueva Acrópolis. Aquesta última (Nova Acròpolis a Catalunya) va ser considerada una secta perillosa en un informe del Parlament Europeu fet per Richard Cottrell el 1984 i un altre de l’Assemblea Nacional francesa el 1995. Un extraordinari reportatge de la revista Tiempo de 1984 titulat La comunidad de Madrid subvenciona una secta nazi i signat pel periodista Pepe Rodríguez explicava el caràcter feixista de Nueva Acrópolis, indicant que el seu fundador, l’argentí Jorge Ángel Livraga, tenia armes sense permís, fet pel qual va acabar sent condemnat. «L’electoralisme que fa més de quaranta anys va arruïnar Espanya i del qual ens van salvar la ideologia providencial d’un José Antonio [Primo de Rivera] i l’acció eficaç d’un Francisco Franco», es podia llegir en el reportatge sobre un butlletí intern de Nueva Acrópolis el 1976. El 18 de juny de 1993, Antena 3 va emetre un programa, Al filo de la ley, on diversos testimonis assenyalaven la perillositat de Nueva Acrópolis. Un d’ells, afirmava: «Nueva Acrópolis és una trama de criminalitat organitzada, que adopta una postura de cara a la societat d’associació cultural […] en les seves conferències es propugna la violència, el racisme i la xenofòbia més brutal». Nueva Acrópolis es va querellar contra el programa per difamació, però el jutge va absoldre els acusats, tal com va fer posteriorment l’Audiència Provincial de Madrid en el recurs presentat per l’associació. En aquella sentència del 2000, demolidora, s’assegurava que «l’entitat té un sistema d’organització molt rígid, amb disciplina castrense, fent propi la salutació a la romana [braç alçat] […] i una parafernàlia similar a la de conegudes organitzacions totalitàries».

Els vincles entre la RAOE —recordem que Felip VI és el seu president d’honor— i la Escuela del Deporte con Corazón s’han fet més estrets els últims anys. Així, ambdues organitzacions van signar un conveni el 8 de maig de 2018 amb l’Ajuntament de Chinchilla de Montearagón (Albacete) per la creació d’un Centro de Estudios Olímpicos. Això suposava, tal com publicava Objetivo Castilla La Mancha, «la integració de les activitats de divulgació i promoció del moviment olímpic de la Escuela del Deporte con Corazón dins de la xarxa d’estudis olímpics de la RAOE». L’esmentada escola anunciava  que aquest conveni estava avalat, fins i tot, pel COI, i les notícies del conveni i altres estaven publicitades a la web del COE i en les seves memòries anuals.

Villamayor no va ser destituït, però les regnes dels Jocs Mediterranis les va agafar, de facto, el COE

El Comité Olímpico Español era, per tant, un aliat arriscat, però Ballesteros ho va donar per bo un cop Cardenal va dimitir, sentint (l’aleshores alcalde i també Alejandro Blanco) que havia guanyat el pols públic al, ni més ni menys, president del CSD. Aquesta sensació es va refermar amb l’arribada, tot coincidint amb un nou president (José Ramón Lete), dels milions procedents de Madrid que van fer possible la construcció de la piscina olímpica, les reformes a l’estadi del Nàstic i altres partides que farien realitat els Jocs un cop aquests ja s’havien ajornat. L’idil·li entre el Comitè Organitzador Tarragona 2017 (que ja era 2018) i el COE es va exemplificar en dos fets: la roda de premsa d’anunci de l’ajornament en què van sortir Ballesteros i Blanco (tot i que aquest últim va parlar molt poc) i, en canvi, el màxim responsable operatiu de la cita olímpica fins aleshores, Javier Villamayor (coordinador general dels Jocs), es va quedar assegut a primera fila escoltant les explicacions —surrealistes, per cert— del motiu de l’ajornament. Amb un gran dossier a les mans, això sí. Villamayor no va ser destituït, però les regnes dels Jocs Mediterranis les va agafar, de facto, el COE. Davant la inoperància dels responsables tarragonins —ningú amb experiència en esdeveniments esportius d’aquesta magnitud excepte Ramon Pallejà—, el Comité Olímpico Español va situar al capdavant de la part operativa Víctor Sánchez, fins aleshores secretari general del COE i home fort de Blanco i que ostentava el càrrec de coordinador general adjunt als Jocs Mediterranis rere Javier Villamayor. A partir d’aleshores, Sánchez es va encarregar del dia a dia (director executiu), mentre que Villamayor va tenir un paper més institucional. Amb tot, els dos no es parlaven i feien la guerra pel seu compte.

El rescat de Madrid, en forma de milions per a infraestructures i direcció operativa del projecte, va tenir, però, contrapartides. D’entrada, el projecte cultural dels Jocs, un pla ambiciós que comptava inicialment a ampliar Tàrraco Viva (festival de recreació del món romà) i crear una seu permanent del certamen durant tot l’any amb l’impuls dels Jocs, va patir un canvi de guió sobtat. El gir dels esdeveniments va ser de tal magnitud que la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Tarragona —amb la socialista Begoña Floria al capdavant—, va desmarcar-se públicament del projecte cultural que s’anava a fer, tot i que ja tenien redactada la proposta pels mesos previs a la cita olímpica. L’encarregada d’agafar el testimoni al consistori tarragoní va ser la regidora d’Esports Elisa Vedrina (PP), en un projecte dissenyat des de Madrid, «una mena de 155 cultural». La cerimònia d’inauguració va ser un bon exemple de quina va ser l’aposta definitiva.

 

L'intent d'amagar la veritat
La demostració que Societat Civil Catalana va gaudir de la col·laboració dels organitzadors per comprar gairebé 750 entrades i poder dur, d’aquesta manera, un públic favorable al rei d’Espanya Felip VI explica per què l’Ajuntament de Tarragona i la Fundació Tarragona 2017 van recórrer al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per tal de no entregar la documentació de la venda d’entrades a Porta Enrere tal com havia resolt la Comissió de Garantia d’Accés a la Informació Pública (GAIP). Els recursos, un clar exemple de voler amagar la veritat, i la connivència dels organitzadors —Fundació i consistori, el màxim responsable de les quals era l’aleshores alcalde Ballesteros i el secretari d’ambdues, el secretari de l’Ajuntament, Joan Anton Font Monclús—, es van pagar amb diners públics i es van encarregar a un bufet d’advocats de València, tal com vam publicar el 18 de desembre de 2018. «La Secretaria de l’Ajuntament de Tarragona és la Secretaria de la Fundació Tarragona 2018, per tant, poden [els periodistes, els ciutadans] seguir la pista de qualsevol dels euros que ens hem gastat perquè s’han gastat segons la llei de contractes del sector públic», deia Javier Villamayor en la roda de premsa de presentació dels comptes dels Jocs Mediterranis el setembre de 2018. Però quan aquest periodista va preguntar al secretari on estaven els documents, aquest va arronsar les espatlles i no va mostrar la més mínima preocupació per trobar l’expedient de la venda d’entrades. Quan Porta Enrere va accedir a la documentació en paper, en uns expedients que no es trobaven al seu lloc —l’arxiu— i que va costar mesos localitzar — tot i que el volum de documentació era enorme: 59 caixes i 56 arxivadors—, gran part dels documents havien desaparegut i en l’expedient de Ticketmaster amb prou feines hi havia alguna relació d’entrades de protocol per a la inauguració. En el contracte entre l’Ajuntament de Tarragona i Ticketmaster s’estipulava que l’empresa havia d’enviar un informe setmanal des de l’inici de les vendes (10 de maig) i diari un cop comencessin els Jocs. En l’arxivador no hi havia res d’això. El TSJC va tombar el recurs de l’anterior equip de govern i de la Fundació. Vista la documentació, ara s’entén tot.

 

Col·labora
Porta Enrere és un mitjà completament independent que no rep publicitat pública ni privada. Per fer possible el periodisme d'investigació lliure cal el suport de la ciutadania.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Accepta cookies
Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l’experiència d’usuari, analitzar el trànsit del lloc web i personalitzar el contingut. En fer clic a "Accepta les cookies", accepteu l’ús de les cookies descrites a la nostra Política de cookies. També podeu configurar quines cookies voleu acceptar fent clic a “Configurar les cookies”.